Com si volgués caminar des d’un passat
Cap a un incert i prosaic futur
Damunt la plana i a recés de la muntanya
S’alça ben arrelada a la natura la Masia,
Amb la mirada perduda en direcció a migdia.
Quantes històries escrites a la vora del foc
Quanta fantasia explicada al sopluig de l’eixida
Quanta vida escrita en les seves parets
On es confonien vides de persones i animals
On el temps no era temps i res valia
I les coses es feien com sempre s’havien fet
Jo que porto records d’infantesa a una masia
Vells records intensos gravats en la memòria
De solitud i d’aïllament però també d’acolliment
I arrelament a la terra, i amb els cicles de la vida
La força que aquelles parets em van donar
És ara la font que alimenta per seguir el meu camí.
Nuestras raíces son el alimento de nuestro espíritu.
ResponEliminaAbrazo y saludos afectuosos!
ei! Josep una salutació i prego disculpes per no haver ta visitat abans com tu mol bé descrius en el teu poema, el comprenc molt be soc fill de la pagesia, ” On es confonien vides de persones i animals” ara son dolços records llunyans que el recordar-los evoquen el nen que varem ser “És ara la font que alimenta per seguir el meu camí.” Si que si els nostre camí una abraçada Josep
ResponElimina