dijous, 25 de febrer del 2010

Carta de records

Hola estimada:

Com estàs? Ja fa dies que ens vam dir adéu . I avui he sentit la necessitat de preguntar-te com estaves però com que no ho puc fer directament, ho faig a través d’aquest paper en blanc que vaig convertint en suport del meu sentiment que tinc encara cap a tu.

Voldria preguntar-t’ho directament a tu. Voldria que amb la teva veu profunda i ferma em diguessis que estàs molt bé com m’ho deies abans. Te’n recordes de com m’ho deies?. Desitjaria que el temporal ja hagués passat per tu en el present i que volguessis continuar amb mi pel futur.

Sàpigues que a pesar de tot en tinc tant bon record de tu, que ets molt present en mi encara. A pesar de les ferides que comencen a cicatritzar et recordaré sempre , per tot allò que hem viscut junts i compartit. Ara ja sé que tu i jo ja no tornarem a fer l’amor . Ja no tornarem a viure aquells moments de remolí que ens envoltava. Però per això no ens hem d’afligir, ja que tal i com deia aquell poema:


Encara que el temps del resplendor en l’herba i la glòria a les flors hagi passat,

No ens hem d’afligir, ja que la bellesa perdura en el record”

I per mi el record de la nostra relació te molta bellesa.


En el temps de la nostra preciosa relació, tu m’has ajudat molt. M’has ajudat a obrir-me al sentiment, sense por, encara que amb dolor. Tu saps molt bé de les meves llàgrimes, la meva tristesa i també les meves il·lusions, la meva felicitat a vegades trencada per la tristesa i l’angoixa. Eren les ferides d’anys enrere que començaven a cicatritzar. Amb tu he sentit que estic viu. He sentit cremar el meu foc interior. He sentit el desbordament de la meva aigua i el foc i la terra que es removia assedegada de llavor.

Amb tu he viscut el descontrol, l’emoció que m’has desencadenat, el desig, el calor de l’amistat, l’acolliment, i la passió. Abraçant-me a tu m’he sentit simplement mascle i jo t’he sentit a tu femella. Amb tu he viscut la primavera durant l’hivern .

Però ara ja no estic amb tu i he tornat al meu dolorós hivern. Pot ser és l’estació que he de passar ara, el fred i solitari hivern, per que la meva terra pugui germinar la llavor que tu vas plantar en mi.

A pesar de tot et dono les gràcies estimada, per el temps que hem compartit i hem aprés junts i sempre el portaré al cor com un bell record.


Poc després d’acabada la carta, sona el despertador i l’home es desperta a poc a poc amb el cor encara encongit per les vivències del somni d’aquella nit. La seva estimada que dorm al seu costat també s’ha despertat i li diu l’habitual de cada dia : Bon dia carinyo, i li fa un petó com cada dia al despertar.


FI



dimecres, 24 de febrer del 2010

Esplendor en l'herba







Poema que llegeix Dennie Loomis ( Natalie Wood), en la pel·lícula " Esplendor damunt l'Herba" , abans d'ensorrar-se plorant. Preciosa película d'amor juvenil, amb un trist i realista final .

M'agrada i per això el volia compartir aquí.


Doncs encara que la brillantor tant encesa
d'aquells dies de joventut,
no es repeteixi mai més a la mirada,
tot i que no ens pugi tornar l'hora
de l'esplendor damunt l'herba
i la glòria a les flors,
no cal que em desesperi,
puc trobar la força en la bellesa
que perdura encara en el record feliç
de la vibració que sí hi va ser.


William wordsworth

dimarts, 23 de febrer del 2010

Estic indignat i emprenyat

Avui he anat a recollir una carta certificada que m’ha enviat la Generalitat.
La cosa comença a finals de Setembre de l’any passat, quant vam presentar els papers necessaris per demanar una ajuda a la Generalitat per fer una adaptació de l’embraga al cotxe amb motiu de la meva malaltia.
La carta certificada venia a dir després de cinc mesos que la meva sol•licitud havia estat denegada per motiu de superar l’indicador de renda de suficiència de Catalunya. Aquesta és de 569,12 euros mensuals. I jo em pregunto, algú em pot dir si amb aquesta renda es pot tenir cotxe per adaptar?. Algú em pot dir a on son i a on van les ajudes?. Això si. Els polítics s’omplen la boca parlant d’ajudes. Fan mèrits per sortir sempre a la foto firmant decrets d’ajudes. Moltes ajudes de paraula. Jo sóc un ciutadà nascut a aquest país fa 59 anys, vivint i treballant sempre aquí. I el més important pel que estem parlant, havent cotitzat a la Seguretat Social, durant 45 anys, i pagant religiosament tots els impostos.
Però senyors, permeteu-me un segon, vaig a encendre una cerilla per encendre un ciri, i buscar en la meva foscor les ajudes que tant parlen el polítics. Serà que m’hauré de posar un mocador al cap i un vel a la cara per demanar-la?.
Després de llegir la carta de la Generalitat, he anat a la plaça a reflexionar i a prendre un cafè. Havia unes vuit o deu persones per allà assegudes. De les quals quatre eren d’origen magrebí. Eren les 12 del migdia. Casualitat???.

Conte Hindú, o El Conte dels Cinc Sentits



(Continuació d’ahir)



Simram va mirar novament les boletes i es va preguntar: - I ara quina agafo?. Però la mà se li’n va anar molt ràpidament a la del color verd. Va fer el mateix de les altres vegades i de les mans en van sortir les notes musicals, el do, re mi fa sol, la, si, cada vegada més i més de pressa, es van anar escampant per tot el paisatge, fins que com una onada i tot ballant es van anar ficant dintre les seves orelles. Tot seguit i ràpidament s’hi van anar afegint el cant dels ocells, el soroll del vent i les ones del mar, la parla de la gent i el soroll de l’aigua del riu, el brunzir de les abelles, el miolar dels gats, el rugit del lleó, l’udolar del llop i el lladruc del gos. Seguidament van apareixer el so del piano, de la guitarra, de la trompeta, del violí, i la viola i el contrabaix, la lira , l’arpa i la flauta, i finalment la seva pròpia veu. Tots van fer una harmonia i en Simramn saltava d’alegria de sentir tots aquells sons que mai havia escoltat. Així va fer una setmana de celebracions per poder acompanyar la seva vida amb tots aquells sons i aquella música que tenia dintre seu. La seva alegria era immensa i com era home agraït al final de la festa es va agenollar al terra i va tornar donar les gràcies a Karishma per haver-li portat l’OÏDA.

Ja només li quedaven dues boletes per obrir i sense dubtar-ne ni un instant, va agafar la del color blau. I va fer el mateix que les anteriors vegades. Amb les dues mans una girant en contra de l’altra va obrir la boleta pel mig i amb una part a cada mà, van fluir unes diminutes partícules de molts colors diferents. Cada vegada eren més i sorgien amb més intensitat. Aquelles partícules es van anar escampant per arreu i com a cavallers dirigits, totes van seguir el camí per arribar finalment a la seva cara i al seu nas. Llavors va inspirar molt profundament i va ser la primera vegada que el seu nas i els pulmons es van omplir d’aquella olor tant agradable. I el somriure se li va marcar de galta a galta.

Es va posar a saltar i ballar al so de la música que sentia per la seva oïda, i meravellat per l’espectacle de la natura que tenia davant per la vista, va anar olorant totes les plantes que trobava. I quant gaudia del gust de menjar, abans sempre primer feia una inspiració forta per deixar-se penetrar de la flaira d’aquell menjar, o d’aquella fruita. Va plantar multitud de flors i plantes, només per poder-les olorar i gaudir de la pau i calma que li produïen. Era tant el goig que sentia que novament es va agenollar al terra i amb els braços alçats al cel va cridar: Gràcies Karishma per haver-me portat l’OLFACTE.

Ja desitjava saber que tindria l’última boleta. La de color marró. Tot seguit la va agafar i com sempre havia fet, amb les dues mans la va obrir. Aquesta vegada no va veure res, però va sentir com se li posava la pell de gallina. Era una sensació nova, com mai havia sentit. De cop sentia damunt el seu cos l’agradable escalfor del Sol, la brisa que li tocava la cara, i amb les mans es va tocar el cos, la cara, els cabells, les orelles, el nas, la boca, el braç i les cames. Es va adonar de que era agradable el tacte amb el seu cos. Es va rebolcar per l’herba. I va demanar a la gent que el toquessin, a la vegada que ell també tocava el cos de qui passava per on ell estava. Tenia una grata satisfacció al sentir viu el seu cos. Sentia que la vida el traspassava, experimentava el calor i el fred, i la humitat de l’aigua i sobretot el contacte humà, amb les seves carícies i abraçades, la pressió dels braços i del cos.

Es va adonar de que tenia un cos perfecte. Podia veure la grandesa del món. Podia assaborir milers de gustos diferents. Podia escoltar la música de les estrelles i la seva pròpia veu. Podia olorar les aromes del camp, de les muntanyes i dels boscos i la seva pròpia olor. I finalment podia sentir el contacte de la seva pell amb la resta del món.

I tant agraït com les altres vegades es va agenollar altre vegada per donar gràcies i amb els braços al cel va cridar: Gràcies Karishma per haver-me portat el TACTE. També va donar les gràcies al Déu Sol, Suraj, per haver-li portat Karishma fins a ell.

Un cop acabat, es va despertar d’aquell bell somni, i va veure la immensa riquesa que tenia la seva vida amb aquell do que li havia donat el Déu Suraj, i que Karishma li havia portat i que eren el cinc sentits.



FI

dilluns, 22 de febrer del 2010

Per a ella



PER A ELLA

La poesia dels teus ulls,

La voluptuositat del teu cos,

La dolça frescor del teu rostre,

La tendre autenticitat de les paraules,

La calidesa dels teus llavis,

La seda dels teus cabells,

La terra, el foc i l’aigua,

que formen part de la teva vida,

del follet a vegades melangiós,

La teva lluita quasi sagrada,

Tot, tot plegat només em fan dir

això tant simple però tant profund:

T’estimoooo!!!.



Conte Hindú, o El Conte dels Cinc Sentits





Era un matí d’ara fa molts i molt anys, un nen príncep que no sabia que fer i s’avorria, estava assegut a la terrassa del palau del seu pare allà al Rajastàn a la Índia. Es deia Simram. El Sol li donava a la cara i finalment amb aquell sopor es va adormir molt plàcidament. I de sobte el va penetrar un són molt profund que el va portar a tenir un somni molt màgic.

Va aparèixer un Sol molt i molt brillant com mai l’havia vist en un cel clar i net. El nen estava dormint al marge d’un camp de fruiters. Estava voltat de muntanyes verdes les més properes i blanques de neu les més llunyanes. Un rierol amb l’aigua sorollosa revinclant-se entre pedres es perdia per la vall. Al seu entorn era ple de verdor de plantes, i flors aromàtiques que convidaven a respirar fort.

Amb aquestes que a la llunyania s’apropava una carrossa construïda amb or resplendent, tirada per dos cavalls voladors i conduïda per un cavaller vestit amb una túnica color taronja, i un turbant al cap amb una ploma damunt el front. Dins de la carrossa viatjava una princesa donzella, d’una bellesa extraordinària i portava dins un cistell fet d’or , robis i pedres precioses cinc boletes cada una de les quals era de color diferent: vermell, groc, verd, blau i marró.

En arribar davant el príncep adormit la donzella va baixar de la carrossa i el va despertar:

- Psst, psst, Simram, Simram, jo sóc la princesa Karishma. Suraj, el Déu Sol, m’envia aquí per fer-te entrega d’aquestes boletes. Obre-les a poc a poc, gaudeix-ne i cuida-les, doncs et serviran per viure el Nirvana aquí a la terra.

- Però jo... va fer en Simram- Pstttttt, li va fer Karishma, amb el dit tapant-li la boca. – Agafa-ho si no Suraj s’enfadarà.

Simram va agafar el cistell amb les cinc boletes va abaixar el cap i es va quedar mirant la princesa. Ella somrient el va saludar amb la mà estesa, es va ficar dintre la carrossa i va continuar amb els cavalls voladors el camí cap l’infinit.

Simram es va fer una mossegada al braç per adonar-se’n de que estava despert i no somiava. Es va mirar el cistellet on hi havia les boletes i encara no s’acabava de creure que allò havia passat de veritat. Va començar a mirar les boletes i va veure que eren d’una perfecció mai vista i tots els colors eren brillants i intensos. No sabia decidir-se per quina començaria. Al final es va decidir pel color més vistós que era el vermell. Va agafar aquella boleta i fent un gest al revés amb les dues mans la va obrir per la meitat quedant mitja en cada mà. En aquell instant va començar a sortir de cada una de les dues mans uns raig de colors que es van anar perllongant per tot el seu entorn fins a l’horitzó.

L’espectacle que se li va presentar davant seu era paradisíac. De sobte se li van obrir els ulls i va veure les muntanyes verdes més properes, les blanques i nevades de més lluny. Les valls, i els rius que les travessaven, els boscos, les plantes, les flors i els arbres, els fruiters de mil classes diferents. Els animals tant diferents uns dels altres, Més lluny el mar i els peixos, les cases, i la gent que caminava. De dia veia el Sol que il·luminava i de nit la lluna i les estrelles, els núvols i els ocells volar. Simram meravellat va somriure i va dir: Gràcies Karishma per haver-me portat la VISTA.

Es va tornar a mirar el cistellet per decidir quin color li agradava més i es va decantar pel groc. Fent el mateix que amb el color vermell va obrir la boleta i al moment, de les dues mans van sortir unes cintes de mil colors que bellugant-se per l’espai arribant fins l’horitzó i tornant cap a ell com un bumerang es van ficar dins la seva boca. I en aquell precís instant va notar el sabor de les coses. I va trobar que hi havia coses que tenien un sabor dolç, altres salat, altres agredolç. Va saber que les pomes eres dolces, que les taronges eres àcides, que l’aigua del mar era salada i que la del riu no tenia gust. Va descobrir mil i una plantes que li donaven els gustos que ell volia per acompanyar el menjar i el beure i això el va posar molt content. Novament meravellat es va agenollar i va donar les gràcies a Karishma per haver-li portat el GUST .


(continuarà)



dijous, 18 de febrer del 2010

Si tu em deixessis




Si tu em deixessis
que feliç que jo seria!
Tu, que m’has robat
l’alegria i la força,

Deixa’m viure
la meva humil
i alegre vida
Ves-te’n de mi !.

Saps prou bé que no et vull
deixa’m dormir sol les nits
de dia aparta’t de mi
i fuig de mi com la pena.

T’has apoderat de mi,
del meu cos i la meva vida,
però mai, mai no podràs apoderar-te
del meu esperit, del meu ser interior.

Per que per més mal que em facis
aquesta part meva restarà intacta
i seguirà la llum que l’il•lumina
si cal encara més forta i resplendent.

Però si tu em deixessis
les meves cames tornarien
a ser les d’abans i els meus braços
podrien abraçar amb força.

I seria un dia de celebració i de festa
amb les persones que més estimo
per deixar enrere un mal son
que tu m’has donat.

Ves-te’n, ves-te’n, de mi, no et vull
ni un segon més en la meva vida
treu-me aquesta pesada carga
i alleugereix el meu camí.

És tot el que demano
al cel, a la terra, l’univers,
al vent, al foc, a l’aigua ,
als mars i muntanyes, a l’infinit
.

dimecres, 17 de febrer del 2010

La meva e.l.a. - V -

La malaltia va avançant. El cos es debilita i la musculatura es torna més flàccida. Les cames gaire bé ja no m’aguanten i els braços perden paulatinament la força. Caminar per casa amb els caminadors és una cosa ja molt complicada. I per fora ja és impossible anar sense la cadira. Això vol dir que he de passar més hores assegut i sense moure’m que no pas dret. Amb el consegüent mal al cul. Les cames s’enrampen i tenen molta espasticitat que intento controlar segons prescripció mèdica amb un medicament que es diu Lioresal, amb molt de compte per que aquest medicament provoca més debilitat muscular.

De respirar encara respiro bé, però ja comencem amb les ennuegades molt pròpies d’aquesta malaltia. Afortunadament encara són poques i suaus. Escriure a l’ordinador és una mica complicat, ja que amb la mà esquerra només puc utilitzar un dit, i gaire bé sense força per prémer les tecles. Per les nits girar-me de costat és una tasca molt complicada, i que de moment encara puc fer. I les cames em fan mal.

La bèstia negre està ensenyant les seves urpes i ullals. I em fa molta por veure’m immobilitzat tot el cos, sense no poder fer res, ni gratar-me la punta del nas si hi tinc picor. Per altra banda una cosa tant simple que podem fer tots sense ni adonar-nos.

És com anar entrant dintre d’una presó que cada vegada es va fent més petita fins a provocar l’asfíxia.

Però com sempre arribem a que “les coses són com són”, i “lo que hi ha és lo que hi ha” i la única cosa que puc fer és la de lluitar mentre hi hagi força. Res canviarà per tirar la tovallola. Encara que hi ha moments prou difícils com per fer-ho. No obstant crec que sempre hi ha alguna cosa a on agafar-me en el meu cas, la lectura, que sempre m’havia agradat i durant molt temps no ho vaig poder fer per les obligacions quotidianes i la mandra. L’ordinador i el meu blog que està essent com una prolongació de mi, Veure sortir el sol cada dia al matí, sentir el vent a la cara, un bon dinar amb bona companyia. La gent que m’acompanyen en aquest difícil camí, com els amics, la família, els fills i la meva Mussola, de la que no tinc paraules per expressar-li el meu agraïment.

Tot això i l’esperança de que un dia la evolució es pari són motius que trobo suficients per continuar amb la meva lluita diària.



