divendres, 30 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN. Capítol V i últim



DRAMA RURAL


Dos mesos i mig va passar amagat per les boscúries menjant arrels i fruits silvestres i el que podia arreplegar i bevent aigua dels rierols. La infecció i les ferides de les cames es van anar apoderant d’ell. Fins que un dia va ser trobat per uns caçadors que no el coneixien i es va fer portar a casa seva. Arribats a casa seva el varen pujar al quarto i el varen abrigar amb la màrfega de pallons. Després varen avisar al metge i aquest un cop escoltades les explicacions dels caçadors va avisar la força pública. Ja sabia de qui es tractava.

Al entrar al quarto varen sentir una forta pudor a sofra i a carn cremada. Varen aixecar la màrfega del llit i varen quedar sangglaçats al veure que dins d’aquell llit no hi havia un cos humà, si no que hi havia un soc d’olivera mig cremat. També la màrfega estava una mica socarrimada i la porta d’entrada estava esgarrapada.

Tampoc mai es va poder esbrinar què havia passat allà a ca l’As d’Oros. Mai es va trobar el cos d’aquell home i alguns van pensar que era cosa de màgia o de diables.

I així acaba aquesta trista història i els pagesos d’aquelles rodalies varen poder viure en pau i tranquil·litat des d’aquell dia.

Arribats aquí, l’avi Ramon es va aixecar de l’escó de la vora del foc, per anar a fer una bona tirada de vi amb el porró. Deia que tenia la boca seca de xerrar. Després d’un respir per part de tots, ens va dir:

- Ep, que encara no he acabat, ara falta una segona part.

I va començar:

Com que aquesta història sempre m’havia tingut intrigat, quan vaig ser una mica més grandet vaig engrescar a dos companys més per anar a fer una visita a ca l’As d’Oros.

I ja ens tens camí de la casa amb una sensació entre encuriosida i d’espant. I quan hi varem arribar varem veure que la casa estava gairebé derruïda. Tenia una paret totalment a terra i les altres eren plenes d’esbarzers i heures. Després de tants anys tot estava deixat de la mà de Déu. La vegetació s’havia apoderat de tot i pel terra només hi havia que calçobres. No obstant a l’entrada encara hi quedaven una tremuja de la màquina de garbellar, un estassa barders, algunes argolles i clàvies per lligar els rossams als carros i un podall. Tot en molt mal estat. Tant sols li quedava teulada en una cantonada. Al mig de la casa hi havia encara l’escala per pujar a allò que quedava del pis. L’escala estava feta amb escalons de pedra adossats a una biga travessera de roure i que aguantava un tros de l’empostissat del pis. Varem pujar i davant nostre quedava a la vista una porta de fusta quasi podrida pel pas del temps i la intempèrie. La porta tancava l’únic quarto que quedava en peu.

A l’empènyer per obrir-la varem quedar de pedra al veure que sense que hi hagués ningú se sentia una remor, com si algú o alguna cosa es bellugues amb impaciència. També sorolls de cadenes i esgarrapades a la porta. I al cap d’una estona varem sentir gemecs de persona, que venien d’allà dins del quarto però amb una veu llunyana, profunda i esmorteïda, i ens va envair la pudor de sofre.

Nosaltres ja no varem poder aguantar més estona allà per que ens varem cagar de por i ens varem posar a córrer com a esperitats, tant que els talons dels peus ens tocaven al cul. Varem córrer fins que ja no varem poder més. En aturar-nos ens varem mirar els tres i ens varem prometre que tornaríem mai més a aquella casa i que tampoc diríem mai a ningú aquell fet. Aquell seria el nostre secret.

I per això ha estat el meu secret de tota la vida, fins que avui, i un cop ja morts els altres dos companys i després de molts anys dels fets, he decidit contar-ho per que quedi constància dels fet que ens va passar a ca l’As d’Oros.

Així va acabar aquesta narració l’avi Ramon, mentre el meu pare ja feia estona que dormia a la cadira. La mainada estàvem amb els ulls ben oberts i cagats de por per anar a dormir. Fins que la mare i l’àvia s’hi van posar més series i ens varen manar ja d’anar a dormir per que era molt tard.

L’avi Ramon ens va dir, mentre es feia una cigarreta “Ideales” que en deien caldo:

- Au va, si aneu a dormir sense rondinar, un altre dia us explicaré els fets d’en Casanoves.




Fi del capítol V
i final d'aquesta història.

dijous, 29 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, IV




DRAMA RURAL


Un altre dia van arribar al mas Carric i van assassinar a tota la família, per que sabien que aquell dia havien cobrat la venta de tres vedells i com que no els hi van voler dir on havien amagat els diners, ho varen arreglar a escopetades deixant la casa plena de sang .

Després varen regirar tota la casa fins que varen trobar els diners. A més també es varen endur tot el que van voler de la casa: joies, arracades, algun penjoll de la dona i monedes antigues d’or. Abans de marxar encara els hi van quedar ganes de calar foc a la casa i cremant tot el bestiar que hi havia.

- Cal purificar aquesta casa de la gent que hi vivia. Deia l’As d’Oros.

D’aquella feta s’escapà però, la petita de la casa. Tenia 10 anys quan va passar aquella tragèdia. Va ser com un miracle que s’escapés. Quan van arribar aquella llopada, ella es trobava a baix a la cort amb els ànecs i en sentir els crits i trets, va agafar tanta por que es va posar a córrer fins a casa dels veïns que es trobava a tres quarts d’hora caminant a peu.

No sé per quin motiu, però suposo que devia ser per que ens coneixien i sabien que a casa no teníem diners ni res de valor, no varen venir mai a casa. Però sí que un dia van anar pel capellà del poble. Van entrar a la rectoria i amenaçant al capellà li van demanar:

- Vinga dóna-ns les claus de l’església. Li va dir el Menut de Pins.

- I per què les voleu? Els contestar el capellà

- És que volem anar a missa, li van contestar

- Vosaltres a missa? No em feu riure . L’església s’esquerdaria si hi entréssiu. Els va contestar el capellà.

-Vinga, les claus , va ràpid, o aquí mateix hi has de deixar la pell. Li va cridar el Rellotger, amenaçant-el amb l’escopeta al pit.

- Allà son . Va dir el capellà.

Se’l van emportar lligat fins a l’església i en entrar el van portar fins a l’altar Major, el van fer agenollar davant el Sant Crist gros i li van dir:

- Ara mossèn Tomàs prega a aquest que tens aquí davant que et salvi la pell, per que o ens dones tots els diners i tot l’or i plata que hi ha i la custòdia , o seràs mort aquí mateix.

Al mossèn no li va quedar altre remei per salvar la pell que seguir els propòsits d’aquell escamot de malefactors, i els hi va haver de donar tot allò que li demanaven, molt en contra de la seva voluntat. Finalment el van deixar lligat de mans i peus dins de l’església i se’n van anar.

I veus aquí que un dia també va arribar l’hora a aquells que es creien els amos del món i senyors de la vida i la mort segons els seus capricis.

Ja feia temps que el sometent els hi anava al darrera i un dia els van localitzar al bosc del Senglar. Un lloc feréstec i de difícil accés on sembla que hi tenien el seu cau. Era cap a la tarda vespre i aquelles hores es varen tenyir de sang. Quan la banda baixava pel camí dels Cortals varen topar amb el sometent que ja els esperava. La resposta d’uns i els altres no es va fer esperar. Varen sortir trets d’aquí i d’allà. El resultat va ser tres del sometent morts i quatre de la banda. Només es va salvar l’As d’Oros, que va quedar ferit de les dues cames.




Fi del IV Capítol
Continuarà

dimecres, 28 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, III




DRAMA RURAL



No havia passat encara mig any que l’As d’Oros enterrava també la seva dona, la Cèlia. Dona més aviat delicada i faltada de salut que des de la mort d’en Baldiret s’havia anat finant ràpidament. Des d’aquell fatídic dia va anar malaltejant, fins que aquell dèbil cos no va poder suportar més la força que l’empenyia cap a la mort. Ja havia dit vegades que volia anar a reunir-se amb el seu fill.
A partir d’aquells fets, L’As d’Oros va ser un home maleït i menyspreat per tothom qui el coneixia. La gent del poble volia tenir-lo sempre ben lluny. Per aquelles dates ja en prou feines se’l veia pel poble. Els camps i les oliveres encara es veien més abandonats si això fos possible. A més, el bestiar se li anava morint de fam i set i de falta de cura. Passava llargues temporades fora de casa i sols de tant en tant se’l veia sol i mig d’amagatotis per la casa. Ningú sabia què feia ni de què vivia. Fins que un dia tot aquell misteri va quedar al descobert.
Es va saber que l’avi del mas Cremat havia mort aquell dia al matí en circumstàncies estranyes, mentre l’hereu, la jova i la mainada havien anat amb el carret al mercat de la capital a vendre aviram i verdures de l’hort i per comprar manduca per la setmana. Alguns varen dir que tal i com havien estat trobats tant l’avi com la casa ben regirada, devia haver mort a mans de bandolers o de lladres. Un veí del mas Cremat, el de can Bosch, va dir que aquell mateix matí havia vist passar per allà algú que s’assemblava a l’As d’Oros junt amb uns quants més i que havien estat rondant per aquells varals. Ja no quedava cap dubte de qui era i què feia en Bartomeu de ca l’As d’Oros. La veu va anar corrent per totes les cases del poble i rodalies. I una mena de por i terror es va apoderar de la gent que últimament no parlaven de res més.
Poc després es va saber que en aquelles sortides que feia havia fet amistat amb dos altres facinerosos. Eren el Rellotger i el Menut de Pins. Ells tres i junts amb tres més havien format un escamot per dedicar-se al robatori, a la rapinya i l’assassinat sense contemplacions i allà on fos necessari.. Estaven assedegats de diners i de sang i no planyien cap fet per satisfer les seves ànsies de maldat. Les seves sortides sembraven el pànic i van fer córrer riuades de sang.
Així doncs es va formar la banda anomenada dels “Sis” o la banda de L’As d’Oros, ja que ell era el capitost de la quadrilla.
Molts van ser els fets que se’ls hi van atribuir. Un d’ells va ser el dia que es van presentar al mas Sabater i van trobar a la vella sola. I sota amenaça de mort li van demanar que els hi donés tots els diners i les unces d’or. Ella, ben espantada els hi va dir que no tenia diners i menys unces d’or. I com que no s’ho creien, la van agafar i la van penjar dels clemàstecs i li van calar foc tot seguit a sota. Ella prou cridava misericòrdia jurant i perjurant que no en tenia de diners. Però ells vinga foc .
- On tens els diners? Li cridaven
- Ja veuràs com cantarà fins i tot el Crec en un Déu!, els hi deia l’As d’Oros a la colla de lladres,
Finalment la Sabatera va cantar:
- Baixeu-me d’aquí i us diré on tinc els diners, va dir.
I ells van apagar el foc i la ban baixar del clemàstecs
Ella els va dir: - si aneu al quarto de dalt, dins el matalàs de llana que hi ha al llit de ferro hi ha una bossa amb vint-i-un cents duros, agafeu-los i marxeu.
Vint-i-un cents duros d’aquella època eren molts diners. Van deixar un de guàrdia i els altres van pujar a dalt i desfent tot el matalàs varen trobar la bossa dels diners. La cara de satisfacció se’ls va contagiar un a l’altre. Van baixar a la cuina on estaven la dona i el vigilant i li van dir:
- I les unces d’or? On les tens?
- Ja no en tinc. El meu fill que és un capsigrany s’ho ha gastat tot. I aquest de la bossa no se’ls ha gastat per que no els sabia.
Mentre escoltava això l’As d’Oros agafava una barra de ferro, la va aixecar ben enlaire i amb un cop fort al cap la va deixar ben morta allà mateix, tot dient-li : - Bon viatge.
Després es va dirigir a tot l’escamot i els hi va dir:
- Anem, aquesta vella ens ha dit la veritat. No en tenia més de diners. I aquests de la bossa ja són molts. Anem i ens repartirem els diners.

Fi del capítol III
Continuarà






dimarts, 27 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN, Capítol, II






DRAMA RURAL



-Doncs quan el meu avi era molt petit, vivia no pas massa lluny d’aquí, a uns deu minuts a peu, passant per corriols poc fressats, un home que es va fer famós per la seva maldat i dolenteria. Li deien L’As d’Oros. Per que així es deia el mas allà on vivia. Encara ara es poden veure perfectament les ruïnes d’aquell casot. Aquell home no es cuidava gens de la casa ni de les seves terres. Sembla que tenia altres activitats poc clares. I l’herbam ja s’hi havia instal·lat a l’entorn de la casa. Arribant fins i tot a guanyar terreny dins l’entrada de la casa. No va tardar gaire temps a veure’s arreu la desídia i l’abandonament. Fins i tot davant mateix de la casa hi havia un olivet formidable, amb oliveres centenàries i llevadores i que anys enrere havien donat la riquesa i la vida a aquella casa quan encara els avis estaven vius, i les va deixar descuidades i abandonades i ja no florien ni llevaven olives. L’olivet va quedar convertit en un bosc de matolls i de tota mena d’herbatges. Els camps ja ningú els llaurava ni sembrava. Tot plegat, la casa i aquelles terres que l’envoltaven, semblava que un mal designi se n’havia apoderat.

En Bartomeu, que així es deia l’As d’Oros era un home rude, parc de paraules, molt esquerp i la vida del qual ben poca cosa se’n sabia, per no dir res. No tenia amics i era animal de nits. El que si se sabia era que s’havia gastat tots els estalvis dels avis amb una vida poc clara. I després la ràbia i la malícia per no poder continuar gastant allò que ja no tenia el consumien per dintre. Aquest fet li va amargar la vida i la gent del poble quan el veien se’n apartaven tant com podien.

La seva família era qui pagava els plats trencats per aquell mal geni. Vivia atemorida pel seu mal cap.. La seva dona, la Cèlia i en Baldiret, el fill. Havien anat passant els dies amb prou penes i fatigues i ajudes dels veïns. Fins que un dia succeí un tràgic esdeveniment i que mai es va poder aclarir prou bé. Encara que tothom va pensar el mateix, mai no es van poder provar amb certesa els fets.

Un dia, devien ser cap a les dotze del matí, en Bartomeu va arribar a casa seva corrents i cridant com desesperat:

- Cèlia, Cèlia, en Baldiret és mort!!-

-Cèlia, Cèlia, en Baldiret ha caigut dins del pou!!-

-Celiaaaa, en Baldiret s’ha negat dins del pou !!-

La Cèlia en sentir aquests crits va córrer cap al pou amb el cor afligit. En arribar encara veié la galleda plena d’aigua damunt el brocal on en Baldiret l’havia deixat. Aquell pobre noi havia anat a buscar una galleda d’aigua fresca per beure per dinar i poc sabia abans que allà hi trobaria la seva mort.

Ella, la seva mare, en veure aquell cos sense vida a baix surant de panxa damunt l’aigua, el terrible espectacle del cos del seu fill ja finat, va esclatar desesperada en un gran plor.

Entre llàgrimes i plors i retorçant-se de dolor al cor, i amb els braços enlaire i amb els punys closos per contenir la ràbia i el dolor es va dirigir al cel primer i després al seu home i pare d’en Baldiret:

- Ohh Déu!! , Déu meu!!, per què això a mi?. Què he fet jo per merèixer aquest càstig del cel?. I en pobre Baldiret!!, que ja no hi és !!, per què?. Què ha fet aquest pobre fill meu?.

-Pobre de mi!!. Aiiiiiiiiiiii, pobre Baldiret. Ara la seva ànima ja no està amb ell.

-I qui l’ha mort al me fill?. Tu l’has matat !!- Dirigint-se al seu home.

-Has estat tu, per la teva ràbia !!- I amb ell has arrancat també la flor de la meva vida.

-Tu, tu ets el botxí del meu fill !!. Tu me l’has pres mala bèstia !!.

Mentre el seu plor era cada vegada més intens i les llàgrimes ja se li assecaven als ulls i la desesperació li va fer llançar-se contra en Bartomeu, el seu home. Amb les mans enlaire i el dit acusador li va dir:

- Ves-te’n !! lladre de la meva vida, o si no ara i aquí mateix et mato i després em mato a mi també !!.

- Ohh Déu celestial, si ets aquí fes justícia i maleeix i condemna a aquest assassí del seu propi fill. I emporta-se’m també a mi cap al lloc on deu estar ja aquest pobre fill meu.

- Fill meu adéu !!, adéu Baldiret !!. Aviat jo també m’aplegaré amb tu. Espera’m !!.

Mentre ella es desesperava i clamava al cel, acusant a Bartomeu, ell es defensava dient a la gent que s’hi havia aplegat allà al sentir els crits:

- Traieu-me aquesta beneita del davant. Aquesta dona s’ha tornat boja. Jo no en se res d’aquesta mort. Deu haver relliscat ell sol dins al pou. He sentit un soroll i un cop molt fort dins l’aigua, he anat a mirar i llavors l’he vist dins al pou que xapotejava per no ofegar-se, però jo no he pogut fer res per salvar-lo. Jo també sento aquesta mort del meu fill.

La Cèlia encara li cridava al seu home:

- Penses que no ho sé que no ens estimaves, ni al nostre fill ni a mi !!.

- Per això tu has acabat amb la seva vida!!.

- Ja feia temps que en Baldiret et feia nosa. Inclús des del dia que va néixer ara fa 15 anys. Ja et començava a conèixer com ets i ja no es creia les teves mentides. Tampoc es deixava dominar pel teu mal caràcter i ja saps que volia marxar de casa i explicar les teves malifetes. Per això tu has acabat amb ell.

Després la gent van ajudar a treure el cos sense vida i l’endemà va ser enterrat al cementiri al costat de l’església.

Aquell fet va ser molt comentat per tots els veïns i tothom era de la mateixa opinió, però mai es va poder saber la veritat. Tothom pensava que en Bartomeu era el causant de la mort d’en Baldiret.



Final del capítol, II

Continuarà

dilluns, 26 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, I




DRAMA RURAL


Aquesta és una història d’avis. El meu avi me la va explicar una vegada quan jo era molt petit i em va dir que a ell també li havia explicat el seu avi.

El mas El Roure Gros està situat en el començament d’una petita fondalada formada per la depressió de dos rierals, que una mica més avall cap al sud, s’ajunten donant nom al rec Gran.

El paisatge que l’envolta és el propi del terreny que es forma entremig del pla i la muntanya. Camps de conreu aquí i allà. De irregulars dimensions i diverses mides Terrenys ondulats formant turonets i petits pujols. En mig de tot això també s’aixequen boscos de pins, alzines i a vegades algun roure, així com també esbarzers, garrigues i altres matolls arreu.

Aquella nit feia molt fred a fora. Era una nit crua i desplaent d’hivern. Les bufarades del vent de tramuntana feien repicar les branques d’una figuera a la paret i al porticó de la finestra de l’entrada. Com que jo era petit, la por em feia pensar en amb l’home del sac, o animals dolents, o ànimes en pena que maldessin per entrar. Les ratxes de vent eren fortes i fredes i petaven davant la casa i a punt estava la porta forana de cedir de bat a bat per aquella força descontrolada de la natura. El cel era transparent i serè, no es veia ni un núvol, i cap a l’est una lluna plena brillava amb delit i apagava la brillantor de les estrelles. De tant en tant en el silenci de la nit d’una casa solitària se sentia algun lladruc de gos a la llunyania, segurament motivat pel soroll del vent.

A dins la casa s’hi estava bé i calentó. La mare havia encès un bon testarral de foc a la llar i tots els de casa estaven ben arraulits al seu voltant. Ja havíem sopat allà mateix a la cuina i com que no hi havia gaire feina a fer al camp, la vetlla es presentava llarga i distreta. Abans a les cases de pagès, durant l’hivern i després de la sembra, no hi havia massa feina a fer, i com que tampoc hi havia televisió, ni diaris, ni revistes, ni llibres gaire bé, es mataven les hores fent petar la xerrada. Aquell dia a casa hi érem tots, els meus avis, el meu pare la meva mare, jo i els meus tres germans més petits, i el mosso que ens ajudava en les feines de la casa.

Les històries que m’agradaven més solien ser les que m’explicava l’avi Ramon, suposo per que arribaven molt més enllà en el temps, o per que tenien més màgia i alimentaven la meva fantasia i a vegades em posaven els pels de punta de por per la maldat que niava en aquells fets que ell relatava. Al final mai he pogut saber si eren certes o no.

