dilluns, 21 de desembre de 2009

La meva e.l.a. - II -

Últimament la meva malaltia està començant a treure el nas amb la seva part més cruel i més dura. Fins fa poc, jo encara era bastant autònom en la majoria de les vegades, llevat de la motricitat que ja feia temps que la tenia bastant minvada. Ara, a part de que la motricitat està una mica més minvada i ja començo a utilitzar la cadira de rodes per desplaçaments que abans feia caminant i amb ajuda, ja no puc realitzar sol i per mi mateix bona part de les activitats que en podríem dir quotidianes i personals. Com ara el fet d’aixecar-me de la cadira, o aixecar-me del llit, o vestir-me, o cordar-me el botons de la camisa, o calçar-me les sabates i menys cordar-me-les o pentinar-me o anar al lavabo. Tot, absolutament per tot ja necessito algú que m’ajudi o que m’ho faci.

Això per una persona com jo que sempre havia actuat amb molta autosuficiència és difícil de pair. Saber que ara depenc dels altres, per tot allò que vulgui fer és com a mínim difícil d’assumir. Sort en tinc que dintre de la desgràcia de la malaltia hi ha algú al meu costat que fa tots els possibles i molt més per fer que la meva vida sigui molt més suportable i més dolça. I a més de donar-me ànims per seguir endavant, sense tirar la tovallola, fa que jo també tingui motius importants per estar bé i ganes de seguir vivint. En aquest cas em refereixo als amics que estan al meu costat i que m’animen, a la família que m’ajuden en lo que saben i poden, i molt especialment als meus dos fills, David i Alba, i com no ,a la Carmen, el meu Pal de Paller, o també dit la meva Mussola. Vull remarcar molt seriosament que aquest nom de Mussola, res a veure té amb el sentit pejoratiu que moltes vegades li solem donar al nom de mussol. Ans el contrari, està dit amb tot el meu afecte del món, a part de que ella sap perfectament el sentit que té ja que és un dels secrets més nostres.

A vegades em venen records de no fa tant de temps, encara no un any, que solíem sortir els caps de setmana o els diumenges, a caminar per la muntanya, amb els del Centre Excursionista de Banyoles, o bé amb la Carmen o la meva filla. Queden pocs cims dels Pirineus Gironins, per assolir, de la Garrotxa i del Montseny. Havíem arribat fins i tot al Mulleres, al Pedraforca, al Canigó i a la Pica d’Estats. Les caminades i senderisme, per terres de la Garrotxa, Ripollès, i Osona han estat moltes i gratificants. Tot això era una mica el meu món. Un pensament meu havia estat aquest : Està molt bé que m’agradi anar a caminar per la muntanya ja que això ho podré fer fins a una edat molt avançada.

No era cap esport competitiu i sempre m’agradava anar molt al meu ritme. Per tant pot ser, que al ser més gran pugui fer menys però això de moure les cames sempre és molt positiu, a mi m,agrada molt, i ben segur que ho podré fer fins molt gran. Poc podia imaginar jo que al cap de poc temps tot aquest món quedaria segat per sempre. Però... com també em dic a mi mateix moltes vegades: lo que hi ha és lo que hi ha. I el destí no el puc pas canviar. El que sí puc intentar fer és fer-me’l el més grat possible. I que tothom tingui ben clar que aquesta al menys avui és la màxima que dirigeix la meva vida.

Tampoc falten els dies de defalliment i de preguntes impossibles, com ara Per què a mi? Què he fet malament? I per què aquesta malaltia tant devastadora?. Certament no hi ha resposta. Però tot i sabent que no hi ha resposta, no puc evitar fer-me-les. Sort que després de no obtenir resposta, el meu esperit es tranquil·litza amb el lema : és lo que hi ha. Finalment em quedo en el avui, i demà ja en parlarem. Avui encara puc fer moltes coses. Puc escriure a l’ordinador, i donar sortida als meus fantasmes interiors. Puc llegir, cosa que feia molt temps que per les obligacions i la feina no podia fer. Puc pintar. Puc estar amb els amics i la gent que estimo. Puc sortir i anar al cinema, o teatre o a concert, com el diumenge passat que vaig anar a escoltar el Messies de Haendel, per una magnífica orquestra i un cor al menys de 300 cantants. Tinc moltes coses que puc fer, i sobre tot, sobre tot, moltes ganes de fer-les.

I ja per acabar, estem a les portes de Nadal, Cap d’Any i Reis, i per tant vagin els meus millors desitjos per aquestes festes, per que les pugueu passar plenes de Pau i Felicitat amb la companyia del vostres.

Seguirà.

3 comentaris:

  1. Admiro la teva força i el fet que tens moltes persones que t´estimem i que, en la mesura de les nostres capacitats, fem que el teu cami sigui el més grat possible. Ets conscient del que hi ha, no sé si ajuda... potser sí, crec, sería inutil rebelar-se a la evidència i al desti, tampoc cal aceptar-lo pasivamet, la justa mesura com deien els savis. Molt acertada l´idea de em quedo amb l´avui i demà ja veuren, una cosa que hauriem de fer sempre, però sovint necessitem una ostia de la vida per recordar-ho.

    ResponElimina
  2. Muchos ánimos LLOP, espero que tu enfermedad no te siga privando de los placeres de la vida,yo también te deseo Paz y felicidad.
    Saludos!

    ResponElimina
  3. Moltes de gràcies Antonio, per el teu comentari.
    Agraeixo molt els comentaris que animen a seguir endavant. Gràcies de veritat. El que passa és que no podem olvidar que aquesta meva malaltia, és molt devastadora, precisament per poder seguir gaudint dels plaers de la vida. És una presó que de mica en mica es va tancant.
    Però també un cop dit això,vull deixar ben clar i ben alt que no penso tirar la toballola, mentre hi hagui un bri de vida en el meu cos.

    ResponElimina