VISCA EL BARÇA

http://www.flickr.com/photos/barrinaire/



Ahir gràcies al Barça i especialment a Guardiola, vam tenir una trobada en la seu de la Fundació Catalana d'e.l.a. a Calella de la Costa.
El Barça va cedir una part de les multes que imposa als jugadors, a la Fundació. I va fer l'entrega en Pep Guardiola. Tots els que estàvem allà vam tenir la oportunitat de poder estar una estona i xerrar amb un líder de l'esport i mediàtic. Certament que aquest esdeveniment ha tingut moltíssim ressò en els mitjans de comunicació, per la persona protagonista.
Això és molt bo per donar a conèixer la nostra malaltia i la nostra realitat. També vull fer esment a les paraules de'n Pep, molt encomiables i dignes d'una gran persona.
Aprofito també per agrair la tasca que està fent la Fundació, per fer una mica més fàcil la vida dels malalts i els cuidadors. I molt especialment per el tracte humà de la gent de la fundació.
Al link hi trobareu una bona part de les fotos de l'acte.

SOMNI

El cap de setmana que bé estic convidat a la festa d’un amic.

Per això vaig anar ara ja fa uns dies a la perruqueria que anava habitualment a tallar-me els cabells. Tot era com sempre. En Francesc el perruquer, un tipus una mica grassonet, amb una barba ben ofenosa molt de cabell al cap, no pas molt alt, i això sí, molt simpàtic i de caràcter agradable. Amb ell treballava la seva ajudanta rentant caps i fent alguns talls més senzills. El local era més aviat auster i no pas massa gran. Predominaven els colors marrons i tradicionals.

Avui volia anar a rentar el cotxe, per portar-lo ben net a la festa, ja que amb les últimes pluges i el color negre que té, es veia molt brut sobretot dels esquitxos d’aigua i fang de la carretera. El camí que agafo per anar a rentar el cotxe em porta a la perruqueria esmentada, però avui tot és diferent, canviat i nou. Res és igual que abans. A l’entrada hi ha un aparell per rentar cotxes com aquells que hi ha a les gasolineres. Però està sec d’aigua i no hi ha ni les parets del costat ni motor per fer-lo anar. Sembla com si fes molt anys que no funcionés. Però és molt rar ja que tot el que es refereix a la perruqueria és nou. Entro i demano per rentar el cotxe i ningú m’escolta ni em fa cas. Tots estan treballant a la perruqueria. Deuen ser al menys uns vuit o deu persones treballant. Tant homes com dones. Tots porten el cap ben rapat i damunt el cos que els hi tapa ben arrapat també cap i cara com un vestit i màscara d’un color entre veig i blau cel. Tots vestits igual. El local és molt gran i hi ha molta llum. La decoració de les parets és abstracta i amb colors molt vius. També hi ha una taula petita i quatre cadires també petites de colors blau, verd, vermell i groc, per la mainada.

Un que sembla ser l’amo es dirigeix cap a mi i em diu que segui allà en una cadira de perruquer. Jo li dic que ja m’havia tallat els cabells la setmana passada, però el que volia fer era rentar el cotxe. Ell com si no sentís res m’acaba assaguen a la cadira. És una cadira molt especial ja que només d’asseure-m’hi, comença a pujar i pujar amunt, fins a uns set o vuit metres d’alçada. Sort que el sostre era molt alt i al final quedo amb el cap i el cos corbats per que em falta espai. Tinc el sostre ben bé damunt el cap abaixat. Estic espantat i penso que si em moc aquella cadira caurà. Però l’amo em diu que no em preocupi ja que té un peu rodó amb un radi molt ample, precisament per evitar que balancegi i caigui. Allà dalt crido i renego d’aquell sapastre que només fa que putejar-me. Finalment m’escolta i fa baixar la cadira. Un cop a baix em diu que m’ha de tallar els cabells. I jo li dic que ja ho va fer ara fa uns dies. Però l’home no m’escolta i comença a tallar ben curt. Finalment em diu: Són 600 euros. Mare de Déu dic, he de pagar sis-cents euros per una cosa que no he demanat i el cotxe sense rentar. Aquestes coses només em poden passar a mi.




diumenge, 14 de febrer del 2010

Si estic entre els teus braços



Si estic entre els teus braços

Tot és calma, tot és pau,

Tot és tendresa, tot és llum,

Tot és amor, tot és màgic.


Si estic entre els teus braços

No hi te cabuda ni la por,

Ni el desànim, ni la tristesa

Ni la melangia ni el desesper.


Si estic entre els teus braços

Tinc la força que necessito

Sento el goig de viure amb tu

Sento que la vida em traspassa.


Si estic entre els teus braços

No hi ha malalties, ni perills

Ni solituds, ni amargures

Només present i futur brillant.


Si estic entre els teus braços

Ho tinc tot i res mes necessito

Tu ets el meu puntal, i la guia

Tu ets les cames que em porten.


Si estic entre els teus braços

La nit és dolça i és curta

El dia aliment suau de l’esperit

I jo em deixo acaronar amb delit.


Si estic entre els teus braços

El cor em bull i batega amb força

Els braços s’esforcen per atènyer-te

I jo em sento flotar per l’univers.


Si estic entre els teus braços

Les hores no passen, el temps s’atura

Jo em despullo, i el cor s’obre

I surt el nen malferit que porto dintre.



De Carnaval


Aquest cap de Setmana a molts llocs han fet la rua de Carnaval amb les seves disfresses. I jo havia pensat disfressar-me de tetraplegic, amb la meva cadira de rodes, i la Mussola, vestida d'infermera cuidadora, jajajaj. Però em vaig despertar tard i no tenia temps de prepara-ho. També em feia mandra per que feia mot fred.
Hauria estat una bona idea oi??.

dissabte, 13 de febrer del 2010

PLOU




Plou, el dia es gris, fred, humit i trist,

des de la finestra contemplo les muntanyes,

que es dibuixen davant meu, màgiques i

llunyanes. Una alè misteriosa m’envaeix arreu,


Què amaguen aquelles boscúries tant feréstegues?

llegendes de llops, de nans i de bèsties salvatges,

La frondositat amaga misteris, plors i planys tots

melangiosos i el silenci de la nit fosca m’embolcalla

en la immensa solitud de la meva casa en ruïnes.


La humitat de la pluja desprèn una boira que desperta

encara més les pors i els misteris de les muntanyes.

Voldria ser prou valent per endinsar-me bosc endins

però què són aquells planys que sento mont enllà?

El cor em fa una fiblada i tot jo sóc tremolor i les

cames s’ensopeixen. No puc avançar i me’n torno

a la meva vella i xacrosa casa a contemplar el bosc.


Des de la seguretat de darrera la finestra contemplo

la muntanya i el bosc com si fossin un món dolent

i maligne, quasi diabòlic i que jo no puc afrontar sol

però miro al meu entorn i no hi ha ningú. Estic sol.




Hospital de Santa Caterina

Vista general de l'Hospital Santa Caterina de Salt (Parc Hospitalari Martí i Julià). Foto: Pineda-Brullet

Fa temps que no parlo de l'Hospital de Santa Caterina de Girona-Salt i no sé per que. Suposo que com que tot per allà va molt bé, deu ser que no hi ha massa res per dir. Però avui m'han vingut ganes de tornar-ne parlar i no per res més que per parlar-ne molt bé.Es tracte del centre de dia 1, dedicat a les malalties neurodegeneratives.
Crec que tal i com ha sigut la meva experiència, l'entrada va ser una mica complicada, però un cop resolts els temes del protocols de l'ingres, després tot ha sigut un camí fàcil per tot. I des d'aquí vull mencionar tots els serveis que he necessitat han estat de molt bona qualitat, i molt especialment pel tracte humà de totes les persones que fan possible que tot tiri endavant. Jo vaig començar un dia a la setmana i des de gaire bé fa dos mesos són dos els dies a la setmana que vaig al centre i hi sóc molt ben atès.
I per això vull fer una especial menció a tots els especialistes per la seva feina moltes vegades penso que poc agraïda pels resultats de millora que es poden obtenir, però que si és molt d'agrair per l'acompanyament que proporcionen, qualitat de vida pels pacients, ajudes de molt tipus,informació, tant pels pacients com els cuidadors. Teràpies de manteniment muscular, teràpia ocupacional, psicòloga, logopeda, metge rehabilitador. Tot encaminat a millorar la qualitat de vida dels pacients i certament fet per gent amb vocació amb molt bona voluntat i dedicació. Felicitacions per la vostra tasca.

divendres, 12 de febrer del 2010

RECTIFICACIÓ

Hola a totes i a tots els que seguiu el meu blog.
Sento la preocupació que us puc haver provocat amb la història de l'accident. Però tant sols és un relat més dels que escric aquí. Però ja sabeu, la imaginació no té límits. Se'm va ocorre tornant a casa ahir precisament pujant la rampa de per arribar a l'ascensor quan la Carmen va tenir una petita entrebancada.

Josep.

dijous, 11 de febrer del 2010

ACCIDENT


Aquest matí tornàvem de fer un passeig jo assegut en la meva cadira i la Mussola que m'acompanyava empenyent la cadira. Arribàvem a casa i anàvem a entrar. Des de la porta del carrer fins a agafar l'ascensor hi ha una rampa amb una pendent bastant pronunciada. La Mussola ahir s'havia comprat unes sabates noves amb sola bastant relliscosa. I pujant la rampa ha passat una desgràcia. La Mussola portava aquelles sabates i mentre empenyia la meva cadira ha relliscat petant de panxa i de morros a terra. La cadira amb el meu pes s'ha començat a anar en darrera, passant per sobre de la Mussola, omplint-la de masecs per tot el cos. I com que la porta del carrer havia quedat oberta, la cadira va anar corrent fins al carrer amb tanta mala sort que el va travessar en el precís moment que passava un cotxe. De conseqüències de l'impacte jo i cadira bolcats pel terra a tres metres de distància, a l'altre carril. Resultat: dues cames i un braç trencats, set punts al cap i múltiples masegades per tot el cos. Sort encara que el cotxe que venia en direcció contrària ha pogut frenar a temps.

COLLITA PRÒPIA




Una mare ajudava al seu fill a vestir-se. Ja a punt d'acabar, el fill amb les mans li toca els pits i li diu:
- Mama, són tous
I la seva mare se'l mira i li diu:
- Ai fillet si les meves tetes, fossin "Tous" seriem rics.

...

dimecres, 10 de febrer del 2010

Volem denunciar

Volem denunciar les mentides d'alguns mitjans de comunicació escrits.

Volem denunciar les falsedats i enganys i manipulacions d'algunes cadenes de televisió com: Veo Televisión e Intereconomia. Les seves tertúlies són un escarni a la cara de la gent.

Volem denunciar el fet de que sempre les crisis les paguin els de sempre o sigui els de sota.

Volem denunciar el fet que es digui que per sortir de la crisi s'han de congelar els sous dels treballador o inclús alguns diuen rebaixar, acomiadament lliure, treballar més hores etc .

Volem denunciar el fet que ningú no es posi a la boca que per sortir de la crisi també s'haurien de limitar i rebaixar el que cobren els consells d'administració de les empreses, els grans sous del màxims dirigents, els beneficis de les empreses, els plans de pensions del grans directius, els bonus variables i els contractes blindats. Crec que això també s'hauria de regular.

Volem denunciar els sous astronòmics que guanyen alguns futbolistes, en moments de 4 milions de parats.

Volem denunciar els partits polítics que no fan res per solucionar el problema de l'atur. I només esperen que encara vagui pitjor, per arribar ells al poder. Això sí sempre utilitzant el nom del bé per Espanya.

Volem denunciar l'Espanya que no accepte com som els Catalans. Millor seria que s'independitzin de nosaltres. No els hi posarem cap pega.

Volem denunciar la immensa majoria dels polítics, d'aquí i d'allà, per que son una colla d'aprofitats, i "catetos", a més de xupar la sang als pobres ciutadans de peu que som la majoria. S'han d'arrapar fort a la cadira per que fora d'aquí no saben fer res mes de profit. En tot cas treballar en una fàbrica .

Volem denunciar la hipocresia i la impostura del clero vaticà, que s'aprofiten de la ignorància i la bona fe de la gent.

Volem denunciar la dobla vara de medir de l'església, depenent si ets ric o pobre.

Volem denunciar que el clero sempre estigui al costat del poder tradicional i més arcaic.

Volem denunciar les grans riqueses de l'església i la pompa que utilitzen per perpetuar-se en el poder, i que no les destinin a acabar amb la fam i la misèria al mon.

Volem denunciar que el Papa no es mulli davant, les injustícies, davant la fam, davant els abusos dels poderosos, davant les grans necessitats de justícia, i les desigualtats del món.

Volem denunciar que el Papa només tingui tres preocupacions: No als preservatius, No al divorci, No a l'abortament.

Només ens preguntem: "I el Papa què hi diu de tot això??".




PASSIÓ A PRIMERA VISTA -III-




PASSIÓ A PRIMERA VISTA (Tercera part)




Havíem decidit que aquell dia tindríem una sessió de massatge relaxants i havíem contactat amb una massatgista per que ens fes unes sessions pràctiques de cap de setmana. Vam començar el dissabte al matí i ens va anar explicant de manera molt didàctica la manera de relaxar millor a la persona que el rebia. Després ens va demanar si algú es volia posar a fer de conillet d’índies, per els altres poder practicar amb el seu cos. Una noia del grup, la Cristina, es va oferir de seguida per posar-s’hi. I tot seguit es va quedar en calcetes i situada de panxa al terra damunt d’un matalàs, es va estirar a l’espera. Evidentment aquell dia també hi eren en Dani i la Nuri.

Van començar alguns més llençats a fregar-se les mans amb unes gotes d’olis essencials, i amb molta delicadesa i seguint les instruccions de la directora, les van anar estenent damunt el cos de la Cristina. La idea de la directora de l’experiència era que tothom passés una estona amb les mans damunt el cos de la Cristina, encara que fossin varies les mans a la vegada. I això és el que va fer la Nuri durant una estona, i després es va enretirar com havien anat fent la majoria. En Dani després d’uns moments de indecisió, també finalment es va decidir a passar per allà i posar les seves mans a l’esquena de la Cristina. Ella només de notar aquelles noves mans damunt el seu cos, es va començar a neguitejar i a rebolcar-se damunt el matalàs. La seva respiració es va alterar i es va fer més profunda i ràpida. Va començar a picar amb els braços i les mans al terra i girant el cap d’un costat a l’altre. Finalment es va decidir a parlar amb aquestes paraules: -“ Vull que se’n vaguin totes les mans que em toquen excepte aquestes últimes. No sé de qui són però em donen tanta calma i tanta pau que només vull aquestes mans. Vull només aquestes mans que acullin el meu cos, vull que es passegin per tot el meu cos, les vull sentir, les vull besar vull que siguin meves”. Aquelles mans que la Cristina havia notat tant plaents, evidentment eren les d’en Dani. Ell es va quedar parat en trobar-se en aquella situació sense pretendre-ho, ni buscar-la i no sabia què fer. Però va deixar que els esdeveniments es precipitessin. Es sentia fort i valent per que sabia que tenia la Nuri al seu costat.

Però la cosa va anar a més i la Cristina es va incorporar del terra i es va abraçar a en Dani d’una manera molt sensual i com una femella plena de passió i desitjosa de sexe. Va fer que en Dani s’estengués a terra, li va treure la roba i ella se li va abraonar a sobra amb la intenció de fer-li l’amor allà mateix amb una passió que ningú havia vist mai abans. No es va poder realitzar el desig de la Cristina donat que en Dani estava tant cohibit que li va ser impossible tenir una erecció, allà al mig de la resta del grup de companys.

Mentre es produïen aquest esdeveniments, a la Nuri se li va canviar per complet l’expressió de la cara fins el punt que se li va enrogir i amb un posat molt seriós es va aixecar i se’n va anar de la sala sense dir res. Després al cap d’un temps em va explicar què li havia passat. – “ Jo no vaig poder suportar aquell fet. En Dani era meu. Aquell cos era meu i jo no podia veure com una altra dona en gaudia. Va ser un fet terrible que em va arribar a lo més profund del meu ser. Veure com aquell cos de mascle i que jo havia estimat tant, que havíem viscut els dos tanta i tanta intimitat, que anava a ser posseït per una altra dona, em va superar en aquell moment. I jo em vaig sentir tant humiliada, tant ofesa i tant emprenyada en aquell moment que no se’m va ocórrer res més que fugir i engegar-ho tot a fer punyetes. Crec que en aquell moment jo era una llaona ferida, i li volia fer pagar el mal que m’ havia fet,.sense pensar en mi ni en les conseqüències. De veritat que en aquell moment un diamant blanc com la neu es va trencar dins meu, i ja mai més l’he pogut tornat a afegir”-.

Després la Nuri ja no va tornar al grup, i en Dani va intentar retrobar-se amb ella i reconduir la situació. La va trobar cap al vespre rondant pels carrers de la ciutat. Ell li va demanar perdó va fer tot el que va saber per demostrar-li que l’estimava i la desitjava igual que abans i que allò que havia passat era només una anècdota per explicar. Però ella al veure’l va començar a plorar i plorar i no podia parar de cap manera. Si en Dani si apropava per consolar-la, ella l’apartava i si ell feia com si volgués marxar, ella no el deixava. Plorava en lo més profund del seu ser, com si una ferida oberta li banyes els ulls i res pogués apaivagar aquell dolor tant gran que sentia en les seves entranyes. La gent que els veia pel carrer els mirava amb curiositat, sense entendre res. Finalment la Nuri es va poder anar calmant i se’n van anar a dormir junts, però aquell va ser el primer dia que no es van abraçar, ni fer l’amor. Van dormir un al costat de l’altre com amb por de tocar-se. Al matí del Diumenge es van llevar molt tard, es van desitjar el bon dia i es van fer un petó d’amics. Van parlar de lo que els havia passat el dia anterior i en Dani albirava alguna possibilitat de poder continuar aquella relació que tant li havia donat i que no volia perdre. Van anar a dinar i després la Nuri li va demanar per tornar a casa. Allà es van passar la tarda fent l’amor amb els dos cossos sentint com mai havien sentit. Pressentien que aquella era la última tarda que estaven junts.



FI.