divendres, 27 de novembre de 2009

PETITA HISTORIA D'UN BARRET

-"Hola!, Bon dia a tothom!
No em coneixeu?
Ah bé!, doncs pels que no em coneguin, els hi haig de dir que sóc un barret. Sí, sí, un senyor barret, o per què no?, un barret senyor.
Acabo d'arribar a la botiga. M'hi han portat amb una furgoneta junt amb altres companys més. Uns i altres de diferents formats, colors, edats i sexes. Érem tot un galimaties de barrets barrejats uns amb els altres. Arribats aquí, a la botiga, ens han anat triant i seleccionant. Uns cap aquí, altres cap allà. Els uns ens han portat a un departament on diu: Homes. Als altres a un altre lloc on diu: Dones. Ens han separat i diuen que ens volen vendre.
M'han col.locat aquí, al damunt d'un penjador que forma uns tres peus a terra i com un ciri s'alça uns dos metres enlaire. Del centre parteixen cinc braços una mica corbats. Concretament, a mi m'han posat al mig. Estic voltat per quatre barrets més ben diferents. No ho diré pas per arrogància, però penso que sóc el més bonic. Sóc també el que està més ben emplaçat. Davant mateix de l,apardor.
Sóc de feltre, de color gris fosc i tinc una cinta negre que m'envolta, formant un petit llaç a un costat. Tinc una ala que m'eixample i em fa sentir senyor. A dalt de tot tinc un doblec al mig del teulat. I dues entrades, una a cada costat, fetes expressament per poder-me agafar fàcilment amb les mans. Des de la meva situació estic molt divertit. Veig el carrer i la plaça al final. Contemplo tot el que passa. La gent van com beneits, corren van de pressa, cap aquí o cap allà, s'apilonen no sé pas per què. Els cotxes circulen amb rapidesa fent un soroll eixordador per mi. Quan miro al carrer i veig passar la gent sento una trista nostàlgia dels temps passats. Sento que m'ha tocat viure un temps de decadència pels de la meva espècia. Ara la gent sol anar sense res al cap. Quan recordo aquelles postals de principis del segle passat, on tothom portava el barret, em venen ganes de plorar. Ara no ens volen, ens tenen arraconats i tant sols algun personatge encara ens vol i ens estima. Però què hi farem!. Jo no en tinc pas la culpa d'haver nascut en aquests temps que no estem de moda. Penso, però, que ja vindran temps en que tornarem a ser una peça en el vestir de la gent. Aleshores tornarem a ser protagonistes.
Ara pla! Què és això que sento?. Mireu per on, acaba d'entrar un senyor una mica lleig amb una bona calba, i d,edat avançada. I demana que vol un barret. Veig que s'acosta a mi. Ai, ai, ai!. De tants que n'hi ha, aquest boig s,encapritxerà de mi. Sí, Sí!, tal dit, tal fet. Noto el palp dels seus dits rugosos al meu damunt. Se'm col.loca sobre el cap, tapant la seva calba. Ens mirem al mirall, jo molt cofoi i presumit, em veig la mar de bé. Ell es mira amb el cap inclinat ara a la dreta, ara a l'esquerra, de costat, endavant, enrere, es dóna la volta i gaire bé que em marejo. Sort que estic ben arrapat als quatre cabells que li queden. Diu que li vaig bé i que em compra.Paga a la caixa i així que ja tinc amo. Llàstima que sigui una mica lleig però fem bon contrast, tota vegada que com ja sabeu, jo sóc molt ben plantat.
A mesura que van passant els dies els meu amo i jo ens anem coneguen una mica més. Ell sap que amb mi pot molt ben presumir i també com ell diu així no se li refreden les idees i no li patinen les mosques al cap.
Jo estic molt content amb el meu amo. Es un senyor que té moltes "peles". Em porta a llocs de luxe i molt confortables. Viatgem amb "Mercedes". Ara que ve l,hivern sol portar guants.
Els matins sempre tenim feina. Reunions en grans despatxos. No ho sé pas ben bé, però em penso que deu ser president d'alguna gran multinacional o d'algun banc.
Em semble que avui aquesta tarda estarem de festa. L'home s'ha canviat de vestit i s'ha posat una bona dosi de colònia molt agradable. Pugem al "Mercedes" i li mana alguna cosa al xofer que jo no entenc. Al cap d'una estona arribem davant d'un Hotel. El cotxe para. Baixem i entrem. Algú ens saluda i obra la porta de l'ascensor. Arribem al setè pis. Anem fins la porta d'una habitació. Toca el timbre i... Valga'm Déu!. No m'ho esperava lo que acabo de veure. Quin bé de Déu de dona que ens obra la porta!.
Vaja, vaja! Així que aquesta és la teva amant eh!?. Ben lleugera de roba que va ella. Ells s'abracen. I jo vaig pensant en l'espectacle que se m'està preparant. Però...??, ep!! què passa??. Els hi faig nosa.
Ella m'agafa i d'una revolada em llença a terra. Però... què passa? A on estic?. Que em marejo.
Que vaig a estavellar-me! Mmmmmm... quina por!. Uix!.
A la fi!!. Ja he tocat a terra. Ara veig clar el què ha passat. Quan l'amant del meu amo em volia tirar a terra de l'habitació de l'hotel, he tingut tanta mala sort que en estar oberta la finestra he caigut a fora i ara em trobo aquí a terra al vell mig del carrer. Estic ben adolorit i espantat.
Mmmm... Aquest que ve... Sí, el que em temia. Ara m,agafa i se'm posa al seu cap. Es un rodamón, i semble que va una mica begut. Ell tot content, ens anem junts.

Josep Ayats

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada