divendres, 4 de desembre de 2009

Nit de Nadal

Aquella nit feia molta fred. Era una nit d'aquelles de ple hivern, fosca , neta i estrellada. Tot estava en calma. Tant sols es sentia algun lladruc de gos que alguna petita ràfega de venta gelat portava de tant en tant a les oïdes d'en Daniel i en Gerard. Tots dos, veïns del mateix poble i amics inseparables tenien quinze anys. Feien moltes coses junts, esport i fins i tot el mateix curs a l'institut i solien ser molt aplicats ens els estudis i altres afers com el de sortir amb noies.
Després del sopar de la nit de Nadal que cada un l'havia passat amb la seva família, en Gerard havia anat a passar una estona a casa de'n Daniel. Mentre estaven a la cuina a la vora del foc, a la casa on vivia en Daniel i que estava a les afores del poble. Era una nit tot especial. Era la nit de Nadal. Aquella nit que a tots en més o menys intensitat ens convida al recolliment interior. A viure més la nostra part més tendre, més plena d'amor i de joia.
A fora, al firmament els estels brillaven amb tota la seva força. La sensació era d'un estremiment de dolcesa i de bonança. Feia estona que en Gerard volia sortir a fora. Volia anar fins a un turó que hi havia prop de la casa des de on es podia divisar la gran volta celeste ben estrellada Finalment es van decidir. S'abrigaren bé i van sortir a fora. Van enfilar el camí cap al lloc escollit. I des d'allà es van disposar a cercar les estrelles i constel·lacions que ja coneixien.
- Mira!, l'estrella Polar- Sii!, -i mira també l'Ossa Major i l'Ossa Menor-
Feia dies que es parlava que aquell any, per les festes de Nadal i durant la nit, es veuria al cel el famós cometa Halley. Deuria ser tot un espectacle a la nit veure el cometa i també un gran regal. Doncs semble ser que només tenim una oportunitat en la vida de poder-lo veure donat la seva òrbita tant gran i el temps que tarda en tornar a passar a prop de la terra.
Entre els dos amics escodrinyaven el cel per veure si eren capaços de trobar-lo en aquella immensitat. Ja feia una estona que miraven al cel amb la vista fixada cap a ponent un i cap a occident l'altre, ja que s'anaven repartint l'espai per no mirar tots dos allà mateix. Començaven ja a tenir fred, tot i que portaven un bon abrigall, amb guants, gorra, bufanda, bones botes i doble parell de mitjons. I no hi havia manera de distingir res del que buscaven al firmament .El cometa Halley. Cansats, enfredorits, i la son que ja començava a fer acte de presència una mica també producte de l'avorriment es van creuar la mirada per assentir decebuts que tornaven a casa.
Però de sobte en Gerard va quedar parat i va fer una mena d'exclamació i agafant fortament del braç del seu amic va notar que el cor se li accelerava per allò que havia vist. Acabava de veure alguna cosa estranya. Sense dir-se res els dos van fixar la vista al mateix punt, cap allà on li indicava en Gerard. Molt baix a l'horitzó un puntet de llum esclatant es movia amb molta rapidesa i fent unes tziga-tzagues. Es van quedar més glaçats al veure que aquell puntet de llum es feia cada vegada més gran. Això només volia dir una cosa i era que cada segon que passava se'ls hi acostava més.
- Ei!, què és això?- Va fer en Daniel. - No ho sé va dir en Gerard, però és una cosa extraordinària i no és el cometa Halley- Una mica cagats de por van sentir que de cop s-el's hi havia anat la fred. Ara allò que tenien era calor i les cames trèmules. Volien córrer i fugir però no podien. Les cames no els seguien. La llum gaire bé ja els envoltava. La resplendor i la llum blanca els cegava els ulls i no els podien mantenir oberts. Tot l'entorn va quedar completament il·luminat com si fos a plena llum del sol.
Al cap de poca estona la llum va anar perdent intensitat i els dos amics van poder divisar una certa forma de plat o de disc enorme amb una mitja esfera al damunt i amb una cinta de llum com si li estigués donant la volta. Per la part de sota uns peus metàl·lics sostenien tota aquella màquina ben assentada al terra. Mentrestant la llum va anar canviant de colors fent un bonic festival de colors que s'encenien i apagaven constantment.
Els dos amics van veure com una porta del disc s'obria i unes ombres apareixien davant la lluminositat que sortia de l'nterior. Una força interna ben desconeguda per a en Daniel i en Gerard va fer que els dos amics s'acostessin a aquella màquina. Aleshores va ser quan se'n van adonar que aquelles ombres tenien forma humana. La diferència amb els humans era que aquells éssers eren molt més petits i grassets, molt més arrodonits. La seva alçada no deuria ultrapassar els 70 ó 80 ctms. Una frondosa barba blanca, llarga i un bon bigotàs també blanc poblaven les seves cares. Portaven també una gorra vermella acabada en punxa al cap. Tots ells vestien de color blau i amb un calçat que els hi protegia dit per dit el quatre que tenien al peu. També portaven una mena de guants que protegien els quatre dits molt llargs de les mans. Un enorme cinturó groc cenyia el cos, cordat a davant amb una gran sivella negra.
Des de la porta un d'aquella éssers amb veu dolça i penetrant els va dir: -No tingueu por, som els vostres amics. Nosaltres som del país de Fantasia. El nostre rei Amor i la princesa Il·lusió ens han enviat a buscar-vos. Ells coneixen prou bé i saben del vostre interès per el nostre regne. Per tant no ens tingueu por i i us preguem ens vulgueu acompanyar-.
Els tres éssers amb les seves llargues mans els van fer que entressin. Els nois acollonits però també impulsats per la força del desconegut i de la aventura van pujar l'escala i van arribar fins a l'nterior d'aquella màquina.
Al cap de poca estona van sentir moltes ganes de dormir. Es van jaure al terra i aclucaren els ulls. Un profund son els va envair, envoltats per els sons d'una dolça melodia que els recordava els dies de Nadal en la seva més tendra infància. El disc va iniciar el camí de retorn a través de les estrelles al llunyà país de Fantasia.
Poc després en Daniel es va despertar de cop. Era la matinada del dia de Nadal i el record d'un dolç somni encara li feia sentir al seu interior aquelles cançons d'infantesa que ell en Gerard i tots els nens escoltaven, mentre jugaven de petits pels carrers del poble.

Josep Ayats



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada