dijous, 2 de desembre del 2010

coses de la vida


Coses de la vida

CONFESSIO

Impotència i ràbia son dos sentiments que habitualment afloren del meu interior més profund. Dos sentiments que reflecteixen prou bé la meva situació per la malaltia. Impotència de moure’m, de parlar, gairebé de respirar, i de menjar, d’abraçar de fer l’amor i de qualsevol de les necessitats més bàsiques per sobreviure, com ara prendrem el menjar o vestir-me o anar al lavabo. Es un anar morint de mica en mica.Tot per aquesta puta companya que m’ha tocat i que és la e.l.a., que s’ho emporta tot. A part d’emportar-s’ho tot, el cos es converteix en una presó cada vegada més petita fins a no fer possible la vida.
Ràbia al veure que no hi res a fer. Encara no s’ha descobert res per curar-la i els assajos clínics de moment no funcionen. Ràbia i frustració per aquest destí tant cruel. I em faig moltes preguntes, però una és constant, per què ?. Ja se també que aquesta pregunta no te resposta però no puc evitar de fer–me–la. Quin sentit te la malaltia ?. Se prou bé que hi ha molts altres casos tant fotuts com el meu i possiblement pitjors però expresso el que jo sento i com em crema a vegades les venes aquesta ràbia.
Em fa molta por contemplar i ser a la vegada actor passiu del deteriorament dia a dia del meu propi cos. Fins a on?. Fins al inexorable final. Tots els estudis coincideixen avui en donar una esperança de vida de entre dos i cinc anys des del diagnòstic. Jo ara porto un any i mig.

Amb aquest escrit no busco ni fer llàstima ni compassió, és simplement complir una necessitat meva d’expressar amb tota la seva cruesa els meus sentiments provocats per la malaltia. Ans el contrari, per mi és una manera de expressar i treure fora de mi tota la ràbia, impotència , desesperació, frustració i la por al que vindrà. Es una bona manera de fer teràpia i conjurar els meus fantasmes. Encara que també i donat el meu caràcter diuen que fort i a vegades difícil m’ha comportat seriosos problemes amb la Mussola qui és qui està més a prop de mi. Reconec la dificultat que suposa ser la parella i cuidadora d’un malalt com jo.
No em vull enganyar ni que m’enganyin. Se prou bé el que hi ha i mes o menys el que m’espera i em revolto en contra d’aquest destí. El que sí he demanat als que m’envolten és que arribada l’hora de que ja no sigui possible de viure amb un mínim de dignitat, que no em deixin patir i acabar de la millor manera possible. En aquest sentit ja tinc fet el meu testament vital i per totes les altres coses que no hi entrin ja ho he deixat dit a la gent més propera com la Mussola.
Es evident que actualment les meves prioritats son molt diferents d’abans i els meus pensaments també. I dins d’aquests evidentment està el de la mort i del més enllà. També la por que em fa tot plegat, que per altra part prou humana i no hi volem pensar precisament per que ens fa por. Però a mi m’hi han posat davant a pesar de la por que em fa. He d’aprendre a viure amb aquesta realitat i segur que te una cosa positiva. Aquesta és que tinc l’oportunitat d’anar –me preparant per poder dir adéu amb serenitat.

Una bona ajuda és la creença que tingui cada un en seu ser més íntim. Els que creuen en un Déu salvador i misericordiós segur que els ajuda a afrontar aquells últims moments de la vida. Els que es creuen tot allò que els hi diuen aquesta trepa de fonamentalistes siguin capellans, rabins, o imams pot ser ho necessiten per no desesperar-se. Ja voldria jo poder dipositar la meva confiança en algú com l’església com molts ho fan. Però ho sento, em rebota l’estómac només de pensar-hi en aquesta trepa d’hipòcrites, manipuladors i pederastes del clero que tenim. Serà per que sé prou bé del que parlo per

haver passat cinc anys de la meva vida d’estudiant al mig de sotanes.

No entenc com encara hi ha gent que combrega amb les seves rodes de molí.
Per la meva part tinc molts dubtes sobre la mort i el més enllà. Intento veure-hi clar en mig de la foscor.



Aquest es l'últim escrit de en Josep , no esta acabat ,

he escollit aquesta foto feta en el nostre primer viatge junts ,l'agost del 2008 , un viatge que va servir per consolidar la nostra relació , una foto en la que tancavem la porta al passat i obriem els braços al futur .

diumenge, 28 de novembre del 2010

ela

avui dia 28 de novembre en Josep ha deixat de ser presoner de l'e.l.a.
el llop torna a correr per les estepes , planuries i muntanyes .




quan hem sigui possible publicare el seu ultim escrit ( encara inacabat)


mussola

diumenge, 14 de novembre del 2010

Música

Aquí us deixo una música que mai em canso d’escoltar i la volia compartir.

Espero que us agradi.

divendres, 12 de novembre del 2010

La Masia



Com si volgués caminar des d’un passat

Cap a un incert i prosaic futur

Damunt la plana i a recés de la muntanya

S’alça ben arrelada a la natura la Masia,

Amb la mirada perduda en direcció a migdia.

Quantes històries escrites a la vora del foc

Quanta fantasia explicada al sopluig de l’eixida

Quanta vida escrita en les seves parets

On es confonien vides de persones i animals

On el temps no era temps i res valia

I les coses es feien com sempre s’havien fet

Jo que porto records d’infantesa a una masia

Vells records intensos gravats en la memòria

De solitud i d’aïllament però també d’acolliment

I arrelament a la terra, i amb els cicles de la vida

La força que aquelles parets em van donar

És ara la font que alimenta per seguir el meu camí.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Música i lectura

Llegir i escoltar música alhora és una activitat que solo fer sovint últimament . La lectura nodreix la ment i el pensament, la part intel·lectual, i obre horitzons. Sobretot si és amena. Per mi ara és l’hora del retrobament amb les lectures que per diverses circumstàncies de la vida havien quedat pendents. Penso que ara és una molt bona opció.
I què dir de la música una de les set musses capaç de traslladar-me cap a mons màgics i onírics i que m’ajuden a suportar els dies feixucs. Toca la part més emocional, pot ser més instintiva. Una música melodiosa i harmoniosa com per exemple molta de clàssica , algunes de new age, també la sufí, alguna de jaz, o blues. Bé em reconec un xic especial en els gustos per la música. N’hi ha que és capaç de traslladar-me de món i fer-me volar tot acariciant la meva ànima.
Doncs és la meva activitat durant moltes hores del dia. I em va molt bé i les hores passen ràpid .Quin gran sentit l’oïda!! .

divendres, 5 de novembre del 2010

Sequera




Aquests últims dies no acabo de rutllar prou bé i tampoc tinc ganes d’escriure. Millor dit, és que no se m’acut res. Com si s’hagués assecat el pou de l’inspiració. El cap em bull però sóc incapaç de copsar res.
Mentrestant el que faig és llegir. Des que tinc l’ordinador adaptat, tinc una aplicació per poder llegir llibres en format pdf, i he trobat una adreça per internet que recull una multitud de llibres de tots els tipus i a més son gratis. Aquesta adreça és “ libros gratis”. El que passa és que tots son en castellar, però n’hi ha d’interessants. També hi tinc posat un programa per escoltar música, l’espotify. El faig servir molt, hi música variada, d’ara i abans.
Bé aquí us deixo, ja ens tornarem a veure per aquí.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Hospital Carlos III de Madrid



Entre llargues nits d’insomni, entre problemes amb l’adaptació amb el Bi-pap, entre un ingrés d’una setmana a l’Hospital de Sta. Caterina per adequar precisament la son i el Bi-pap. Entre que estava sense ordinador per que el tenia a adaptar, ha passat el mes de Setembre i bona part d’Octubre. Dies complicats i difícils amb una davallada considerable del meu estat tant física com psíquica. Però ja estic aquí altra vegada amb més ànims per seguir endavant.
I també va arribar el dia de tornar de visita a l’Hospital Carlos III de Madrid pel control de l’assaig clínic.
Aquesta vagada hi hem anat el dia abans. I a més portàvem una altra acompanyant Però ja varem començar malament ja que varem sortir de l’aeroport de Girona amb tres hores de retràs i a més a l’hotel de Madrid hi havia over-boking i se’ns havien venut l’habitació adaptada a uns altres. Clar com que jugava el Madrid i els hotels estaven plens. Al final ens varem haver de quedar una habitació sense adaptar. Sort que eren dos acompanyants.
La visita a l’hospital va servir per constatar allò que ja sabíem. Que estic pitjor que en la visita de fa tres mesos. Com sempre, analítica de sang, espirometries, proves de força muscular i de mobilitat, electrocardiograma (l’únic que ha sortit bé] i visita amb la neuròloga . Resultat :la malaltia avança i jo vaig seguint en l’assaig sense saber si prenc la medicació o placebo i pagant-me de la meva butxaca desplaçaments i estades. Així és. La tornada va ser ahir a la tarda i amb hora de retràs.
I demà tinc visita a l’hospital Josep Trueta de Girona amb la dietista per veure com va l’alimentació. A veure si he perdut pes i si encara puc continuar menjant per la boca o ja he d’utilitzar la Peg.
Seguirem en contacte.