Corrupció

DIOS LOS CRIA Y ELLOS SE JUNTAN

No sabia com dir-ho en català per donar-li la contundència que té per mi en castellà el fet en si.

Assistim a un seguit de notícies de corrupció econòmica en uns casos, del Partit Popular, i a corrupció de consciències humanes i vides infantils, em refereixo als casos de pederàstia infantil dintre de l’església catòlica. El poder tradicional i més ranci, sempre ha ant de la mà del clero. No parlem ja de l’Edat Mitjana i la “Santa Inquisició”, o molt més recentment amb en Franco sota tàlem, o els casos de genocides i assassins rebent la comunió de mans de prelats de la “Santa Mare Església”. I no tenen cap vergonya en refregar-ho per la cara. Vaja trepa uns i altres!. Vaja colla de ventres agraïts!. Aquests capitostos de purpurats amb birret vermell, galtes de farro i ventre de senglà.

Primer però els cassos de corrupció política, amb el PP com a capdavanter, allà on sigui i mani, Madrid, València, Balears. Madrid amb la Sra. Esperanza, a València i el Sr, Camps i Balears amb el Sr. Jaume Matas. Tres milions d’euros li demanen per no anar a la presó!. O el jutge s’ha tornat boig, o el Senyor Matas la deu haver fet molt grossa i molt evident. Jo em decanto més per aquesta segona opció. Serà que els hi tinc ganes?.

A Madrid amb la sra. Esperanza Aguirre, privatitzant la sanitat pública i no aplicant la llei de la dependència, o bonificant als compradors de cotxes superiors als 40.000, euros, o les escoltes telefòniques o els tresorers i consellers implicats que han de dimitir. I a València amb el Sr. Camps i els seus vestits i intentant per tots els mitjans lícits i il·lícits de destorbar les investigacions del jutge Garzón, promogut pel Sr. Federico Trillo. Al igual que les investigacions de les fosses del franquisme, de les que el volen apartar també, per investigar massa. Per retrobar a tots aquells que varen enterrar a les cunetes com a gossos, o bé a tots aquells sense nom que van assassinar amb el mandat de les autoritats rebels i amb el vist i plau de les jerarquies eglesiàstiques. A quin país més passaria això?. Tant sols podria passar en una república platanera. Vaja escamot de manipuladors. I això passa al cap de 70 anys dels fets !.

I ja no parlem de quan menaven al govern central de Madrid, amb el cas de “los pequeños hilillos de petróleo que salen del fondo del mar”, del Sr. Rajoy, o el cas de l’accident de l’avió a Turquia amb el Sr. Trillo, i ara ens dóna lliçons de justícia essent el portaveu del departament. I el Sr. Aznar gastant diners públic per fer-se propaganda als Estats Units, o casant la filla al Escorial, com si fos un rei, o el cas de les armes de destrucció massiva a l’Irak i totes les mentides i insidies que s’han vessat sobre l’atemptat de l’Onze M.

Menció apart tenen els cassos de corrupció de menors pel clero catòlic. Tot tapat entre ells durant molts d’anys i les víctimes llançades a la seva sort si podien sobreviure amb totes les seqüeles. Però les coses fan pudor i solen sortir a fora encara que molts anys després. Es van veient cassos a Irlanda, Alemanya, Estats Units, Itàlia, Mèxic, etc. I Espanya?. No ha passat res a Espanya?. Mmmmm. Fa un tuf!. Però les autoritats eclesiàstiques callen. Callen, com bons minyons. Tant sols algun s’atreveix a posar el crit al cel, Monsenyor Cañizares i dir que això és una persecució en contra de déu i l’església. Escamot d’hipòcrites. El profeta Jesús en va dir sepulcres blanquejats. Mare meva, i de petits ja ens manipulaven les consciències, fent-nos creure amb rodes de molí. Deien una cosa i en feien una altre. I lo pitjor de tot, els abusos sexuals a menors, a deficients, a indefensos, i crear la por per que no es digués res.

