dimecres, 23 de desembre del 2009

Aniversari


Avui ha estat el dia del meu aniversari. N'he complert 59. I ha estat un dia una mica rar.
Per una part hi ha hagut alegria per la celebració i poder celebra-ne 59 doncs tampoc està gens malament. Però per altra part i donat la meva situació, no sé si en podré celebrar cap més. No ho sé però tinc molts números per tenir data de caducitat bastant propera. Per altra part també dit això, penso que cada dia que passa és un dia més de la meva lluita contra la malaltia. Tot i sabent que molt probablement tinc la guerra perduda. No obstant de moment encara tinc el permís per anar fent via i seguir comunicant-me per el blog, cosa del tot molt important per mi.
Bé de totes maneres i per lo que pugui ser, avui ho em celebrat anant a fer un bon sopar i demà ja en parlarem. "Mañana Nochebuena y pasado Navidad, saca la bota Maria que nos vamos a enborrachar".
Mirant la foto que he posat em fa pensar que la meva vida és com una espelma encesa, i que es va consumint convertint-se en cera. Va cremant i la meva musculatura es converteix amb cera, o com el xiclet, dintre d'una presó que es va tancant a poc a poc estant jo dintre.
De moment són 59 i entre altres coses m'han regalat un viatge en globus, i que espero poder fer ben aviat i amb molta il·lusió.
Fins aviat, ara vaig a dormir. Bona nit a tothom.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Si el dia comença amb tu


Aquest és un poema que he trobat buscant blogs per aquí, i que certament m'ha captivat per la seva bellesa. I per això el volia compartir amb la gent que em llegeix. I li demano disculpes a l'Helena Arumi per utilitzar-lo sense demanar-li el seu permís. Segur sabrà comprendre'm.
Vull dedicar-lo molt especialment a una persona molt especial : al meu Pal de paller o la meva Mussola.

SI EL DIA COMENÇA AMB TU


Si el dia comença amb tu, és alegria i llum,
Vint-i-quatre hores fetes de vida plena,
Un càlid sol i una lluna serena,
Que sadollen el cel que no es consum.

I torno a l'abraçada i al bes deixats al matí
Just en descloure els ulls, i sóc bressol
Per al teu somni, que encara segueix l'estol
D'ocells que allibero per a tu, oferts al destí.

Si el dia comença amb tu, és llum i alegria,
Vint-i-quatre hores guardades dins del pit
Perquè acompanyin el meu batec estremit

Per haver-te retrobat en començar el dia
Com si el somni sabés esdevenir real,
Com si la rutina no existís en el teu esguard paternal.

deomises


.....
Enviat per Helena Arumi

dilluns, 21 de desembre del 2009

La meva e.l.a. - II -

Últimament la meva malaltia està començant a treure el nas amb la seva part més cruel i més dura. Fins fa poc, jo encara era bastant autònom en la majoria de les vegades, llevat de la motricitat que ja feia temps que la tenia bastant minvada. Ara, a part de que la motricitat està una mica més minvada i ja començo a utilitzar la cadira de rodes per desplaçaments que abans feia caminant i amb ajuda, ja no puc realitzar sol i per mi mateix bona part de les activitats que en podríem dir quotidianes i personals. Com ara el fet d’aixecar-me de la cadira, o aixecar-me del llit, o vestir-me, o cordar-me el botons de la camisa, o calçar-me les sabates i menys cordar-me-les o pentinar-me o anar al lavabo. Tot, absolutament per tot ja necessito algú que m’ajudi o que m’ho faci.

Això per una persona com jo que sempre havia actuat amb molta autosuficiència és difícil de pair. Saber que ara depenc dels altres, per tot allò que vulgui fer és com a mínim difícil d’assumir. Sort en tinc que dintre de la desgràcia de la malaltia hi ha algú al meu costat que fa tots els possibles i molt més per fer que la meva vida sigui molt més suportable i més dolça. I a més de donar-me ànims per seguir endavant, sense tirar la tovallola, fa que jo també tingui motius importants per estar bé i ganes de seguir vivint. En aquest cas em refereixo als amics que estan al meu costat i que m’animen, a la família que m’ajuden en lo que saben i poden, i molt especialment als meus dos fills, David i Alba, i com no ,a la Carmen, el meu Pal de Paller, o també dit la meva Mussola. Vull remarcar molt seriosament que aquest nom de Mussola, res a veure té amb el sentit pejoratiu que moltes vegades li solem donar al nom de mussol. Ans el contrari, està dit amb tot el meu afecte del món, a part de que ella sap perfectament el sentit que té ja que és un dels secrets més nostres.

A vegades em venen records de no fa tant de temps, encara no un any, que solíem sortir els caps de setmana o els diumenges, a caminar per la muntanya, amb els del Centre Excursionista de Banyoles, o bé amb la Carmen o la meva filla. Queden pocs cims dels Pirineus Gironins, per assolir, de la Garrotxa i del Montseny. Havíem arribat fins i tot al Mulleres, al Pedraforca, al Canigó i a la Pica d’Estats. Les caminades i senderisme, per terres de la Garrotxa, Ripollès, i Osona han estat moltes i gratificants. Tot això era una mica el meu món. Un pensament meu havia estat aquest : Està molt bé que m’agradi anar a caminar per la muntanya ja que això ho podré fer fins a una edat molt avançada.

No era cap esport competitiu i sempre m’agradava anar molt al meu ritme. Per tant pot ser, que al ser més gran pugui fer menys però això de moure les cames sempre és molt positiu, a mi m,agrada molt, i ben segur que ho podré fer fins molt gran. Poc podia imaginar jo que al cap de poc temps tot aquest món quedaria segat per sempre. Però... com també em dic a mi mateix moltes vegades: lo que hi ha és lo que hi ha. I el destí no el puc pas canviar. El que sí puc intentar fer és fer-me’l el més grat possible. I que tothom tingui ben clar que aquesta al menys avui és la màxima que dirigeix la meva vida.

Tampoc falten els dies de defalliment i de preguntes impossibles, com ara Per què a mi? Què he fet malament? I per què aquesta malaltia tant devastadora?. Certament no hi ha resposta. Però tot i sabent que no hi ha resposta, no puc evitar fer-me-les. Sort que després de no obtenir resposta, el meu esperit es tranquil·litza amb el lema : és lo que hi ha. Finalment em quedo en el avui, i demà ja en parlarem. Avui encara puc fer moltes coses. Puc escriure a l’ordinador, i donar sortida als meus fantasmes interiors. Puc llegir, cosa que feia molt temps que per les obligacions i la feina no podia fer. Puc pintar. Puc estar amb els amics i la gent que estimo. Puc sortir i anar al cinema, o teatre o a concert, com el diumenge passat que vaig anar a escoltar el Messies de Haendel, per una magnífica orquestra i un cor al menys de 300 cantants. Tinc moltes coses que puc fer, i sobre tot, sobre tot, moltes ganes de fer-les.

I ja per acabar, estem a les portes de Nadal, Cap d’Any i Reis, i per tant vagin els meus millors desitjos per aquestes festes, per que les pugueu passar plenes de Pau i Felicitat amb la companyia del vostres.

Seguirà.

Un passeig per l'Estany- II - 20-12-2009


Per què quedi ben clar que aquesta casa és privada i no públic, i que no s'hi pot entrar....
Una foto del parc de la Draga, diumenge al matí amb molta fred
No és un efecte òptic, és que la caseta està així de torta
La mateixa caseta, des de una altre vista
Camí voltant de l'estany, al Parc de la Draga
Aquest sóc jo ben enfredorit
Aquest també sóc jo, estertarit de fred
La caseta del Cap de Bou
Un troç d'estany
Un altre troç d'estany
Al parc de la Draga l'aigua ben gelada

divendres, 18 de desembre del 2009

Felicitació de Nadal





A tots els que entreu a aquesta pàgina, us dono les gràcies, per compartir amb mi una estona del vostre temps. En aquest temps en el que tot s'ha de fer de pressa i corrents, i que la informació és tanta i variada, destinar uns moments per compartir aquest blogg amb qui el subscriu, és per si sol encomiable per la vostre part i molt satisfactori per mi.
És per això que voldria compartir amb tots, els millor desitjos per aquestes festes de Nadal, Cap d'Any i Reis.

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU PER A TOTHOM.


Josep Ayats
Llop Estepari
Desembre del 2009

dijous, 17 de desembre del 2009

SI JO FOS MARINER



SI JO FOS MARINER,




Si jo fos mariner,
em compraria un vaixell molt petit
per poder navegar
per damunt de les teves llàgrimes
i fer'te petons als teus ulls.

Si jo fos mariner,
em compraria una barca molt petita,
amb el teu nom pintat
i solcaria amb delit, el mar del teu cos,
per descobrir la fantasia d,un nou mon.

Si jo fos mariner,
seria un llop de mar,
per cercar noves albades i....
plantar la bandera del nostre amor
com un adolescent, allà...... a l'infinit.

Si jo fos mariner,
voldria ser capità, i també pirata,
i portaria el meu tresor, ben amagat,
a una illa solitària,
per descobrir-lo, tu i jo, i ben a poc a poc.

Si jo fos mariner,
voldria , sentir el vent a la cara,
i portaria en les meves mans
en una, la llibert i en l,altre
la il•lusió de l'amor de l'estimada,

Però, encara que jo no sigui mariner,
el meu món, és la vida, és l'amor,
és la il·lusió, és el nou món,
és la música, és la natura,
................. ets tu.

Josep Ayats
Llop Estepari

dimarts, 15 de desembre del 2009

AMOR IMPOSSIBLE O SOMNI D'ESTIU


AMOR IMPOSSIBLE O SOMNI D’ESTIU


Era cap a la matinada quan de sobte em vaig despertar. No sabia a on estava. Després a poc a poc vaig anar obrint els ulls lleganyosos encara i al mirar cap a la finestra del meu quarto vaig veure els primers esparpells d’un sol radiant que em donava el bon dia a través de les escletxes de la persiana. Vaig mirar al meu entorn i vaig veure que tot estava igual. Igual que la nit anterior quan me’n vaig anar a dormir.

Aleshores vaig adonar-me’n que tot allò que havia passat i que jo havia viscut no era res més que un somni. Tota una experiència que en un instant va passar a ser irreal. Res més que una fantasia. Tant sols un somni. El meu cor s’entristí i es va omplir d’amargor en aquell moment. S’havia acabat una bonica història. Volia tornar allà. Volia continuar el somni. Però ja no era possible. Acabava de desembarcar al món de la realitat.

Feia un moment jo era un jove d’uns quinze o setze anys. Estudiava, anava al institut i estava a punt d’acabar el curs, per cert segurament amb molt bones notes. Se sentia ja una certa llibertat pensant en les properes vacances d’estiu. Era un diumenge calorós de principis de Juny. Era cap al tard i havíem sortit a passejar vora el mar amb la meva noia que era molt maca. Jo n’estava fortament enamorat. Era com la princesa dels meus somnis. Aquella noia que tots hem somiat alguna vegada. Passejàvem junts abraçats. Fortament agafats i descalços per la sorra encara calenta pel sol d’un dia clar i serè . Caminàvem molt a prop de l’aigua i de tant en tant les onades ens anaven mullant els peus. Érem sols en aquella platja. Tot el món era nostre. Jo sentia una deliciosa soledat acompanyats un de l’altre. Compartíem els nostres sentiments. La brisa del mar ens acariciava la cara . La meva estimada jo la veia encara més bonica. Amb els seus cabells llargs, estirats endarrere per la força del vent, li mostraven una cara i un front amb línies suaus i perfectament marcades. Els seus ulls eren clars, lluminosos , plens de vida i de il·lusió. La seva mirada tenia una força que jo gaire bé era incapaç d’aguantar. I la seva felicitat em contagiava. Ella em declarava el seu amor i em deia que no podria viure ni un instant sense saber que jo estaria sempre al seu costat. Per la meva part el meu sentiment també era el mateix i jo a vegades amb una mica de por també li manifestava el mateix.

El sol anava ja cap a la posta. La mar era blava, plana, calma. Un vaixell amb vela llatina passava una mica enllà de la costa. Un silenci i felicitat s’havia apoderat feia estona de nosaltres. Estàvem vivint una experiència al límit del que podíem aguantar.

Érem dins d’un globus que ens havíem fabricat nosaltres i no en volíem sortir. Mentrestant ens anàvem explicant les nostres coses més íntimes, les nostres il·lusions, les inquietuds i preocupacions que ens assaltaven. Les nostres estones de sexe. La necessitat de gaudir dels nostres cossos al màxim. Aquells moments d’èxtasi i amb els nostres cossos extenuats. Les preocupacions per posar-nos bé el preservatiu i la por a un possible embaràs . No podíem suportar haver de dir-ho als pares. Però res de fora torbava la nostra harmonia. Tant sols de tant en tant ens deixàvem endur pel vol suau a prop nostre i arran de l’aigua d’una gavina. A vegades cap a l’interior i terra endins ens arribava el cant melangiós d’algun cucut que hauria arribat aquí amb la primavera i que ja d’aquí pocs dies marxarà cap altres indrets que ningú no sap . Pot ser tornarà l’any vinent si la mort no li ha segat la vida, ens dèiem nosaltres. També algunes orenetes no massa lluny de nosaltres voletejaven buscant alguna cosa en què saciar la seva fam i la dels seus pollets.

Mentrestant la meva noia i jo ens anàvem esponjant els nostres sentiments . Sentíem el nostre amor a flor de pell. Era un amor pur, sà i sincer , exempt de tota malícia. Els nostres cors joves i tendres encara començaven a despertar-se per experimentar l’amor adolescent. Els nostres cossos també es despertaven als sentits. Tant sols volíem fugir a algun lloc on pugéssim estar junts gaudint dels nostres sentits i emocions per sempre.

