dilluns, 31 de maig de 2010

PER UN INSTANT -- 3 --




Va enfilar el carrer Mosén Constans i passant per davant de la Clínica Salus Infirmorum a punt va estar d’atropellar una senyora gram que travessava pel pas de vianants.

_ Compte!!, que em vol matar?- Li va dir la senyora.

_ Ufff perdoni, és que no l’havia vist. M’ha sortit vostè tant de cop per aquí, que jo no l’havia vist.

_ Doncs a veure si vigila una mica més que ja és prou grandet.

_ Miri senyora, jo puc ser grandet, però si es mira bé, vostè encara ho és molt més que jo, o sigui que a veure si s’ho aplica a vostè mateixa també.

I posant primera al cotxe i encara més nerviós i emprenyat va continua el seu camí, pel carrer Mosén Constans. .

L’Ester ja circulava per la carretera de Barcelona en direcció sud, per anar a agafar l’autopista a Girona Sud, en direcció a Banyoles i sortir a Girona Nord i com que era gratuïta era de bon fer. Passant per davant de la fàbrica de la Nestlé se sentia una olor de cafè torrefacte i va pensar –Mira, avui torren cafè a la fàbrica. I una mica més enllà passant per aquells desmunts de terra pel TGV va sentir pena per la destrossa del paisatge que es portava a terme . La retallada de terra de la muntanya, la tala dels arbres del bosc. Tot allò que en deien progrés, per a ella, no era res més que destrucció i la consegüent especulació i enriquiment per uns quants a les esquenes de molts. Els pensaments li voltejaven pel cap d’aquí i d’allà, sense poder-los aturar. I es preguntava a si mateixa:

- Com es pot dir progrés de tanta destrucció de la natura? I com es farà la funció clorofíl·lica i es netejarà l’aire si es destrossa tant el bosc. I els animals a on viuran?. Els mamífers que viuen al bosc no tindran espai per poder viure la seva vida. Ja els hi hem tallat molts dels seus camins amb tantes autopistes, autovies, i vies de tren i la impossibilitat de poder-les travessar per la seva part. Al final deixarem el planeta tot cobert d’asfalt i així ja no ens embrutarem les sabates de fang.

Anava seguint amb els seus pensaments i ja havia arribat a la sortida de Girona Nord per agafar l’autovia que l’havia de dur a Banyoles. Al peatge va entregar el tiquet, i li va donar la -bona tarda – a la noia que hi havia a la cabina.

En Carles es va voler treure les mil cabòries que tenia al cap i va dir-se a si mateix:- A veure si em concentro en alguna cosa que em relaxi de veritat. Va intentar deixar la ment en blanc i a veure cap a on se li’n anaven els pensaments. I en aquell moment se li va presentar la figura d’una noia amb qui havia tingut una relació de poc temps però molt intensa, un amor de joventut. De quan tant ell com ella vivien encara a la seva ciutat de naixement, a Sabadell. Es va concentrar en aquella noia. Si, es deia Ester. Ara me’n recordo perfectament. Era rossa i tenia un ulls blaus que el portaven boig. S’havia enamorat d’ella. Feia tant de temps que no en sabia res. Què deu estar fent ara? S’haurà casat?. Tindrà fills? .- Era una noia amb molta tendresa, i una mica llunàtica, com una bona Àries que era. Tots aquests pensaments el van anar calmant una mica. Formaven part de la seva vida que li agradava de recordar. Aquells temps de jovenesa, amb els projectes encara bona part per realitzar. On tot era encara possible.

L’Ester anava per davant de la fàbrica dels pinsos Diana, i que abans es deia Ganador. Algun problema econòmic havien tingut els del Ganador i ara feia un temps que l’havien comprat uns altres i li havien canviat el nom. Va tenir un flash a la ment pensant en la tiradora de cartes del Tarot que li va parlar d’aquell encontre. I se li va ficar a la seva ment aquella imatge que tant de temps feia que no recordava. _Com es deia ? pensava. Ostres!!. Mmm.... No recordo com es deia. Fa tant de temps d’això.

_ Em sembla que jo devia tenir uns 17 anys més o menys. Però el que si recordo es encara la seva cara que tenia una expressió una mica confosa. I recordo amb molta claredat que era capaç d’ensarronar a qualsevol que se l’escoltés. Mira si no com hi vaig caure jo. Era bon noi, però una mica massa egoista.

- Ah doncs mira, no em faria res de saber que fa ara. Seria bo que aquella trobada que em varen dir les cartes fos amb aquesta persona.

Ahh!!, ara recordo com es deia. Carles, es deia Carles-, anava pensant.

Ja estava a prop d’arribar a l’alçada de Cornellà, i va veure que el cotxe se li havia embalat massa i va treure el peu de l’accelerador. Tenia ànsia ja d’arribar a casa per preparar-se alguna cosa per dinar. Després descansaria una bona estona, estirada al sofà i escoltant una música relaxant, per després dutxar-se i arreglar-se i tornat cap a Girona. Havien quedat amb la Júlia que per allà a les 7 es trucarien per telèfon per veure com quedaven per anar a Platja d’Aro.

Ell, en Carles passava per la zona de la Plaça de la Vergonya i els Súper mercats , i va pensar, que ell havia tingut feia ja temps un negoci de distribució de plats precuinats per les grans superfícies. I va pensar:- Si no hagués estat per aquell maleït dia que vaig entregar aquella partida de fesoles una mica passades i que van fer mal de ventre a molta gent, hauria fet molts diners. Però jo no em pensava pas que estesin tant malament per denunciar-me. Clar que els mal perits em van denunciar. I el contracte de serviment a fer punyetes.

Passant per davant de la Xocolata Torras, es va dir: - Mira, em pararé a dinar aquí a Can Selvatà. És un lloc barat i et serveixen ràpid i avui que vaig sol així en faré mes via.

I arribant davant mateix del restaurant es va adonar de que estava tancat.

-No sé què deu passar, no tanquen mai els divendres a l’hora de dinar-, es va per si mateix. I en aquell precís moment i sobre la marxa va donar un cop de volant per inèrcia, cap a l’esquerra per ficar-se dins l’aparcament del bar de davant, el bar Borgonyà, que havia vist que sí que estava obert.

Uns segons abans l’Ester havia deixat l’autovia per ficar-se dins la rotonda i agafar ja l’últim tram per arribar a Banyoles. I en arribar davant del bar Borgonyà, l’Ester només va tenir temps de dir: - Però que fa aquest boig!!. I allà mateix, al vell mig de la carretera, es va sentir primer un xeric de rodes frenant i seguidament un cop fort : CRASSSSSSSHHHH.

Els dos cotxes es van quedar finalment quiets, després d’haver aixecat una bona polseguera i fum. El BMW mig entravessat a la carretera, a l’altra banda després d’haver donat dues voltes sobre el seu mateix eix. El Renault Mégane tombat al marge dret de la carretera.

Els instants van passar molt de pressa. I va ser en un d’aquells, que tota la seva vida li va passar pel cap, com si fos una pel·lícula. Va ser com si tornés a reviure tots els anys de la seva vida concentrats en un segon, culminats al final amb una gran resplendor de llum blanca . Una cosa que no la podem copsar amb la nostra ment racional, com en tantes d’altres situacions.

Ella es va quedar asseguda igual al seu seient, en estat inconscient i amb el cap ben tombat damunt del volant, i com sempre sol passar en els cassos d’accidents se li van llevar les sabates. Sort encara de portar ben cordat el cinturó de seguretat.

En Carles, en canvi no el devia portar lligat, i encara sort, ja que al anar amb un cotxe descapotable, va sortir disparat a la primera volta i va anar a parar a l’altra costat de la cuneta. Del contrari podria haver quedat a sota del cotxe. Va quedar ben estirat al mig de la cuneta i tampoc es movia. Per a ell, aquells van ser instants de confusió i de por.

També van ser minuts de confusió pels primers que van anar a socórrer als accidentats.

Entre els primers que varen assistir als ferits hi havia en Damià, que seguia amb el seu cotxe darrera l’Ester, des de feia molta estona abans de l’accident.

Segurament aquelles cartes del Tarot devien estar enverinades aquell dia que l’Ester va anar amb la Júlia a tirar-se-les o bé en algun designi superior estava escrit aquell encontre.




CONTINUARÀ.................

1 comentari:

  1. Et dedico un Haiku de Toni Piccini:

    Me l´ha fet venir a la ment la reflexió de la Ester sobre la "cimentificació" del planeta i la impossibilitat, llavors, d´embrutir-se les sabates...

    Dalle scarpe il fango,
    Dall'amore la paura

    Costruisco levando
    --------------------
    De les sabates el fang
    de l´amor la por

    Construeixo treient

    ResponElimina