dissabte, 21 de novembre de 2009

INFANTESA

Vells records d’amable infantesa venen a mi
Aquelles nits de llarg hivern a la vora del foc
Ben calents a la cuina i a fora, quina fred!!
La padrina rentant els plats i la mare escalfant la sopa
El pare dormint i roncant a la cadira del racó
El germà gran menjant una torrada amb all i cansalada
La petita jugant amb els gats i els gossets petits
I jo??? Doncs jo perdut en la immensitat del meu desert.

Em desperto a mitjanit i sento plovisquejar cada vegada més
Sento les gotes que cauen amb força damunt les teules del meu quarto
Cada vegada amb més força. Sento el xarboteig de les gotes a terra
I jo al llit ben calent damunt dos matalassos de llana
I sota tres mantes de llana per apaivagar la fred
M’abraço amb recolliment i sentiment de felicitat, tot és rodó
No sé que te la pluja que em porta fins les meves profunditats,
Sentiments purs, de joia, d’alegria i satisfacció.

Recordo la calor de l’estiu i els dies de llarga durada
El dia del batre, amb el padrí i el pare pujant sacs de blat i civada
I les garbes i la màquina i el tractor que feia un soroll molt característic
La pallera que va creixent a l’entorn del seu pal i la pols de l’era
Les nits de lluna plena i els vespres parant la fresca a l,eixida
Resant el rosari . La pluja d,estels al mes d,agost
Les turmentes d’estiu amb llamps i trons i la meva por
“Sant Pere juga a bola” deia la meva padrina.

I les pedregades amb un cabell de bruixa a cada pedra,
Segons deia la padrina. I feia foc amb romaní fent fum
Per espantar-les. A vegades tenia raó la padrina.
El dia de la matança del porc i jo que volia fer botifarres
I el matí sentia cridar el porc i jo ben amagat al llit
I també el dia que venia el sanador havien de preparar sutja
De la xemeneia i oli per untar les ferides dels garrins
Pobres garrins, ben ajaguts, peu al coll, i testicles a terra.

Els diumenges a missa matinal amb el jec fins damunt el cap, fa fred!!
I a la tarda a rosari i funció i el capellà del poble que no se l,entenia.
Dies de doctrina i cop de canya al cap a qui no es sabia els manaments
A l,escola el senyor mestre ensenyava la lliçó, en castellano
Algunes vegades algú anava de cara a la pissarra agenollat
I tots érem uns bons minyons. I les nenes apart a l,escola i al pati
Jugàvem a campus, arrancar naps, a metges, a porcs, i a tirar pedres
I algun que tornava a casa amb la cara plena de sang .



I jo en la meva petitesa intentava fer la meva vida, senzilla i pacífica
Buscava allò que no tenia i no volia allò que ja tenia.
Jo vull ser “estudiador” quan sigui gran, deia amb tota la meva il.lusió
I les coses certament no van anar per aquest camí. O sí que hi van anar.
Per el meu cap passaven moltes preguntes i molt poques eren les respostes
La vida però en el temps m,ha donat moltes de les respostes i més preguntes
El camí no ha estat fàcil, la lluita diària, el fragor del dia a dia va gastant
Però encara tinc al meu cor un bell record d’infantesa a vegades clar a vegades fosc.



Josep Ayats
Novembre del 2009

4 comentaris:

  1. no oblidem mai els records d'infantesa , que segur el temps ha fet bonics .

    ResponElimina
  2. ... i la petita continua jugant amb gats i gossos...i tu, ara, ens fas poesies !!! :-)

    ResponElimina
  3. veus com no era tant dolenta com la recordaves
    abans de tot aixo? a pesar de tot lo dolent
    que em passat a la nostre joventut que n'es de
    bonica la vida
    albert

    ResponElimina