Però arribat aquí aquesta realitat s’esfumà de cop. Tot havia estat un deliciós somni. Era el somni del meu primer amor. Aquell que mai oblidarem en la nostra vida. Aquell que tots hem viscut i recordarem amb tendresa amb el pas dels anys. Possiblement sigui també aquell amor que ens va fer caure les primeres llàgrimes per la persona que estimàvem en el més fons del nostre ser i que per circumstàncies de la vida, es va convertir en un amor impossible.

DINAR FAMILIAR 13-12-09

Preparant la taula
Aquí una del pessebre
I una de l'arbre

Amb el meu germà, la Carmen, Jo, la Maria ( la cunyada i dóna del meu germà) i la meva mare

En Joan, (el meu germà) i la Carmen ( la meva mussola i el meu pal de paller)
la meva mare
Una cadira feta per la Maria, amb el filferro, del tap del cava
Després es van afegir el meu nebot en Jordi, la Isabel,( la seva dóna), i la Aida, (la filla) i també la neboda la Gemma i l'Albert amb el seu fill l'Isaac. Es va fer la trobada per per fer sorteig per l'amic invisible pel Tió del dia de Nadal. Tot va sortir molt bé.
I en Quimet i la Júlia, els sogres del meu nebot i pares de la Isabel
L'Aida
L'Albert amb l'Isaac

Uns núvols de fred

divendres, 11 de desembre del 2009

Un pensament per a tu



En la soledat de la freda nit
voldria dir-te tantes coses impossibles
voldria compartir amb tu aquell suspir
aquella mirada teva tant melangiosa,
un somriure i un gest tant teu.

Però, oh inexorable realitat,
tu ja no ets amb mi,
em falta la teva presència,
estas molt lluny de mi
i tant sols em queda el record
de dies meravellosos que junts hem passat

Josep Ayats
Llop Estepari

dilluns, 7 de desembre del 2009

La meva e.l.a. - I -


- A l'estany amb l'Alba -
Des que me van diagnosticar la meva malaltia allà per finals de Juny d'aquest any, o sigui ara fa poc més de cinc mesos, el procés ha anat inexorablement avançant a vegades a poc a poc i a vegades més ràpidament, però avançant sense treva. Actualment ja m'està essent impossible de caminar sol. En tot cas per casa agafat en un caminador i per fora amb una crossa i agafat amb algú per l'altre braç. Les cames ja no segueixen i els peus s' enganxen a terra. Ja em començo a asseure a una cadira de rodes, per fer vida normal, amb poc més de cinc mesos del diagnòstic. També ens estem plantejant l,adeqüació de la casa i el bany. La malaltia no dona descans. No obstant abans del diagnòstic ja hi havia símptomes de que alguna cosa no funcionava prou bé. Però ho veig ara que ja sé molt més de que va la cosa. Un símptoma ja el vaig començar a notar sense donar-li massa importància, al mes de Gener, en un viatge que vaig fer a Roma. Era que anant pels carrers de la ciutat em cansava més de l'habitual.
Però el símptoma més clar va ser per allà al Febrer o Març, que vaig començar a notar certa dificultat per moure la cama esquerra al caminar. Costava fer-la seguir i a vegades la punta de la sabata s'enganxava al terra. Com si fos una petita entrebancada. Com que tenia galindons als peus en vaig parlar amb un traumatòleg, i ell me va dir que si me'ls operava tornaria a caminar molt bé i ja ni em cansaria tant per caminar. Tot era degut segons ell a que caminava malament pels galindons, i també motivat per la mateixa causa col.locava malament el maluc per caminar, lo que produïa tots els meus problemes. Resultat, operació del galindó del peu dret que semblava que era el més afectat. Jo crec que aquell metge només va saber veure la possibilitat dels euros que cobraria per l'operació, ja que jo hi anava per una mútua. Crec molt sincerament que qualsevol metge una mica bregat hauria pogut veure que no tot era degut als galindons, i molt especialment la meva manera de caminar, que ell va molt ben veure abans de la operació. I com que m'ho va posar tant bé, jo vaig confiar en ell. Me la podia haver estalviat la operació.
La qüestió va ser que un cop operat diguem que el peu dret anava pel bon camí, però no així la cama esquerra i això me va fer decidir anar a un neuròleg, després d'haver consultat amb la meva metgessa de capçalera i aconsellat per ella.
Era per allà a mitjans de Juny que vam anar a consultar a un neuròleg també a través de la mútua privada a la que estic associat. I aquell home només de veure,m entrar al seu despatx, me va preguntar -a on vas així-, referint-se a la manera de caminar. I jo li vaig contestar - per això he vingut- . em va fer una serie de preguntes i tot seguit una petita exploració, essent ja el seu primer diagnòstic el de una lesió medul·lar. Però faltava saber d'on provenia aquesta lesió. Podia tenir diverses causes i s'havien d'anar descartant. Podia ser una hernia que afectes la medul·la, podia ser un tumor, podia ser una artrosis, i si no es trobava res, doncs era alguna cosa a la qual la medicina encara no havia arribat a descobrir. Poc després vaig saber que el meu cas era aquest últim, encara sense poder posar-hi cap nomen aquells moments.
Es van fer diverses proves certament totes amb molta diligència i rapidesa, gràcies a l'interès que hi va posar aquell metge, tres ressonàncies magnètiques i la que va donar el veredicte final que va ser una electromiografia. Semble ser que aquesta prova muscular és gairebé determinant per descobrir que hi ha una e.l.a.. Tot això en no més de quinze dies.
A partir d'aquí me van derivar a l'Hospital Josep Trueta de Girona, amb una nota tancada pel neuròleg comunicant-li que - al meu entendre el pacient és portador de una e.l.a. de ràpida evolució, prego sigui degudament atès-. Jo vaig saber aquest diagnòstic al cap d'uns dies . Però a la meva companya ja li va comunicar aquell mateix dia i a mi no em van dir res, fins que el diagnòstic no fos ben confirmat. Els hi agraeixo aquest fet, al menys vaig poder passar uns dies més sense saber la gravetat de la malaltia.
Bé, i aquí estic, encara podent explicar tota aquesta història, encara que amb dificultats per escriure amb la mà esquerra, però amb ganes de viure i de lluitar i tirar endavant mentre es pugui, tot i sabent que aquesta guerra pugui estar perduda des del començament. I dic pugui, perquè sempre penso que hi pot haver unes escletxes per on passar la llum d'una possible cura per aquesta malaltia. En això intento agafar-me per seguir endavant. Un dia vaig llegir respecte a aquesta malaltia " fins avui ningú s'ha salvat d'una e.l.a. però enlloc està escrit que tu no puguis ser el primer".
Avui he endegat aquest apartat i penso continuar de tant en tant informant sobre l'evolució de la meva malaltia.

e.l.a = esclerosis lateral amiotròfica, a Espanya
Malaltia de Charcot, a França, per Jean Martin Charcot, descobridor de la malaltia, Segle XIX
Malaltia de Lou Gehrig a Estats Units, per un famós jugador de Beisbol que la va patir.
s.l.a. a Itàlia per Sclerossis laterale amiotròfica
EMN, genèricament per Malaltia de les moto neurones.

diumenge, 6 de desembre del 2009




Amb deliri jo buscava l'amor que calmés les meves ànsies de vida. Estimar. Donar. Entregar. Ser estimat.

- Tu ets la meva passió

- Tu ets el meu desig

- Tu ets el meu amor

- La joia de tenir-te al meu costat

- La joia de mirar tots dos endavant

- La joia de tenir la teva presència

- La joia de gaudir amb la teva mirada

- La joia d'estar amb tu


Josep Ayats



divendres, 4 de desembre del 2009

Nit de Nadal

Aquella nit feia molta fred. Era una nit d'aquelles de ple hivern, fosca , neta i estrellada. Tot estava en calma. Tant sols es sentia algun lladruc de gos que alguna petita ràfega de venta gelat portava de tant en tant a les oïdes d'en Daniel i en Gerard. Tots dos, veïns del mateix poble i amics inseparables tenien quinze anys. Feien moltes coses junts, esport i fins i tot el mateix curs a l'institut i solien ser molt aplicats ens els estudis i altres afers com el de sortir amb noies.
Després del sopar de la nit de Nadal que cada un l'havia passat amb la seva família, en Gerard havia anat a passar una estona a casa de'n Daniel. Mentre estaven a la cuina a la vora del foc, a la casa on vivia en Daniel i que estava a les afores del poble. Era una nit tot especial. Era la nit de Nadal. Aquella nit que a tots en més o menys intensitat ens convida al recolliment interior. A viure més la nostra part més tendre, més plena d'amor i de joia.
A fora, al firmament els estels brillaven amb tota la seva força. La sensació era d'un estremiment de dolcesa i de bonança. Feia estona que en Gerard volia sortir a fora. Volia anar fins a un turó que hi havia prop de la casa des de on es podia divisar la gran volta celeste ben estrellada Finalment es van decidir. S'abrigaren bé i van sortir a fora. Van enfilar el camí cap al lloc escollit. I des d'allà es van disposar a cercar les estrelles i constel·lacions que ja coneixien.
- Mira!, l'estrella Polar- Sii!, -i mira també l'Ossa Major i l'Ossa Menor-
Feia dies que es parlava que aquell any, per les festes de Nadal i durant la nit, es veuria al cel el famós cometa Halley. Deuria ser tot un espectacle a la nit veure el cometa i també un gran regal. Doncs semble ser que només tenim una oportunitat en la vida de poder-lo veure donat la seva òrbita tant gran i el temps que tarda en tornar a passar a prop de la terra.
Entre els dos amics escodrinyaven el cel per veure si eren capaços de trobar-lo en aquella immensitat. Ja feia una estona que miraven al cel amb la vista fixada cap a ponent un i cap a occident l'altre, ja que s'anaven repartint l'espai per no mirar tots dos allà mateix. Començaven ja a tenir fred, tot i que portaven un bon abrigall, amb guants, gorra, bufanda, bones botes i doble parell de mitjons. I no hi havia manera de distingir res del que buscaven al firmament .El cometa Halley. Cansats, enfredorits, i la son que ja començava a fer acte de presència una mica també producte de l'avorriment es van creuar la mirada per assentir decebuts que tornaven a casa.
Però de sobte en Gerard va quedar parat i va fer una mena d'exclamació i agafant fortament del braç del seu amic va notar que el cor se li accelerava per allò que havia vist. Acabava de veure alguna cosa estranya. Sense dir-se res els dos van fixar la vista al mateix punt, cap allà on li indicava en Gerard. Molt baix a l'horitzó un puntet de llum esclatant es movia amb molta rapidesa i fent unes tziga-tzagues. Es van quedar més glaçats al veure que aquell puntet de llum es feia cada vegada més gran. Això només volia dir una cosa i era que cada segon que passava se'ls hi acostava més.
- Ei!, què és això?- Va fer en Daniel. - No ho sé va dir en Gerard, però és una cosa extraordinària i no és el cometa Halley- Una mica cagats de por van sentir que de cop s-el's hi havia anat la fred. Ara allò que tenien era calor i les cames trèmules. Volien córrer i fugir però no podien. Les cames no els seguien. La llum gaire bé ja els envoltava. La resplendor i la llum blanca els cegava els ulls i no els podien mantenir oberts. Tot l'entorn va quedar completament il·luminat com si fos a plena llum del sol.
Al cap de poca estona la llum va anar perdent intensitat i els dos amics van poder divisar una certa forma de plat o de disc enorme amb una mitja esfera al damunt i amb una cinta de llum com si li estigués donant la volta. Per la part de sota uns peus metàl·lics sostenien tota aquella màquina ben assentada al terra. Mentrestant la llum va anar canviant de colors fent un bonic festival de colors que s'encenien i apagaven constantment.
Els dos amics van veure com una porta del disc s'obria i unes ombres apareixien davant la lluminositat que sortia de l'nterior. Una força interna ben desconeguda per a en Daniel i en Gerard va fer que els dos amics s'acostessin a aquella màquina. Aleshores va ser quan se'n van adonar que aquelles ombres tenien forma humana. La diferència amb els humans era que aquells éssers eren molt més petits i grassets, molt més arrodonits. La seva alçada no deuria ultrapassar els 70 ó 80 ctms. Una frondosa barba blanca, llarga i un bon bigotàs també blanc poblaven les seves cares. Portaven també una gorra vermella acabada en punxa al cap. Tots ells vestien de color blau i amb un calçat que els hi protegia dit per dit el quatre que tenien al peu. També portaven una mena de guants que protegien els quatre dits molt llargs de les mans. Un enorme cinturó groc cenyia el cos, cordat a davant amb una gran sivella negra.
Des de la porta un d'aquella éssers amb veu dolça i penetrant els va dir: -No tingueu por, som els vostres amics. Nosaltres som del país de Fantasia. El nostre rei Amor i la princesa Il·lusió ens han enviat a buscar-vos. Ells coneixen prou bé i saben del vostre interès per el nostre regne. Per tant no ens tingueu por i i us preguem ens vulgueu acompanyar-.
Els tres éssers amb les seves llargues mans els van fer que entressin. Els nois acollonits però també impulsats per la força del desconegut i de la aventura van pujar l'escala i van arribar fins a l'nterior d'aquella màquina.
Al cap de poca estona van sentir moltes ganes de dormir. Es van jaure al terra i aclucaren els ulls. Un profund son els va envair, envoltats per els sons d'una dolça melodia que els recordava els dies de Nadal en la seva més tendra infància. El disc va iniciar el camí de retorn a través de les estrelles al llunyà país de Fantasia.
Poc després en Daniel es va despertar de cop. Era la matinada del dia de Nadal i el record d'un dolç somni encara li feia sentir al seu interior aquelles cançons d'infantesa que ell en Gerard i tots els nens escoltaven, mentre jugaven de petits pels carrers del poble.

