dijous, 27 de maig de 2010

PER UN INSTANT --1 --


Aquell era un divendres del mes d’Abril com qualsevol altre. L’Ester acabava de sortir

de la oficina d’assegurances on treballava, del carrer de la Creu a Girona, des de feia ja cinc

anys. Anava a buscar el cotxe que el tenia aparcat davant mateix, a l’altra costat de la

carretera de Barcelona. Era difícil trobar aparcament ja que les obres del T.G.V., s’havien menjat tot l’aparcament de sota les vies del tren.

Havien quedat amb la Júlia d’anar a passar el cap de setmana a Platja d’Aro i si feia bon temps, com els últims dies anirien a prendre el sol a la platja encara que sense banyar-se. L’aigua era encara molt freda. I si no anirien de botigues i a passejar i pel vespre ja havien quedat amb dos nois que havien conegut feia uns quinze dies a la discoteca. L’Ester tenia 41 anys recent complerts. Era rossa i amb una bona i llarga cabellera. Ulls blaus i de mirada profunda, una cara rodoneta, amb els pòmuls una mica sortits i uns llavis molsuts. El seu cos era ben proporcionat i les corbes eren destacades i al seu lloc.

A pesar dels anys tenia una aspecte molt jovenívol i un caràcter una mica esborrajat, Tothom deia que era molt bona persona, però que no tenia sort amb els nois. Sempre se’ls buscava complicats i les relacions no li duraven.

La Júlia era una mica més gran que ella, en tenia 46 anys i ja s’havia fet a la idea de quedar soltera. Ja no es volia complicar la vida. S’havia acostumat molt bé a viure i fer la seva vida sola. Amb l’Ester s’hi trobava bé i s’havia convertit amb la seva millor amiga. Mentre, l’Ester, anava pensant amb la seva amiga Júlia i en el cap de setmana, va arribar fins al cotxe, un Renault Megane, de color negre, que feia poc mes de tres mesos que se l’havia comprat, precisament fent un crèdit al banc P. S’havia fet un segur a tot risc a la companyia on treballava, per si de cas. Feia temps que portava cotxe i mai havia tingut cap accident ni cap problema greu. Tant sols alguna petita ratllada aparcat. S’havia venut el Seat Ibiza que ja tenia molts kilòmetres i anys i havia comprat el cotxe que li agradava.

Mentrestant a Banyoles, a la plaça de Catalunya de la Vila Olímpica, en Carles sortia de la feina i va puja al seu BMW descapotable per dirigir-se cap a casa seva a Girona, on vivia. El dia havia estat feixuc, ja que les coses no li anaven com ell volia. De fet mai li havien anat com ell hagués volgut. Ara es dedicava a la compravenda de finques a partir d’un milió d’euros, com li agradava de presentar-se. Sempre li havia agradat de fer volar coloms. Però als moments actuals no era pas un bon ofici això de vendre finques d’un milió d’euros. I les despeses l’estrenyien i els deutes dels bancs començaven a ofegar. Però ell volia seguir el ritme. A casa tenia una dona jove i guapa i un fill i una filla que mantenir.

En Carles tenia 46 anys i des dels 23 que sempre s’havia dedicat als negocis. Havia començat per tenir una empresa de perforacions de pous que va haver de deixar per una denúncia que li van posar per tenir gent llogada sense assegurar i a més no pagar els impostos a hisenda, amb lo qual li varen embargar la casa per poder fer front a les multes imposades. Entre les multes i la hipoteca que hi tenia i que no pagava se li van quedar la casa i es va haver de buscar la vida per altres indrets.



CONTINUARÀ..............

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada