divendres, 30 d’abril de 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN. Capítol V i últim



DRAMA RURAL


Dos mesos i mig va passar amagat per les boscúries menjant arrels i fruits silvestres i el que podia arreplegar i bevent aigua dels rierols. La infecció i les ferides de les cames es van anar apoderant d’ell. Fins que un dia va ser trobat per uns caçadors que no el coneixien i es va fer portar a casa seva. Arribats a casa seva el varen pujar al quarto i el varen abrigar amb la màrfega de pallons. Després varen avisar al metge i aquest un cop escoltades les explicacions dels caçadors va avisar la força pública. Ja sabia de qui es tractava.

Al entrar al quarto varen sentir una forta pudor a sofra i a carn cremada. Varen aixecar la màrfega del llit i varen quedar sangglaçats al veure que dins d’aquell llit no hi havia un cos humà, si no que hi havia un soc d’olivera mig cremat. També la màrfega estava una mica socarrimada i la porta d’entrada estava esgarrapada.

Tampoc mai es va poder esbrinar què havia passat allà a ca l’As d’Oros. Mai es va trobar el cos d’aquell home i alguns van pensar que era cosa de màgia o de diables.

I així acaba aquesta trista història i els pagesos d’aquelles rodalies varen poder viure en pau i tranquil·litat des d’aquell dia.

Arribats aquí, l’avi Ramon es va aixecar de l’escó de la vora del foc, per anar a fer una bona tirada de vi amb el porró. Deia que tenia la boca seca de xerrar. Després d’un respir per part de tots, ens va dir:

- Ep, que encara no he acabat, ara falta una segona part.

I va començar:

Com que aquesta història sempre m’havia tingut intrigat, quan vaig ser una mica més grandet vaig engrescar a dos companys més per anar a fer una visita a ca l’As d’Oros.

I ja ens tens camí de la casa amb una sensació entre encuriosida i d’espant. I quan hi varem arribar varem veure que la casa estava gairebé derruïda. Tenia una paret totalment a terra i les altres eren plenes d’esbarzers i heures. Després de tants anys tot estava deixat de la mà de Déu. La vegetació s’havia apoderat de tot i pel terra només hi havia que calçobres. No obstant a l’entrada encara hi quedaven una tremuja de la màquina de garbellar, un estassa barders, algunes argolles i clàvies per lligar els rossams als carros i un podall. Tot en molt mal estat. Tant sols li quedava teulada en una cantonada. Al mig de la casa hi havia encara l’escala per pujar a allò que quedava del pis. L’escala estava feta amb escalons de pedra adossats a una biga travessera de roure i que aguantava un tros de l’empostissat del pis. Varem pujar i davant nostre quedava a la vista una porta de fusta quasi podrida pel pas del temps i la intempèrie. La porta tancava l’únic quarto que quedava en peu.

A l’empènyer per obrir-la varem quedar de pedra al veure que sense que hi hagués ningú se sentia una remor, com si algú o alguna cosa es bellugues amb impaciència. També sorolls de cadenes i esgarrapades a la porta. I al cap d’una estona varem sentir gemecs de persona, que venien d’allà dins del quarto però amb una veu llunyana, profunda i esmorteïda, i ens va envair la pudor de sofre.

Nosaltres ja no varem poder aguantar més estona allà per que ens varem cagar de por i ens varem posar a córrer com a esperitats, tant que els talons dels peus ens tocaven al cul. Varem córrer fins que ja no varem poder més. En aturar-nos ens varem mirar els tres i ens varem prometre que tornaríem mai més a aquella casa i que tampoc diríem mai a ningú aquell fet. Aquell seria el nostre secret.

I per això ha estat el meu secret de tota la vida, fins que avui, i un cop ja morts els altres dos companys i després de molts anys dels fets, he decidit contar-ho per que quedi constància dels fet que ens va passar a ca l’As d’Oros.

Així va acabar aquesta narració l’avi Ramon, mentre el meu pare ja feia estona que dormia a la cadira. La mainada estàvem amb els ulls ben oberts i cagats de por per anar a dormir. Fins que la mare i l’àvia s’hi van posar més series i ens varen manar ja d’anar a dormir per que era molt tard.

L’avi Ramon ens va dir, mentre es feia una cigarreta “Ideales” que en deien caldo:

- Au va, si aneu a dormir sense rondinar, un altre dia us explicaré els fets d’en Casanoves.




Fi del capítol V
i final d'aquesta història.

2 comentaris:

  1. Casi donava per una novel-la, eh?

    ResponElimina
  2. totes aquestes histories em fan badar boca
    i dius que us en va explicar un altre??jajajajja
    dons ja saps que toca...jajaja
    una abraçada

    ResponElimina