Josep Ayats



PLUJA DE MONEDES

Com que no sóc pas cap endevinaire, jo no sé què passaria si a la meva ciutat i de cop i volta es posés a ploure monedes, però m'ho imagino donat que les persones no hem canviat gaire en la història de la humanitat. Penso que tot podria ser possible llevat que el fet de ploure diners és ja en si mateix per desencadenar la cosa més impensable.
No obstant i això crec que seria més o menys alguna cosa semblant al que va passar ara fa molts anys a una petita illa perduda pel mig del Oceà Pacífic anomenada TERQUIMAR. Aquesta història ha arribat a les nostres mans com a conseqüència d'unes excavacions que es van fer ara fa uns dos anys en una zona desèrtica a prop de la ciutat capital de la illa. Eren uns manuscrits fets en un idioma difícil d'entendre, però que un cop trobat el significat d'algunes paraules, va ser relativament fàcil de traduir. Es van trobar tancats dintre d'una caixeta metàl·lica i firmats per Boreau i Esmirna. ( Algunes veus diuen que aquesta podria ser la fundadora de la ciutat del mateix nom a la Turquia Asiàtica, però d'això no en tenim cap referència documentada). La seva traducció ens va captivar i va produir una forta impressió a tots els que érem allà, un cop desxifrat el significat de les paraules. El que allà s'explicava era el que resumint segueix a continuació.
En aquella illa feia molts anys que s'hi patia una forta crisi econòmica i social. Tota la societat estava en qüestió i no acabaven de veure una sortida als seus problemes. La gent no volia treballar i alguns només s'aprofitaven de les necessitats dels altres. Els que manaven volien continuar manant sempre, enganyant als seus súbdits amb notícies falses i prometen que l,any vinent ells mateixos que mai havien arreglat res, sí que ho farien. Per mantenir aquest poder sobre els governats a tota costa, els poderosos van fer una sèrie d'experiments científics i militars i van provocar un canvi en l,atmòsfera, essent el resultat que es va posar a ploure dia darrera dia i no tenien la manera d'evitar aquella tragèdia.
Ja feia 173 dies que no parava de ploure en més o menys intensitat. Els rius s'havien desbordat ja feia temps, les valls estaven inundades i els camps de conreu eren impossibles de cultivar. Els camins i carreteres ja no existien i era molt difícil traslladar-se d'un lloc a l'altre. Els dies sense sol, les boires i la humitat de tants dies de pluja ja feia dies que es deixava sentir en els cossos i el caràcter dels habitants de TERQUIMAR. Ja no tenien què donar de menjar al bestiar, els ocells tampoc volaven i ja començava a escassejar els aliments per a la gent de la illa.
Reunits els membres del govern i els consells d'ancians i experimentats i després de moltes deliberacions van arribar a la conclusió de que era precís fer alguna cosa per salvar aquella situació si no volien que l'ordre se'ls hi anés de les mans. La gent ja estava cansada i a més algunes veus ja feien córrer que tota aquella situació la havien provocat els experiments militars.
Després de molts estudis, informes de tots tipus, alguns completament inversemblant, com un que deia " Estudi per la capacitat dels galapats de fumar-se unes herbes, en cas que deixés de ploure", van decidir donar una solució als dos problemes que els afectava en aquells moments. O sigui aconseguir acabar amb la pluja i acabar també amb la crisis i la fam que patien.
I tal dit tal fet. Van posar mas a la obra i al cap de dos mesos havien aconseguit construir una màquina que llençada a l'espai i mitjançant un procés molt complicat i a través d'una cadena d'explosions protòniques i neutròtiques assoliria un doble objectiu. Trencar el front nebulòs provocant unes escletxes per on començaria a brillar el sol i els núvols es començarien a desfer de la seva compactació, acabant així amb el període tant llarg de pluges. I al mateix temps es produiria la cosa més curiosa, una pluja de monedes. Així, pensaven els entesos, la gent podria sortir de casa a collir monedes, moltes monedes i amb aquestes podrien comprar tot allò que desitgessin i així sortir de la misèria. Amb la qual cosa la illa tornaria a ser rica i famosa.
Va arribar el dia de posar en funcionament aquell aparell anomenat "ZXTWA". i per això van decretar diada de festa nacional a tota la illa. El llançament a l'espai va ser a les 7 en punt del matí. Al cap d'uns 6 minuts es van sentir les primeres explosions i pocs segons després els primers raig de la llum del sol van arribar a la illa de TERQUIMAR.
Com que tot i com sempre va ser fet dins del més estricte secret, la gent desconeixia tot el que passava i la seva estranyesa era gran. No obstant van celebrar amb molta alegria els primers raigs de sol. El primer però en adonar-se realment d'allò que succeïa va ser un home d'uns cinquanta anys, que encara portava el paraigua obert tal i com era escaient i mentre travessava el pont del riu que dividia la ciutat, va observar que havia deixat de ploure i de cop va sentir "raasst!"- Oh!! va fer l'home. Què es aquest set al paraigua. Es va dir a si mateix. I tot seguit va sentir un " clinc!" a terra. Va mirar estranyat. Efectivament allò era una moneda. Tot seguit en van anar caient cada vegada amb més intensitat.
La gent de la illa no s'ho creien i quedaven boca badats. No entenien res del que passava ni tampoc sabien què fer. Era tot tant estrany. De cop havia deixat de ploure aigua i en canvi començava a ploure monedes.
Els més cobdiciosos no deixaven passar el temps i omplien tot allò que trobaven per poder arreplegar com més monedes millor. Alguns sortien al carrer de la ciutat i per als camps, i amb l'avarícia de recollir les monedes descuidaven que devien portar el cap ben protegit i queien esterniats a terra. Van començar al cap de poc temps les primeres batusses pel fet de que alguns ja es volien quedar amb tot un tros de terreny i amb totes les monedes que hi caiguessin. Els bancs van haver d'ampliar personal per atendre a tota la gent que anava a portar els diners recollits.
Però l'alegria i l'aldarull d'aquell primer dia es va diluir i convertir en por al dia següent. Ja que continuava plovent monedes i més monedes. Aquella mateixa nit ja els teulats d'algunes cases es van enfonsar pel pes d'aquelles monedes. Alguns edificis vells es van ensorrar. Els carrers, carreteres i camps havien deixat d,estar inundats d'aigua per estar inundats de monedes en alguns casos fins a 65 centímetres. Alguns ja no podien ni sortir de casa seva. La por al que podria passar va fer que alguns es suïcidessin i d'altres van morir intentat fugir.
Mentre en Boreau i la Esmirna, experts que havien treballat precisament en el departament de fabricació de la màquina en veure el resultat van repassar totes les dades i van adonar-se'n amb cara de terror i el cor compungit que en la programació hi havia hagut un error inqualificable. Estava previst que la pluja de monedes durés un dia complert i prou, vint-i-quatre hores i en canvi els càlculs que veien que s'havien fet i per error era que durarien dues-centes-quaranta hores. I això volia dir senzillament una cosa. La mort de tots els éssers vivents d'aquella illa. Les monedes arribarien a cobrir-ho tot, ja que no hi havia cap punt en la geografia de la illa que fos prou alt per evitar quedar cobert. Aquesta descoberta els va aterrir. I no s'ho van pensar dues vegades. Es van mirar i van entendre perfectament què havien de fer. Emprendre un llarg viatge per l'oceà. Abandonar aquell experiment i desolació i buscar noves terres per salvar la vida.
Ells, en Boreau i l'Esmirna han estat els testimonis d'aquesta història que ha arribat als nostres dies, gràcies els escrits que van deixar abans de sortir de la illa i que van ser trobats en les excavacions de fa ara dos anys.
De la seva vida posterior, no obstant, no se n'ha pogut saber res. Ni si van poder sortir de la illa.


Dedicatoria

Molt a prop d,aquest lloc descansen les restes d'un ser que va tenir la Bellesa sense la Vanitat,
la Força sense la Insolència, el Valor sense la Ferocitat i totes les virtuts de l'home sense els seus vicis.

(Lord Byron . Epitafi a la tomba del seu gos)

diumenge, 29 de novembre del 2009

ÚLTIM VIATGE




ÚLTIM VIATGE


El dia que em cridin a fer l’últim viatge
No vull ni tristeses ni plors, ni melangies,
Simplement canteu algun poema sobre la vida
I només a terra embolicat amb una tela m’enterreu
Mirant cap al cel. Així a la matinada podré veure
L,estel des de on jo vinc i a on he estat cridat,
I si això no fos possible, em cremeu i escampeu
Les cendres a la muntanya de davant de casa
Per poder veure cada dia des de allà dalt
La meva ciutat, l,estany i el majestuós Canigó.

Només és un pas a l’altre banda del camí
On jo us esperaré amb joia tornar-vos a veure
Diuen que la vida és com un tren amb estacions
On compartim viatge més curt o més llarg
Tot depenent de l,estació on ens toqui baixar
Amb alguns haurem compartit un llarg trajecte
Amb altres, més curt camí, si el destí ho ha volgut
Però sempre, sempre algú haurà estat al nostre costat
I per això per aquells que ens deixen en una estació
Sempre ens quedarà un llaç per tornar-nos a trobar


El dia que em cridin a fer l’últim viatge
Voldria tenir la feina feta i ben acabada
I en la meva última estació només dir adéu a tots.
Que fos un dia de trobada, d’intimitat, d’alegria,
I per que no?? .També de comiat,
Un dia serè i clar per emprendre el viatge
On no hi haurà ni tornada ni mirada enrere
Tant sols la llum que il•lumina l’últim pas
Per poder marxar sense dolor i sense recança
Amb la pau al cor, la mirada serena i un somriure als llavis.



Josep Ayats
Novembre del 2009

PRETÈRIT PERFECTE EN FEMENÍ

Aquell matí la Pili s'havia aixecat d'hora. Havia d'anar a comprar a la plaça del mercat les verdures i altres queviures per preparar el dinar pels Senyors. El seu juvenil cos acabava de deixar l,escalfor dels llençols i es trobava davant el mirall per mirar en la seva cara com anaven els grans d,acné que últimament li havien sortit. Feia pocs dies que una seva amiga li havia donat el nom d,una pomada per posar-se,hi. Ella estava ansiosa per veure,n els resultats, ja que no li agradava gens veure,s la cara amb aquells granets.
La Pili era una noia molt bonica i molt madura. Molt desitjable per qualsevol home més exigent. Tot just acabava de complir 15 anys i el seu cos mostrava una figura molt esvelte i perfecte. Molt ben proporcionada i amb les seves corbes acabades de formar. Tenia els cabells castanys, no pas molt llargs, però amb certa melena al darrera. A sota la cabellera s,hi marcava un front aclarit i espavilat. Els ulls eren captivador. Eren blaus grans i juganers. Denotaven una mirada càlida i de gran profunditat de sentiments. Feien conjunt amb la deliciosa obertura d,uns llavis color vermell rosat, molsuts i càlids. Els pòmuls una mica sortits i ben arrodonits al centre de la galta.
Aquell rostre transmetia la força i frescor de la joventut i la fragància de la feminitat d'aquella vida.
El cos nu i esvelt d'aquella noia s,inclinava endavant per poder entrullar perfectament el seu rostre.
Els pits eren tendres per la seva joventut i ben plantats. Turgents ben arrodonits i arrapats perfectament al cos amb els mugrons grans i marcant amb força cap davant.
Qualsevol mortal del sexe masculí s,hauria delectat en veure aquell cos.
Els malucs on s,hi apuntalen les dues cuixes perfectament dibuixades i ben alineades i amb molta finura. A l'entrecuix i al bell mig una bona mata de pels castanys i ben arrissats i arraps al cos, amaguen les profunditats sexuals i àvids de vivències, il.lusions i de plaers.
Al vespre abans, un cop dins al llit i posant el pensament en marxa, envers el seu noi s'havia delectat amb una perfecte masturbació de clítoris, que l'havia fet gemegar de gust fins al moment de l'esperat orgasme. Llavors els seus dits havien parat els moviments suaus damunt el sexe i se'ls havia posat encara plens d,humitat damunt els pits mentre les contraccions involuntàries de l'orgasme la feien estremir deixant-le finalment relaxada i satisfeta per rendir-se a les ones de la son.

