dijous, 2 de desembre de 2010

coses de la vida


Coses de la vida

CONFESSIO

Impotència i ràbia son dos sentiments que habitualment afloren del meu interior més profund. Dos sentiments que reflecteixen prou bé la meva situació per la malaltia. Impotència de moure’m, de parlar, gairebé de respirar, i de menjar, d’abraçar de fer l’amor i de qualsevol de les necessitats més bàsiques per sobreviure, com ara prendrem el menjar o vestir-me o anar al lavabo. Es un anar morint de mica en mica.Tot per aquesta puta companya que m’ha tocat i que és la e.l.a., que s’ho emporta tot. A part d’emportar-s’ho tot, el cos es converteix en una presó cada vegada més petita fins a no fer possible la vida.
Ràbia al veure que no hi res a fer. Encara no s’ha descobert res per curar-la i els assajos clínics de moment no funcionen. Ràbia i frustració per aquest destí tant cruel. I em faig moltes preguntes, però una és constant, per què ?. Ja se també que aquesta pregunta no te resposta però no puc evitar de fer–me–la. Quin sentit te la malaltia ?. Se prou bé que hi ha molts altres casos tant fotuts com el meu i possiblement pitjors però expresso el que jo sento i com em crema a vegades les venes aquesta ràbia.
Em fa molta por contemplar i ser a la vegada actor passiu del deteriorament dia a dia del meu propi cos. Fins a on?. Fins al inexorable final. Tots els estudis coincideixen avui en donar una esperança de vida de entre dos i cinc anys des del diagnòstic. Jo ara porto un any i mig.

Amb aquest escrit no busco ni fer llàstima ni compassió, és simplement complir una necessitat meva d’expressar amb tota la seva cruesa els meus sentiments provocats per la malaltia. Ans el contrari, per mi és una manera de expressar i treure fora de mi tota la ràbia, impotència , desesperació, frustració i la por al que vindrà. Es una bona manera de fer teràpia i conjurar els meus fantasmes. Encara que també i donat el meu caràcter diuen que fort i a vegades difícil m’ha comportat seriosos problemes amb la Mussola qui és qui està més a prop de mi. Reconec la dificultat que suposa ser la parella i cuidadora d’un malalt com jo.
No em vull enganyar ni que m’enganyin. Se prou bé el que hi ha i mes o menys el que m’espera i em revolto en contra d’aquest destí. El que sí he demanat als que m’envolten és que arribada l’hora de que ja no sigui possible de viure amb un mínim de dignitat, que no em deixin patir i acabar de la millor manera possible. En aquest sentit ja tinc fet el meu testament vital i per totes les altres coses que no hi entrin ja ho he deixat dit a la gent més propera com la Mussola.
Es evident que actualment les meves prioritats son molt diferents d’abans i els meus pensaments també. I dins d’aquests evidentment està el de la mort i del més enllà. També la por que em fa tot plegat, que per altra part prou humana i no hi volem pensar precisament per que ens fa por. Però a mi m’hi han posat davant a pesar de la por que em fa. He d’aprendre a viure amb aquesta realitat i segur que te una cosa positiva. Aquesta és que tinc l’oportunitat d’anar –me preparant per poder dir adéu amb serenitat.

Una bona ajuda és la creença que tingui cada un en seu ser més íntim. Els que creuen en un Déu salvador i misericordiós segur que els ajuda a afrontar aquells últims moments de la vida. Els que es creuen tot allò que els hi diuen aquesta trepa de fonamentalistes siguin capellans, rabins, o imams pot ser ho necessiten per no desesperar-se. Ja voldria jo poder dipositar la meva confiança en algú com l’església com molts ho fan. Però ho sento, em rebota l’estómac només de pensar-hi en aquesta trepa d’hipòcrites, manipuladors i pederastes del clero que tenim. Serà per que sé prou bé del que parlo per

haver passat cinc anys de la meva vida d’estudiant al mig de sotanes.

No entenc com encara hi ha gent que combrega amb les seves rodes de molí.
Per la meva part tinc molts dubtes sobre la mort i el més enllà. Intento veure-hi clar en mig de la foscor.



Aquest es l'últim escrit de en Josep , no esta acabat ,

he escollit aquesta foto feta en el nostre primer viatge junts ,l'agost del 2008 , un viatge que va servir per consolidar la nostra relació , una foto en la que tancavem la porta al passat i obriem els braços al futur .

7 comentaris:

  1. Impresionan como siempre la fuerza de sus palabras.
    Muchas gracias Mussola.

    Abrazo y saludos afectuosos!

    ResponElimina
  2. ¡Com pot haver-hi deu que permeti patiments com aquest! En tot cas seria el deu de la injusticia. L'únic veritable és la força i la enteresa amb les que en Josep ha sabut afrontar el final de la seva vida. Aixó sempre ens acompanyarà. Allà on siguis, una forta abraçada.

    ResponElimina
  3. M'ha agradat llegir-lo. Desprèn serenitat i dóna força als que de moment som espectadors.
    Una abraçada Mussola

    ResponElimina
  4. Aunque era un destino anunciado, me ha impactado, así como su escrito.
    Suerte en tu estepa, Llop
    Una abraçada Mussola

    ResponElimina
  5. Nomes una forta abraçada, molts ánims i petons, poc mes...
    Impresionada!!!

    ResponElimina
  6. carme, per nosaltres sempre seras la nostra
    amiga. sempre que ho volguis ens tindras al
    teu costat una forta abraçada
    albert i montse

    ResponElimina
  7. Ei! Josep i Mussola subscric tot el que ens conteu, perquè?? PERQUÈ?? Mil abraçades Josep

    ResponElimina