divendres, 12 de novembre de 2010

La Masia



Com si volgués caminar des d’un passat

Cap a un incert i prosaic futur

Damunt la plana i a recés de la muntanya

S’alça ben arrelada a la natura la Masia,

Amb la mirada perduda en direcció a migdia.

Quantes històries escrites a la vora del foc

Quanta fantasia explicada al sopluig de l’eixida

Quanta vida escrita en les seves parets

On es confonien vides de persones i animals

On el temps no era temps i res valia

I les coses es feien com sempre s’havien fet

Jo que porto records d’infantesa a una masia

Vells records intensos gravats en la memòria

De solitud i d’aïllament però també d’acolliment

I arrelament a la terra, i amb els cicles de la vida

La força que aquelles parets em van donar

És ara la font que alimenta per seguir el meu camí.

2 comentaris:

  1. Nuestras raíces son el alimento de nuestro espíritu.

    Abrazo y saludos afectuosos!

    ResponSuprimeix
  2. ei! Josep una salutació i prego disculpes per no haver ta visitat abans com tu mol bé descrius en el teu poema, el comprenc molt be soc fill de la pagesia, ” On es confonien vides de persones i animals” ara son dolços records llunyans que el recordar-los evoquen el nen que varem ser “És ara la font que alimenta per seguir el meu camí.” Si que si els nostre camí una abraçada Josep

    ResponSuprimeix