dissabte, 30 de gener de 2010

VOL DE COLOMS

Avui hem fet l'esperat vol amb globus. He de dir que ha estat una passada de fantàstic tot. Tant l'experiència del vol en si, com el dia que ens hi ha acompanyat, com l'organització i el tracte de tots els components d'aquesta empresa. No cal dir que és molt d'agrair que allà dalt volant es pot prendre una bona copa de cava ben fresc i un bon tros de coca de llardons. Al final, de tornada ens espera un bon esmorzar de pa en tomata, pernil, llonganissa, i un bon plat de mongetes amb cansalada i botifarra, i ben regat amb un bon vi. Fantàstic!!.
Arribant i començant els preparatius per enganxar la bossa del globus a la cistella. Tot això a les 8 del matí i a 2 graus de temperatura sota zero. El camp i els camins estaven ben glaçats i ben blancs.
Continuant amb els preparatius.
Omplint d'aire el globus.
Ja comencen a tenir forma les enormes bosses quan s'omplen d'aire. I el meu pal de paller en primer pla.
Continuant omplint les bosses d'aire dels dos globus.
Ja tenen forma, i les cistelles encara estan tombades.
Un dels dos globus ja s'aixeca al introduir-hi l'aire calent i al mateix temps aixeca la cistella.
Aquí esperant per viure l'experiència.
Un dels dos globus ja s'enlaire.
I continua amunt...............
El nostre, al que ja se li està enviant aire calent dintre a través d'uns enormes cremadors de propà i que introdueixen aire calent.
La cadira homologada, preparada per instal·lar-la a la cistella per mi, per poder anar ben assegut i subjectat.
La Carmen i jo poc abans de pujar.
Aqui ja estem dintre i jo ben assegut.
Ja comencem a pujar.
Paissatge de la Garrotxa.
Una masia.
Vista d'una part del pirineu.
La Carmen.
Jo.
Les copes de cava abans de ser omplertes. I són de vidre!! i estan ben subjectades.
La Carmen i jo.
Paissatge de la Garrotxa i l'ombra que projecta el nostre globus.
Les antenes dels repetidors de la Muntanya de Rocacorba.
L'ermita de Rocacorba.
A Sant Gregori a punt d'aterrar l'altre globus.
Tocant terra.
L'ombra projectada als arbres.

Arribada i final de trajecte.

dijous, 28 de gener de 2010

Notícies


Avui he llegit a un diari de primera línia aquesta notícia:

“El Director General de Caixa de Catalunya cobrarà aquest any un sou fix de 800.000,- Euros,” això vol dir que a part hi haurà el variable i les corresponents dietes i aportacions a Plans de Pensions etc. etc.

Certament m’ha indignat la notícia en uns moments de crisi galopant i de que una gran majoria de mortals i currants d’aquest desgraciat país tenen grans dificultats per arribar a final de mes. No és una notícia esporàdica, no. Si mirem la premsa n’hi ha moltes més de semblants. Director generals, membres de Consells d’Administració de grans empreses, membres de grans Corporacions Bancaries, etc. Certament que els de dalt han de cobrar molt més que els de sota, i com més amunt més. Però d’aquí a lo que passa realment és un escarni al ulls i a la boca de la gran majoria de la gent.

A més són aquets els que generalment son partidaris d’aplicar les lleis de la economia de mercat i el liberalisme més ambiciós, amb la consegüent recepta de la liberalització del mercat laboral, o sigui acomiadament gaire bé lliure, repartiment dels costos de la crisi als treballadors amb contractes que suposen a la fi abaratir els sous. Però compte. Quan els hi toquen la butxaca a ells, llavor correm-hi tots a salvar-los. La fan tant grossa que pot representar un perill per l’estabilitat política dels països i els governs de torn no tenen més remei que sortir en la seva ajuda. És el cas de la gran crisi financera , l’inici i causa de l’actual crisi internacional.

És certament impossible que les mateixes idees econòmiques que ens han portat la crisi siguin vàlides per sortir-ne. Per tant em sembla que faria falta una ruptura dels mateixos models econòmics, per anar cap a uns models que siguin molt més solidaris i de justícia social. No és el “salvis qui pugui”, ni “marieta l’últim”, ni “comprar números de loteria i que et toqui el dolent”, ( dixit un personatge important de la vida econòmica del nostre país). El model actual difícilment podrà donar solucions als reptes que planteja el futur. Sembla que només es podrà fer front al descontent amb uns governs forts i amb capacitat per fer front a reformes però de molta profunditat, que en molts casos haurien de significar una ruptura, amb un final i un nou principi, i principalment a les capes socials més altes. Però això té un cost que vulguem o no s’haurà d’assumir o la propia natura s’encarregarà de fer-ho, possiblement amb un cost molt més car.

dimecres, 27 de gener de 2010

BUSCO


Busco el Tresor dels Pirates

Busco el Palau de les Nimfes

Busco l’Espasa d’Excalibur

Busco el Sant Grial

Busco a Pandora i la seva caixa

Busco la platja sota els carrers

Busco la llum en la foscor

Busco l’Estel del Matí

Busco la Màgia de la nit

Busco el cavall de Troya

Busco la Sirena d’Ulises

Busco l’Oracle de Delfos

Busco el Cant dels Ocells

Busco el color de la Intel•ligència


dimarts, 26 de gener de 2010

SOMNI


(CONTINUACIÓ DEL SOMNI INACABAT)



QUARTA PART



Aquella nit em vaig despertar diverses vegades i vaig tenir molts mals sons. No era res d’estrany després de tot el que havia llegit. De bon matí vaig agafar els estris i juntament amb en Torn vam fer camí fins allà on feia tres dies havia deixat el cotxe per anar a fer aquell viatge en globus i que havia acabat essent tant accidentat.

Vaig arribar a casa i no podia treure’m del cap aquelles història de l’Edili i l’Enric, que a fi de comptes eren la mateixa persona reencarnada en èpoques diferents. I vaig començar a indagar amb la gent de més edat del poble, que fet i fet tampoc és a gaire distància de on van passar els fets. Vaig preguntar a diverses persones si coneixien o en sabien alguna cosa de Cal Sisdits i de l’Enric o de La Sala Gran. A la fi vaig topar amb una dona molt gran que em va dir que ella havia conegut l’Enric de Cal Sisdits. Em va dir que era un noi una mica rar i que a partir dels quaranta i tants anys s’havia convertit en una persona encara molt més esquerpa i que no parlava amb ningú. I que un dia va passar un fet molt desgraciat. Resulta que un diumenge al matí per la primavera de l’any 1970 l’Enric havia agafat una carrabina i s’havia dirigit fins al cafè de la plaça major del poble. Allà hi va trobar l’Ernest que segons van dir llavors, sembla ser que el seu pare o el seu avi havien nascut en una masia molt gran que havia existit a la muntanya i que es deia La Sala Gran. Ara ja no existeix i està tot en runes. Doncs quan l’Enric el va trobar al bar prenent una cervesa li va descarregar sense ni obrir boca, tota la munició que portava a la carrabina. Tothom es va quedar paralitzat sense saber què fer, amb el cos de l’Ernest sagnant i inerme al terra. Després es va arrancar a córrer i amenaçant amb l’arma va fugir del bar de la plaça i del mateix poble. Ningú en va saber mai més res de l’Enric, ni dels motius que havien portat a aquell desenllaç . Alguns diuen que va marxar cap a França. La seva dona després d’aquell fet també va marxar.

Més tard vaig esbrinar que aquella casa de fusta on havíem anat a parar en Torn i jo era Cal Sisdits. Aquella dona també em va explicar que ja de petita havia sentit a dir als seus avis que entre la gent de la Sala Gran i Cal Sisdits sempre hi havia hagut molta rivalitat i mai havien tingut bona relació. Jo ara ja sé els motius d’aquest fet. Sembla ser que per la casa de Cal Sisdits mai ningú havia manifestat cap interès, llevat de la Guàrdia Civil que després d’aquells fets va entrar a la casa a regirar-ho tot per veure si trobaven algun motiu que aclarís aquella mort i també poder saber el parador de l’Enric. Mai se’n va saber res. I al poble era com un tabú el parlar-ne. Jo ara si que sé tota la veritat d’aquesta història que te els seus inicis segles enrere.



FI


dilluns, 25 de gener de 2010

SOMNI


(CONTINUACIÓ DEL SOMNI INACABAT)



TERCERA PART



A la setmana següent varem continuar allà on ho havíem deixat l’anterior, per intentar saber què havia passat i els motius. I clar que ho varem saber. Varem començar amb les relaxacions, respiracions profundes i les preguntes. De seguida em van tornar el neguit, els retorciments i les convulsions i es varen començar a desencadenar els fets.

Els fets passaven per les mateixes contrades que ens trobem ara, l’any 1629. Jo em deia Edili, tenia 32 anys i era un servent pagès d’una gran masia que hi havia a la muntanya no pas gaire lluny d’aquí. La masia es deia La Sala Gran. Allà hi vivien, a part del serviment i mossos, l’amo i el seu germà més o menys de la meva mateixa edat. L’hereu Ramon casat amb la Cristina, una dona ferma i molt guapa i el germà petit, en Joan que era solter i curtejava una mica d’enteniment, però que li agradaven molt les dones. I molt especialment la Cristina. Tot anava bé fins un dia, que en Ramon havia marxat a fer negocis per la venta de fusta de les seves propietats, en Joan va cridar a la Cristina que l’ajudés al paller a recollir el farratge. Ella, ben innocent de les intencions d’en Joan, va anar cap allà i només d,entrar al paller es va trobar atrapada en mig dels braços del seu cunyat sense poder escapar. Tot això jo ho sé per que ho vaig veure amb els meus propis ulls. Ell es va abraonar al damunt de la noia amb la intenció de violar-la, però ella no parava de cridar i de fer el que podia per desfer-se’n. Com que ell no podia sortir-se’n amb la seva, la va agafar amb les dues mans pel coll i va estrènyer tant fort i amb tanta fúria per que no cridés i es quedés quieta que la va deixar sense respiració i va morir gaire bé al moment. Després es va adonar del què havia fet i es va quedar una bona estona ben pensatiu. Va sortir del paller, cridant: Ediliiiii què has fet!?, fent uns grans moviments de braços, corrent cap aquí i cap allà buscant la gent de la masia. L’Ediliii!!, l’Ediliii!! que ha matat a la Cristina, -maleït siguis- em va dir dirigint-se cap a on jo em trobava. Aquell malparit em va encolomar la morta a mi. Tots els servents de la casa es van creure la versió de’n Joan i van venir a atrapar-me . Jo aquell dia vaig tenir la mala sort d’estar al lloc equivocat en el moment més inoportú. Quan em van tenir agafat em van fuetejar em van maleir, sobretot en Joan i em van lligar amb una cadena a les quadres a l’espera de que arribés el Senyor Ramon. Ningú no va escoltar les meves súpliques. Jo reclamava que m’escoltessin, que en deixessin defensar. Però res de res. Ni pietat ni compassió. I en Joan que bramava com boig acusant-me a mi de la mort de la noia. Deia que ell ho havia vist tot i jo era el botxí. Quan va arribar el senyor Ramon em van denunciar a la justícia i sense cap judici em van sentenciar a mort. Al cap de dos dies jo moriria penjat injustament en un camp d’oliveres.

I en aquell moment per la meva boca l’Edili va pronunciar les següents paraules: Jo vull deixar constància i testimoniatge per les generacions futures de la gran injustícia que es va cometre en la meva persona. I que Déu no perdoni a qui aixeca un fals testimoni en aquest món.

Un cop acabada de llegir l’última pàgina de l’escrit em vaig redreçar a la cadira i vaig esbufegar, mentre em mirava en Torn. Ell va torçar el cap d’un costat, com si em volgués dir alguna cosa o intuís el meu estat d’ànim. Allò que acabava de llegir era molt fort. Però com podia haver arribat a les meves mans aquell escrit? Segur que l’Enric de Cal Sisdits n’era el responsable d’haver-lo deixat a la xemeneia de la casa. I una cosa vaig tenir molt clara de seguida i era que l’Enric era la reencarnació de l’Edili. I ben segur que l’Enric havia deixat aquells escrits. Però i ara a on és l’Enric? I podria ser que algú estigués buscant l’Enric i els seus escrits? Això mai ho sabrem.

És mitja tarda ja i encara ni en Torn ni jo hem menjat res des d’ahir al matí i decidim sortir a fer una volta per l’entorn de la casa. Ens tornarem a quedar a passar la nit i demà al matí si no hi ha novetat enfilarem el camí de tornada a casa, amb el tresor descobert que ens acompanyarà.


Continuarà

diumenge, 24 de gener de 2010

SOMNI

(CONTINUACIÓ DEL SOMNI INACABAT)



SEGONA PART


Al cap d’uns dies em vaig posar en contacte amb aquella senyora que provenia dels Estats Units i es deia Nancy. Li vaig explicar tot el que em passava i com jo em sentia i després de dues trobades em va manifestar que allò que jo necessitava era fer unes sessions de regressions a vides passades. Ja que ella creia que tot aquell malestar devia venir d’algun fet ocorregut en el passat, en altres vides i no pas de la vida actual. No hi havia cap fet prou important en les meves vivències actuals que pogués desencadenar un malestar com aquell. I així varem quedar per la setmana següent.

Era mitja tarda quant vaig arribar a casa seva. Ja em tenia una habitació preparada. Amb poca llum, bona olor i una música relaxant que sonava molt fluixeta. A terra un matalàs damunt una gran catifa i un coixí per descansar el cap. Em vaig posar còmode i em vaig estirar al matalàs. Em va anar indicant les passes que havia de fer. Primer relaxar-me, després respiracions profundes. Tot seguit deixar la ment en blanc i estar atent a qualsevol cosa que sorgís de dintre, del cos. Qualsevol visualització, o cosa que despertés el meu interès. Ella m’anava fent preguntes, com: qui ets?, a on ets ara? què estàs fent? com et dius? què hi ha al teu entorn? I tot de preguntes així i repetides diverses vegades.

Jo sentia neguit, però era incapaç de contestar cap de les preguntes. En algun moment va passar pel meu cap la visió d’un camp d’oliveres. Però jo no podia intuir res més ja que no podia anar més enllà d’aquesta visió de les oliveres. Encara no estava preparat per la gran tragèdia que vindria més tard. I aquí ho varem deixar. Jo me’n vaig anar una mica preocupat per aquella visió del camp d’oliveres.

Va ser a la setmana següent que vaig descobrir quin significat tenien aquelles oliveres. Varem començar la sessió com la setmana anterior. Relaxació, respiracions profundes, més relaxació, les mateixes preguntes i algunes més encaminades a esbrinar el significat del camp d’oliveres. Jo em vaig començar a neguitejar fortament, a girar el cap d’un costat a l’altre. Ella continuava amb les preguntes . Em van venir fortes convulsions. La respiració cada vegada era més ràpida, suava, tot jo era moviment d’un costat a l’altre, cames, cos, braços i mans i cap. Fins que de cop vaig veure i sentir l’horror més indescriptible. –Aaaggg!!!! Vaig fer amb una veu profunda i ronca, vaig tancar fortament els ulls. No podia veure aquella imatge que se’m va presentar ben nítidament al meu cervell. Però per més que tanqués els ulls aquella imatge estava allà ben present. Era el desesper i la por més absoluta i em vaig posar a plorar com un infant que ho ha perdut tot i no te res. La Nancy em preguntava què em passava. Fins al cap d’una bona estona no vaig ser capaç de poder articular cap paraula. Va ser després que Vaig poder verbalitzar quina havia estat la visió que havia tingut. I va ser aquesta: Vaig veure un camp d’oliveres, era en ple hivern i en una que era molt resseca i retorta vaig veure el meu cos sense vida ja, penjant i escanyat per una corda. La Nancy va restar callada una bona estona, fins que em vaig refer una mica d’aquell espectacle. Després van continuar diverses preguntes més per la seva part. Com: a on passa aquest fet?. En quin any passa? perquè? , qui més hi ha amb tu?. No vaig poder contestar cap pregunta. Només tenia la sensació que jo havia estat penjat en aquella olivera per pagar per alguna cosa que no havia fet. Era una gran injustícia. Aquell dia varem deixar la sessió aquí amb l’advertiment per part de la Nancy de que havia de recollir i integrar tot allò que havia sorgit aquell dia, però sense capficar-m’hi. Sense valorar-ho moralment ni jutjar-ho. No obstant jo me’n vaig anar cap a casa com si fos un gos amb la cua entrecames i amb molta por al cos. Aquella nit no vaig poder aclucar l’ull.


(Continuarà)

dissabte, 23 de gener de 2010

SOMNI

(CONTINUACIO DEL SOMNI INACABAT)



PRIMERA PART


Era ja de matinada i clarejava quan en Torn i jo ens varem despertar. Jo vaig fer un cop d’ull per tota la casa que estava ben regirada, per si trobàvem alguna cosa per portar a la boca i de passada fer-me una idea de la situació. Era molt estrany la manera com havia quedat la casa i al final vaig suposar que algú havia entrat per la finestra que el dia abans havia trobat mig oberta i havia intentat arreplegar alguna cosa. Però quina cosa? I per què?. –Uf, vaig fer jo dirigint-me cap en Torn. – Anem a veure què trobem.

Comencem la tasca de buscar i buscar, fins que ja cansat em vaig recolzar al relleix de la xemeneia. Al col·locar el colze al damunt, vaig notar com si alguna cosa es mogués.

Vaig girar-me per assabentar-me ben bé de què es tractava. I vaig adonar-me que unes rajoles del relleix es movien. Amb la curiositat al cos vaig començar a mirar què hi havia allà. Amb la mà tremolosa vaig enretirar una de les rajoles que es movien. Allà a sota vaig veure un paquet tot polsós i molt ben embolicat. El vaig agafar i el vaig obrir. De dintre en van sortir uns fulls de paper una mica groguencs pel pas del temps, amb lletra manuscrita semblava que de feia molts anys. Hi havia dos menes d’escrits. Un que portava una data: 19 de Setembre del l969. L’altra de moment no li vaig saber veure la data, però el que si era ben cert que era moltíssim més antic, pel tipus de lletra i pel pas del temps que manifestava. Mentre jo anava tafanejant els escrits en Torn estava per allà sempre atent a tot allò que jo fes.

Un cop passats els primers moments d’impressió em vaig disposar a asseure’m a una cadira que hi havia allà a prop per començar la lectura d’aquells papers que tanta atenció m’havien cridat.

Començava així: 19 de Setembre de 1969. Jo l’Enric de Cal Sisdits i com a conseqüència d’uns fets que van passar ara fa molt anys i les consegüents repercussions que han tingut en la meva vida, tinc la necessitat de posar-los en coneixement del món i de qui tingui interès en saber-ne la veritat.

Jo vaig néixer en aquesta casa l’any l929. Els meus pares i tots els meus avantpassats i jo mateix havíem viscut aquí. Jo sempre havia estat un bon xicot. No obstant de sempre havia manifestat un caràcter una mica rar, en el sentit de com si en mi hi hagués alguna cosa molt grossa amagada. Tota la meva vida estava dominada per una força obscura i tràgica que feia que em sentís trist i desanimat. Alguna cosa fosca hi havia dintre el meu cos i formava part del meu esperit. I jo per la meva part em comportava com si contínuament volgués fugir d’aquesta força desconeguda i que em donava un cert pànic.

Ja a l’escola el mestre s’havia interessat per mi i els meus problemes. Però jo tenia pànic a tot allò que representés ser diferent dels altres companys d’escola i em reprimia les forces que pujaven de dintre. Vaig anar fent la meva vida, vaig trobar feina en un taller a la ciutat, em vaig casar però sempre amb aquella insatisfacció, fins que un dia la meva dona em va dir que havia sentit dir que a la ciutat havia arribat una senyora que feia hipnosis i regressions i això em podria anar bé per esbrinar de que em venia aquella insatisfacció.


(Continuarà)

dilluns, 18 de gener de 2010

La meva e.l.a. - IV-

Avui no vull parlar de mi sinó d'un article que va sortir ahir, dia 17 a "El País" escrit per el prestigiós historiador britànic Tony Judt, en el que ens explica una nit de la seva experiència de la e.l.a., que pateix des de fa un any. Certament aquesta malaltia no respecta a ningú. Jo encara no estic així afortunadament, però.... .
Pels que ho vulguin llegir a continuació va l'enllaç de l'article.


http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Noche/elpepusocdmg/20100117elpdmgrep_1/Tes



Hospital Carlos III de Madrid

El passat divendres dia 15, de nou visita a l'hospital a Madrid per el corresponent seguiment de l'evolució del meu estat d'acord amb els paràmetres de l'assaig clínic.
En primer lloc vull destacar la qualitat humana i amabilitat de totes les persones que formen part de l'equip que dirigit pel Dtr. Jesús Mora, fan possible al nostre país aquest assaig clínic. La Dtra. Salas, la Dtra. Chávarri, (la neuròloga que porta el meu seguiment), el Dtr. Saúl, la Yolanda, l'Ana i tota la resta de l'equip. Son gent que et fan sentir bé i en el meu cas particular fan que sempre surti d'allà més animat de com hi he entrat.
En quan al meu seguiment he de dir que la malaltia és aquí i que a poc a poc va fent la seva feina. I del que es tracta és de fer-li la vida tant difícil com sigui possible i posar-li tants pals a les rodes com puguem. A veure si se'n va.
Les analítiques surten correctes. L'electrocardiograma totalment correcte i normal, i la capacitat pulmonar també molt correcte i dintre de la normalitat. Cal dir que es manegen uns paràmetres de entre 80 i 100 per les persones sanes. Jo estic encara a 90 . Tot i que des de l'última visita del passat Novembre hauria baixat una mica. Com diuen: Al loroooo, que no estamos tan mal, hombre !!.
El que en surt més mal parada és la musculatura de les cames i el braç i mà esquerra. En les cames i especialment també l'esquerra els muscles tensors són els més afectats i son precisament els que dificulten més la mobilitat. La mà esquerra també ha perdut capacitat sobretot de pinça i mobilitat fina per agafar objectes petits. No tant així el braç que encara conserva bona part de la força i mobilitat.
I seguir amb el tractament que evidentment no sabem si és el de veritat o el de mentida, única cosa que avui per avui es fa al nostre país per una malaltia que no hi ha tractament i la única cosa que diuen els metges és, veure l'evolució. Molt depriment.
Nova visita per dintre de tres mesos, el proper 8 d'Abril. Seguiré informant.

dijous, 14 de gener de 2010

Somni Inacabat






Era un dia clar i serè, el paisatge es veia molt engorjat, abrupte i feréstec. Feia poc que havia plogut i el rierol que es veia a baix portava molta aigua tèrbola que provenia de les planúries de més amunt on el dia abans havia plogut de valent. Per un camí que va resseguint el rierol una colla de joves, d’uns set o vuit, ben abrigats i nerviosos estaven contemplant un espectacle que els treia l’alè. Allà a dalt a uns cent metres d’altitud, hi havia un globus aerostàtic, dintre del qual viatjàvem el meu gos Torn i jo. Tenim problemes, pensava per mi mateix. Feia molt de vent i no podia dominar la trajectòria del globus. Dintre la cistella hi havia tot un seguit de fils, per poder dominar l’aparell i jo m’enfilava per aquí i per allà, però no aconseguia canviar el rumb del destí. Hi havia molt perill d’anar a rebotar en contra d’unes pedres que sobresortien allà dalt . De succeir podria ser la nostra fi. La meva i la d’en Torn. El vent amb les seves ràfegues cada vegada ens hi apropava més. I jo que no sóc pas massa creient ja començava a encomanar-me a la Mare de Déu. Mirant a baix veia la colla de joves, i jo els hi feia senyals amb les mans demanant auxili. Ells també crec que intentaven dir-me alguna cosa, però jo estava pres del pànic . Aquelles pedres punxegudes, com petits cavalls bernats que sortien allà dalt s’acostaven cada vegada més. Ja veia perfectament la seva silueta al meu costat a no més d’uns vint metres. Ens varem mirar en Torn i jo, i crec que tots dos estàvem pensant que aquell era el nostre comiat. El vaig agafar i em vaig posar a acariciar-lo com si ja no hi hagués res més a fer. El seu cor li bategava com no havia vist mai, però no dubto que hi hagués gaire diferència amb el meu.
De sobte un soroll estrany es va sentir per aquells engorjats. Un soroll de vent molt fort com de tempesta que feia xiular la molta vegetació que hi havia per aquelles contrades.
Això va fer que la cistella del globus s’inclinés amunt des d’un costat fins al perill de bolcar-nos. També la gan bossa que conté el gas i el cremador va quedar ben deformada per la força d’aquell vent amb tot el perill d’incendi que això representava.
Crec que algun Sant o algun Àngel aquell dia ens va protegir a mi i a en Torn. O tal vegada va ser la Mare de Déu. El cert és que aquelles noves ràfegues de vent ens van treure d’una mort segura, i van canviar el rumb del meu aeròstat retornant cap a un camí molt més plàcid. Al passar per damunt d’aquella colla de joves ja en direcció contrària ens varem saludar molt efusivament. Després vaig saber que aquells joves eren uns excursionistes que anaven fins a uns salts d’aigua que hi havia una mica més amunt.
El globus va anar seguit l’impuls que li donava el nou vent i seguint aquest camí, es va anar situant al damunt d’una zona de camps sembrats als quals es distingia bàsicament el color verd, entre mig de petites zones boscoses, plenes de pins i d’alzines sureres. També alguns camps es veien ben llaurats i en altres situades en algunes pendents formant feixes estaven ben plantades de oliveres. Pel mig dels camps i boscos es divisaven ben dispersades algunes masies.
Finalment el globus aerostàtic a poc a poc es va anar situant a una zona de camps sembrats molt a prop d’una casa de fusta, fins que finalment la cistella va tocar al terra. En Torn tant bon punt va sentir que fèiem terra, i com si un esperit se l’emportés, d’un bot va saltar a terra ferma i un cop allà es va posar a lladrar i moure la cua mirant cap a mi, esperant que jo també saltés. Això vaig fer un cop vaig apagar el cremador i després de dirigir cap a on volia que es plagués l’enorme bossa que conté l’aire. Després de recollir-ho tot, en Torn i jo varem fer camí cap a la casa de fusta que teníem a prop.
Varem arribar allà i no veiem ningú. Ja era al capvespre, començava a fosquejar i no veiem ningú ni llum dintre la casa. Potser és que no hi ha ningú vaig pensar jo. Però vaig veure una finestra que no estava ben tancada i després de cridar varies vegades “Que hi ha algú?” sense rebre resposta em vaig ficar dintre de la casa. Uff, vaig fer jo dirigint-me cap a en Torn, que també va saltar dintre de la casa amb mi. -Quin merder que hi ha aquí-. Deu fer com un any que no hi ha entrat ningú i el que va marxar últim sembla que ho va deixar tot molt revoltat i se’n va anar molt de pressa. O molt probablement algú va anar darrera seu buscant alguna cosa. Però que devia buscar?
Bé, ja ho esbrinarem. Però ara la primera cosa que hem de fer és descansar i dormir aquesta nit aquí, li vaig dir a n’en Torn. Hem tingut un dia molt agitat avui i necessitem reposar forces al menys per dormir i tranquil•litzar-nos. Demà al matí ja buscarem alguna cosa per menjar i cercarem el misteri d’aquesta casa i el seu propietari.
Arribat aquí em desperto de sobte i veig en Torn ben neguitós al costat del meu llit. He dir que jo no tinc cap gos.
El somni continuarà.

dimarts, 12 de gener de 2010

ÀNGELS

Aquest sóc jo fent precisament aquest escrit. I que consti... que no sóc pas cap Àngel.





Avui la meva Mussola-Carmen, ha comprat un Àngel, el de la Salut, per desitjar-me salut precisament per la falta que em fa i per afegir als dos que ja tenia penjats a la paret, el de la Primavera i el de l’Abundància. I ha passat una cosa curiosa. A l’obrir la capsa se’n ha adonat que tenia una cama trencada. Ella amb tot el carinyo del món i amb cola d’enganxar la hi ha afegida. Un cop feta la operació, a anat per penjar-lo a la paret i aquesta vegada li ha caigut a terra, trencant-se l’altra cama. I novament amb el seu carinyo i la cola d’enganxar li ha afegit. Ara està penjat degudament al seu lloc.

Li hem volgut veure un significat en aquest fet i és que l’Àngel que és el de la Salut, té les cames trencades i afegides, però continua essent l’Àngel de la Salut. Jo també tinc les cames molt malmeses, no segueixen, i m’hi falta força, però l’Àngel de la Salut em protegirà, per que la malaltia no avanci, i es quedi estancada com està.

Diuen que tots tenim un Àngel de la guarda i a mi m’agradaria que fos aquest. Que em guardi la salut que em queda que encara és molta. I que em doni les forces físiques per poder continuar fent el que encara faig. I la força d’esperit per saber acceptar la meva realitat.

Això és tot.




diumenge, 10 de gener de 2010

Tristeses



TRISTESES



Avui fa fred i ja és fosc,

i una melangiosa tristesa

em penetra fins al fons de tot

dolça tenebra la que sento,

i una mà oprimeix el meu cor

m’ofego i el bleix és cansat.


A la meva oïda arriba el so

d’un Fado que em recorda

el passat que ja no tornarà

vull fugir d’aquesta trista

vida que m’ha tocat viure

i per més que m’hi esforço.


Les cames ja no segueixen

els peus s’enganxen a terra

els braços i les quietes mans

no obeeixen, no tenen ni la força

per sostenir l’esperança de demà

tinc por, molta por, que serà?.


una presó cada vegada més petita

va tancant el meu espai de vida

i jo sense força per contenir-ho

només queda la desesperança,

l’angoixa, l’ofeg, el dolor i

el desert que s’obra davant meu.



Llop Estepari

Gener del 2010





dissabte, 9 de gener de 2010

Pensaments


Buscant pel Google, he trobat una pàgina amb tot un seguit de frases i pensaments que em diuen moltes coses. I les vull compartir amb qui vulgui llegir. Certament fan pensar.




S'han d'omplir els anys de vida, i no la vida d'anys,

L'home es amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules,

La felicitat és un camí, no una meta,

La meta en sí no és lo important, la forma com es fa el viatje és el que dóna sentit a la vida,

No és valent qui no té por, sinó el que té voluntat de vèncer-la,

Per veure-hi bé no n'hi ha prou en obrir els ulls, també s'ha d'obrir el cor,

Cap viatge és perillòs per qui diu adéu des de la riba,

Si fas el que sempre has fet mai arribaràs més enllà d'on sempre has arribat,

El que embelleix el desert és que, en algun lloc, amaga un pou d'aigua,

Els boscos precedeixen a les civilitzacions, els deserts les segueixen,

Tot el que posseixes és allò que podries salvar en un naufragi,

Parla si tens paraules més precioses que el silenci o guarda silenci,

La llibertat només existeix a la terra dels somnis,

No intento ser millor que els altres, només intento ser millor que jo mateix,

La vida no val la pena de ser viscuda fins el dia que un s'arrisca a perdre-la,

La gent no recorda allò que l'ha fet més feliç sinó les coses que l'han colpit més profundament,


No demanis mai la gràcia d'una vida fàcil! Prega per a fer-te dels homes més forts! No demanis que et donin feines proporcionades a les teves forces! Prega perquè les teves forces estiguin a l'alçada de la teva tasca!

No és tràgic morir fent allò que t'agrada.