I aquella nit el meu avi Ramon estava especialment sol·lícit i estava content per que aquella tarda havia venut un vedell a molt bon preu. I després de fer una bona tirada de vi amb el porró ens va mirar a tots i ens va preguntar:

- Voleu que us expliqui uns fets que van passar ara fa molt anys i que me’ls va explicar el meu avi quan jo també era molt petit?-

- Siiiiiiiiiiiiii,- vaig dir jo de seguida. I ja em vaig preparar bé per escoltar-lo. Vaig fer com si em fes lloc a mi mateix a la cadira de balca i em vaig afinar les orelles per escoltar-lo.



Fi del Capítol, I

Continuarà



diumenge, 18 d’abril del 2010

La Nit







Fosca i llarga és la nit

Jo estirat al llit amb els meus pensaments

Tanco els ulls i la meva ment encara flueix

Records ja llunyans flueixen i propers també

Un estat de melangia aflora com el fum

Envaeix tots els racons i ennegreix els colors

Queda una olor a incredulitat i impotència

I una pregunta sense resposta: Per què??

Sé que la nit serà llarga, la dificultat gran

I per moure el meu cos, que feixuc que és!!

Però...

La nit també és màgia, és sorpresa i creació

Sota el mantell de la eterna foscor

Quantes fermes històries no s’hi amaguen?

Quants amors s’hi han desfermat?

Quantes noves vides han florit!!

Quantes vides han finit entre plors!!

Mentre uns han promogut eternes conspiracions

Altres han somiat móns ideals i fantàstics

I molts han dormit cansats del brogit de cada dia

La nit... etern devenir després del dia

En la nit dels temps... diuen, el principi era nit

I el final tornarà a ser nit,

I nosaltres com titelles representem la vida.


dijous, 15 d’abril del 2010

Un forat a l'ànima






Una vegada, una persona molt estimada va ser la primera que em va parlar del fet de tenir un forat a l’ànima. Per que ella li havia tingut. I encara ara a vegades se li tornava a obrir, tot i que el forat ja li havia cicatritzat. Però a vegades aquestes cicatrius es tornen a obrir i a sagnar i quedar en carn viva.

A partir de les moltes hores i dies de compartir, companyia, converses a la llum de la lluna, petons, abraçades i l’escalfor dels llençols, vaig poder donar-me compte de que jo també portava molt amagat un forat a l’ànima. I llavors i amb tot el respecte d’un per l’altre i amb molta sinceritat varem decidir compartir els nostres forats en l’ànima.

És tant difícil poder explicar què és, que no hi ha possibilitat amb paraules. Forma part del regne de les profunditats de l’ésser. Podria assemblar-se a una certa tristesa i amargor barrejada amb malenconia i una impotència i incredulitat per algun fet o situació traumàtic, ocorregut en el passat i que amb el temps ja ha cicatritzat, però que sempre restarà allà. A punt per obrir-se i fer mal.

Després varem poder entendre que només hi ha una sola cosa que ens pot curar d’aquest forat a l’ànima. I aquesta cosa és L’AMOR, en majúscules. Un AMOR gaire bé incondicional, sincer i sense fissures. Sentit i experimentat, tant rebut com donat. Un AMOR que ho implica tot, donar i rebre al mateix temps. Tant emocional, com espiritual, com físicament. Quan arriba a ser TOT i UN a la vegada. Arriba a la perfecció i a ser esfèric.



dimecres, 14 d’abril del 2010

Primavera


PRIMAVERA


Primavera... com podria jo atrapar-te?
Empapar-me de tu, fins l’ànima,
Gravar-me en la vista els mil i un colors.
Sentir el retorn de l’esclat de joia i de vida,
Escoltar els sons dels tresors que neixen i
Que la pell se m’esquinci i es cremi sencera,
En l’intent de dissoldre’m en la font de la passió.

Primavera... com podria jo dir-te: atura’t!!!
Deixa’m que et besi i t’abraci,
I dóna’m la llum i l’escalfor que necessito.
Escampa l’alè de la vida per tot el meu ésser,
Rega el meu esperit fins a saciar el desig.
Voldria regirar el món per trobar la font
De l’etern retor i beure del teu nèctar essencial

Primavera... com podria jo dir-te queda’t!!!
Queda’t amb mi i fes que proclami la teva força,
Que brindi amb la meva copa i als quatre vents
Pel misteri de l’etern renaixement,
Pel començament de nous i frondosos móns ,
Pel nou germen de l’amor , l’alegria i la joventut,
La bellesa i el cor vessat de sentiment i emoció.

dimarts, 13 d’abril del 2010

El Telèfon


EL TELÈFON



Sona el telèfon,

És vespre i jo estic tranquil a casa

Estic sol i el cor se m’accelera,

Despenjo i una veu dolça em diu:

Hola, com estàs?.

És una veu coneguda, i jo sospiro,

Bé, dic jo, i tu? Esperant un desig

-Avui no podré venir, tinc feina-

Sembla que hi ha pressa per penjar

No entenc res i el meu cor s’entristeix

La trista soledat torna acompanyar-me

I després em diu –adéu-

Uns segons després jo també penjo

I em quedo mirant el telèfon, mentre

Cauen unes llàgrimes.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Hospital Carlos III de Madrid


El passat dijous, dia 8 d’Abril, i com cada tres mesos, nova visita de control sobre l’assaig clínic, a Madrid, a l’Hospital Carlos III. Hora de llevar-nos al matí a les 3,30 hores. Cotxe fins a Girona, aeroport. Ryanair, vol de les 6,25 i arribada a Madrid 7,30. Una mica d’esmorzar a l’aeroport i taxi cap a l’Hospital. Tot plegat a les 9 hores a l’Hospital.

Com cada visita, electrocardiograma, analítiques de sang, espirometries, controls musculars, visita amb la neuròloga i finalment la medicació pels propers tres mesos. La propera visita pel dia 1 de Juliol.

De tots els controls realitzats cal indicar que tant en la capacitat pulmonar i respiratòria, com muscular hi ha hagut en els últims tres mesos una sensible pèrdua de capacitat i de força. De força pulmonar estic ara en la banda baixa d’una persona normal i sana. I força muscular, els flexors de les cames molt malament í com també malament els extensor de les mans. Sobretot la part esquerra, la cama esquerra i el braç i mà esquerra.

Una altre dificultat afegida és la molta espasticitat de les meves cames sobre tot. O sigui que queden les cames engarrotades Per això hi ha una medicació, el Lioresal que al ser un relaxant muscular, pal·lia els seus efectes. Però hi ha un problema, i és que també et deixa molt relaxat de per tot el cos i et quedes com un flam. Caldrà trobar la dosis correcte per poder alliberar una mica les cames sense perdre massa la força que m’aguanta.

Bé, en resum com que no sé si em prenc la medicació real o em prenc el placebo, el cert és que la malaltia va avançant i em va limitant. És la presó que cada vegada es va fent més petita i asfixiant. I no sé com estaria sense participar en aquest assaig. Per tant mentre pugui no em queda altre remei sota el meu punt de vista que el de continuar.

I us demano a tots una disculpa, i és que mentre no trobi una alternativa, no podré seguir amb la mateixa intensitat com fins ara amb el blog. Només puc escriure amb un dit de la mà dreta i això em fa tot molt més lent i dificultós. També tinc les mans de la Mussola que a vegades m’ajuden, però tenen moltes altres coses a fer i no puc abusar sempre d’elles. Estic buscant alternatives amb algun programa adequat per ordinador per les meves necessitats. I si algú en sap un programa, li agrairia que m’ho fes saber.

dimecres, 7 d’abril del 2010

La meva e.l.a. - VII -

Per fiiiiiiiiiiiiii!!!!!. Ja estic motoritzat. Ja tinc cadira nova i elèctrica, després de un llarg temps d' espera i passant per una funcionària incompetent tot arriba.
Guaiteu-la que guapa eh!!!!!!!!!!!!!!
Un altre detall de la cadira

Aqui intentant fent el "Fitipaldi" .

Com que ja tinc molta dificultat per escriure , els braços i les mans ja no em creuen i no tenen prou força per premer les tecles , per això he llogat per una estona a la " Mussola" com a secretària.
Ens estem informant sobre aplicacions informàtiques adaptades a les meves circumstàncies . De moment seguiré utilitzant les mans de la " Mussola" . Així podré continuar amb més o menys assiduïtat el contacte amb el bloc .

dilluns, 5 d’abril del 2010

Dissabte a L'Escala i dilluns a L'Estany de Banyoles

Dissabte com que feia molt bon temps, varem anar a passar el dia a L'Escala, a dinar amb els amics, i a la tarda un passeig per la platja. Va valer molt la pena .
Una foto del dinar amb els amics.
Aqui, jo mirant el mar.
Aquí tocant-li el nas a una guilla.
Al passeig de la platja de Riells.
Aquí ja som el dilluns a l'estany. Era un paissatge fantàstic sota un cel meravellòs.
Molta activitat d'entrenaments a l'estany.
Núvols de pel·licula i una lluminositat de fàbula.
La Mussola.
Jo prenent el sol.
Les meves mans.
Una volta per l'estany amb la barca,
Més activitat d'entrenaments.

divendres, 2 d’abril del 2010

La caiguda d'Occident ??



De la síntesi del llibre : LA RUINA DE L’IMPERI ROMÀ



Els motius principals de la caiguda de l’Imperi Romà, cal buscar-los en els següents fets:



GUERRES DE RELIGIÓ (FANATISME)


EPIDEMIES


INMIGRACIÓ


LÍDERS INDECISOS I CORRUPTES


Us sona de res això?????...



El món sempre gira, i el sol sempre surt per l’Orient i va cap a Occident. Sembla que les cultures també viatgen cap a Occident, en la direcció del sol. Mesopotàmia, Grècia, Roma, Espanya, Anglaterra, Estats Units.... Xina??????? Tal vegada. Pot ser abans de Mesopotàmia ... ja ho havia estat?. Serà que tot és relatiu??. Ben mirat des del Japó, els Estats Units deu ser Orient, no?. I des de Xina, allò que nosaltres en diem Orient, per a ells deu ser Occident.

Tot és del color del cristall a on ets situat. I tot forma part de l’univers. Tot gira. Tot torna. Tot és perfecte. Tot és caos dintre d’un ordre. Tot és ordre dins el caos. Tot és esfèric. Tot és música, la música perfecte, la música de les esferes. Que és la que podem sentir només dins nostre.

Primavera, Setmana Santa, Bruyols i Peixetada,

Amb la primavera també arriba la Setmana Santa, avui és Dijous Sant, i la tradició de fer Brunyols, com es diu per l’Empordà i al Pla de l’Estany. En altres llocs en diuen Bunyols.

Aquí començant els preparatius, i posant-t’hi entre altres ingredients la matafaluga. Quina paraula més intrigant i sonora, aquesta “matafaluga” . A mi sempre m’ha agradat. I la seva utilitat és per donar-li gust i aroma.


El meu germà que m'explica alguna cosa i jo bé que me'l escolto.
Els Guardians de la casa.
Els colors de la primavera.
La Mussola saludant per la finestra.
Començant a fer la pasta. Afegint els ingredients. "La Matafaluga " també.
Continuant amb les pastetes.
La pasta un cop acabada, a la vora del foc per que llevi aviat. Amb el llevat de força, gaire bé es doble el tamany amb poc més d'una hora.

Aquí ja a punt per anar tallant i a la paella a coure.
Començant a preparar la pasta per coure .
El meu fill David també ajudava a fer els brunyols.
Jo, quan anava a donar el meu vist i plau als primers que sortien de la paella.
La pasta a punt i esperant que l'oli de la paella s'escalfi.
Jo, com que no podia ajudar, em vaig posar a llegir una llibreta escrita per una meva tia, que després de 70 anys, ha escrit les seves memòries de la guerra civil. Per cert, per mi, amb molt d'encert amb la manera com ho explica. Seria digne de portar a una editorial i de fer una publicació.
Una bona part de fets.
A la paella.
Passant-los per un bany d'anis rebaixat amb aigua.
Divendres Sant, fent la peixetada a la barraca d'en Juandó
El Xef de cuina servint els plats.
La llar de foc que fa sempre bona companyia.
Tota la colla.