divendres, 28 de maig de 2010

PER UN INSTANT -- 2 --



Amb els seus 46 anys en Carles tenia un aspecte cansat i semblava més gran del que era realment. Ah, però això sí que tenia, i era una retòrica que el feia capaç de vendre fins i tot trossos de cel a les beates.
Al sortir de la oficina li havia dit a la secretària:
- Aquesta tarda no m’esperis que tinc coses a fer. Però si surt alguna cosa important ja saps, em truques al mòbil.
- Ok, li va contestar la Verònica.
Ell tenia pensat d’anar a passar el cap de setmana, amb la dona i els fills, a l’apartament que tenia a Platja d’Aro.
L’Ester va buscar dins del bolso la clau del cotxe va obrir-lo i es va asseure al volant preparada per engegar-lo i en aquell moment li va venir a la memòria una cosa que havia fet feia un mes més o menys. Ella sempre havia estat una mica seguidora de les coses esotèriques i molt especialment a anar a tirar-se les cartes del tarot. I aquell dia del mes de Març hi havia anat amb la Júlia. En va sortir molt contenta per que li varen dir entre altres coses:
- D’aquí a pocs dies tindràs un encontre amb un antiga amistat masculina , i que fa molt temps que no veus.
Aquell dia va estar tota confosa intentant esbrinar qui podia ser, però va ser impossible d’aclarir-se i li va dir a la Júlia:
_ Qui pot ser ? Bé, hi ha molt camí per córrer, i he conegut molta gent. Un antic company d’universitat?, un antic amant?, jajaja, això estaria bé. A veure si resulta que ara trobaré l’home de la meva vida en un antic amant?. Estaria bé, no?- Això mateix va pensar, estaria bé que fos l’home de la meva vida, mentre engegava el cotxe i amb una cara mig somrient, per aquells pensaments que havia tingut en aquells moments i que ja tenia oblidats després de pocs dies d’anar a tirar-se les cartes.
En Carles acabava de treure el cotxe de l’aparcament i enfilava el carrer. Tenia el cap molt espès i un nus a l’estómac. L’havien trucat del Banc S, i li deien que al venciment de la Pòlissa de crèdit no li renovarien. O sigui que els hi hauria de pagar el total del deute que era de 150.000 euros. I anava pensant:
- I ara com ho faré per cancel•lar aquest deute? Ufffff. Aquests malparits ara em reclamen i no em volen renovar. Doncs, saps què? Que es fotin. Que m’embarguin si volen- No tinc pas els diners per pagar-ho això ara. A lo millor si s’esperen els podré treure d’algun lloc.
Mentre tenia el cap ple de cabòries anava conduint el seu BMW, però qualsevol que el veiés s’hauria pensat que anava begut. I no hi anava pas gens. El que passava era que conduïa per inèrcia i tenia el cap en les seves cabòries. Sense prestar massa atenció a la conducció que era una mica temerària. També li va venir al cap a veure com li diria a la seva dona que li faltaven tants diners per retornar al banc S. Aquella dona jove i guapa, i que el feia sentir tant orgullós de si mateix. Li agradava que el miressin i l’envegessin quan anava amb ella. Era una noia Ucraïnesa i es deia Olena, tenia 30 anys i molt ben portats. Feia cinc anys que estaven junts i havien tingut dos fills. Una nena que tenia 4 anys i el nen que en tenia 2 i mig. Clar que tampoc ella hi podria fer res per solucionar-li el problema. És que tampoc en sabia gaire bé res dels negocis d’en Carles. Ell solia marxar els matins i tornava al vespre. Ella es cuidava dels nens. De la gran portar-la al col•legi i al petit a la guarderia. També aprofitava per anar a classes de català. Quan va arribar a Catalunya no en tenia ni papa de l’idioma. Ara ja el parlava molt bé i volia perfeccionar l’escriptura. També feia algunes gestions de la casa. Però la neteja, el menjar, la planxa i tot això ho feia una noia sud-americana que tenien contractada cada dia. I la nena també feia activitats extraescolars, com patinatge, música, amb solfeig i violoncel. I tot això tenia un cost al que no podia renunciar, sota la pena de perdre el seu prestigi davant la família i els amics.


CONTINUARÀ .................

1 comentari: