Tocat de l'e.l.a.

coses de la vida

2010-12-02T05:27:00.000-08:00

Coses de la vida

CONFESSIO

Impotència i ràbia son dos sentiments que habitualment afloren del meu interior més profund. Dos sentiments que reflecteixen prou bé la meva situació per la malaltia. Impotència de moure’m, de parlar, gairebé de respirar, i de menjar, d’abraçar de fer l’amor i de qualsevol de les necessitats més bàsiques per sobreviure, com ara prendrem el menjar o vestir-me o anar al lavabo. Es un anar morint de mica en mica.Tot per aquesta puta companya que m’ha tocat i que és la e.l.a., que s’ho emporta tot. A part d’emportar-s’ho tot, el cos es converteix en una presó cada vegada més petita fins a no fer possible la vida.
Ràbia al veure que no hi res a fer. Encara no s’ha descobert res per curar-la i els assajos clínics de moment no funcionen. Ràbia i frustració per aquest destí tant cruel. I em faig moltes preguntes, però una és constant, per què ?. Ja se també que aquesta pregunta no te resposta però no puc evitar de fer–me–la. Quin sentit te la malaltia ?. Se prou bé que hi ha molts altres casos tant fotuts com el meu i possiblement pitjors però expresso el que jo sento i com em crema a vegades les venes aquesta ràbia.
Em fa molta por contemplar i ser a la vegada actor passiu del deteriorament dia a dia del meu propi cos. Fins a on?. Fins al inexorable final. Tots els estudis coincideixen avui en donar una esperança de vida de entre dos i cinc anys des del diagnòstic. Jo ara porto un any i mig.

Amb aquest escrit no busco ni fer llàstima ni compassió, és simplement complir una necessitat meva d’expressar amb tota la seva cruesa els meus sentiments provocats per la malaltia. Ans el contrari, per mi és una manera de expressar i treure fora de mi tota la ràbia, impotència , desesperació, frustració i la por al que vindrà. Es una bona manera de fer teràpia i conjurar els meus fantasmes. Encara que també i donat el meu caràcter diuen que fort i a vegades difícil m’ha comportat seriosos problemes amb la Mussola qui és qui està més a prop de mi. Reconec la dificultat que suposa ser la parella i cuidadora d’un malalt com jo.
No em vull enganyar ni que m’enganyin. Se prou bé el que hi ha i mes o menys el que m’espera i em revolto en contra d’aquest destí. El que sí he demanat als que m’envolten és que arribada l’hora de que ja no sigui possible de viure amb un mínim de dignitat, que no em deixin patir i acabar de la millor manera possible. En aquest sentit ja tinc fet el meu testament vital i per totes les altres coses que no hi entrin ja ho he deixat dit a la gent més propera com la Mussola.
Es evident que actualment les meves prioritats son molt diferents d’abans i els meus pensaments també. I dins d’aquests evidentment està el de la mort i del més enllà. També la por que em fa tot plegat, que per altra part prou humana i no hi volem pensar precisament per que ens fa por. Però a mi m’hi han posat davant a pesar de la por que em fa. He d’aprendre a viure amb aquesta realitat i segur que te una cosa positiva. Aquesta és que tinc l’oportunitat d’anar –me preparant per poder dir adéu amb serenitat.

Una bona ajuda és la creença que tingui cada un en seu ser més íntim. Els que creuen en un Déu salvador i misericordiós segur que els ajuda a afrontar aquells últims moments de la vida. Els que es creuen tot allò que els hi diuen aquesta trepa de fonamentalistes siguin capellans, rabins, o imams pot ser ho necessiten per no desesperar-se. Ja voldria jo poder dipositar la meva confiança en algú com l’església com molts ho fan. Però ho sento, em rebota l’estómac només de pensar-hi en aquesta trepa d’hipòcrites, manipuladors i pederastes del clero que tenim. Serà per que sé prou bé del que parlo per

haver passat cinc anys de la meva vida d’estudiant al mig de sotanes.

No entenc com encara hi ha gent que combrega amb les seves rodes de molí.
Per la meva part tinc molts dubtes sobre la mort i el més enllà. Intento veure-hi clar en mig de la foscor.

Aquest es l'últim escrit de en Josep , no esta acabat ,

he escollit aquesta foto feta en el nostre primer viatge junts ,l'agost del 2008 , un viatge que va servir per consolidar la nostra relació , una foto en la que tancavem la porta al passat i obriem els braços al futur .

ela

2010-11-28T13:18:00.000-08:00

avui dia 28 de novembre en Josep ha deixat de ser presoner de l'e.l.a.
el llop torna a correr per les estepes , planuries i muntanyes .

quan hem sigui possible publicare el seu ultim escrit ( encara inacabat)

mussola

Música

2010-11-14T08:44:00.000-08:00

Aquí us deixo una música que mai em canso d’escoltar i la volia compartir.

Espero que us agradi.

La Masia

2010-11-12T03:36:00.000-08:00

Com si volgués caminar des d’un passat

Cap a un incert i prosaic futur

Damunt la plana i a recés de la muntanya

S’alça ben arrelada a la natura la Masia,

Amb la mirada perduda en direcció a migdia.

Quantes històries escrites a la vora del foc

Quanta fantasia explicada al sopluig de l’eixida

Quanta vida escrita en les seves parets

On es confonien vides de persones i animals

On el temps no era temps i res valia

I les coses es feien com sempre s’havien fet

Jo que porto records d’infantesa a una masia

Vells records intensos gravats en la memòria

De solitud i d’aïllament però també d’acolliment

I arrelament a la terra, i amb els cicles de la vida

La força que aquelles parets em van donar

És ara la font que alimenta per seguir el meu camí.

Música i lectura

2010-11-08T10:42:00.000-08:00

Llegir i escoltar música alhora és una activitat que solo fer sovint últimament . La lectura nodreix la ment i el pensament, la part intel·lectual, i obre horitzons. Sobretot si és amena. Per mi ara és l’hora del retrobament amb les lectures que per diverses circumstàncies de la vida havien quedat pendents. Penso que ara és una molt bona opció.
I què dir de la música una de les set musses capaç de traslladar-me cap a mons màgics i onírics i que m’ajuden a suportar els dies feixucs. Toca la part més emocional, pot ser més instintiva. Una música melodiosa i harmoniosa com per exemple molta de clàssica , algunes de new age, també la sufí, alguna de jaz, o blues. Bé em reconec un xic especial en els gustos per la música. N’hi ha que és capaç de traslladar-me de món i fer-me volar tot acariciant la meva ànima.
Doncs és la meva activitat durant moltes hores del dia. I em va molt bé i les hores passen ràpid .Quin gran sentit l’oïda!! .

Sequera

2010-11-05T11:26:00.000-07:00

Aquests últims dies no acabo de rutllar prou bé i tampoc tinc ganes d’escriure. Millor dit, és que no se m’acut res. Com si s’hagués assecat el pou de l’inspiració. El cap em bull però sóc incapaç de copsar res.
Mentrestant el que faig és llegir. Des que tinc l’ordinador adaptat, tinc una aplicació per poder llegir llibres en format pdf, i he trobat una adreça per internet que recull una multitud de llibres de tots els tipus i a més son gratis. Aquesta adreça és “ libros gratis”. El que passa és que tots son en castellar, però n’hi ha d’interessants. També hi tinc posat un programa per escoltar música, l’espotify. El faig servir molt, hi música variada, d’ara i abans.
Bé aquí us deixo, ja ens tornarem a veure per aquí.

Hospital Carlos III de Madrid

2010-10-21T04:46:00.000-07:00

Entre llargues nits d’insomni, entre problemes amb l’adaptació amb el Bi-pap, entre un ingrés d’una setmana a l’Hospital de Sta. Caterina per adequar precisament la son i el Bi-pap. Entre que estava sense ordinador per que el tenia a adaptar, ha passat el mes de Setembre i bona part d’Octubre. Dies complicats i difícils amb una davallada considerable del meu estat tant física com psíquica. Però ja estic aquí altra vegada amb més ànims per seguir endavant.
I també va arribar el dia de tornar de visita a l’Hospital Carlos III de Madrid pel control de l’assaig clínic.
Aquesta vagada hi hem anat el dia abans. I a més portàvem una altra acompanyant Però ja varem començar malament ja que varem sortir de l’aeroport de Girona amb tres hores de retràs i a més a l’hotel de Madrid hi havia over-boking i se’ns havien venut l’habitació adaptada a uns altres. Clar com que jugava el Madrid i els hotels estaven plens. Al final ens varem haver de quedar una habitació sense adaptar. Sort que eren dos acompanyants.
La visita a l’hospital va servir per constatar allò que ja sabíem. Que estic pitjor que en la visita de fa tres mesos. Com sempre, analítica de sang, espirometries, proves de força muscular i de mobilitat, electrocardiograma (l’únic que ha sortit bé] i visita amb la neuròloga . Resultat :la malaltia avança i jo vaig seguint en l’assaig sense saber si prenc la medicació o placebo i pagant-me de la meva butxaca desplaçaments i estades. Així és. La tornada va ser ahir a la tarda i amb hora de retràs.
I demà tinc visita a l’hospital Josep Trueta de Girona amb la dietista per veure com va l’alimentació. A veure si he perdut pes i si encara puc continuar menjant per la boca o ja he d’utilitzar la Peg.
Seguirem en contacte.

La meva e.l.a. - IX -

2010-09-04T03:23:00.000-07:00

La malaltia segueix el seu curs i fent estralls en el meu ja debilitat cos. Ja fa uns quants dies que escric a l, ordinador amb el sistema del gomet al nas, una petita càmera i un teclat virtual a la pantalla. Aquest programa és molt lent, però que hi farem “és lo que hi ha “. Si no, no podria escriure. Els meus braços i mans ja no serveixen per a res. I les cames per ben poca cosa. M,aguanten dret durant un parell o tres de minuts i amb l, ajuda d,algú. La resta del dia o segut en una cadira o estirat al llit.
La capacitat vital també està molt compromesa. Fa uns dos mesos estava en el 51 per cent i ara no ho se . Però dormo amb el Bi-Pap, que fa la funció de pulmó exterior, impulsant l,aire fins al fons dels meus pulmons. Costa una mica d,acostumar-s,hi però al matí em llevo molt millor. Des que dormo amb el Bi-Pa, ho he de fer de panxa enlaire i tal com em deixen em quedo fins l,endemà al matí. Les nits se solen fer llargues i em desperto varies vegades amb l, angoixa de d,ofegar-me amb la mascareta.

De moment encara puc menjar per la boca encara que amb dificultat i amb algun ennuegament de tant en tant. I per el que pugui passar en un futur segurament no gaire llunyà ja porto posada la PEG per alimentar-me directament a l,estómac.
I últimament he perdut també la capacitat de parlar i ni un fil de veu a dures penes pot sortir de la meva boca. Sort de la Mussola que m,entén molt bé i fa de traductora.
La E. L. A. és una malaltia que a poc a poc i despietadament s,ho va emportant tot. Qualsevol signe de vida és arrabassat per la malaltia i allò que es perd ja no tornarà mai més. Es com un huracà que destrossa la meva casa i s, ho emporta tot sense pietat.
El que sí em deixa intacte és la sensibitat per tot el cos i la ment encara que deteriorada al ser jo actor passiu i alhora espectador del meu propi deteriorament físic . La ciència fins avui no ha pogut dir res. I això només pot acabar de dues maneres possibles. O amb la mort o amb un miracle. M, agradaria poder creure en miracles.

SOMNI DE VIDA

2010-08-25T04:31:00.000-07:00

Estic jo en la meva cadira de rodes i contemplo davant meu una llarga escala de pedra amb una paret a l,esquerra a on hi ha enganxat un passamà. A la dreta no hi ha res només el buit. Per aquesta escala també hi pugen els cotxes.
Jo m,aixeco de la meva cadira i agafat en el passamà començo a pujar per l,escala fins a dalt. Allà en sortir de l,escala allò que veig primer és un immens jardí de flors de tots els colors però el que més abunda és color vermell que està a primera vista i és un vermell fort i potent. Camino per l,immens jardí i al final de tot diviso un castell. M,hi apropo i veig que és molt gran i em ve una sensació com si ja conegués el castell i com si ja hi hagués estat abans o millor dit sento com si en la meva vida jo vingués allà.
Entro però ara ja em desperto i llàstima per que no puc veure res per dins. Em desperto bé i em queda la sensació del misteri i l,enigma de la vida.

La Muntanya

2010-08-24T02:12:00.000-07:00

Imponent, majestuosa, quasi divina

La muntanya està aquí davant meu

Des del temps dels meus avantpassats

Jo també passaré però ella continuarà aquí

Amb la seva grandiosa figura donant fe

De la seva indòmita i pedregosa presència

I des de la meva menudesa, quedo captivat

Per aquesta salvatge i natural bellesa.

I sento la veu que em crida des de allà dalt

Que em diu: vine, puja i posseeix-me!
jo me la miro amb tota l'admiració i respecte

I el meu esperit es deleix per assumir el repte

Mentre pujo, el cansament físic m'acompanya més i més

Però el meu sentiment es desborda d'alegria

Esperant el moment definitiu de fer el cim

I profanar el gran misteri de la gran muntanya.

Després arriba l'hora de tornar a casa

I la tornada amb goig d'haver assolit el cim

Haver fet allò que volia, i que necessitava

El camí de retorn no és fàcil, el cansament apreta

Però les ganes d'arribar i descansar son moltes

Segueixo el corriol que m'ha de tornar a casa

I porto amb emoció la fantasia del meu destí

Que també és el sender que em portà al més enllà.

ESTIU, RECORDS I SENSACIONS

2010-08-14T11:19:00.000-07:00

Estiu, sol llum i calor
Tanco els ulls i recordo
L,enyorança d, un temps
Que ja no tornarà a ser
El sol del matí, lluminós
Entra per la finestra del quarto
I jo recordo el temps d,esplendor
Al cor, les rialles de la migdiada
El descobriment de la nuesa i l,amor
El primer t,estimo a la vora del mar
Aquell petó que recordarem sempre
I també el trist i dolorós comiat.

Estiu, temps de descobriment i maduresa
Temps de sega i recollida dels fruits
La natura ens ho dóna tot i alhora també
ens ho treu tot, l,alegria fins i tot la vida
aquest misteri que sempre ens acompanya
i jo cada dia em pregunto per què?
una llàgrima cau amb tristesa, impotència i ràbia
i els records son el bàlsam que alimenta el meu camí
com una barca solca els camins del mar tempestuós
però jo continuo aquí segut en la meva cadira
on m,acompanyen també moments de fantasia
i tot es torna molt més lent, costerut i fatigós
l,estiu passa, el temps passa, la vida passa i jo...

Estiu sol llum i calor
El vent de marinada em porta el sabor de mar
De platges verges, aigües blaves i sorra blanca
Sons llunyans de melodies ja perdudes
I el cant dels ocells, quins records!!
d,infantesa, allà al mas, la sortida del sol
Jo que de terra endins i de pagès en vinc, recordo
Els camps segats, la pols a l,era i el pou d,aigua fresca
Les orenetes que sempre tornaran, voltegen incansables
Sento encara aquella xafogor de les tardes de migdiada
I les nits serenes cobertes d,estels i lluna plena
A l, eixida mentre s,escolta algun lladruc de gos.

Pensaments

2010-08-02T03:46:00.000-07:00

Buscàvem la llum de la matinada, i varem trobar la foscor de la nit.

Volíem justícia i varem tenir hipocresia.

No hi ha ningú que tingui tantes ganes de viure com qui sent amenaçada la seva vida.

Volíem ales per poder volar i varem quedar presoners de les nostres misèries.

Buscàvem el valor i la valentia i varem descobrir l,angoixa, el pànic i el desconcert.

Buscàvem la felicitat i varem conèixer la adversitat i l, infortuni.

Esperàvem obtenir riqueses i varem viure en la misèria i la privació.

Volíem ser lliures i varem conèixer les presons i les cadenes.

Desitjàvem estimar però no teníem amor per donar ni sabíem com fer.ho.

Diuen que per poder donar, primer s,ha de TENIR , tant en l,amor com en altres coses.

Deien que ens volien ajudar, però els molt hipòcrites el que volien era dominar les consciències.

Un altre post

2010-07-26T00:49:00.000-07:00

Hola, ja torno a ser aqui . Divendres passat també ja varem tenir el cotxe adaptat, per poder.hi entrar jo amb la meva cadira i ja varem anar a fer una volta per l, estay. I el dissabte varem anar a Ampuriabrava a preguntar per fer una tirada en paracaigudes. Es que els meus dos fills s.hi volen tirar i els hem regal pel seu aniversari. Despres varem anar a fer una volta i a menjar una pizza boníssima a Sant Martí d, Empúries.
Encara no he après a posar.hi fotos com abans però ja ho aprendré. Tampoc se trobar el gionet, però ja ho faré amb paciència i temps.

Puc tornar a escriure!!!

2010-07-22T10:41:00.000-07:00

Hola a tots. Aquest és el meu primer post amb el nou sistema sense teclat. Es amb un gomet al front, un teclat virtual a la pantalla i una petita cámera que capta els moviments del gomet. Ara només hem falta anar practicant. I prometo fer. ho.

Hospital Carlos III de Madrid

2010-07-05T08:39:00.000-07:00

Avui utilitzo per escriure els dits de la meva filla Alba per explicar-vos el meu viatge a Madrid pel control trimestral de l’assaig clínic.

El passat dijous dia 1 de juliol de nou viatja a Madrid a l’hospital Carlos III, pel control i seguiment de l’evolució de la malaltia. Com sempre ens varem aixecar a dos quarts de quatre del matí i cap a l’aeroport que l’avió sortia a les sis i vint-i-cinc. Arribar a Madrid a les set trenta-cinc. Un petit esmorzar i taxi cap a l’hospital. Allà les visites i els controls de sempre, però aquesta vegada em sembla que la única cosa que em varen trobar bé va ser l’electrocardiograma. Les proves musculars varen sortir molt deficients així com també la capacitat pulmonar que estava en un 51%. Fa tres mesos estava en un 81%. Em varen aconsellar instal·lar-me un “Bi-pap”, que vol dir un respirador per a la nit, per ajudar-me en la respiració. També ja tinc hora des de l’hospital Josep Trueta de Girona per posar-me la “Peg”, que vol dir un forat a l’estomac per quan no pugui menjar per la boca poder-me alimentar directament a l’estomac. Ja tenim hora pel dia 12 d’aquest mes per aquesta operació.

A la visita amb la neuròloga es va constatar l’evolució de la malaltia i el seu empitjorament. Però hem de seguir endavant sigui com sigui i plantant cara i donar tantes cosses com sigui possible a aquesta indesitjable companya que és la E.L.A.

A les dues de la tarda ja estàvem de les visites i desprès de donar-nos la medicació pels propers tres mesos i dia per a la propera visita que serà el 23 de Setembre, varem sortir de l’hospital i en un taxi varem anar a dinar pel centre de Madrid i a la tarda varem fer una visita al museu Thyssen-Bornemisza, donat que l’avió no sortia fins a les 22:15 hores. Al final varem sortir a les 24:00 (gairebé dues hores de retràs).

El fet d’anar i tornar en un sol dia com havíem fet fins ara, per a les properes visites l’haurem de canviar i farem almenys una nit a Madrid perquè és molt esgotador fer-ho tot en un sol dia. I a més com aquesta última tornada desprès del retard va ser molt indignant per a mi i la meva mussola que ens varen embarcar últims a l’avió i com que només s’entra per davant ens varen fer fer el “paseillo” per tot l’avió ja que ens varen fer seure a la penúltima fila. Nosaltres havíem demanat d’embarcar primers i així no molestar a ningú, però ens ho varen denegar i així que varem ser els últims amb tot el seguit d’inconvenients per la resta de viatgers que seien al passadís i els de la última fila que es varen haver d’aixecar perquè els de l’assistència em poguessin seure.

la meva e.l.a. VIII

2010-06-22T05:27:00.000-07:00

Com ja veieu fa molts dies que he desaparagut de la circulació pero el motiu es de que els meus dits ja no escriuen. Avui utilitzo els dits de la meva mussola .
Estic esperant concretar i practicar el nou sistema que consisteix amb un gomet al nas que fa la feina dels dits amb un teclat virtual i una camera.
I un cop apres el nou sistema espero poder reempendre el contacte amb vosaltres a traves del meu blog.
De moment mirare d´utilitzar els dits que hem siguin mes assequibles .

Coses positives dels ultims dies:
A principi de mes varem fer una escapadeta a la Rioja concretament a Haro , varem anar " de vinos" , i tambe varem fer una mica de cultura i gastronomia . m´ho vaig passar molt be .varem trobar un hotel adaptat que ens va facilitar molt l´estada . Varem visitar una " bodega" l´unica que esta adaptada , el que no vaig poder visitar va ser el monastir de San Millan ja que no hi ha tant sols una rampa d´acces al claustre, ja penjare les fotos ,
Tambe va ser molt gratificant i emocionant el dinar que em varen organitzar a Sant ferriol la colla del Centre Excursionista amb qui tantes sortides a la montanya havia fet , es molt d´agraïr que s´enrecordint de mi ara que no puc anar d´excursió amb ells.
El dinar amb els cosins que solem fer sovint a casa d´un diferent cada vegada , aquesta vegada va ser a l´escala i l´esforç de tots ells per pujar-me amb la cadira els vuit o deu esgraons que hi ha per arribar a la casa , gracies . El proper dinar a casa del meu germa , veurem com ho fem per poder-me banyar a la piscina o si mes no remullar-me amb la manguera com si reguessin.
Ja tenim confirmada la revetlla per dema amb els amics.

Coses negatives dels ultims dies:
cada dia tinc mes problemes per parlar , tambe per menjar sol , i per escriure , sort de la meva mussola que ha decidit fer de prolongacio dels meus dits , amb l´ordinador i tambe am la cullera.
tambe els meus problemas de capacitat pulmonar que en l´ultim control no van ser gaire satisfactoris .
ara ja tinc hora per posar-me la "peg" ( es el sistema de alimentacio per l´estomag ) , no per fer-lo servir de moment per per estar preparat per quan sigui necessari , aixi que de moment no m´estig de anar a fer tiberis per el que pugui ser despres.
Tambe divendres vaig tenir un ensurt , me faltava aire als pulmons , i la mussola va trucar a una ambulancia perque me portes cap a urgencies , un cop alli me varen fer un munt de proves , analitiques , radiografies , electrocardiograma i tot sortia be , pero en les radiografies s´observaba que tenia aire als intestins aixo es el que me provocaba un pes a la panxa i me faltava aire als pulmons , aixi que entre la doctora i la mussola varen decidir que passes la nit alla en observacio i al mati decidirien que fer. Tot va anar be i les analitiques del mati varen sortir correctes i jo ja hem trovaba millor , aixi que cap a casa .

Val a dir que ara estic be .
espero tornar aviat a comunicar-me amb vosaltres a traves del blog , i seguir comapartint amb vosaltres els meu poemes , contes , relats , alegries i miseries.

PER UN INSTANT -- 3 --

2010-05-31T10:58:00.000-07:00

Va enfilar el carrer Mosén Constans i passant per davant de la Clínica Salus Infirmorum a punt va estar d’atropellar una senyora gram que travessava pel pas de vianants.

_ Compte!!, que em vol matar?- Li va dir la senyora.

_ Ufff perdoni, és que no l’havia vist. M’ha sortit vostè tant de cop per aquí, que jo no l’havia vist.

_ Doncs a veure si vigila una mica més que ja és prou grandet.

_ Miri senyora, jo puc ser grandet, però si es mira bé, vostè encara ho és molt més que jo, o sigui que a veure si s’ho aplica a vostè mateixa també.

I posant primera al cotxe i encara més nerviós i emprenyat va continua el seu camí, pel carrer Mosén Constans. .

L’Ester ja circulava per la carretera de Barcelona en direcció sud, per anar a agafar l’autopista a Girona Sud, en direcció a Banyoles i sortir a Girona Nord i com que era gratuïta era de bon fer. Passant per davant de la fàbrica de la Nestlé se sentia una olor de cafè torrefacte i va pensar –Mira, avui torren cafè a la fàbrica. I una mica més enllà passant per aquells desmunts de terra pel TGV va sentir pena per la destrossa del paisatge que es portava a terme . La retallada de terra de la muntanya, la tala dels arbres del bosc. Tot allò que en deien progrés, per a ella, no era res més que destrucció i la consegüent especulació i enriquiment per uns quants a les esquenes de molts. Els pensaments li voltejaven pel cap d’aquí i d’allà, sense poder-los aturar. I es preguntava a si mateixa:

- Com es pot dir progrés de tanta destrucció de la natura? I com es farà la funció clorofíl·lica i es netejarà l’aire si es destrossa tant el bosc. I els animals a on viuran?. Els mamífers que viuen al bosc no tindran espai per poder viure la seva vida. Ja els hi hem tallat molts dels seus camins amb tantes autopistes, autovies, i vies de tren i la impossibilitat de poder-les travessar per la seva part. Al final deixarem el planeta tot cobert d’asfalt i així ja no ens embrutarem les sabates de fang.

Anava seguint amb els seus pensaments i ja havia arribat a la sortida de Girona Nord per agafar l’autovia que l’havia de dur a Banyoles. Al peatge va entregar el tiquet, i li va donar la -bona tarda – a la noia que hi havia a la cabina.

En Carles es va voler treure les mil cabòries que tenia al cap i va dir-se a si mateix:- A veure si em concentro en alguna cosa que em relaxi de veritat. Va intentar deixar la ment en blanc i a veure cap a on se li’n anaven els pensaments. I en aquell moment se li va presentar la figura d’una noia amb qui havia tingut una relació de poc temps però molt intensa, un amor de joventut. De quan tant ell com ella vivien encara a la seva ciutat de naixement, a Sabadell. Es va concentrar en aquella noia. Si, es deia Ester. Ara me’n recordo perfectament. Era rossa i tenia un ulls blaus que el portaven boig. S’havia enamorat d’ella. Feia tant de temps que no en sabia res. Què deu estar fent ara? S’haurà casat?. Tindrà fills? .- Era una noia amb molta tendresa, i una mica llunàtica, com una bona Àries que era. Tots aquests pensaments el van anar calmant una mica. Formaven part de la seva vida que li agradava de recordar. Aquells temps de jovenesa, amb els projectes encara bona part per realitzar. On tot era encara possible.

L’Ester anava per davant de la fàbrica dels pinsos Diana, i que abans es deia Ganador. Algun problema econòmic havien tingut els del Ganador i ara feia un temps que l’havien comprat uns altres i li havien canviat el nom. Va tenir un flash a la ment pensant en la tiradora de cartes del Tarot que li va parlar d’aquell encontre. I se li va ficar a la seva ment aquella imatge que tant de temps feia que no recordava. _Com es deia ? pensava. Ostres!!. Mmm.... No recordo com es deia. Fa tant de temps d’això.

_ Em sembla que jo devia tenir uns 17 anys més o menys. Però el que si recordo es encara la seva cara que tenia una expressió una mica confosa. I recordo amb molta claredat que era capaç d’ensarronar a qualsevol que se l’escoltés. Mira si no com hi vaig caure jo. Era bon noi, però una mica massa egoista.

- Ah doncs mira, no em faria res de saber que fa ara. Seria bo que aquella trobada que em varen dir les cartes fos amb aquesta persona.

Ahh!!, ara recordo com es deia. Carles, es deia Carles-, anava pensant.

Ja estava a prop d’arribar a l’alçada de Cornellà, i va veure que el cotxe se li havia embalat massa i va treure el peu de l’accelerador. Tenia ànsia ja d’arribar a casa per preparar-se alguna cosa per dinar. Després descansaria una bona estona, estirada al sofà i escoltant una música relaxant, per després dutxar-se i arreglar-se i tornat cap a Girona. Havien quedat amb la Júlia que per allà a les 7 es trucarien per telèfon per veure com quedaven per anar a Platja d’Aro.

Ell, en Carles passava per la zona de la Plaça de la Vergonya i els Súper mercats , i va pensar, que ell havia tingut feia ja temps un negoci de distribució de plats precuinats per les grans superfícies. I va pensar:- Si no hagués estat per aquell maleït dia que vaig entregar aquella partida de fesoles una mica passades i que van fer mal de ventre a molta gent, hauria fet molts diners. Però jo no em pensava pas que estesin tant malament per denunciar-me. Clar que els mal perits em van denunciar. I el contracte de serviment a fer punyetes.

Passant per davant de la Xocolata Torras, es va dir: - Mira, em pararé a dinar aquí a Can Selvatà. És un lloc barat i et serveixen ràpid i avui que vaig sol així en faré mes via.

I arribant davant mateix del restaurant es va adonar de que estava tancat.

-No sé què deu passar, no tanquen mai els divendres a l’hora de dinar-, es va per si mateix. I en aquell precís moment i sobre la marxa va donar un cop de volant per inèrcia, cap a l’esquerra per ficar-se dins l’aparcament del bar de davant, el bar Borgonyà, que havia vist que sí que estava obert.

Uns segons abans l’Ester havia deixat l’autovia per ficar-se dins la rotonda i agafar ja l’últim tram per arribar a Banyoles. I en arribar davant del bar Borgonyà, l’Ester només va tenir temps de dir: - Però que fa aquest boig!!. I allà mateix, al vell mig de la carretera, es va sentir primer un xeric de rodes frenant i seguidament un cop fort : CRASSSSSSSHHHH.

Els dos cotxes es van quedar finalment quiets, després d’haver aixecat una bona polseguera i fum. El BMW mig entravessat a la carretera, a l’altra banda després d’haver donat dues voltes sobre el seu mateix eix. El Renault Mégane tombat al marge dret de la carretera.

Els instants van passar molt de pressa. I va ser en un d’aquells, que tota la seva vida li va passar pel cap, com si fos una pel·lícula. Va ser com si tornés a reviure tots els anys de la seva vida concentrats en un segon, culminats al final amb una gran resplendor de llum blanca . Una cosa que no la podem copsar amb la nostra ment racional, com en tantes d’altres situacions.

Ella es va quedar asseguda igual al seu seient, en estat inconscient i amb el cap ben tombat damunt del volant, i com sempre sol passar en els cassos d’accidents se li van llevar les sabates. Sort encara de portar ben cordat el cinturó de seguretat.

En Carles, en canvi no el devia portar lligat, i encara sort, ja que al anar amb un cotxe descapotable, va sortir disparat a la primera volta i va anar a parar a l’altra costat de la cuneta. Del contrari podria haver quedat a sota del cotxe. Va quedar ben estirat al mig de la cuneta i tampoc es movia. Per a ell, aquells van ser instants de confusió i de por.

També van ser minuts de confusió pels primers que van anar a socórrer als accidentats.

Entre els primers que varen assistir als ferits hi havia en Damià, que seguia amb el seu cotxe darrera l’Ester, des de feia molta estona abans de l’accident.

Segurament aquelles cartes del Tarot devien estar enverinades aquell dia que l’Ester va anar amb la Júlia a tirar-se-les o bé en algun designi superior estava escrit aquell encontre.

CONTINUARÀ.................

PER UN INSTANT -- 2 --

2010-05-28T12:05:00.000-07:00

Amb els seus 46 anys en Carles tenia un aspecte cansat i semblava més gran del que era realment. Ah, però això sí que tenia, i era una retòrica que el feia capaç de vendre fins i tot trossos de cel a les beates.
Al sortir de la oficina li havia dit a la secretària:
- Aquesta tarda no m’esperis que tinc coses a fer. Però si surt alguna cosa important ja saps, em truques al mòbil.
- Ok, li va contestar la Verònica.
Ell tenia pensat d’anar a passar el cap de setmana, amb la dona i els fills, a l’apartament que tenia a Platja d’Aro.
L’Ester va buscar dins del bolso la clau del cotxe va obrir-lo i es va asseure al volant preparada per engegar-lo i en aquell moment li va venir a la memòria una cosa que havia fet feia un mes més o menys. Ella sempre havia estat una mica seguidora de les coses esotèriques i molt especialment a anar a tirar-se les cartes del tarot. I aquell dia del mes de Març hi havia anat amb la Júlia. En va sortir molt contenta per que li varen dir entre altres coses:
- D’aquí a pocs dies tindràs un encontre amb un antiga amistat masculina , i que fa molt temps que no veus.
Aquell dia va estar tota confosa intentant esbrinar qui podia ser, però va ser impossible d’aclarir-se i li va dir a la Júlia:
_ Qui pot ser ? Bé, hi ha molt camí per córrer, i he conegut molta gent. Un antic company d’universitat?, un antic amant?, jajaja, això estaria bé. A veure si resulta que ara trobaré l’home de la meva vida en un antic amant?. Estaria bé, no?- Això mateix va pensar, estaria bé que fos l’home de la meva vida, mentre engegava el cotxe i amb una cara mig somrient, per aquells pensaments que havia tingut en aquells moments i que ja tenia oblidats després de pocs dies d’anar a tirar-se les cartes.
En Carles acabava de treure el cotxe de l’aparcament i enfilava el carrer. Tenia el cap molt espès i un nus a l’estómac. L’havien trucat del Banc S, i li deien que al venciment de la Pòlissa de crèdit no li renovarien. O sigui que els hi hauria de pagar el total del deute que era de 150.000 euros. I anava pensant:
- I ara com ho faré per cancel•lar aquest deute? Ufffff. Aquests malparits ara em reclamen i no em volen renovar. Doncs, saps què? Que es fotin. Que m’embarguin si volen- No tinc pas els diners per pagar-ho això ara. A lo millor si s’esperen els podré treure d’algun lloc.
Mentre tenia el cap ple de cabòries anava conduint el seu BMW, però qualsevol que el veiés s’hauria pensat que anava begut. I no hi anava pas gens. El que passava era que conduïa per inèrcia i tenia el cap en les seves cabòries. Sense prestar massa atenció a la conducció que era una mica temerària. També li va venir al cap a veure com li diria a la seva dona que li faltaven tants diners per retornar al banc S. Aquella dona jove i guapa, i que el feia sentir tant orgullós de si mateix. Li agradava que el miressin i l’envegessin quan anava amb ella. Era una noia Ucraïnesa i es deia Olena, tenia 30 anys i molt ben portats. Feia cinc anys que estaven junts i havien tingut dos fills. Una nena que tenia 4 anys i el nen que en tenia 2 i mig. Clar que tampoc ella hi podria fer res per solucionar-li el problema. És que tampoc en sabia gaire bé res dels negocis d’en Carles. Ell solia marxar els matins i tornava al vespre. Ella es cuidava dels nens. De la gran portar-la al col•legi i al petit a la guarderia. També aprofitava per anar a classes de català. Quan va arribar a Catalunya no en tenia ni papa de l’idioma. Ara ja el parlava molt bé i volia perfeccionar l’escriptura. També feia algunes gestions de la casa. Però la neteja, el menjar, la planxa i tot això ho feia una noia sud-americana que tenien contractada cada dia. I la nena també feia activitats extraescolars, com patinatge, música, amb solfeig i violoncel. I tot això tenia un cost al que no podia renunciar, sota la pena de perdre el seu prestigi davant la família i els amics.

CONTINUARÀ .................

PER UN INSTANT --1 --

2010-05-27T15:07:00.000-07:00

Aquell era un divendres del mes d’Abril com qualsevol altre. L’Ester acabava de sortir

de la oficina d’assegurances on treballava, del carrer de la Creu a Girona, des de feia ja cinc

anys. Anava a buscar el cotxe que el tenia aparcat davant mateix, a l’altra costat de la

carretera de Barcelona. Era difícil trobar aparcament ja que les obres del T.G.V., s’havien menjat tot l’aparcament de sota les vies del tren.

Havien quedat amb la Júlia d’anar a passar el cap de setmana a Platja d’Aro i si feia bon temps, com els últims dies anirien a prendre el sol a la platja encara que sense banyar-se. L’aigua era encara molt freda. I si no anirien de botigues i a passejar i pel vespre ja havien quedat amb dos nois que havien conegut feia uns quinze dies a la discoteca. L’Ester tenia 41 anys recent complerts. Era rossa i amb una bona i llarga cabellera. Ulls blaus i de mirada profunda, una cara rodoneta, amb els pòmuls una mica sortits i uns llavis molsuts. El seu cos era ben proporcionat i les corbes eren destacades i al seu lloc.

A pesar dels anys tenia una aspecte molt jovenívol i un caràcter una mica esborrajat, Tothom deia que era molt bona persona, però que no tenia sort amb els nois. Sempre se’ls buscava complicats i les relacions no li duraven.

La Júlia era una mica més gran que ella, en tenia 46 anys i ja s’havia fet a la idea de quedar soltera. Ja no es volia complicar la vida. S’havia acostumat molt bé a viure i fer la seva vida sola. Amb l’Ester s’hi trobava bé i s’havia convertit amb la seva millor amiga. Mentre, l’Ester, anava pensant amb la seva amiga Júlia i en el cap de setmana, va arribar fins al cotxe, un Renault Megane, de color negre, que feia poc mes de tres mesos que se l’havia comprat, precisament fent un crèdit al banc P. S’havia fet un segur a tot risc a la companyia on treballava, per si de cas. Feia temps que portava cotxe i mai havia tingut cap accident ni cap problema greu. Tant sols alguna petita ratllada aparcat. S’havia venut el Seat Ibiza que ja tenia molts kilòmetres i anys i havia comprat el cotxe que li agradava.

Mentrestant a Banyoles, a la plaça de Catalunya de la Vila Olímpica, en Carles sortia de la feina i va puja al seu BMW descapotable per dirigir-se cap a casa seva a Girona, on vivia. El dia havia estat feixuc, ja que les coses no li anaven com ell volia. De fet mai li havien anat com ell hagués volgut. Ara es dedicava a la compravenda de finques a partir d’un milió d’euros, com li agradava de presentar-se. Sempre li havia agradat de fer volar coloms. Però als moments actuals no era pas un bon ofici això de vendre finques d’un milió d’euros. I les despeses l’estrenyien i els deutes dels bancs començaven a ofegar. Però ell volia seguir el ritme. A casa tenia una dona jove i guapa i un fill i una filla que mantenir.

En Carles tenia 46 anys i des dels 23 que sempre s’havia dedicat als negocis. Havia començat per tenir una empresa de perforacions de pous que va haver de deixar per una denúncia que li van posar per tenir gent llogada sense assegurar i a més no pagar els impostos a hisenda, amb lo qual li varen embargar la casa per poder fer front a les multes imposades. Entre les multes i la hipoteca que hi tenia i que no pagava se li van quedar la casa i es va haver de buscar la vida per altres indrets.

CONTINUARÀ..............

ANIVERSARI DE LA " MUSSOLA"

2010-05-18T08:20:00.000-07:00

El passat dia 11 va ser l’aniversari de la meva “Mussola”. 50 tacos li van caure. Era per celebrar “por todo lo alto”. De moment aquest dia ho varem celebrar anant a fer un bon sopar.

Però també hi va haver festa gran. Per el dissabte dia 15 li havia preparat una festa sorpresa amb família i amics, anant a fer un sopar amb tota la colla. Varem ser 28 i dos que no van poder venir. Total hauríem estat 30.

La festa va ser molt guapa i molt emotiva. Varem brindar amb cava pels anys viscuts i per molts anys més. Varem fer un pastís d’aniversari. I a l’hora dels regals n’hi va haver molts i variats. Jo per la meva part li vaig dedicar un poema, que tenia pensat llegir-li allà davant tothom. Però com que ja la meva veu se’n ressent molt de la malaltia, i també que al restaurant hi havia altres taules amb molt de xivarri, no vaig poder llegir-lo jo i li vaig donar que el llegís ella. Amb el seu permís el publico al final.

Ara us deixo algunes de les fotos de la festa i al final us deixo el poema que li vaig dedicar.

TOT RECORDANT ..................

El pas del Temps.

Quan jo navegava amb el meu vaixell pirata,

Un dia en l’immensa mar, vaig trobar una illa,

I eres tu aquella illa per poder-hi descansar,

Per curar-me les ferides de la mar i la tempesta,

No era una illa deserta, sinó plena de vida i d’amor

Una illa que nodria la meva necessitat de repòs,

I de sentir-me cuidat i mimat. Aquella illa eres tu.

Va passar el temps i ja no vaig poder fugir d’allà,

Aquella illa em va atrapar i jo m’hi vaig quedar,

S’hi estava bé i jo podia ser el pirata sense la mar,

Varem viure amb els colors de la de primavera

Varem recollir amb treball, els fruits de l’estiu,

Varem viure aquella màgia de la llum de la tardor

Varem viure dies de gelor intens i de fred hivern

Però varem teixir teranyines com a pacients pescadors

I els projectes de futur eren molts i engrescadors

Encara ens faltava pujar a la Mola i a la Tossa Plana

Talaixà i la vall d’Hormoier, i camins de ronda,

Envelliríem junts em deies, te’n recordes?.

Viatjarem per mig món, veurem el sol de mitjanit,

L’aventura de civilitzacions passades, Perú, Petra i Palmira

I estarem junts i xerrarem i ens explicarem moltes coses

Però...........

Un mal dia tot es va capgirar i la maleïda ELA em va atrapar

No podia ser veritat, era un mal son, una mala passada

Plors, llàgrimes vessades i aquella impotència de no saber...

Però a pesar de la desgràcia que ens va caure em sé afortunat

Tu vas decidir continuar i estar amb mi a pesar dels negres núvols

Jo hauria entès encara que amb dolor, una altra decisió teva,

I per això ara i aquí us vull demanar a tots que alceu la copa

I juntament amb mi, brindem ben fort i ben alt,

Per la meva Mussola que és també el meu Pal de Paller,

Per que avui celebrem els teus 50 ANYS. FELICITATS!!

MOLTES FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Llop Estepari

El Pirata

La Granota Ping

Josep

Maig del 2010

Fotos a l'estany

2010-05-12T10:29:00.000-07:00

Diumenge passat a la tarda vaig anar a fer una passejada per l'estany. Bé, volia dir una passejada, però assegut a la meva cadira de rodes. I vaig voler fer algunes fotos però diferents de les habituals, i me van sortir aquestes i volia compartir-les.

Una altra cosa que volia fer era portar-li un ram de flors silvestres per a la meva Mussola, i com que me va ser impossible arribar-hi des de la cadira per poder-les collir i a les que hi arribava, després no tenia força a les mans per poder-les trencar, vaig decidir fer el que si podia fer. I va ser fer les fotos que segueixen. Així li vaig poder portar les flors silvestres però en aques cas en foto. A ella li va encantar la idea.

Una escultura d'en Xicu Cabanyes
Un capvespre guapo a l'estany

DESIG

2010-05-09T11:29:00.000-07:00

COL·LOQUEU-ME DAMUNT EL CAVALL

DE LA BELLA ARIADNA, UNA MATINADA

I ORDENEU-LI QUE GALOPANT EM PORTI

FINS LES LLUNYANES TERRES DE L’ARCÀDIA

ALLÀ ON VULL VIURE RETIRAT DEL TEMPS I

DE LA MISERABLE I PATÈTICA EXISTÈNCIA,

AMB LES NOIES JOVES BRUNES DE PELL I NUES

ALEGRES, RIALLERES, DIVERTIDES, DE TENDRE COS

I BELLES D’ESPERIT SUAU. DOLÇES DE MEL.

ALLÀ ON REGNE L’AMOR LA TENDRESA I LA VERITAT

PARADIS DE MÀGIC ENCONTRE AL MIG DEL DESERT

ON CAP CAMÍ CONEGUT HI PORTA. NOMÉS L’ENCANT

I LA ILUSIÓ DE VIURE UN NOU MÓN SENSE CADENES.

Engoixes i neguits

2010-05-06T10:57:00.000-07:00

Angoixes i neguits, sempre units

Que maleïts, en mi us heu incrustat

I feu llarga, pesada i tèrbola la nit

Els pensaments volen sense parar

Em canso sense poder-me moure

Les hores són dies que m’atrapen.

La por és present com gran fantasma

El desassossec acompanya el meu respir

A vegades dificultós per un tel a la gola

I de cop l’ànsia s’escampa pel cos suorós

L’esperit anhela una profunda serenor

Per poder portar amb dignitat aquest destí.

Angoixes i neguits, sempre units

Com podria jo dir-vos: aneu-vos-en de mi !!

I deixeu que la calma, la serenor i el descans

Omplin tot el meu atemorit ésser,

I que tots els sentits es despertin a la bellesa

A la vida, a l’esperança i la compassió.

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN. Capítol V i últim

2010-04-30T12:55:00.000-07:00

DRAMA RURAL

Dos mesos i mig va passar amagat per les boscúries menjant arrels i fruits silvestres i el que podia arreplegar i bevent aigua dels rierols. La infecció i les ferides de les cames es van anar apoderant d’ell. Fins que un dia va ser trobat per uns caçadors que no el coneixien i es va fer portar a casa seva. Arribats a casa seva el varen pujar al quarto i el varen abrigar amb la màrfega de pallons. Després varen avisar al metge i aquest un cop escoltades les explicacions dels caçadors va avisar la força pública. Ja sabia de qui es tractava.

Al entrar al quarto varen sentir una forta pudor a sofra i a carn cremada. Varen aixecar la màrfega del llit i varen quedar sangglaçats al veure que dins d’aquell llit no hi havia un cos humà, si no que hi havia un soc d’olivera mig cremat. També la màrfega estava una mica socarrimada i la porta d’entrada estava esgarrapada.

Tampoc mai es va poder esbrinar què havia passat allà a ca l’As d’Oros. Mai es va trobar el cos d’aquell home i alguns van pensar que era cosa de màgia o de diables.

I així acaba aquesta trista història i els pagesos d’aquelles rodalies varen poder viure en pau i tranquil·litat des d’aquell dia.

Arribats aquí, l’avi Ramon es va aixecar de l’escó de la vora del foc, per anar a fer una bona tirada de vi amb el porró. Deia que tenia la boca seca de xerrar. Després d’un respir per part de tots, ens va dir:

- Ep, que encara no he acabat, ara falta una segona part.

I va començar:

Com que aquesta història sempre m’havia tingut intrigat, quan vaig ser una mica més grandet vaig engrescar a dos companys més per anar a fer una visita a ca l’As d’Oros.

I ja ens tens camí de la casa amb una sensació entre encuriosida i d’espant. I quan hi varem arribar varem veure que la casa estava gairebé derruïda. Tenia una paret totalment a terra i les altres eren plenes d’esbarzers i heures. Després de tants anys tot estava deixat de la mà de Déu. La vegetació s’havia apoderat de tot i pel terra només hi havia que calçobres. No obstant a l’entrada encara hi quedaven una tremuja de la màquina de garbellar, un estassa barders, algunes argolles i clàvies per lligar els rossams als carros i un podall. Tot en molt mal estat. Tant sols li quedava teulada en una cantonada. Al mig de la casa hi havia encara l’escala per pujar a allò que quedava del pis. L’escala estava feta amb escalons de pedra adossats a una biga travessera de roure i que aguantava un tros de l’empostissat del pis. Varem pujar i davant nostre quedava a la vista una porta de fusta quasi podrida pel pas del temps i la intempèrie. La porta tancava l’únic quarto que quedava en peu.

A l’empènyer per obrir-la varem quedar de pedra al veure que sense que hi hagués ningú se sentia una remor, com si algú o alguna cosa es bellugues amb impaciència. També sorolls de cadenes i esgarrapades a la porta. I al cap d’una estona varem sentir gemecs de persona, que venien d’allà dins del quarto però amb una veu llunyana, profunda i esmorteïda, i ens va envair la pudor de sofre.

Nosaltres ja no varem poder aguantar més estona allà per que ens varem cagar de por i ens varem posar a córrer com a esperitats, tant que els talons dels peus ens tocaven al cul. Varem córrer fins que ja no varem poder més. En aturar-nos ens varem mirar els tres i ens varem prometre que tornaríem mai més a aquella casa i que tampoc diríem mai a ningú aquell fet. Aquell seria el nostre secret.

I per això ha estat el meu secret de tota la vida, fins que avui, i un cop ja morts els altres dos companys i després de molts anys dels fets, he decidit contar-ho per que quedi constància dels fet que ens va passar a ca l’As d’Oros.

Així va acabar aquesta narració l’avi Ramon, mentre el meu pare ja feia estona que dormia a la cadira. La mainada estàvem amb els ulls ben oberts i cagats de por per anar a dormir. Fins que la mare i l’àvia s’hi van posar més series i ens varen manar ja d’anar a dormir per que era molt tard.

L’avi Ramon ens va dir, mentre es feia una cigarreta “Ideales” que en deien caldo:

- Au va, si aneu a dormir sense rondinar, un altre dia us explicaré els fets d’en Casanoves.

Fi del capítol V

i final d'aquesta història.

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, IV

2010-04-29T14:21:00.000-07:00

DRAMA RURAL

Un altre dia van arribar al mas Carric i van assassinar a tota la família, per que sabien que aquell dia havien cobrat la venta de tres vedells i com que no els hi van voler dir on havien amagat els diners, ho varen arreglar a escopetades deixant la casa plena de sang .

Després varen regirar tota la casa fins que varen trobar els diners. A més també es varen endur tot el que van voler de la casa: joies, arracades, algun penjoll de la dona i monedes antigues d’or. Abans de marxar encara els hi van quedar ganes de calar foc a la casa i cremant tot el bestiar que hi havia.

- Cal purificar aquesta casa de la gent que hi vivia. Deia l’As d’Oros.

D’aquella feta s’escapà però, la petita de la casa. Tenia 10 anys quan va passar aquella tragèdia. Va ser com un miracle que s’escapés. Quan van arribar aquella llopada, ella es trobava a baix a la cort amb els ànecs i en sentir els crits i trets, va agafar tanta por que es va posar a córrer fins a casa dels veïns que es trobava a tres quarts d’hora caminant a peu.

No sé per quin motiu, però suposo que devia ser per que ens coneixien i sabien que a casa no teníem diners ni res de valor, no varen venir mai a casa. Però sí que un dia van anar pel capellà del poble. Van entrar a la rectoria i amenaçant al capellà li van demanar:

- Vinga dóna-ns les claus de l’església. Li va dir el Menut de Pins.

- I per què les voleu? Els contestar el capellà

- És que volem anar a missa, li van contestar

- Vosaltres a missa? No em feu riure . L’església s’esquerdaria si hi entréssiu. Els va contestar el capellà.

-Vinga, les claus , va ràpid, o aquí mateix hi has de deixar la pell. Li va cridar el Rellotger, amenaçant-el amb l’escopeta al pit.

- Allà son . Va dir el capellà.

Se’l van emportar lligat fins a l’església i en entrar el van portar fins a l’altar Major, el van fer agenollar davant el Sant Crist gros i li van dir:

- Ara mossèn Tomàs prega a aquest que tens aquí davant que et salvi la pell, per que o ens dones tots els diners i tot l’or i plata que hi ha i la custòdia , o seràs mort aquí mateix.

Al mossèn no li va quedar altre remei per salvar la pell que seguir els propòsits d’aquell escamot de malefactors, i els hi va haver de donar tot allò que li demanaven, molt en contra de la seva voluntat. Finalment el van deixar lligat de mans i peus dins de l’església i se’n van anar.

I veus aquí que un dia també va arribar l’hora a aquells que es creien els amos del món i senyors de la vida i la mort segons els seus capricis.

Ja feia temps que el sometent els hi anava al darrera i un dia els van localitzar al bosc del Senglar. Un lloc feréstec i de difícil accés on sembla que hi tenien el seu cau. Era cap a la tarda vespre i aquelles hores es varen tenyir de sang. Quan la banda baixava pel camí dels Cortals varen topar amb el sometent que ja els esperava. La resposta d’uns i els altres no es va fer esperar. Varen sortir trets d’aquí i d’allà. El resultat va ser tres del sometent morts i quatre de la banda. Només es va salvar l’As d’Oros, que va quedar ferit de les dues cames.

Fi del IV Capítol
Continuarà

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, III

2010-04-28T13:58:00.000-07:00

DRAMA RURAL

No havia passat encara mig any que l’As d’Oros enterrava també la seva dona, la Cèlia. Dona més aviat delicada i faltada de salut que des de la mort d’en Baldiret s’havia anat finant ràpidament. Des d’aquell fatídic dia va anar malaltejant, fins que aquell dèbil cos no va poder suportar més la força que l’empenyia cap a la mort. Ja havia dit vegades que volia anar a reunir-se amb el seu fill.
A partir d’aquells fets, L’As d’Oros va ser un home maleït i menyspreat per tothom qui el coneixia. La gent del poble volia tenir-lo sempre ben lluny. Per aquelles dates ja en prou feines se’l veia pel poble. Els camps i les oliveres encara es veien més abandonats si això fos possible. A més, el bestiar se li anava morint de fam i set i de falta de cura. Passava llargues temporades fora de casa i sols de tant en tant se’l veia sol i mig d’amagatotis per la casa. Ningú sabia què feia ni de què vivia. Fins que un dia tot aquell misteri va quedar al descobert.
Es va saber que l’avi del mas Cremat havia mort aquell dia al matí en circumstàncies estranyes, mentre l’hereu, la jova i la mainada havien anat amb el carret al mercat de la capital a vendre aviram i verdures de l’hort i per comprar manduca per la setmana. Alguns varen dir que tal i com havien estat trobats tant l’avi com la casa ben regirada, devia haver mort a mans de bandolers o de lladres. Un veí del mas Cremat, el de can Bosch, va dir que aquell mateix matí havia vist passar per allà algú que s’assemblava a l’As d’Oros junt amb uns quants més i que havien estat rondant per aquells varals. Ja no quedava cap dubte de qui era i què feia en Bartomeu de ca l’As d’Oros. La veu va anar corrent per totes les cases del poble i rodalies. I una mena de por i terror es va apoderar de la gent que últimament no parlaven de res més.
Poc després es va saber que en aquelles sortides que feia havia fet amistat amb dos altres facinerosos. Eren el Rellotger i el Menut de Pins. Ells tres i junts amb tres més havien format un escamot per dedicar-se al robatori, a la rapinya i l’assassinat sense contemplacions i allà on fos necessari.. Estaven assedegats de diners i de sang i no planyien cap fet per satisfer les seves ànsies de maldat. Les seves sortides sembraven el pànic i van fer córrer riuades de sang.
Així doncs es va formar la banda anomenada dels “Sis” o la banda de L’As d’Oros, ja que ell era el capitost de la quadrilla.
Molts van ser els fets que se’ls hi van atribuir. Un d’ells va ser el dia que es van presentar al mas Sabater i van trobar a la vella sola. I sota amenaça de mort li van demanar que els hi donés tots els diners i les unces d’or. Ella, ben espantada els hi va dir que no tenia diners i menys unces d’or. I com que no s’ho creien, la van agafar i la van penjar dels clemàstecs i li van calar foc tot seguit a sota. Ella prou cridava misericòrdia jurant i perjurant que no en tenia de diners. Però ells vinga foc .
- On tens els diners? Li cridaven
- Ja veuràs com cantarà fins i tot el Crec en un Déu!, els hi deia l’As d’Oros a la colla de lladres,
Finalment la Sabatera va cantar:
- Baixeu-me d’aquí i us diré on tinc els diners, va dir.
I ells van apagar el foc i la ban baixar del clemàstecs
Ella els va dir: - si aneu al quarto de dalt, dins el matalàs de llana que hi ha al llit de ferro hi ha una bossa amb vint-i-un cents duros, agafeu-los i marxeu.
Vint-i-un cents duros d’aquella època eren molts diners. Van deixar un de guàrdia i els altres van pujar a dalt i desfent tot el matalàs varen trobar la bossa dels diners. La cara de satisfacció se’ls va contagiar un a l’altre. Van baixar a la cuina on estaven la dona i el vigilant i li van dir:
- I les unces d’or? On les tens?
- Ja no en tinc. El meu fill que és un capsigrany s’ho ha gastat tot. I aquest de la bossa no se’ls ha gastat per que no els sabia.
Mentre escoltava això l’As d’Oros agafava una barra de ferro, la va aixecar ben enlaire i amb un cop fort al cap la va deixar ben morta allà mateix, tot dient-li : - Bon viatge.
Després es va dirigir a tot l’escamot i els hi va dir:
- Anem, aquesta vella ens ha dit la veritat. No en tenia més de diners. I aquests de la bossa ja són molts. Anem i ens repartirem els diners.

Fi del capítol III
Continuarà

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN, Capítol, II

2010-04-27T08:55:00.000-07:00

DRAMA RURAL

-Doncs quan el meu avi era molt petit, vivia no pas massa lluny d’aquí, a uns deu minuts a peu, passant per corriols poc fressats, un home que es va fer famós per la seva maldat i dolenteria. Li deien L’As d’Oros. Per que així es deia el mas allà on vivia. Encara ara es poden veure perfectament les ruïnes d’aquell casot. Aquell home no es cuidava gens de la casa ni de les seves terres. Sembla que tenia altres activitats poc clares. I l’herbam ja s’hi havia instal·lat a l’entorn de la casa. Arribant fins i tot a guanyar terreny dins l’entrada de la casa. No va tardar gaire temps a veure’s arreu la desídia i l’abandonament. Fins i tot davant mateix de la casa hi havia un olivet formidable, amb oliveres centenàries i llevadores i que anys enrere havien donat la riquesa i la vida a aquella casa quan encara els avis estaven vius, i les va deixar descuidades i abandonades i ja no florien ni llevaven olives. L’olivet va quedar convertit en un bosc de matolls i de tota mena d’herbatges. Els camps ja ningú els llaurava ni sembrava. Tot plegat, la casa i aquelles terres que l’envoltaven, semblava que un mal designi se n’havia apoderat.

En Bartomeu, que així es deia l’As d’Oros era un home rude, parc de paraules, molt esquerp i la vida del qual ben poca cosa se’n sabia, per no dir res. No tenia amics i era animal de nits. El que si se sabia era que s’havia gastat tots els estalvis dels avis amb una vida poc clara. I després la ràbia i la malícia per no poder continuar gastant allò que ja no tenia el consumien per dintre. Aquest fet li va amargar la vida i la gent del poble quan el veien se’n apartaven tant com podien.

La seva família era qui pagava els plats trencats per aquell mal geni. Vivia atemorida pel seu mal cap.. La seva dona, la Cèlia i en Baldiret, el fill. Havien anat passant els dies amb prou penes i fatigues i ajudes dels veïns. Fins que un dia succeí un tràgic esdeveniment i que mai es va poder aclarir prou bé. Encara que tothom va pensar el mateix, mai no es van poder provar amb certesa els fets.

Un dia, devien ser cap a les dotze del matí, en Bartomeu va arribar a casa seva corrents i cridant com desesperat:

- Cèlia, Cèlia, en Baldiret és mort!!-

-Cèlia, Cèlia, en Baldiret ha caigut dins del pou!!-

-Celiaaaa, en Baldiret s’ha negat dins del pou !!-

La Cèlia en sentir aquests crits va córrer cap al pou amb el cor afligit. En arribar encara veié la galleda plena d’aigua damunt el brocal on en Baldiret l’havia deixat. Aquell pobre noi havia anat a buscar una galleda d’aigua fresca per beure per dinar i poc sabia abans que allà hi trobaria la seva mort.

Ella, la seva mare, en veure aquell cos sense vida a baix surant de panxa damunt l’aigua, el terrible espectacle del cos del seu fill ja finat, va esclatar desesperada en un gran plor.

Entre llàgrimes i plors i retorçant-se de dolor al cor, i amb els braços enlaire i amb els punys closos per contenir la ràbia i el dolor es va dirigir al cel primer i després al seu home i pare d’en Baldiret:

- Ohh Déu!! , Déu meu!!, per què això a mi?. Què he fet jo per merèixer aquest càstig del cel?. I en pobre Baldiret!!, que ja no hi és !!, per què?. Què ha fet aquest pobre fill meu?.

-Pobre de mi!!. Aiiiiiiiiiiii, pobre Baldiret. Ara la seva ànima ja no està amb ell.

-I qui l’ha mort al me fill?. Tu l’has matat !!- Dirigint-se al seu home.

-Has estat tu, per la teva ràbia !!- I amb ell has arrancat també la flor de la meva vida.

-Tu, tu ets el botxí del meu fill !!. Tu me l’has pres mala bèstia !!.

Mentre el seu plor era cada vegada més intens i les llàgrimes ja se li assecaven als ulls i la desesperació li va fer llançar-se contra en Bartomeu, el seu home. Amb les mans enlaire i el dit acusador li va dir:

- Ves-te’n !! lladre de la meva vida, o si no ara i aquí mateix et mato i després em mato a mi també !!.

- Ohh Déu celestial, si ets aquí fes justícia i maleeix i condemna a aquest assassí del seu propi fill. I emporta-se’m també a mi cap al lloc on deu estar ja aquest pobre fill meu.

- Fill meu adéu !!, adéu Baldiret !!. Aviat jo també m’aplegaré amb tu. Espera’m !!.

Mentre ella es desesperava i clamava al cel, acusant a Bartomeu, ell es defensava dient a la gent que s’hi havia aplegat allà al sentir els crits:

- Traieu-me aquesta beneita del davant. Aquesta dona s’ha tornat boja. Jo no en se res d’aquesta mort. Deu haver relliscat ell sol dins al pou. He sentit un soroll i un cop molt fort dins l’aigua, he anat a mirar i llavors l’he vist dins al pou que xapotejava per no ofegar-se, però jo no he pogut fer res per salvar-lo. Jo també sento aquesta mort del meu fill.

La Cèlia encara li cridava al seu home:

- Penses que no ho sé que no ens estimaves, ni al nostre fill ni a mi !!.

- Per això tu has acabat amb la seva vida!!.

- Ja feia temps que en Baldiret et feia nosa. Inclús des del dia que va néixer ara fa 15 anys. Ja et començava a conèixer com ets i ja no es creia les teves mentides. Tampoc es deixava dominar pel teu mal caràcter i ja saps que volia marxar de casa i explicar les teves malifetes. Per això tu has acabat amb ell.

Després la gent van ajudar a treure el cos sense vida i l’endemà va ser enterrat al cementiri al costat de l’església.

Aquell fet va ser molt comentat per tots els veïns i tothom era de la mateixa opinió, però mai es va poder saber la veritat. Tothom pensava que en Bartomeu era el causant de la mort d’en Baldiret.

Final del capítol, II

Continuarà

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, I

2010-04-26T11:37:00.000-07:00

DRAMA RURAL

Aquesta és una història d’avis. El meu avi me la va explicar una vegada quan jo era molt petit i em va dir que a ell també li havia explicat el seu avi.

El mas El Roure Gros està situat en el començament d’una petita fondalada formada per la depressió de dos rierals, que una mica més avall cap al sud, s’ajunten donant nom al rec Gran.

El paisatge que l’envolta és el propi del terreny que es forma entremig del pla i la muntanya. Camps de conreu aquí i allà. De irregulars dimensions i diverses mides Terrenys ondulats formant turonets i petits pujols. En mig de tot això també s’aixequen boscos de pins, alzines i a vegades algun roure, així com també esbarzers, garrigues i altres matolls arreu.

Aquella nit feia molt fred a fora. Era una nit crua i desplaent d’hivern. Les bufarades del vent de tramuntana feien repicar les branques d’una figuera a la paret i al porticó de la finestra de l’entrada. Com que jo era petit, la por em feia pensar en amb l’home del sac, o animals dolents, o ànimes en pena que maldessin per entrar. Les ratxes de vent eren fortes i fredes i petaven davant la casa i a punt estava la porta forana de cedir de bat a bat per aquella força descontrolada de la natura. El cel era transparent i serè, no es veia ni un núvol, i cap a l’est una lluna plena brillava amb delit i apagava la brillantor de les estrelles. De tant en tant en el silenci de la nit d’una casa solitària se sentia algun lladruc de gos a la llunyania, segurament motivat pel soroll del vent.

A dins la casa s’hi estava bé i calentó. La mare havia encès un bon testarral de foc a la llar i tots els de casa estaven ben arraulits al seu voltant. Ja havíem sopat allà mateix a la cuina i com que no hi havia gaire feina a fer al camp, la vetlla es presentava llarga i distreta. Abans a les cases de pagès, durant l’hivern i després de la sembra, no hi havia massa feina a fer, i com que tampoc hi havia televisió, ni diaris, ni revistes, ni llibres gaire bé, es mataven les hores fent petar la xerrada. Aquell dia a casa hi érem tots, els meus avis, el meu pare la meva mare, jo i els meus tres germans més petits, i el mosso que ens ajudava en les feines de la casa.

Les històries que m’agradaven més solien ser les que m’explicava l’avi Ramon, suposo per que arribaven molt més enllà en el temps, o per que tenien més màgia i alimentaven la meva fantasia i a vegades em posaven els pels de punta de por per la maldat que niava en aquells fets que ell relatava. Al final mai he pogut saber si eren certes o no.

I aquella nit el meu avi Ramon estava especialment sol·lícit i estava content per que aquella tarda havia venut un vedell a molt bon preu. I després de fer una bona tirada de vi amb el porró ens va mirar a tots i ens va preguntar:

- Voleu que us expliqui uns fets que van passar ara fa molt anys i que me’ls va explicar el meu avi quan jo també era molt petit?-

- Siiiiiiiiiiiiii,- vaig dir jo de seguida. I ja em vaig preparar bé per escoltar-lo. Vaig fer com si em fes lloc a mi mateix a la cadira de balca i em vaig afinar les orelles per escoltar-lo.

Fi del Capítol, I

Continuarà

La Nit

2010-04-18T13:35:00.000-07:00

Fosca i llarga és la nit

Jo estirat al llit amb els meus pensaments

Tanco els ulls i la meva ment encara flueix

Records ja llunyans flueixen i propers també

Un estat de melangia aflora com el fum

Envaeix tots els racons i ennegreix els colors

Queda una olor a incredulitat i impotència

I una pregunta sense resposta: Per què??

Sé que la nit serà llarga, la dificultat gran

I per moure el meu cos, que feixuc que és!!

Però...

La nit també és màgia, és sorpresa i creació

Sota el mantell de la eterna foscor

Quantes fermes històries no s’hi amaguen?

Quants amors s’hi han desfermat?

Quantes noves vides han florit!!

Quantes vides han finit entre plors!!

Mentre uns han promogut eternes conspiracions

Altres han somiat móns ideals i fantàstics

I molts han dormit cansats del brogit de cada dia

La nit... etern devenir després del dia

En la nit dels temps... diuen, el principi era nit

I el final tornarà a ser nit,

I nosaltres com titelles representem la vida.

Un forat a l'ànima

2010-04-15T14:39:00.000-07:00

Una vegada, una persona molt estimada va ser la primera que em va parlar del fet de tenir un forat a l’ànima. Per que ella li havia tingut. I encara ara a vegades se li tornava a obrir, tot i que el forat ja li havia cicatritzat. Però a vegades aquestes cicatrius es tornen a obrir i a sagnar i quedar en carn viva.

A partir de les moltes hores i dies de compartir, companyia, converses a la llum de la lluna, petons, abraçades i l’escalfor dels llençols, vaig poder donar-me compte de que jo també portava molt amagat un forat a l’ànima. I llavors i amb tot el respecte d’un per l’altre i amb molta sinceritat varem decidir compartir els nostres forats en l’ànima.

És tant difícil poder explicar què és, que no hi ha possibilitat amb paraules. Forma part del regne de les profunditats de l’ésser. Podria assemblar-se a una certa tristesa i amargor barrejada amb malenconia i una impotència i incredulitat per algun fet o situació traumàtic, ocorregut en el passat i que amb el temps ja ha cicatritzat, però que sempre restarà allà. A punt per obrir-se i fer mal.

Després varem poder entendre que només hi ha una sola cosa que ens pot curar d’aquest forat a l’ànima. I aquesta cosa és L’AMOR, en majúscules. Un AMOR gaire bé incondicional, sincer i sense fissures. Sentit i experimentat, tant rebut com donat. Un AMOR que ho implica tot, donar i rebre al mateix temps. Tant emocional, com espiritual, com físicament. Quan arriba a ser TOT i UN a la vegada. Arriba a la perfecció i a ser esfèric.

Primavera

2010-04-14T15:42:00.000-07:00

PRIMAVERA

Primavera... com podria jo atrapar-te?
Empapar-me de tu, fins l’ànima,
Gravar-me en la vista els mil i un colors.
Sentir el retorn de l’esclat de joia i de vida,
Escoltar els sons dels tresors que neixen i
Que la pell se m’esquinci i es cremi sencera,
En l’intent de dissoldre’m en la font de la passió.

Primavera... com podria jo dir-te: atura’t!!!
Deixa’m que et besi i t’abraci,
I dóna’m la llum i l’escalfor que necessito.
Escampa l’alè de la vida per tot el meu ésser,
Rega el meu esperit fins a saciar el desig.
Voldria regirar el món per trobar la font
De l’etern retor i beure del teu nèctar essencial

Primavera... com podria jo dir-te queda’t!!!
Queda’t amb mi i fes que proclami la teva força,
Que brindi amb la meva copa i als quatre vents
Pel misteri de l’etern renaixement,
Pel començament de nous i frondosos móns ,
Pel nou germen de l’amor , l’alegria i la joventut,
La bellesa i el cor vessat de sentiment i emoció.

El Telèfon

2010-04-13T10:40:00.000-07:00

EL TELÈFON

Sona el telèfon,

És vespre i jo estic tranquil a casa

Estic sol i el cor se m’accelera,

Despenjo i una veu dolça em diu:

Hola, com estàs?.

És una veu coneguda, i jo sospiro,

Bé, dic jo, i tu? Esperant un desig

-Avui no podré venir, tinc feina-

Sembla que hi ha pressa per penjar

No entenc res i el meu cor s’entristeix

La trista soledat torna acompanyar-me

I després em diu –adéu-

Uns segons després jo també penjo

I em quedo mirant el telèfon, mentre

Cauen unes llàgrimes.

Hospital Carlos III de Madrid

2010-04-11T11:34:00.000-07:00

El passat dijous, dia 8 d’Abril, i com cada tres mesos, nova visita de control sobre l’assaig clínic, a Madrid, a l’Hospital Carlos III. Hora de llevar-nos al matí a les 3,30 hores. Cotxe fins a Girona, aeroport. Ryanair, vol de les 6,25 i arribada a Madrid 7,30. Una mica d’esmorzar a l’aeroport i taxi cap a l’Hospital. Tot plegat a les 9 hores a l’Hospital.

Com cada visita, electrocardiograma, analítiques de sang, espirometries, controls musculars, visita amb la neuròloga i finalment la medicació pels propers tres mesos. La propera visita pel dia 1 de Juliol.

De tots els controls realitzats cal indicar que tant en la capacitat pulmonar i respiratòria, com muscular hi ha hagut en els últims tres mesos una sensible pèrdua de capacitat i de força. De força pulmonar estic ara en la banda baixa d’una persona normal i sana. I força muscular, els flexors de les cames molt malament í com també malament els extensor de les mans. Sobretot la part esquerra, la cama esquerra i el braç i mà esquerra.

Una altre dificultat afegida és la molta espasticitat de les meves cames sobre tot. O sigui que queden les cames engarrotades Per això hi ha una medicació, el Lioresal que al ser un relaxant muscular, pal·lia els seus efectes. Però hi ha un problema, i és que també et deixa molt relaxat de per tot el cos i et quedes com un flam. Caldrà trobar la dosis correcte per poder alliberar una mica les cames sense perdre massa la força que m’aguanta.

Bé, en resum com que no sé si em prenc la medicació real o em prenc el placebo, el cert és que la malaltia va avançant i em va limitant. És la presó que cada vegada es va fent més petita i asfixiant. I no sé com estaria sense participar en aquest assaig. Per tant mentre pugui no em queda altre remei sota el meu punt de vista que el de continuar.

I us demano a tots una disculpa, i és que mentre no trobi una alternativa, no podré seguir amb la mateixa intensitat com fins ara amb el blog. Només puc escriure amb un dit de la mà dreta i això em fa tot molt més lent i dificultós. També tinc les mans de la Mussola que a vegades m’ajuden, però tenen moltes altres coses a fer i no puc abusar sempre d’elles. Estic buscant alternatives amb algun programa adequat per ordinador per les meves necessitats. I si algú en sap un programa, li agrairia que m’ho fes saber.

La meva e.l.a. - VII -

2010-04-07T11:15:00.000-07:00

Per fiiiiiiiiiiiiii!!!!!. Ja estic motoritzat. Ja tinc cadira nova i elèctrica, després de un llarg temps d' espera i passant per una funcionària incompetent tot arriba.
Guaiteu-la que guapa eh!!!!!!!!!!!!!!
Un altre detall de la cadira

Aqui intentant fent el "Fitipaldi" .

Com que ja tinc molta dificultat per escriure , els braços i les mans ja no em creuen i no tenen prou força per premer les tecles , per això he llogat per una estona a la " Mussola" com a secretària.
Ens estem informant sobre aplicacions informàtiques adaptades a les meves circumstàncies . De moment seguiré utilitzant les mans de la " Mussola" . Així podré continuar amb més o menys assiduïtat el contacte amb el bloc .

Dissabte a L'Escala i dilluns a L'Estany de Banyoles

2010-04-05T14:52:00.000-07:00

Dissabte com que feia molt bon temps, varem anar a passar el dia a L'Escala, a dinar amb els amics, i a la tarda un passeig per la platja. Va valer molt la pena .
Una foto del dinar amb els amics.
Aqui, jo mirant el mar.
Aquí tocant-li el nas a una guilla.
Al passeig de la platja de Riells.
Aquí ja som el dilluns a l'estany. Era un paissatge fantàstic sota un cel meravellòs.
Molta activitat d'entrenaments a l'estany.
Núvols de pel·licula i una lluminositat de fàbula.
La Mussola.
Jo prenent el sol.
Les meves mans.
Una volta per l'estany amb la barca,
Més activitat d'entrenaments.

La caiguda d'Occident ??

2010-04-02T15:16:00.000-07:00

De la síntesi del llibre : LA RUINA DE L’IMPERI ROMÀ

Els motius principals de la caiguda de l’Imperi Romà, cal buscar-los en els següents fets:

GUERRES DE RELIGIÓ (FANATISME)

EPIDEMIES

INMIGRACIÓ

LÍDERS INDECISOS I CORRUPTES

Us sona de res això?????...

El món sempre gira, i el sol sempre surt per l’Orient i va cap a Occident. Sembla que les cultures també viatgen cap a Occident, en la direcció del sol. Mesopotàmia, Grècia, Roma, Espanya, Anglaterra, Estats Units.... Xina??????? Tal vegada. Pot ser abans de Mesopotàmia ... ja ho havia estat?. Serà que tot és relatiu??. Ben mirat des del Japó, els Estats Units deu ser Orient, no?. I des de Xina, allò que nosaltres en diem Orient, per a ells deu ser Occident.

Tot és del color del cristall a on ets situat. I tot forma part de l’univers. Tot gira. Tot torna. Tot és perfecte. Tot és caos dintre d’un ordre. Tot és ordre dins el caos. Tot és esfèric. Tot és música, la música perfecte, la música de les esferes. Que és la que podem sentir només dins nostre.

Primavera, Setmana Santa, Bruyols i Peixetada,

2010-04-02T12:18:00.000-07:00

Amb la primavera també arriba la Setmana Santa, avui és Dijous Sant, i la tradició de fer Brunyols, com es diu per l’Empordà i al Pla de l’Estany. En altres llocs en diuen Bunyols.

Aquí començant els preparatius, i posant-t’hi entre altres ingredients la matafaluga. Quina paraula més intrigant i sonora, aquesta “matafaluga” . A mi sempre m’ha agradat. I la seva utilitat és per donar-li gust i aroma.

El meu germà que m'explica alguna cosa i jo bé que me'l escolto.
Els Guardians de la casa.
Els colors de la primavera.
La Mussola saludant per la finestra.
Començant a fer la pasta. Afegint els ingredients. "La Matafaluga " també.
Continuant amb les pastetes.
La pasta un cop acabada, a la vora del foc per que llevi aviat. Amb el llevat de força, gaire bé es doble el tamany amb poc més d'una hora.

Aquí ja a punt per anar tallant i a la paella a coure.
Començant a preparar la pasta per coure .
El meu fill David també ajudava a fer els brunyols.
Jo, quan anava a donar el meu vist i plau als primers que sortien de la paella.
La pasta a punt i esperant que l'oli de la paella s'escalfi.
Jo, com que no podia ajudar, em vaig posar a llegir una llibreta escrita per una meva tia, que després de 70 anys, ha escrit les seves memòries de la guerra civil. Per cert, per mi, amb molt d'encert amb la manera com ho explica. Seria digne de portar a una editorial i de fer una publicació.
Una bona part de fets.
A la paella.
Passant-los per un bany d'anis rebaixat amb aigua.
Divendres Sant, fent la peixetada a la barraca d'en Juandó
El Xef de cuina servint els plats.
La llar de foc que fa sempre bona companyia.
Tota la colla.

Corrupció

2010-03-28T11:50:00.000-07:00

DIOS LOS CRIA Y ELLOS SE JUNTAN

No sabia com dir-ho en català per donar-li la contundència que té per mi en castellà el fet en si.

Assistim a un seguit de notícies de corrupció econòmica en uns casos, del Partit Popular, i a corrupció de consciències humanes i vides infantils, em refereixo als casos de pederàstia infantil dintre de l’església catòlica. El poder tradicional i més ranci, sempre ha ant de la mà del clero. No parlem ja de l’Edat Mitjana i la “Santa Inquisició”, o molt més recentment amb en Franco sota tàlem, o els casos de genocides i assassins rebent la comunió de mans de prelats de la “Santa Mare Església”. I no tenen cap vergonya en refregar-ho per la cara. Vaja trepa uns i altres!. Vaja colla de ventres agraïts!. Aquests capitostos de purpurats amb birret vermell, galtes de farro i ventre de senglà.

Primer però els cassos de corrupció política, amb el PP com a capdavanter, allà on sigui i mani, Madrid, València, Balears. Madrid amb la Sra. Esperanza, a València i el Sr, Camps i Balears amb el Sr. Jaume Matas. Tres milions d’euros li demanen per no anar a la presó!. O el jutge s’ha tornat boig, o el Senyor Matas la deu haver fet molt grossa i molt evident. Jo em decanto més per aquesta segona opció. Serà que els hi tinc ganes?.

A Madrid amb la sra. Esperanza Aguirre, privatitzant la sanitat pública i no aplicant la llei de la dependència, o bonificant als compradors de cotxes superiors als 40.000, euros, o les escoltes telefòniques o els tresorers i consellers implicats que han de dimitir. I a València amb el Sr. Camps i els seus vestits i intentant per tots els mitjans lícits i il·lícits de destorbar les investigacions del jutge Garzón, promogut pel Sr. Federico Trillo. Al igual que les investigacions de les fosses del franquisme, de les que el volen apartar també, per investigar massa. Per retrobar a tots aquells que varen enterrar a les cunetes com a gossos, o bé a tots aquells sense nom que van assassinar amb el mandat de les autoritats rebels i amb el vist i plau de les jerarquies eglesiàstiques. A quin país més passaria això?. Tant sols podria passar en una república platanera. Vaja escamot de manipuladors. I això passa al cap de 70 anys dels fets !.

I ja no parlem de quan menaven al govern central de Madrid, amb el cas de “los pequeños hilillos de petróleo que salen del fondo del mar”, del Sr. Rajoy, o el cas de l’accident de l’avió a Turquia amb el Sr. Trillo, i ara ens dóna lliçons de justícia essent el portaveu del departament. I el Sr. Aznar gastant diners públic per fer-se propaganda als Estats Units, o casant la filla al Escorial, com si fos un rei, o el cas de les armes de destrucció massiva a l’Irak i totes les mentides i insidies que s’han vessat sobre l’atemptat de l’Onze M.

Menció apart tenen els cassos de corrupció de menors pel clero catòlic. Tot tapat entre ells durant molts d’anys i les víctimes llançades a la seva sort si podien sobreviure amb totes les seqüeles. Però les coses fan pudor i solen sortir a fora encara que molts anys després. Es van veient cassos a Irlanda, Alemanya, Estats Units, Itàlia, Mèxic, etc. I Espanya?. No ha passat res a Espanya?. Mmmmm. Fa un tuf!. Però les autoritats eclesiàstiques callen. Callen, com bons minyons. Tant sols algun s’atreveix a posar el crit al cel, Monsenyor Cañizares i dir que això és una persecució en contra de déu i l’església. Escamot d’hipòcrites. El profeta Jesús en va dir sepulcres blanquejats. Mare meva, i de petits ja ens manipulaven les consciències, fent-nos creure amb rodes de molí. Deien una cosa i en feien una altre. I lo pitjor de tot, els abusos sexuals a menors, a deficients, a indefensos, i crear la por per que no es digués res.

Per a aquets casos també el profeta Jesús va dir: Ai d’aquell que corrompi a una de les petites criatures!, més li valdria que li lliguessin una roda de molí al coll i el llancessin al fons del mar!. Paraules molt dures pels pederastes. Però si aquests son capellans i estan suposadament educant els nens, com haurien de sonar?.

I el Papa què hi diu de tot això??. El papa calla, i massa va callar ja fa temps, per complicitat amb els pederastes.

Però si sortís a cridar al cel a favor de la neteja a casa seva amb la mateixa contundència que clama en contra dels divorcis, mitjans anticonceptius i l’avortament,

Fins i tot jo em faria seguidor i practicant.

Futur

2010-03-27T12:04:00.000-07:00

(1) Si un ser extraterrestre que acaba d’arribar a la terra, fes un examen d’allò que presentem principalment als nostres fills, en la televisió, radio, cinema, diaris, revistes, còmics i molts llibres, podria arribar fàcilment a la conclusió de que volem educar-los en assassinats, violacions, crueltat, superstició, submissió, credulitat i consumisme.
Insistim en allò i, a força de repetició, per fi tal vegada molts d’ells aprenguin.
¿Quin tipus de societat podríem crear si, en lloc d’això els inculquéssim la ciència i un raig d’esperança.

(2) Et desitjo un món lliure de dimonis i ple de llum.

Extret d’un llibre de Carl Sagan

La Mussola

2010-03-24T10:28:00.000-07:00

La meva parella (la Mussola) i jo, quan ens varem conèixer ara fa uns tres anys i varem decidir de continuar endavant la nostra relació teníem molt clar com enfocaríem el nostre futur. Aquest passava per continuar vivint cadascú a casa seva. Ella a Girona i jo a Banyoles. I veure’ns entre setmana sempre que en tinguéssim ganes i sí passar els caps de setmana, vacances i altres festes junts. Això ens permetria seguir la relació sense perdre la nostra independència. I així ho varem anar fent durant un temps amb un resultat molt i molt positiu.

Abans de continuar vull deixar clar com ja he fet altres vegades que el nom de Mussola no te res a veure amb el sentit pejoratiu que li solem donar a aquest mot. Ans al contrari.

Tot això bé d’un conte que me va regalar una vegada per Sant Jordi i que es deia “En Ping, la granota que buscava un nou estany ”. El conte explica les aventures d’aquesta granota i d’un mussol que la cuidava i la guiava. Jo era la Granota i la Carmen va ser la Mussola. Però a part de jo ser la Granota m’agrada més ser el Llop Estepari, que pot ser es diu més amb com sóc jo.

Com deia abans la relació es va anar consolidant de la manera prevista, fins que un mal dia del mes de Juny de l’any passat ens van donar una molt ingrata notícia. Era la sospita d’una greu malaltia, confirmada molt poc temps després. Aquí va ser una prova de foc per la nostra estimada relació. I la decisió més important com era evident va recaure en la Mussola, a veure què feia. Per lo que respecte a mi, poques decisions podia prendre jo, ja que no m’era possible decidir si acceptar la E.L.A. o no, ja que ella em tenia a mi i prou. La Mussola si que va poder decidir. En varem estar parlant molt de tot, com sempre ho hem fet i en aquest cas encara més. La Mussola va decidir continuar amb mi a pesar de tot allò que es veia a venir. Crec molt sincerament que la decisió ella ja l’havia pres des del primer moment. També podia haver pres l’altre camí, el de marxar, cosa que jo hauria hagut d’entendre encara que m’hagués fet mal i això ella també ho sap. No seria el primer cas que passés ni l’últim. Entre nosaltres no hi havia cap altre lligam que simplement el nostre amor. No hi havia cap fill ni cap hipoteca que compartir. Ella es va quedar per continuar compartint el nostre destí en comú.

Els primers dos mesos del diagnòstic, encara varem continuar fent més o menys el mateix que abans tot i que ella ja venia molt més sovint per casa. Jo ja començava a tenir dificultats per fer segons quines coses. Després de les vacances del creuer, al Setembre, ja varem prendre la decisió de passar mitja setmana a Girona a casa seva i el dijous i cap de setmana a casa meva. Això ens facilitava la feina per anar als metges que estan a Girona, i l’Hospital de Santa Caterina, també. A més així manteníem les dues cases en moviment i com que ella té una neta que viu a Girona també, així podíem fer d’avis sense problemes de desplaçaments.

Però últimament ja es feia molt feixuc anar tant amunt i avall, amb la roba, les altres coses, el caminador, la cadira, etc. I hem decidir de instal·lar-nos a Banyoles a casa meva. L’entorn també hi presta ja que visc molt a prop de l’estany.

Doncs, ara tinc la Mussola ben engrescada en traslladar les seves coses a casa, que ja sap ella ben bé que també és casa seva. O sigui casa nostra, de tots dos. Està fent canvis a la casa que prou ja li convenia, i donar-li un altre aire, pot ser més femení més escaient al seus gustos. Jo n’estic encantat per que el que vull també és que ella se la faci seva i si senti a gust. Crec que ho aconseguirem. Bé volia dir que ho aconseguirà ella, per que jo, a part de mirar-m’ho i donar la meva opinió, poca cosa més puc fer. Em refereixo degut al meu estat. No que ella no m’escolti.

Incomprensió

2010-03-23T14:04:00.000-07:00

Si sabessis el meu dolor com és

Si entenguessis el meu crit amarg de on surt

Si comprenguessis el meu desconsol a on es vesteix

Si veiessis la meva solitud com em turmenta

Les meves llàgrimes serien d’alegria

La meva vida esclataria de goig com la primavera

La meva alegria desbordaria tots els rius del món.

Compassió

2010-03-23T13:51:00.000-07:00

He trobat aquest poema en algún blog, que m'ha emocionat el seu significat. I el volia compartir. Jo l'he titulat:

COMPASSIÓ

Si l’hi hagués tallat les ales

hauria estat meu

no s’hauria escapat ,

Però així, hauria deixat d’ésser ocell.

I jo... Jo el que estimava era l’ocell.

...

Oracle

2010-03-23T13:28:00.000-07:00

ADVERTÈNCIA

T’ho dic a tu, tan se val qui siguis,

¡Oh! Tu, que desitges explorar els arcans de la natura, que si no trobes en tu mateix

Allò que busques, tampoc ho podràs trobar a fora.

Si tu ignores les excel·lències de la teva pròpia casa ¿Com pretens descobrir altres

excel·lències?.

Tu portes amagat el Tresor dels Tresors.

¡Oh!, Home, Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’Univers i els Deus.

ORACLE DE DELFOS

Un Poema d'un altre elàtic

2010-03-21T12:46:00.000-07:00

Josep, mirant el teu blog, he trobat aquest poema teu dedicat a una elàtica que últimament ens ha deixat. Sincerament m'ha emocionat la seva bellesa. I per això el volia compartir amb els lectors del meu blog, com a homenatge a la persona a qui va dedicada que no la he conegut i també a tu, per la teva lluita diària com fem tots els elàtics.

I es despullen els arbres,

i se’n va el sol…

i s’amaguen els dies rere la lluna

per por a il•luminar un món que ningú vol veure

i les estrelles s’apaguen

lentament, molt lentament.

I l’aire s’acaba,

i l’aire m’ofega.

I tot és massa dur per obrir els ulls

i vull tancar-los i no mirar

per no sentir tant de mal.

º•._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.•º
En el record d’una elàtica, bona persona, que ens ha deixat aquesta setmana, allà on siguis una abraçada per tu…Josep
Tags: ELA

La Primavera ja ha arribat

2010-03-21T10:28:00.000-07:00

Després d’un llarg, molt llarg hivern, la primavera ja és aquí i ningú sap com ha vingut. Però és el cicle vital de la nostra existència. Els colors, els dies més llargs, les vesprades més càlides, les hormones es disparen, els ocells canten a la matinada. S’eixamplen els sentits. La vida brolla arreu. Tot esclata i s’expandeix. La força de la vida torna.

Els dies ens conviden a estar a l’aire lliure, en contacte amb la terra, el sol i l’aire. Respirar profund. Sentir l’aire a la cara, treure’ns la mandra i despertar a la vida, i a somiar desperts, caminar . Contemplar els carrers de la ciutat i les noies més lleugeres de roba.

La infància i la joventut son la primavera de l’home. En ella tot és possible, comença l’amor, sense temps, sense límit, l’alegria i també la tristesa i la malenconia. Les passions, i els desitjos, les esperances i les promeses a vegades trencades.

Els colors ens desborden la nostra capacitat de percepció. És l’època de l’esclat, de l’esplendor en l’herba i la glòria a les flors, dels enamoraments, de la bellesa de les paraules i de la joia als cors. Jo també he sentit i encara sento tota aquesta bellesa, moltes vegades. En una simple mirada. En una música llunyana. En una dolça paraula.En un bri d’herba o en els colors d’una flor.

Ens mostra la bellesa del cos i del cor més amagat. Desperta sensualitat de contemplar la nuesa del cos. Les corbes voluptuoses d’un cos femení. Quin misteri tindran?. No ho sé ni ho sabré mai. Però em dóna un no sé què al meu profund interior. És com una sageta que es clava sense fer mal, tant sols és una batzacada a tot el ésser.

Somiem desperts, bevem del nèctar de la vida. Volem compartir l’alegria de la matinada i de la càlida tarda. Els cossos es desperten a la libido i l’erotisme ens fa més mascles i femelles. Els cossos es volen fondre en un. I ..... sentir. Sentir l’esclat, la fusió, la vida en si mateixa.

Els camps i les muntanyes s’omplen de colors, vius, càlids. Predomina el verd intens de la senzilla herba, que fa de coixí dels milers i diversos colors. El cel és d’un blau intens i els núvols blancs passen de pressa.

I l’aigua, la gran senyora de la primavera, els rius i rierols, van plens de la riquesa d’aquest necessari líquid. Porta la vida procedent de les muntanyes que van perdent el seu color blanc de la neu. L’aigua porta vida a les immenses planúries, i als boscos pels animals.

Quin esclat de colors !!. Quina meravella cromàtica no és la primavera!!. La seva sola contemplació i la seva força ens pot portar a la depresió. Volem copsar tota aquella bellesa i sabem que mai podrem fer-ho amb tanta intensitat.

Tres Pobles

2010-03-17T15:58:00.000-07:00

Era un dia a la tarda i anàvem amb la parella i els meus fills a visitar uns pobles molt característics pels seus conjunts medievals i que estaven situats en un camí sense asfaltar pel mig del bosc que va fent baixada fins a arribar a l’últim dels tres pobles.

Varem sortir amb el cotxe des d’un altre poble que està a dalt la muntanya. Pels que sou de per aquí podria ser Sant Hilari Sacalm, però només pel nom. Res a veure amb com és el poble. Aquest també era de carrers empedrats i amb cases antigues i de pedra i com que estava dalt de la muntanya i a la vessant que mira cap a nosaltres, el veiem mentre anàvem baixant pel camí cap als altres tres poblets. El camí el fèiem primer en cotxe fins a un paratge que allà el varem deixar i varem continuar a peu. El camí era bastant llarg i amb moltes corbes. Finalment arribàvem al primer poblet que tenia una edificació molt gran feta tota de pedra, amb grans finestres. Era un antic monestir que encara es conservava en molt bon estat, però desocupat. Era un misteri tot plegat aquell gran edifici tant ben conservat tot de pedra, antic i totalment desocupat i abandonat. A continuació s’estenia el poblet amb tot de carrers empedrats i molt costeruts, cases molt ben conservades i ni una construcció nova. Per la banda de baix del poble circulava un rierol fent moltes giragonses seguit el contorn de la muntanya, amb el seu característic soroll de l’aigua que salta per les pedres. Era un poble quasi perfecte. Tant sols hi devien viure unes cinquanta persones.

Varem continuar el camí cap al segon poble, del que ben poca cosa recordo. Només del rierol i un pont de pedra d’un sol ull i molt antic que el travessava. També recordo que hi havia mainada jugant a la plaça a una mena de joc de saltar i parar.

Varem arribar al cap de poca estona a l’últim poble. Era preciós. Tot tant ben fet i conservat. Guardava una mena d’equilibri amb la natura que semblava que tot era allà on havia de ser, tot i que tenia uns carrers i cases molt mal dibuixats i el seu aspecte era harmònic. Una església presidia el final del poble damunt un turonet. Darrera hi havia un penya-segat d’uns cinquanta o seixanta metres, al final del qual hi havia una gran planúria coberta per camps de conreu i alguns arbres. Donava mareig mirar allà baix.

Després varem anar a la plaça que tenia una forma triangular amb voltes al seu entorn i unes grans finestres damunt. Començava a fosquejar i una llum tènue il·luminava l’entorn. Com que ja era tard en hi varem quedar a sopar a un restaurant de la plaça. Varem menjar pa amb tomata embotits casolans, pernil i després una mescla de pota i tripa i carn d’olla. Tot estava boníssim.

Un cop acabat el sopar varem decidir tornar però era fosc i no teníem res per il·luminar el camí. Em va entrar el pànic de pensar que havíem de tornar amb aquella foscor i sense conèixer el camí. De sobte i una vegada traspassat ja el poble on devia començar la foscor el camí es va fortament il·luminar per una immensa lluna que brillava en un cel totalment clar i lliure de núvols.

I així va ser com varem poder fer sense cap problema el camí de tornada fins arribar al cotxe que havíem deixat en aquella explanada.

La meva e.l.a. - VI -

2010-03-15T16:29:00.000-07:00

Quan vas al metge per algun problema, normalment esperes que et digui, mira tens això, i et prens aquestes pastilles i et curaràs. Mes o menys això és el que voldríem tots.

Però tot canvia d’una manera molt cruel quan el metge et diu, mira tens una malaltia degenerativa i avui per avui és incurable, no hi ha medicació, no hi ha res a fer. La medicina encara no hi ha arribat fins aquí. Només podem esperar a veure l’evolució.

Això és el que em van dir mes o menys el passat mes de Juliol de l’any passat, quan el neuròleg de la meva mútua privada em va derivar a l’hospital Josep Trueta de Girona’ un cop vista la gravetat de la malaltia. La meva parella i jo varem sortir d’allà amb el cor ben encongit i amb llàgrimes al ulls. Amb una sensació d’incredulitat, de dolor i de ràbia reprimida. Moltes preguntes van passar pel nostre cap i moltes d’aquelles que no tenen resposta, però que tot i sabent-ho te les fas, per que no ho pots evitar. És tant gros que de cop no es pot engolir. Al principi no ho acceptes i et preguntes per què a mi?, per què això ? què hauré fet de malament en la meva vida?. I segueixes sense creure-t’ho i pensant que no pot ser. Que pot ser s’han equivocat. I si més no, en mi no evolucionarà, jo seré més fort que la e.l.a. i aconseguiré parar-la.

Arribant a casa ens falta temps per entrar al Google, i buscar malalties neuro.degeneratives i dintre d’aquestes la més malparida, la e.l.a.(esclerosis lateral amiotròfica). Hi ha molta informació, però la que és constant en totes les entrades és:

Malaltia neuro-degenerativa provocada per la mort de les motoneurones. Ben poca cosa se’n sap de la malaltia, però el cert és que sempre és mortal, i amb una esperança de vida estadísticament parlant de entre 3 i 5 anys. I la evolució sol ser gaire bé sempre que comença per alguna cama o braç, o per la gola. I paulatinament més de pressa en alguns cassos o més a poc a poc en d’altres es va estenen per tot el cos. Va immobilitzant i deixant sense força a tota la musculatura del cos. Fins que en una situació final afecta la musculatura pulmonar i provoca la mort per una parada cardio-respiratoria.

En tot aquest procés destructiu, el propi pacient és espectador de primera fila del seu propi destí, ja que ironies de la vida, mentre la destrucció del cos és constant, la ment continua intacta experimentant en cada instant el que està passant. Es pot fer un relat en primera persona de tot el procés i això és el que jo intento fer en aquest escrits sobre la meva e.l.a. No hi vulgueu trobar ni una queixa, ni fer llàstima ni res d’això. Simplement és fer un acte de sinceritat amb mi mateix. Explicar la meva experiència, per que necessito expressar el que em passa i també per donar a conèixer de primera mà el dia a dia i les particularitats d’aquesta malaltia.

Un cop ja n’ets plenament conscient de la malaltia, al menys en el meu cas vaig passar per diversos estadis. Primer, no m’ho creia, després vaig pensar que jo tindria la sort de que la venceria. Vaig buscar per cel i terra i lluitar per intentar vèncer-la. Amb lo que fos, la homeopatia, acupuntura, kinesiologia, relaxacions, medicina xinesa, curanderos, autocuració etc etc. Mentrestant la malaltia segueix. Després ve un tancament en mi mateix, sense voler saber massa res de fora. I finalment una acceptació d’allò que és evident. La malaltia que avança, i que no toca més remei que lidiar amb ella. I a partir d’aquí només queda fer tot el que estigui en les meves mans per retardar la evolució, i fer-me la vida per mi i als que m’envolten el màxim de fàcil, i dintre del possible fins i tot divertida i alegre.

Dintre de la desgràcia encara em sento afortunat per tenir persones al meu costat que em recolzen i es preocupen per mi, els meus fills, la meva família, els meus germans i cunyada, els amics que sempre hi son i molt especialment a la meva parella, la meva Mussola i pal de paller, que les 24 hores del dia està amb mi, per fer el que faci falta i ajudar-me en tot, vestir-me, ficar-me al llit i aixecar-me del llit i de la cadira, dutxar-me anar al lavabo i eixugar-me el cul. Ja fa temps que allò que en diguem intimitat es va acabar per mi.

Tot i que em sento molt acompanyat no puc deixar de sentir la por del que vindrà, i una sensació de soledat extrema per la meva unicitat. Jo com cada un de tots nosaltres som éssers únics i intransferibles i la meva experiència només és meva per més acompanyat que estigui. Això no vol dir que no valori l’acompanyament que tinc, que en tot cas fa que la meva vida sigui molt més suportable i rica.

Des de l’inici de la malaltia la meva vida s’ha caracteritzat per una pèrdua sense pausa de les meves capacitats de mobilitat vitals. Al començament la cama esquerra que no segueix, després la mà esquerra, el braç esquerra. Primer un bastó per caminar, després una crossa, més tard amb la crossa i agafat d’un acompanyant. La cama dreta, mà i braç dret, tot de mica en mica hi vaig perdent la força i la mobilitat, després ha vingut la veu una mica més pastosa, i la gola amb algunes ennuegades. Ara ja fa dies que tinc moltes dificultats per caminar per casa amb un caminador. Aviat ja no podré. I per sortir a fora, amb la cadira de rodes. Entre mig de tot això també hi ha hagut algunes caigudes. Les pèrdues no son pas de cop, si no que es van succeint de mica en mica però contínuament. El pitjor és que no em dóna temps per assimilar una pèrdua que ja en ve una altre. Aquest és el dilema. Només em deixa pensar que avui encara puc fer això. Disfrutem-ho. Demà ja en parlarem. A l’ordinador també hi ha moltes dificultats per escriure i la mà esquerra gaire bé ja no serveix. Tot plegat em fa pensar en que aquesta malaltia m’està ficant dintre d’una presó cada vegada més petita, fins que de tant petita arribarà a ofegar-me.

Una cosa que m’ha ensenyat la malaltia, és valorar més i millor el dia a dia, l’avui, deixant de banda el passat que ja ha passat i no el podem canviar i el futur, que és desconegut. L’únic important és el ara i aquí, que és l’únic lloc en el qual vivim, gaudim i patim.

Una cosa encara no m’ha pogut treure és les meves ganes de fer algun viatge, de sortir i d’anar a fer algun àpat de restaurant. Fer tertúlia amb la meva Mussola, o amb els amics, o amb els meus fills, que em venen a veure sovint. I de continuar amb el meu blog a l’ordinador.

Bé, fins aquí un resum d’aquests mesos de lluita aferrissada amb aquesta maleïda companya que és la e.l.a., que no em vol deixar ni de nit ni de dia, tot i que jo li he demanat molt fermament de que em deixi. Mentre pugui i em deixi seguiré escrivint sobre l’evolució de la malaltia, continuant amb “La meva e.l.a.” que vaig iniciar ara ja fa temps i aquest és ja el capítol VI.

I A PESAR DE TOT SEGUIRÉ VIVINT, SEGUIRÉ LLUITANT, SEGUIRÉ PATINT, I TAL VEGADA ....... ESPERANT UN MIRACLE.

Volem denunciar -III-

2010-03-12T12:14:00.000-08:00

VOLEM DENUNCIAR

Volem denunciar als que no ens volen escoltar ni ens valoren.

Volem que s’escoltin els nostres crits i protestes.

Volem denunciar el fonamentalisme dels que ens volen salvar i decidir per nosaltres.

Volem que ens deixin salvar sols.

Volem denunciar les exigències dels que s’aprofiten de nosaltres.

Volem que ens deixin viure en pau, llibertat i tranquil·litat. No volem pressions.

Volem denunciar els funcionaris ineptes i incompetents i que no tenen cap interès per

atendre els problemes dels contribuents. Tot i que viuen dels nostres impostos.

Volem funcionaris que facin la seva feina ben feta i amb diligència.

Volem denunciar la publicitat de la televisió i altres mitjans de comunicació, per que només ens inciten a consumir, ens creen les necessitats i ens picolen la nostra

intel·ligència.

Volem comprar allò que ens vingui en gana i no allò que en diuen

Volem denunciar la globalització del mon per que només beneficia les grans fortunes.

Volem suprimir les grans corporacions industrials, farmacèutiques, energètiques

I petrolieres, que ens venen allò que volen, pacten els preus i suprimeixen la

competència i contaminen el planeta.

Volem denunciar l’interès dels governants per convertir-nos a tots a un ramat de xais

Volem preservar les nostres diferències, ja que aquí radica la riquesa.

Volem denunciar l’acomodament dels polítics que miren cap a l’altra costat dels

problemes.

Volem uns polítics sincers que s’impliquin i donin solucions als problemes

Pepe Rubianes

2010-03-12T03:24:00.000-08:00

El dia 1 d’aquest mes de Març va fer un any que ens va deixar el nostre gran monologuista, comediant, bufó i barrut Pepe Rubianes.

I com a homenatge i record volia compartir amb tots vosaltres un poema escrit pel mateix Rubianes el Juny del 2006, en una estada que va fer a Etiòpia.

El tren

Se me acaba el tiempo

Y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa

Es curioso ver

como la vida te desliza

limpiamente

hacia su lado más extremo

a un ritmo lento o rápido

según convega

sin compasión, sin pasmos,

sin aspavientos: con

la elegancia de la experiencia

bien ensayada

Y hay que caminar

hacia la hora perfecta

con la cabeza erguida

y el ritmo justo

que da compás a los sueños...

Así es la cosa.

Así de simple.

Un día no lejano

habrà que comenzar

a hacer el equipaje

porque el viejo tren espera

siempre espera.

(Pepe Rubianes)

Volem denunciar -II-

2010-03-12T03:17:00.000-08:00

VOLEM DENUNCIAR

Volem denunciar molt específicament a la companyia ENDESA, pel seu comportament respecte als damnificats per les nevades del passat dilluns dia 8.

Avui és dijous (quatre dies de la nevada) i encara hi ha gent de la província de Girona que estan sense llum.

Però el motiu principal de la meva denúncia és que mentre això està passant, en el diari “El País” del diumenge 28 de Febrer sortia la notícia del sou dels consellers de les empreses que cotitzen al IBEX 35. I entre elles estava ENDESA, amb una remuneració total del consell d’administració a l’any 2009 de la escandalosa xifra de 38.487.000,-- euros, amb un increment respecte del 2008 del 345’3% . I tant sols l’alta direcció de l’empresa, sense comptar els consellers va cobrar 40.726.000,- euros, un 45,2% més que el 2008. Aquestes xifres son d’escàndol, a més en uns temps de crisi com els actuals. I tenint las línies elèctriques abandonades com les tenen. Que amb una mica de nevada els hi ha caigut gaire bé la meitat de les torres d’alta tensió. De què devien estar fetes?. De filferro?. És de jutjat de guàrdia. O és que això bé a ser la bona escusa per col·locar-nos a mb més vaselina la M.A.T.? No ens en fiem ni un pèl.

UNA MICA MÉS D’INVERSIONS EN LES LINIES I MENYS CALERS A LA BUTXACA.

Gran nevada del 8-03-2010

2010-03-09T07:41:00.000-08:00

Avui ha fet un dia d’aquells per recordar.
Ha nevat i m’ha fet evocar aquells dies
d’infantesa, que la neu ho havia cobert tot.
El paisatge emblanquinat, la casa aïllada i
solitària. El fum negre de la llar contrastava
amb la blancor dels camps coberts per la neu.
I l’escalfor de la llar de foc encesa tot el dia.
Aquelles sensacions de màgia, la quietud,
La protecció de la casa, el temps rúfol a fora.
El refugi de les quatre parets i la teulada,
tot feia que l’alegria m’envoltés com un núvol
L’esperit s’encalmava i el cor s’entendria.
No sé que te la blanca neu que em porta tant pau
Seran els blancs records, la innocència i la franquesa
D’una infància perduda pel fragor de la vida?.

Aquí van unes fotos de la nevada d'ahir a Banyoles i d'avui després de la nevada.