Per a aquets casos també el profeta Jesús va dir: Ai d’aquell que corrompi a una de les petites criatures!, més li valdria que li lliguessin una roda de molí al coll i el llancessin al fons del mar!. Paraules molt dures pels pederastes. Però si aquests son capellans i estan suposadament educant els nens, com haurien de sonar?.

I el Papa què hi diu de tot això??. El papa calla, i massa va callar ja fa temps, per complicitat amb els pederastes.

Però si sortís a cridar al cel a favor de la neteja a casa seva amb la mateixa contundència que clama en contra dels divorcis, mitjans anticonceptius i l’avortament,

Fins i tot jo em faria seguidor i practicant.

Futur

(1) Si un ser extraterrestre que acaba d’arribar a la terra, fes un examen d’allò que presentem principalment als nostres fills, en la televisió, radio, cinema, diaris, revistes, còmics i molts llibres, podria arribar fàcilment a la conclusió de que volem educar-los en assassinats, violacions, crueltat, superstició, submissió, credulitat i consumisme.
Insistim en allò i, a força de repetició, per fi tal vegada molts d’ells aprenguin.
¿Quin tipus de societat podríem crear si, en lloc d’això els inculquéssim la ciència i un raig d’esperança.


(2) Et desitjo un món lliure de dimonis i ple de llum.

Extret d’un llibre de Carl Sagan

La Mussola

La meva parella (la Mussola) i jo, quan ens varem conèixer ara fa uns tres anys i varem decidir de continuar endavant la nostra relació teníem molt clar com enfocaríem el nostre futur. Aquest passava per continuar vivint cadascú a casa seva. Ella a Girona i jo a Banyoles. I veure’ns entre setmana sempre que en tinguéssim ganes i sí passar els caps de setmana, vacances i altres festes junts. Això ens permetria seguir la relació sense perdre la nostra independència. I així ho varem anar fent durant un temps amb un resultat molt i molt positiu.

Abans de continuar vull deixar clar com ja he fet altres vegades que el nom de Mussola no te res a veure amb el sentit pejoratiu que li solem donar a aquest mot. Ans al contrari.

Tot això bé d’un conte que me va regalar una vegada per Sant Jordi i que es deia “En Ping, la granota que buscava un nou estany ”. El conte explica les aventures d’aquesta granota i d’un mussol que la cuidava i la guiava. Jo era la Granota i la Carmen va ser la Mussola. Però a part de jo ser la Granota m’agrada més ser el Llop Estepari, que pot ser es diu més amb com sóc jo.

Com deia abans la relació es va anar consolidant de la manera prevista, fins que un mal dia del mes de Juny de l’any passat ens van donar una molt ingrata notícia. Era la sospita d’una greu malaltia, confirmada molt poc temps després. Aquí va ser una prova de foc per la nostra estimada relació. I la decisió més important com era evident va recaure en la Mussola, a veure què feia. Per lo que respecte a mi, poques decisions podia prendre jo, ja que no m’era possible decidir si acceptar la E.L.A. o no, ja que ella em tenia a mi i prou. La Mussola si que va poder decidir. En varem estar parlant molt de tot, com sempre ho hem fet i en aquest cas encara més. La Mussola va decidir continuar amb mi a pesar de tot allò que es veia a venir. Crec molt sincerament que la decisió ella ja l’havia pres des del primer moment. També podia haver pres l’altre camí, el de marxar, cosa que jo hauria hagut d’entendre encara que m’hagués fet mal i això ella també ho sap. No seria el primer cas que passés ni l’últim. Entre nosaltres no hi havia cap altre lligam que simplement el nostre amor. No hi havia cap fill ni cap hipoteca que compartir. Ella es va quedar per continuar compartint el nostre destí en comú.

Els primers dos mesos del diagnòstic, encara varem continuar fent més o menys el mateix que abans tot i que ella ja venia molt més sovint per casa. Jo ja començava a tenir dificultats per fer segons quines coses. Després de les vacances del creuer, al Setembre, ja varem prendre la decisió de passar mitja setmana a Girona a casa seva i el dijous i cap de setmana a casa meva. Això ens facilitava la feina per anar als metges que estan a Girona, i l’Hospital de Santa Caterina, també. A més així manteníem les dues cases en moviment i com que ella té una neta que viu a Girona també, així podíem fer d’avis sense problemes de desplaçaments.

Però últimament ja es feia molt feixuc anar tant amunt i avall, amb la roba, les altres coses, el caminador, la cadira, etc. I hem decidir de instal·lar-nos a Banyoles a casa meva. L’entorn també hi presta ja que visc molt a prop de l’estany.

Doncs, ara tinc la Mussola ben engrescada en traslladar les seves coses a casa, que ja sap ella ben bé que també és casa seva. O sigui casa nostra, de tots dos. Està fent canvis a la casa que prou ja li convenia, i donar-li un altre aire, pot ser més femení més escaient al seus gustos. Jo n’estic encantat per que el que vull també és que ella se la faci seva i si senti a gust. Crec que ho aconseguirem. Bé volia dir que ho aconseguirà ella, per que jo, a part de mirar-m’ho i donar la meva opinió, poca cosa més puc fer. Em refereixo degut al meu estat. No que ella no m’escolti.

Incomprensió

Si sabessis el meu dolor com és

Si entenguessis el meu crit amarg de on surt

Si comprenguessis el meu desconsol a on es vesteix

Si veiessis la meva solitud com em turmenta

Les meves llàgrimes serien d’alegria

La meva vida esclataria de goig com la primavera

La meva alegria desbordaria tots els rius del món.

Compassió

He trobat aquest poema en algún blog, que m'ha emocionat el seu significat. I el volia compartir. Jo l'he titulat:

COMPASSIÓ

Si l’hi hagués tallat les ales

hauria estat meu

no s’hauria escapat ,

Però així, hauria deixat d’ésser ocell.

I jo... Jo el que estimava era l’ocell.

...

Oracle

ADVERTÈNCIA

T’ho dic a tu, tan se val qui siguis,

¡Oh! Tu, que desitges explorar els arcans de la natura, que si no trobes en tu mateix

Allò que busques, tampoc ho podràs trobar a fora.

Si tu ignores les excel·lències de la teva pròpia casa ¿Com pretens descobrir altres

excel·lències?.

Tu portes amagat el Tresor dels Tresors.

¡Oh!, Home, Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’Univers i els Deus.

ORACLE DE DELFOS

Un Poema d'un altre elàtic

Josep, mirant el teu blog, he trobat aquest poema teu dedicat a una elàtica que últimament ens ha deixat. Sincerament m'ha emocionat la seva bellesa. I per això el volia compartir amb els lectors del meu blog, com a homenatge a la persona a qui va dedicada que no la he conegut i també a tu, per la teva lluita diària com fem tots els elàtics.

I es despullen els arbres,

i se’n va el sol…

i s’amaguen els dies rere la lluna

per por a il•luminar un món que ningú vol veure

i les estrelles s’apaguen

lentament, molt lentament.

I l’aire s’acaba,

i l’aire m’ofega.

I tot és massa dur per obrir els ulls

i vull tancar-los i no mirar

per no sentir tant de mal.



º•._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.•º
En el record d’una elàtica, bona persona, que ens ha deixat aquesta setmana, allà on siguis una abraçada per tu…Josep
Tags: ELA

La Primavera ja ha arribat

Després d’un llarg, molt llarg hivern, la primavera ja és aquí i ningú sap com ha vingut. Però és el cicle vital de la nostra existència. Els colors, els dies més llargs, les vesprades més càlides, les hormones es disparen, els ocells canten a la matinada. S’eixamplen els sentits. La vida brolla arreu. Tot esclata i s’expandeix. La força de la vida torna.

Els dies ens conviden a estar a l’aire lliure, en contacte amb la terra, el sol i l’aire. Respirar profund. Sentir l’aire a la cara, treure’ns la mandra i despertar a la vida, i a somiar desperts, caminar . Contemplar els carrers de la ciutat i les noies més lleugeres de roba.

La infància i la joventut son la primavera de l’home. En ella tot és possible, comença l’amor, sense temps, sense límit, l’alegria i també la tristesa i la malenconia. Les passions, i els desitjos, les esperances i les promeses a vegades trencades.

Els colors ens desborden la nostra capacitat de percepció. És l’època de l’esclat, de l’esplendor en l’herba i la glòria a les flors, dels enamoraments, de la bellesa de les paraules i de la joia als cors. Jo també he sentit i encara sento tota aquesta bellesa, moltes vegades. En una simple mirada. En una música llunyana. En una dolça paraula.En un bri d’herba o en els colors d’una flor.

Ens mostra la bellesa del cos i del cor més amagat. Desperta sensualitat de contemplar la nuesa del cos. Les corbes voluptuoses d’un cos femení. Quin misteri tindran?. No ho sé ni ho sabré mai. Però em dóna un no sé què al meu profund interior. És com una sageta que es clava sense fer mal, tant sols és una batzacada a tot el ésser.

Somiem desperts, bevem del nèctar de la vida. Volem compartir l’alegria de la matinada i de la càlida tarda. Els cossos es desperten a la libido i l’erotisme ens fa més mascles i femelles. Els cossos es volen fondre en un. I ..... sentir. Sentir l’esclat, la fusió, la vida en si mateixa.

Els camps i les muntanyes s’omplen de colors, vius, càlids. Predomina el verd intens de la senzilla herba, que fa de coixí dels milers i diversos colors. El cel és d’un blau intens i els núvols blancs passen de pressa.

I l’aigua, la gran senyora de la primavera, els rius i rierols, van plens de la riquesa d’aquest necessari líquid. Porta la vida procedent de les muntanyes que van perdent el seu color blanc de la neu. L’aigua porta vida a les immenses planúries, i als boscos pels animals.

Quin esclat de colors !!. Quina meravella cromàtica no és la primavera!!. La seva sola contemplació i la seva força ens pot portar a la depresió. Volem copsar tota aquella bellesa i sabem que mai podrem fer-ho amb tanta intensitat.

Tres Pobles

Era un dia a la tarda i anàvem amb la parella i els meus fills a visitar uns pobles molt característics pels seus conjunts medievals i que estaven situats en un camí sense asfaltar pel mig del bosc que va fent baixada fins a arribar a l’últim dels tres pobles.

Varem sortir amb el cotxe des d’un altre poble que està a dalt la muntanya. Pels que sou de per aquí podria ser Sant Hilari Sacalm, però només pel nom. Res a veure amb com és el poble. Aquest també era de carrers empedrats i amb cases antigues i de pedra i com que estava dalt de la muntanya i a la vessant que mira cap a nosaltres, el veiem mentre anàvem baixant pel camí cap als altres tres poblets. El camí el fèiem primer en cotxe fins a un paratge que allà el varem deixar i varem continuar a peu. El camí era bastant llarg i amb moltes corbes. Finalment arribàvem al primer poblet que tenia una edificació molt gran feta tota de pedra, amb grans finestres. Era un antic monestir que encara es conservava en molt bon estat, però desocupat. Era un misteri tot plegat aquell gran edifici tant ben conservat tot de pedra, antic i totalment desocupat i abandonat. A continuació s’estenia el poblet amb tot de carrers empedrats i molt costeruts, cases molt ben conservades i ni una construcció nova. Per la banda de baix del poble circulava un rierol fent moltes giragonses seguit el contorn de la muntanya, amb el seu característic soroll de l’aigua que salta per les pedres. Era un poble quasi perfecte. Tant sols hi devien viure unes cinquanta persones.

Varem continuar el camí cap al segon poble, del que ben poca cosa recordo. Només del rierol i un pont de pedra d’un sol ull i molt antic que el travessava. També recordo que hi havia mainada jugant a la plaça a una mena de joc de saltar i parar.

Varem arribar al cap de poca estona a l’últim poble. Era preciós. Tot tant ben fet i conservat. Guardava una mena d’equilibri amb la natura que semblava que tot era allà on havia de ser, tot i que tenia uns carrers i cases molt mal dibuixats i el seu aspecte era harmònic. Una església presidia el final del poble damunt un turonet. Darrera hi havia un penya-segat d’uns cinquanta o seixanta metres, al final del qual hi havia una gran planúria coberta per camps de conreu i alguns arbres. Donava mareig mirar allà baix.

Després varem anar a la plaça que tenia una forma triangular amb voltes al seu entorn i unes grans finestres damunt. Començava a fosquejar i una llum tènue il·luminava l’entorn. Com que ja era tard en hi varem quedar a sopar a un restaurant de la plaça. Varem menjar pa amb tomata embotits casolans, pernil i després una mescla de pota i tripa i carn d’olla. Tot estava boníssim.

Un cop acabat el sopar varem decidir tornar però era fosc i no teníem res per il·luminar el camí. Em va entrar el pànic de pensar que havíem de tornar amb aquella foscor i sense conèixer el camí. De sobte i una vegada traspassat ja el poble on devia començar la foscor el camí es va fortament il·luminar per una immensa lluna que brillava en un cel totalment clar i lliure de núvols.

I així va ser com varem poder fer sense cap problema el camí de tornada fins arribar al cotxe que havíem deixat en aquella explanada.

La meva e.l.a. - VI -

Quan vas al metge per algun problema, normalment esperes que et digui, mira tens això, i et prens aquestes pastilles i et curaràs. Mes o menys això és el que voldríem tots.

Però tot canvia d’una manera molt cruel quan el metge et diu, mira tens una malaltia degenerativa i avui per avui és incurable, no hi ha medicació, no hi ha res a fer. La medicina encara no hi ha arribat fins aquí. Només podem esperar a veure l’evolució.

Això és el que em van dir mes o menys el passat mes de Juliol de l’any passat, quan el neuròleg de la meva mútua privada em va derivar a l’hospital Josep Trueta de Girona’ un cop vista la gravetat de la malaltia. La meva parella i jo varem sortir d’allà amb el cor ben encongit i amb llàgrimes al ulls. Amb una sensació d’incredulitat, de dolor i de ràbia reprimida. Moltes preguntes van passar pel nostre cap i moltes d’aquelles que no tenen resposta, però que tot i sabent-ho te les fas, per que no ho pots evitar. És tant gros que de cop no es pot engolir. Al principi no ho acceptes i et preguntes per què a mi?, per què això ? què hauré fet de malament en la meva vida?. I segueixes sense creure-t’ho i pensant que no pot ser. Que pot ser s’han equivocat. I si més no, en mi no evolucionarà, jo seré més fort que la e.l.a. i aconseguiré parar-la.

Arribant a casa ens falta temps per entrar al Google, i buscar malalties neuro.degeneratives i dintre d’aquestes la més malparida, la e.l.a.(esclerosis lateral amiotròfica). Hi ha molta informació, però la que és constant en totes les entrades és:

Malaltia neuro-degenerativa provocada per la mort de les motoneurones. Ben poca cosa se’n sap de la malaltia, però el cert és que sempre és mortal, i amb una esperança de vida estadísticament parlant de entre 3 i 5 anys. I la evolució sol ser gaire bé sempre que comença per alguna cama o braç, o per la gola. I paulatinament més de pressa en alguns cassos o més a poc a poc en d’altres es va estenen per tot el cos. Va immobilitzant i deixant sense força a tota la musculatura del cos. Fins que en una situació final afecta la musculatura pulmonar i provoca la mort per una parada cardio-respiratoria.

En tot aquest procés destructiu, el propi pacient és espectador de primera fila del seu propi destí, ja que ironies de la vida, mentre la destrucció del cos és constant, la ment continua intacta experimentant en cada instant el que està passant. Es pot fer un relat en primera persona de tot el procés i això és el que jo intento fer en aquest escrits sobre la meva e.l.a. No hi vulgueu trobar ni una queixa, ni fer llàstima ni res d’això. Simplement és fer un acte de sinceritat amb mi mateix. Explicar la meva experiència, per que necessito expressar el que em passa i també per donar a conèixer de primera mà el dia a dia i les particularitats d’aquesta malaltia.

Un cop ja n’ets plenament conscient de la malaltia, al menys en el meu cas vaig passar per diversos estadis. Primer, no m’ho creia, després vaig pensar que jo tindria la sort de que la venceria. Vaig buscar per cel i terra i lluitar per intentar vèncer-la. Amb lo que fos, la homeopatia, acupuntura, kinesiologia, relaxacions, medicina xinesa, curanderos, autocuració etc etc. Mentrestant la malaltia segueix. Després ve un tancament en mi mateix, sense voler saber massa res de fora. I finalment una acceptació d’allò que és evident. La malaltia que avança, i que no toca més remei que lidiar amb ella. I a partir d’aquí només queda fer tot el que estigui en les meves mans per retardar la evolució, i fer-me la vida per mi i als que m’envolten el màxim de fàcil, i dintre del possible fins i tot divertida i alegre.

Dintre de la desgràcia encara em sento afortunat per tenir persones al meu costat que em recolzen i es preocupen per mi, els meus fills, la meva família, els meus germans i cunyada, els amics que sempre hi son i molt especialment a la meva parella, la meva Mussola i pal de paller, que les 24 hores del dia està amb mi, per fer el que faci falta i ajudar-me en tot, vestir-me, ficar-me al llit i aixecar-me del llit i de la cadira, dutxar-me anar al lavabo i eixugar-me el cul. Ja fa temps que allò que en diguem intimitat es va acabar per mi.

Tot i que em sento molt acompanyat no puc deixar de sentir la por del que vindrà, i una sensació de soledat extrema per la meva unicitat. Jo com cada un de tots nosaltres som éssers únics i intransferibles i la meva experiència només és meva per més acompanyat que estigui. Això no vol dir que no valori l’acompanyament que tinc, que en tot cas fa que la meva vida sigui molt més suportable i rica.

Des de l’inici de la malaltia la meva vida s’ha caracteritzat per una pèrdua sense pausa de les meves capacitats de mobilitat vitals. Al començament la cama esquerra que no segueix, després la mà esquerra, el braç esquerra. Primer un bastó per caminar, després una crossa, més tard amb la crossa i agafat d’un acompanyant. La cama dreta, mà i braç dret, tot de mica en mica hi vaig perdent la força i la mobilitat, després ha vingut la veu una mica més pastosa, i la gola amb algunes ennuegades. Ara ja fa dies que tinc moltes dificultats per caminar per casa amb un caminador. Aviat ja no podré. I per sortir a fora, amb la cadira de rodes. Entre mig de tot això també hi ha hagut algunes caigudes. Les pèrdues no son pas de cop, si no que es van succeint de mica en mica però contínuament. El pitjor és que no em dóna temps per assimilar una pèrdua que ja en ve una altre. Aquest és el dilema. Només em deixa pensar que avui encara puc fer això. Disfrutem-ho. Demà ja en parlarem. A l’ordinador també hi ha moltes dificultats per escriure i la mà esquerra gaire bé ja no serveix. Tot plegat em fa pensar en que aquesta malaltia m’està ficant dintre d’una presó cada vegada més petita, fins que de tant petita arribarà a ofegar-me.

Una cosa que m’ha ensenyat la malaltia, és valorar més i millor el dia a dia, l’avui, deixant de banda el passat que ja ha passat i no el podem canviar i el futur, que és desconegut. L’únic important és el ara i aquí, que és l’únic lloc en el qual vivim, gaudim i patim.

Una cosa encara no m’ha pogut treure és les meves ganes de fer algun viatge, de sortir i d’anar a fer algun àpat de restaurant. Fer tertúlia amb la meva Mussola, o amb els amics, o amb els meus fills, que em venen a veure sovint. I de continuar amb el meu blog a l’ordinador.

Bé, fins aquí un resum d’aquests mesos de lluita aferrissada amb aquesta maleïda companya que és la e.l.a., que no em vol deixar ni de nit ni de dia, tot i que jo li he demanat molt fermament de que em deixi. Mentre pugui i em deixi seguiré escrivint sobre l’evolució de la malaltia, continuant amb “La meva e.l.a.” que vaig iniciar ara ja fa temps i aquest és ja el capítol VI.

I A PESAR DE TOT SEGUIRÉ VIVINT, SEGUIRÉ LLUITANT, SEGUIRÉ PATINT, I TAL VEGADA ....... ESPERANT UN MIRACLE.

Volem denunciar -III-

VOLEM DENUNCIAR

Volem denunciar als que no ens volen escoltar ni ens valoren.

Volem que s’escoltin els nostres crits i protestes.

Volem denunciar el fonamentalisme dels que ens volen salvar i decidir per nosaltres.

Volem que ens deixin salvar sols.

Volem denunciar les exigències dels que s’aprofiten de nosaltres.

Volem que ens deixin viure en pau, llibertat i tranquil·litat. No volem pressions.

Volem denunciar els funcionaris ineptes i incompetents i que no tenen cap interès per

atendre els problemes dels contribuents. Tot i que viuen dels nostres impostos.

Volem funcionaris que facin la seva feina ben feta i amb diligència.

Volem denunciar la publicitat de la televisió i altres mitjans de comunicació, per que només ens inciten a consumir, ens creen les necessitats i ens picolen la nostra

intel·ligència.

Volem comprar allò que ens vingui en gana i no allò que en diuen

Volem denunciar la globalització del mon per que només beneficia les grans fortunes.

Volem suprimir les grans corporacions industrials, farmacèutiques, energètiques

I petrolieres, que ens venen allò que volen, pacten els preus i suprimeixen la

competència i contaminen el planeta.

Volem denunciar l’interès dels governants per convertir-nos a tots a un ramat de xais

Volem preservar les nostres diferències, ja que aquí radica la riquesa.

Volem denunciar l’acomodament dels polítics que miren cap a l’altra costat dels

problemes.

Volem uns polítics sincers que s’impliquin i donin solucions als problemes

Pepe Rubianes

El dia 1 d’aquest mes de Març va fer un any que ens va deixar el nostre gran monologuista, comediant, bufó i barrut Pepe Rubianes.

I com a homenatge i record volia compartir amb tots vosaltres un poema escrit pel mateix Rubianes el Juny del 2006, en una estada que va fer a Etiòpia.

El tren

Se me acaba el tiempo

Y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa

Es curioso ver

como la vida te desliza

limpiamente

hacia su lado más extremo

a un ritmo lento o rápido

según convega

sin compasión, sin pasmos,

sin aspavientos: con

la elegancia de la experiencia

bien ensayada

Y hay que caminar

hacia la hora perfecta

con la cabeza erguida

y el ritmo justo

que da compás a los sueños...

Así es la cosa.

Así de simple.

Un día no lejano

habrà que comenzar

a hacer el equipaje

porque el viejo tren espera

siempre espera.

(Pepe Rubianes)