dijous, 6 de maig de 2010

Engoixes i neguits


Angoixes i neguits, sempre units

Que maleïts, en mi us heu incrustat

I feu llarga, pesada i tèrbola la nit

Els pensaments volen sense parar

Em canso sense poder-me moure

Les hores són dies que m’atrapen.


La por és present com gran fantasma

El desassossec acompanya el meu respir

A vegades dificultós per un tel a la gola

I de cop l’ànsia s’escampa pel cos suorós

L’esperit anhela una profunda serenor

Per poder portar amb dignitat aquest destí.


Angoixes i neguits, sempre units

Com podria jo dir-vos: aneu-vos-en de mi !!

I deixeu que la calma, la serenor i el descans

Omplin tot el meu atemorit ésser,

I que tots els sentits es despertin a la bellesa

A la vida, a l’esperança i la compassió.


5 comentaris:

  1. Me encantan tus poesías Llop!,no hace falta preguntarte como te encuentras pues en ellas reflejas como te sientes verdaderamente.

    Recibe un cordial abrazo de antonio.

    Saludos afectuosos!

    ResponElimina
  2. Grácias Antonio por tus comentaarios. Y es bien cierto que a través de la poesia intento expresar mis sentimientos y mis estados de ánimo.
    Hay veces que lo consigo más que otros, pero por lo menos a mi me sirve como vehículo de expresión.

    ResponElimina
  3. ei! Llop visc i subscric tot el que sens i et passa. jo ho esperi mento al meu cos dia a dia. La terrible ELA en uneix en sentiments i sensacions. Avui es el meu 9è aniversari del diagnòstic. Et felicito per tot el que escrius, al hora que et demano disculpes per no visitar-te amb més assiduïtat, les teves lletres, les teves paraules van directa el meu cor. Una abraçada en el sofriment Josep

    ResponElimina
  4. Josep, jo si que et felicito a tu, pel teu 9è aniversari. Per que crec que trenques molt les estadístiques que parlen dels 3 a 5 anys de supervivència. Algun dia ja m'expliqueràs quin és el teu secret.
    Una abraçada ben forta d'un company de batalles i guerres.

    ResponElimina
  5. Ei! Llop que t’haig de dir, que et puc explicar, poca cosa, tret que m’han passat els nou anys volant. L’ELA fa estralls per on passa, m’ha fet caure 50 vegades, porto el cap més de 50 punts, quant beso els terres procuro gaudir-los, ja que si no és per les caigudes amb son llunyans (com des de la cadira les flors) un dia no molt llunyà ja no cauré mes, les caigudes al fi i el cap són conseqüència de caminar doncs que cony gaudim-les. Visc sense pensar que estic malalt, si convisc amb una malaltia. La cadira que amb passeja és com portar les ulleres (no t’adones) Mentiria si et digués que m’és fàcil. Ara mateix t’estic escrivint quant hauria de descansar o dormir, la flema, la sequedat de coll, la tos que no puc fer sortir, m’amprés a sortir del llit. Ja hi tornaré. “Me ho agafo bé” però qualsevol canvi d’ordre amb deixa fet caldo, desenfundat, tremolos com un flam. Els elàtics som peixos amanits i es ho cuinem sols, ningú més pot sentir el que sentim. Quant amb pregunten com me trobo sempre contesto “vers a aquí” quants nia’n que ens han deixat.
    Bé Llop tallo, si te és avinent podríem xerrar amb lletres a traves del mail el meu és: cincmesdos7(arroba)yahoo.es
    Una abraçada Josep

    ResponElimina