Josep Ayats

divendres, 27 de novembre del 2009

PETITA HISTORIA D'UN BARRET

-"Hola!, Bon dia a tothom!
No em coneixeu?
Ah bé!, doncs pels que no em coneguin, els hi haig de dir que sóc un barret. Sí, sí, un senyor barret, o per què no?, un barret senyor.
Acabo d'arribar a la botiga. M'hi han portat amb una furgoneta junt amb altres companys més. Uns i altres de diferents formats, colors, edats i sexes. Érem tot un galimaties de barrets barrejats uns amb els altres. Arribats aquí, a la botiga, ens han anat triant i seleccionant. Uns cap aquí, altres cap allà. Els uns ens han portat a un departament on diu: Homes. Als altres a un altre lloc on diu: Dones. Ens han separat i diuen que ens volen vendre.
M'han col.locat aquí, al damunt d'un penjador que forma uns tres peus a terra i com un ciri s'alça uns dos metres enlaire. Del centre parteixen cinc braços una mica corbats. Concretament, a mi m'han posat al mig. Estic voltat per quatre barrets més ben diferents. No ho diré pas per arrogància, però penso que sóc el més bonic. Sóc també el que està més ben emplaçat. Davant mateix de l,apardor.
Sóc de feltre, de color gris fosc i tinc una cinta negre que m'envolta, formant un petit llaç a un costat. Tinc una ala que m'eixample i em fa sentir senyor. A dalt de tot tinc un doblec al mig del teulat. I dues entrades, una a cada costat, fetes expressament per poder-me agafar fàcilment amb les mans. Des de la meva situació estic molt divertit. Veig el carrer i la plaça al final. Contemplo tot el que passa. La gent van com beneits, corren van de pressa, cap aquí o cap allà, s'apilonen no sé pas per què. Els cotxes circulen amb rapidesa fent un soroll eixordador per mi. Quan miro al carrer i veig passar la gent sento una trista nostàlgia dels temps passats. Sento que m'ha tocat viure un temps de decadència pels de la meva espècia. Ara la gent sol anar sense res al cap. Quan recordo aquelles postals de principis del segle passat, on tothom portava el barret, em venen ganes de plorar. Ara no ens volen, ens tenen arraconats i tant sols algun personatge encara ens vol i ens estima. Però què hi farem!. Jo no en tinc pas la culpa d'haver nascut en aquests temps que no estem de moda. Penso, però, que ja vindran temps en que tornarem a ser una peça en el vestir de la gent. Aleshores tornarem a ser protagonistes.
Ara pla! Què és això que sento?. Mireu per on, acaba d'entrar un senyor una mica lleig amb una bona calba, i d,edat avançada. I demana que vol un barret. Veig que s'acosta a mi. Ai, ai, ai!. De tants que n'hi ha, aquest boig s,encapritxerà de mi. Sí, Sí!, tal dit, tal fet. Noto el palp dels seus dits rugosos al meu damunt. Se'm col.loca sobre el cap, tapant la seva calba. Ens mirem al mirall, jo molt cofoi i presumit, em veig la mar de bé. Ell es mira amb el cap inclinat ara a la dreta, ara a l'esquerra, de costat, endavant, enrere, es dóna la volta i gaire bé que em marejo. Sort que estic ben arrapat als quatre cabells que li queden. Diu que li vaig bé i que em compra.Paga a la caixa i així que ja tinc amo. Llàstima que sigui una mica lleig però fem bon contrast, tota vegada que com ja sabeu, jo sóc molt ben plantat.
A mesura que van passant els dies els meu amo i jo ens anem coneguen una mica més. Ell sap que amb mi pot molt ben presumir i també com ell diu així no se li refreden les idees i no li patinen les mosques al cap.
Jo estic molt content amb el meu amo. Es un senyor que té moltes "peles". Em porta a llocs de luxe i molt confortables. Viatgem amb "Mercedes". Ara que ve l,hivern sol portar guants.
Els matins sempre tenim feina. Reunions en grans despatxos. No ho sé pas ben bé, però em penso que deu ser president d'alguna gran multinacional o d'algun banc.
Em semble que avui aquesta tarda estarem de festa. L'home s'ha canviat de vestit i s'ha posat una bona dosi de colònia molt agradable. Pugem al "Mercedes" i li mana alguna cosa al xofer que jo no entenc. Al cap d'una estona arribem davant d'un Hotel. El cotxe para. Baixem i entrem. Algú ens saluda i obra la porta de l'ascensor. Arribem al setè pis. Anem fins la porta d'una habitació. Toca el timbre i... Valga'm Déu!. No m'ho esperava lo que acabo de veure. Quin bé de Déu de dona que ens obra la porta!.
Vaja, vaja! Així que aquesta és la teva amant eh!?. Ben lleugera de roba que va ella. Ells s'abracen. I jo vaig pensant en l'espectacle que se m'està preparant. Però...??, ep!! què passa??. Els hi faig nosa.
Ella m'agafa i d'una revolada em llença a terra. Però... què passa? A on estic?. Que em marejo.
Que vaig a estavellar-me! Mmmmmm... quina por!. Uix!.
A la fi!!. Ja he tocat a terra. Ara veig clar el què ha passat. Quan l'amant del meu amo em volia tirar a terra de l'habitació de l'hotel, he tingut tanta mala sort que en estar oberta la finestra he caigut a fora i ara em trobo aquí a terra al vell mig del carrer. Estic ben adolorit i espantat.
Mmmm... Aquest que ve... Sí, el que em temia. Ara m,agafa i se'm posa al seu cap. Es un rodamón, i semble que va una mica begut. Ell tot content, ens anem junts.

Josep Ayats

dimecres, 25 de novembre del 2009

FRASES QUE M'AGRADEN I VULL COMPARTIR

La vida només pot ser compresa mirant cap a darrere, però ha de ser viscuda mirant cap endavant.
Sören Aabye Kierkegaard (1813-1855) Literat i filòsof danés.

El secret de l'existència humana no sols està en viure, sinó també en saber per a què es viu.
Fiodor Mijailovich Dostoiewsky Novelista rus.

La paciència és un arbre d'arrel amarga, però de fruits molt dolços.
Proverbi persa

En les adversitats neix a la llum la virtut.
Aristòtil (384 AC-322 AC) Filòsof grec.

Un està enamorat quan se'n adona que una altra persona és única.
Jorge Luis Borges (1899-1986) Escriptor argentí.


No deixis que es mori el sol sense que hagin mort els teus rancors.
Mahatma Gandhi (1869-1948) Polític i pensador indi.


Ningú no crida més reclamant la llibertat de premsa que aquell qui vol abusar-ne.
Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) Poeta i dramaturg alemany.


Desgraciat l'home en qui res perdura del xiquet.
Arturo Graf (1848-1913) Escriptor i poeta italià.


El futur ens tortura, i el passat ens encadena. Per això se'ns escapa el present.
Gustave Flaubert (1821-1880) Escriptor francés.


Els savis busquen la saviesa; els necis creuen haver-la trobat.
Napoleó I (1769-1821) Napoleó Bonaparte. Emperador francés

El que s'obté amb violència, només es pot mantindre amb violència.
Mahatma Gandhi (1869-1948) Polític i pensador indi.

La violència és l'últim recurs de l'incompetent.
Isaac Asimov

dimarts, 24 de novembre del 2009

CENTRE EXCURSIONISTA DE BANYOLES


Pa sucat amb Oli

Diumenge passat excursió del grup Pa sucat amb Oli, a Talaixà, i que per raons obvies no vaig poder anar.
Però si que a la tarda vaig poder assistir a la castanyada que es va fer a la seu del Centre. Va ser molt agradable per mi de retrobar alguns dels antics companys de memorables excursions i sortides i compartir una bona estona. Gràcies a tots per la bona rebuda.



CLASSES DE CHI KUNG

El meu pal de paller que vetlla molt per mi, me va inscriure a una classe setmanal de Chi Kung. Ahir dilluns vaig fer la meva primera classe. Em va agradar per tot el que es fa i representa el Chi Kung. Bàsicament són tècniques de respiració amb moviments suaus de mans, braços i tot el cos. El resultat és una molt bona mobilització energètica per tot el cos enfortint a la vegada el sistema immunològic. A més i donada la meva situació i dificultats, vaig trobar molt bona predisposició tant per part del professor com dels altres companys. Crec que continuaré.

dissabte, 21 de novembre del 2009

INFANTESA

Vells records d’amable infantesa venen a mi
Aquelles nits de llarg hivern a la vora del foc
Ben calents a la cuina i a fora, quina fred!!
La padrina rentant els plats i la mare escalfant la sopa
El pare dormint i roncant a la cadira del racó
El germà gran menjant una torrada amb all i cansalada
La petita jugant amb els gats i els gossets petits
I jo??? Doncs jo perdut en la immensitat del meu desert.

Em desperto a mitjanit i sento plovisquejar cada vegada més
Sento les gotes que cauen amb força damunt les teules del meu quarto
Cada vegada amb més força. Sento el xarboteig de les gotes a terra
I jo al llit ben calent damunt dos matalassos de llana
I sota tres mantes de llana per apaivagar la fred
M’abraço amb recolliment i sentiment de felicitat, tot és rodó
No sé que te la pluja que em porta fins les meves profunditats,
Sentiments purs, de joia, d’alegria i satisfacció.

Recordo la calor de l’estiu i els dies de llarga durada
El dia del batre, amb el padrí i el pare pujant sacs de blat i civada
I les garbes i la màquina i el tractor que feia un soroll molt característic
La pallera que va creixent a l’entorn del seu pal i la pols de l’era
Les nits de lluna plena i els vespres parant la fresca a l,eixida
Resant el rosari . La pluja d,estels al mes d,agost
Les turmentes d’estiu amb llamps i trons i la meva por
“Sant Pere juga a bola” deia la meva padrina.

I les pedregades amb un cabell de bruixa a cada pedra,
Segons deia la padrina. I feia foc amb romaní fent fum
Per espantar-les. A vegades tenia raó la padrina.
El dia de la matança del porc i jo que volia fer botifarres
I el matí sentia cridar el porc i jo ben amagat al llit
I també el dia que venia el sanador havien de preparar sutja
De la xemeneia i oli per untar les ferides dels garrins
Pobres garrins, ben ajaguts, peu al coll, i testicles a terra.

Els diumenges a missa matinal amb el jec fins damunt el cap, fa fred!!
I a la tarda a rosari i funció i el capellà del poble que no se l,entenia.
Dies de doctrina i cop de canya al cap a qui no es sabia els manaments
A l,escola el senyor mestre ensenyava la lliçó, en castellano
Algunes vegades algú anava de cara a la pissarra agenollat
I tots érem uns bons minyons. I les nenes apart a l,escola i al pati
Jugàvem a campus, arrancar naps, a metges, a porcs, i a tirar pedres
I algun que tornava a casa amb la cara plena de sang .



I jo en la meva petitesa intentava fer la meva vida, senzilla i pacífica
Buscava allò que no tenia i no volia allò que ja tenia.
Jo vull ser “estudiador” quan sigui gran, deia amb tota la meva il.lusió
I les coses certament no van anar per aquest camí. O sí que hi van anar.
Per el meu cap passaven moltes preguntes i molt poques eren les respostes
La vida però en el temps m,ha donat moltes de les respostes i més preguntes
El camí no ha estat fàcil, la lluita diària, el fragor del dia a dia va gastant
Però encara tinc al meu cor un bell record d’infantesa a vegades clar a vegades fosc.



Josep Ayats
Novembre del 2009

dimecres, 18 de novembre del 2009

Hospital Carlos III de Madrid

Avui nova excursió a Madrid, per fer visita de seguiment a l’ Hospital Carlos III.
Despertador a les 4 de la matinada. Sortida de l’aeroport de Girona, amb Ryanair a les 6’35. Arribada a Madrid a les 7’45. Esmorzar arribant a Madrid i tot seguit taxi a l,Hospital, arribada a les 8’45.
Primeres proves: Extracció de sang i espirometria. Després electrocardiograma. Val a dir que en quant a l’analítica de sang ja em diran el resultat, però pensem que tot sortirà bé. També han sortit totalment normals tant l,espirometria (capacitat pulmonar) com l’electrocardiograma. I això per mi és molt importat, ja que son els dos factors de risc principals en aquesta malaltia. I això vol dir que de moment no estan afectats.
Després visita amb la Dtra. Chavarri, la neuròloga que em porta, per comentar possibles efectes secundaris de la medicació, que de moment no n,hi ha de cap tipus . I comentar qualsevol dubte sobre la evolució de la malaltia. Possibilitats de procedir a la vacunació de la grip nova. Tambe l,espasticitat i les rampes de les cames etc. etc. Veurem evolució d,aquest fet.
Valoració amb els fisioterapeutes de la destresa manual i de moviment muscular, tant de les mans com peus, així com la força muscular. La qual cosa si que esta afectada. Sobretot i principalment la part esquerra. Més endavant sabrem per comparació la diferència en la evolució que hi ha amb la primera visita que es va valorar.
Finalment, nova espirometria amb un aparell diferent per valorar la capacitat pulmonar però en aquest cas amb respiracions seguides. També ha sortit perfecte.
I ja amb la nova medicació per dos mesos de durada, o sigui fins a la propera visita pel dia 15 de Gener de l,any que ve, hem acabat. Son les 11 del matí i cridem un taxi que ens porti a l,aeroport. Avui hem pogut agafar un avió que surt de Madrid a les l5’35 i a les 17’30 ja érem a casa. Viatge perfecte. Ara i des de Girona es pot anar a Madrid per fer una gestió,i a la tarda tornar a ser a casa. Com han canviat les coses en poc temps.
Seguiré informant.

dimarts, 17 de novembre del 2009

TARDOR






Quin vessament!! quin esclat de colors!!
Els faigs es despullen de la seva verdor
I una catifa de fulles seques omple la pendent
de vermells , grocs i ocres la muntanya
El verd grèvol està revestit del vermell
del seu fruit i fa més gran la seva bravura
La natura anuncia recolliment, els dies s,escurcen
I la fred comença a sentir-se al cos
Les nits allarguen el seu mantell de fred i foscor
La pluja ens estova el cor, i el vent s,emporta la melangia
El cel a vegades clar i seré ens espanta els mals de cap
A vegades núvol i boirós ens fa sentir la màgia de la vida
Els follets desperten al seu mon i juguen amb les goges
El bosc és ple de regals per celebrar la seva festa.
Les orenetes voletegen a milers per anar-se,n cap al sud
La pluja cau suau i les gotes s,escolen mansament
Per la finestra de la meva cambra,
I jo en la meva petitesa, contemplo i gaudeixo
de les mil i una meravelles de la grandiosa creació.

Josep Ayats

Novembre 2009







dissabte, 14 de novembre del 2009

Primer aniversari de la Júlia

Avui hem celebrat el primer aniversari de la Júlia. Hem fet una festa amb regals, i hem bufat la primera espelma. La seva cara d'il.lusió i les seves rialles encomanen les ganes de viure. Per molts anys Júlia i que puguem continuar celebrant-ho.
Aquestes són algunes de les fotos de la festa.