Un altre post

Hola, ja torno a ser aqui . Divendres passat també ja varem tenir el cotxe adaptat, per poder.hi entrar jo amb la meva cadira i ja varem anar a fer una volta per l, estay. I el dissabte varem anar a Ampuriabrava a preguntar per fer una tirada en paracaigudes. Es que els meus dos fills s.hi volen tirar i els hem regal pel seu aniversari. Despres varem anar a fer una volta i a menjar una pizza boníssima a Sant Martí d, Empúries.
Encara no he après a posar.hi fotos com abans però ja ho aprendré. Tampoc se trobar el gionet, però ja ho faré amb paciència i temps.

Puc tornar a escriure!!!

Hola a tots. Aquest és el meu primer post amb el nou sistema sense teclat. Es amb un gomet al front, un teclat virtual a la pantalla i una petita cámera que capta els moviments del gomet. Ara només hem falta anar practicant. I prometo fer. ho.

Hospital Carlos III de Madrid

Avui utilitzo per escriure els dits de la meva filla Alba per explicar-vos el meu viatge a Madrid pel control trimestral de l’assaig clínic.

El passat dijous dia 1 de juliol de nou viatja a Madrid a l’hospital Carlos III, pel control i seguiment de l’evolució de la malaltia. Com sempre ens varem aixecar a dos quarts de quatre del matí i cap a l’aeroport que l’avió sortia a les sis i vint-i-cinc. Arribar a Madrid a les set trenta-cinc. Un petit esmorzar i taxi cap a l’hospital. Allà les visites i els controls de sempre, però aquesta vegada em sembla que la única cosa que em varen trobar bé va ser l’electrocardiograma. Les proves musculars varen sortir molt deficients així com també la capacitat pulmonar que estava en un 51%. Fa tres mesos estava en un 81%. Em varen aconsellar instal·lar-me un “Bi-pap”, que vol dir un respirador per a la nit, per ajudar-me en la respiració. També ja tinc hora des de l’hospital Josep Trueta de Girona per posar-me la “Peg”, que vol dir un forat a l’estomac per quan no pugui menjar per la boca poder-me alimentar directament a l’estomac. Ja tenim hora pel dia 12 d’aquest mes per aquesta operació.

A la visita amb la neuròloga es va constatar l’evolució de la malaltia i el seu empitjorament. Però hem de seguir endavant sigui com sigui i plantant cara i donar tantes cosses com sigui possible a aquesta indesitjable companya que és la E.L.A.

A les dues de la tarda ja estàvem de les visites i desprès de donar-nos la medicació pels propers tres mesos i dia per a la propera visita que serà el 23 de Setembre, varem sortir de l’hospital i en un taxi varem anar a dinar pel centre de Madrid i a la tarda varem fer una visita al museu Thyssen-Bornemisza, donat que l’avió no sortia fins a les 22:15 hores. Al final varem sortir a les 24:00 (gairebé dues hores de retràs).

El fet d’anar i tornar en un sol dia com havíem fet fins ara, per a les properes visites l’haurem de canviar i farem almenys una nit a Madrid perquè és molt esgotador fer-ho tot en un sol dia. I a més com aquesta última tornada desprès del retard va ser molt indignant per a mi i la meva mussola que ens varen embarcar últims a l’avió i com que només s’entra per davant ens varen fer fer el “paseillo” per tot l’avió ja que ens varen fer seure a la penúltima fila. Nosaltres havíem demanat d’embarcar primers i així no molestar a ningú, però ens ho varen denegar i així que varem ser els últims amb tot el seguit d’inconvenients per la resta de viatgers que seien al passadís i els de la última fila que es varen haver d’aixecar perquè els de l’assistència em poguessin seure.

la meva e.l.a. VIII

Com ja veieu fa molts dies que he desaparagut de la circulació pero el motiu es de que els meus dits ja no escriuen. Avui utilitzo els dits de la meva mussola .
Estic esperant concretar i practicar el nou sistema que consisteix amb un gomet al nas que fa la feina dels dits amb un teclat virtual i una camera.
I un cop apres el nou sistema espero poder reempendre el contacte amb vosaltres a traves del meu blog.
De moment mirare d´utilitzar els dits que hem siguin mes assequibles .

Coses positives dels ultims dies:
A principi de mes varem fer una escapadeta a la Rioja concretament a Haro , varem anar " de vinos" , i tambe varem fer una mica de cultura i gastronomia . m´ho vaig passar molt be .varem trobar un hotel adaptat que ens va facilitar molt l´estada . Varem visitar una " bodega" l´unica que esta adaptada , el que no vaig poder visitar va ser el monastir de San Millan ja que no hi ha tant sols una rampa d´acces al claustre, ja penjare les fotos ,
Tambe va ser molt gratificant i emocionant el dinar que em varen organitzar a Sant ferriol la colla del Centre Excursionista amb qui tantes sortides a la montanya havia fet , es molt d´agraïr que s´enrecordint de mi ara que no puc anar d´excursió amb ells.
El dinar amb els cosins que solem fer sovint a casa d´un diferent cada vegada , aquesta vegada va ser a l´escala i l´esforç de tots ells per pujar-me amb la cadira els vuit o deu esgraons que hi ha per arribar a la casa , gracies . El proper dinar a casa del meu germa , veurem com ho fem per poder-me banyar a la piscina o si mes no remullar-me amb la manguera com si reguessin.
Ja tenim confirmada la revetlla per dema amb els amics.

Coses negatives dels ultims dies:
cada dia tinc mes problemes per parlar , tambe per menjar sol , i per escriure , sort de la meva mussola que ha decidit fer de prolongacio dels meus dits , amb l´ordinador i tambe am la cullera.
tambe els meus problemas de capacitat pulmonar que en l´ultim control no van ser gaire satisfactoris .
ara ja tinc hora per posar-me la "peg" ( es el sistema de alimentacio per l´estomag ) , no per fer-lo servir de moment per per estar preparat per quan sigui necessari , aixi que de moment no m´estig de anar a fer tiberis per el que pugui ser despres.
Tambe divendres vaig tenir un ensurt , me faltava aire als pulmons , i la mussola va trucar a una ambulancia perque me portes cap a urgencies , un cop alli me varen fer un munt de proves , analitiques , radiografies , electrocardiograma i tot sortia be , pero en les radiografies s´observaba que tenia aire als intestins aixo es el que me provocaba un pes a la panxa i me faltava aire als pulmons , aixi que entre la doctora i la mussola varen decidir que passes la nit alla en observacio i al mati decidirien que fer. Tot va anar be i les analitiques del mati varen sortir correctes i jo ja hem trovaba millor , aixi que cap a casa .

Val a dir que ara estic be .
espero tornar aviat a comunicar-me amb vosaltres a traves del blog , i seguir comapartint amb vosaltres els meu poemes , contes , relats , alegries i miseries.

PER UN INSTANT -- 3 --

Va enfilar el carrer Mosén Constans i passant per davant de la Clínica Salus Infirmorum a punt va estar d’atropellar una senyora gram que travessava pel pas de vianants.

_ Compte!!, que em vol matar?- Li va dir la senyora.

_ Ufff perdoni, és que no l’havia vist. M’ha sortit vostè tant de cop per aquí, que jo no l’havia vist.

_ Doncs a veure si vigila una mica més que ja és prou grandet.

_ Miri senyora, jo puc ser grandet, però si es mira bé, vostè encara ho és molt més que jo, o sigui que a veure si s’ho aplica a vostè mateixa també.

I posant primera al cotxe i encara més nerviós i emprenyat va continua el seu camí, pel carrer Mosén Constans. .

L’Ester ja circulava per la carretera de Barcelona en direcció sud, per anar a agafar l’autopista a Girona Sud, en direcció a Banyoles i sortir a Girona Nord i com que era gratuïta era de bon fer. Passant per davant de la fàbrica de la Nestlé se sentia una olor de cafè torrefacte i va pensar –Mira, avui torren cafè a la fàbrica. I una mica més enllà passant per aquells desmunts de terra pel TGV va sentir pena per la destrossa del paisatge que es portava a terme . La retallada de terra de la muntanya, la tala dels arbres del bosc. Tot allò que en deien progrés, per a ella, no era res més que destrucció i la consegüent especulació i enriquiment per uns quants a les esquenes de molts. Els pensaments li voltejaven pel cap d’aquí i d’allà, sense poder-los aturar. I es preguntava a si mateixa:

- Com es pot dir progrés de tanta destrucció de la natura? I com es farà la funció clorofíl·lica i es netejarà l’aire si es destrossa tant el bosc. I els animals a on viuran?. Els mamífers que viuen al bosc no tindran espai per poder viure la seva vida. Ja els hi hem tallat molts dels seus camins amb tantes autopistes, autovies, i vies de tren i la impossibilitat de poder-les travessar per la seva part. Al final deixarem el planeta tot cobert d’asfalt i així ja no ens embrutarem les sabates de fang.

Anava seguint amb els seus pensaments i ja havia arribat a la sortida de Girona Nord per agafar l’autovia que l’havia de dur a Banyoles. Al peatge va entregar el tiquet, i li va donar la -bona tarda – a la noia que hi havia a la cabina.

En Carles es va voler treure les mil cabòries que tenia al cap i va dir-se a si mateix:- A veure si em concentro en alguna cosa que em relaxi de veritat. Va intentar deixar la ment en blanc i a veure cap a on se li’n anaven els pensaments. I en aquell moment se li va presentar la figura d’una noia amb qui havia tingut una relació de poc temps però molt intensa, un amor de joventut. De quan tant ell com ella vivien encara a la seva ciutat de naixement, a Sabadell. Es va concentrar en aquella noia. Si, es deia Ester. Ara me’n recordo perfectament. Era rossa i tenia un ulls blaus que el portaven boig. S’havia enamorat d’ella. Feia tant de temps que no en sabia res. Què deu estar fent ara? S’haurà casat?. Tindrà fills? .- Era una noia amb molta tendresa, i una mica llunàtica, com una bona Àries que era. Tots aquests pensaments el van anar calmant una mica. Formaven part de la seva vida que li agradava de recordar. Aquells temps de jovenesa, amb els projectes encara bona part per realitzar. On tot era encara possible.

L’Ester anava per davant de la fàbrica dels pinsos Diana, i que abans es deia Ganador. Algun problema econòmic havien tingut els del Ganador i ara feia un temps que l’havien comprat uns altres i li havien canviat el nom. Va tenir un flash a la ment pensant en la tiradora de cartes del Tarot que li va parlar d’aquell encontre. I se li va ficar a la seva ment aquella imatge que tant de temps feia que no recordava. _Com es deia ? pensava. Ostres!!. Mmm.... No recordo com es deia. Fa tant de temps d’això.

_ Em sembla que jo devia tenir uns 17 anys més o menys. Però el que si recordo es encara la seva cara que tenia una expressió una mica confosa. I recordo amb molta claredat que era capaç d’ensarronar a qualsevol que se l’escoltés. Mira si no com hi vaig caure jo. Era bon noi, però una mica massa egoista.

- Ah doncs mira, no em faria res de saber que fa ara. Seria bo que aquella trobada que em varen dir les cartes fos amb aquesta persona.

Ahh!!, ara recordo com es deia. Carles, es deia Carles-, anava pensant.

Ja estava a prop d’arribar a l’alçada de Cornellà, i va veure que el cotxe se li havia embalat massa i va treure el peu de l’accelerador. Tenia ànsia ja d’arribar a casa per preparar-se alguna cosa per dinar. Després descansaria una bona estona, estirada al sofà i escoltant una música relaxant, per després dutxar-se i arreglar-se i tornat cap a Girona. Havien quedat amb la Júlia que per allà a les 7 es trucarien per telèfon per veure com quedaven per anar a Platja d’Aro.

Ell, en Carles passava per la zona de la Plaça de la Vergonya i els Súper mercats , i va pensar, que ell havia tingut feia ja temps un negoci de distribució de plats precuinats per les grans superfícies. I va pensar:- Si no hagués estat per aquell maleït dia que vaig entregar aquella partida de fesoles una mica passades i que van fer mal de ventre a molta gent, hauria fet molts diners. Però jo no em pensava pas que estesin tant malament per denunciar-me. Clar que els mal perits em van denunciar. I el contracte de serviment a fer punyetes.

Passant per davant de la Xocolata Torras, es va dir: - Mira, em pararé a dinar aquí a Can Selvatà. És un lloc barat i et serveixen ràpid i avui que vaig sol així en faré mes via.

I arribant davant mateix del restaurant es va adonar de que estava tancat.

-No sé què deu passar, no tanquen mai els divendres a l’hora de dinar-, es va per si mateix. I en aquell precís moment i sobre la marxa va donar un cop de volant per inèrcia, cap a l’esquerra per ficar-se dins l’aparcament del bar de davant, el bar Borgonyà, que havia vist que sí que estava obert.

Uns segons abans l’Ester havia deixat l’autovia per ficar-se dins la rotonda i agafar ja l’últim tram per arribar a Banyoles. I en arribar davant del bar Borgonyà, l’Ester només va tenir temps de dir: - Però que fa aquest boig!!. I allà mateix, al vell mig de la carretera, es va sentir primer un xeric de rodes frenant i seguidament un cop fort : CRASSSSSSSHHHH.

Els dos cotxes es van quedar finalment quiets, després d’haver aixecat una bona polseguera i fum. El BMW mig entravessat a la carretera, a l’altra banda després d’haver donat dues voltes sobre el seu mateix eix. El Renault Mégane tombat al marge dret de la carretera.

Els instants van passar molt de pressa. I va ser en un d’aquells, que tota la seva vida li va passar pel cap, com si fos una pel·lícula. Va ser com si tornés a reviure tots els anys de la seva vida concentrats en un segon, culminats al final amb una gran resplendor de llum blanca . Una cosa que no la podem copsar amb la nostra ment racional, com en tantes d’altres situacions.

Ella es va quedar asseguda igual al seu seient, en estat inconscient i amb el cap ben tombat damunt del volant, i com sempre sol passar en els cassos d’accidents se li van llevar les sabates. Sort encara de portar ben cordat el cinturó de seguretat.

En Carles, en canvi no el devia portar lligat, i encara sort, ja que al anar amb un cotxe descapotable, va sortir disparat a la primera volta i va anar a parar a l’altra costat de la cuneta. Del contrari podria haver quedat a sota del cotxe. Va quedar ben estirat al mig de la cuneta i tampoc es movia. Per a ell, aquells van ser instants de confusió i de por.

També van ser minuts de confusió pels primers que van anar a socórrer als accidentats.

Entre els primers que varen assistir als ferits hi havia en Damià, que seguia amb el seu cotxe darrera l’Ester, des de feia molta estona abans de l’accident.

Segurament aquelles cartes del Tarot devien estar enverinades aquell dia que l’Ester va anar amb la Júlia a tirar-se-les o bé en algun designi superior estava escrit aquell encontre.

CONTINUARÀ.................

PER UN INSTANT -- 2 --

Amb els seus 46 anys en Carles tenia un aspecte cansat i semblava més gran del que era realment. Ah, però això sí que tenia, i era una retòrica que el feia capaç de vendre fins i tot trossos de cel a les beates.
Al sortir de la oficina li havia dit a la secretària:
- Aquesta tarda no m’esperis que tinc coses a fer. Però si surt alguna cosa important ja saps, em truques al mòbil.
- Ok, li va contestar la Verònica.
Ell tenia pensat d’anar a passar el cap de setmana, amb la dona i els fills, a l’apartament que tenia a Platja d’Aro.
L’Ester va buscar dins del bolso la clau del cotxe va obrir-lo i es va asseure al volant preparada per engegar-lo i en aquell moment li va venir a la memòria una cosa que havia fet feia un mes més o menys. Ella sempre havia estat una mica seguidora de les coses esotèriques i molt especialment a anar a tirar-se les cartes del tarot. I aquell dia del mes de Març hi havia anat amb la Júlia. En va sortir molt contenta per que li varen dir entre altres coses:
- D’aquí a pocs dies tindràs un encontre amb un antiga amistat masculina , i que fa molt temps que no veus.
Aquell dia va estar tota confosa intentant esbrinar qui podia ser, però va ser impossible d’aclarir-se i li va dir a la Júlia:
_ Qui pot ser ? Bé, hi ha molt camí per córrer, i he conegut molta gent. Un antic company d’universitat?, un antic amant?, jajaja, això estaria bé. A veure si resulta que ara trobaré l’home de la meva vida en un antic amant?. Estaria bé, no?- Això mateix va pensar, estaria bé que fos l’home de la meva vida, mentre engegava el cotxe i amb una cara mig somrient, per aquells pensaments que havia tingut en aquells moments i que ja tenia oblidats després de pocs dies d’anar a tirar-se les cartes.
En Carles acabava de treure el cotxe de l’aparcament i enfilava el carrer. Tenia el cap molt espès i un nus a l’estómac. L’havien trucat del Banc S, i li deien que al venciment de la Pòlissa de crèdit no li renovarien. O sigui que els hi hauria de pagar el total del deute que era de 150.000 euros. I anava pensant:
- I ara com ho faré per cancel•lar aquest deute? Ufffff. Aquests malparits ara em reclamen i no em volen renovar. Doncs, saps què? Que es fotin. Que m’embarguin si volen- No tinc pas els diners per pagar-ho això ara. A lo millor si s’esperen els podré treure d’algun lloc.
Mentre tenia el cap ple de cabòries anava conduint el seu BMW, però qualsevol que el veiés s’hauria pensat que anava begut. I no hi anava pas gens. El que passava era que conduïa per inèrcia i tenia el cap en les seves cabòries. Sense prestar massa atenció a la conducció que era una mica temerària. També li va venir al cap a veure com li diria a la seva dona que li faltaven tants diners per retornar al banc S. Aquella dona jove i guapa, i que el feia sentir tant orgullós de si mateix. Li agradava que el miressin i l’envegessin quan anava amb ella. Era una noia Ucraïnesa i es deia Olena, tenia 30 anys i molt ben portats. Feia cinc anys que estaven junts i havien tingut dos fills. Una nena que tenia 4 anys i el nen que en tenia 2 i mig. Clar que tampoc ella hi podria fer res per solucionar-li el problema. És que tampoc en sabia gaire bé res dels negocis d’en Carles. Ell solia marxar els matins i tornava al vespre. Ella es cuidava dels nens. De la gran portar-la al col•legi i al petit a la guarderia. També aprofitava per anar a classes de català. Quan va arribar a Catalunya no en tenia ni papa de l’idioma. Ara ja el parlava molt bé i volia perfeccionar l’escriptura. També feia algunes gestions de la casa. Però la neteja, el menjar, la planxa i tot això ho feia una noia sud-americana que tenien contractada cada dia. I la nena també feia activitats extraescolars, com patinatge, música, amb solfeig i violoncel. I tot això tenia un cost al que no podia renunciar, sota la pena de perdre el seu prestigi davant la família i els amics.


CONTINUARÀ .................

PER UN INSTANT --1 --

Aquell era un divendres del mes d’Abril com qualsevol altre. L’Ester acabava de sortir

de la oficina d’assegurances on treballava, del carrer de la Creu a Girona, des de feia ja cinc

anys. Anava a buscar el cotxe que el tenia aparcat davant mateix, a l’altra costat de la

carretera de Barcelona. Era difícil trobar aparcament ja que les obres del T.G.V., s’havien menjat tot l’aparcament de sota les vies del tren.

Havien quedat amb la Júlia d’anar a passar el cap de setmana a Platja d’Aro i si feia bon temps, com els últims dies anirien a prendre el sol a la platja encara que sense banyar-se. L’aigua era encara molt freda. I si no anirien de botigues i a passejar i pel vespre ja havien quedat amb dos nois que havien conegut feia uns quinze dies a la discoteca. L’Ester tenia 41 anys recent complerts. Era rossa i amb una bona i llarga cabellera. Ulls blaus i de mirada profunda, una cara rodoneta, amb els pòmuls una mica sortits i uns llavis molsuts. El seu cos era ben proporcionat i les corbes eren destacades i al seu lloc.

A pesar dels anys tenia una aspecte molt jovenívol i un caràcter una mica esborrajat, Tothom deia que era molt bona persona, però que no tenia sort amb els nois. Sempre se’ls buscava complicats i les relacions no li duraven.

La Júlia era una mica més gran que ella, en tenia 46 anys i ja s’havia fet a la idea de quedar soltera. Ja no es volia complicar la vida. S’havia acostumat molt bé a viure i fer la seva vida sola. Amb l’Ester s’hi trobava bé i s’havia convertit amb la seva millor amiga. Mentre, l’Ester, anava pensant amb la seva amiga Júlia i en el cap de setmana, va arribar fins al cotxe, un Renault Megane, de color negre, que feia poc mes de tres mesos que se l’havia comprat, precisament fent un crèdit al banc P. S’havia fet un segur a tot risc a la companyia on treballava, per si de cas. Feia temps que portava cotxe i mai havia tingut cap accident ni cap problema greu. Tant sols alguna petita ratllada aparcat. S’havia venut el Seat Ibiza que ja tenia molts kilòmetres i anys i havia comprat el cotxe que li agradava.

Mentrestant a Banyoles, a la plaça de Catalunya de la Vila Olímpica, en Carles sortia de la feina i va puja al seu BMW descapotable per dirigir-se cap a casa seva a Girona, on vivia. El dia havia estat feixuc, ja que les coses no li anaven com ell volia. De fet mai li havien anat com ell hagués volgut. Ara es dedicava a la compravenda de finques a partir d’un milió d’euros, com li agradava de presentar-se. Sempre li havia agradat de fer volar coloms. Però als moments actuals no era pas un bon ofici això de vendre finques d’un milió d’euros. I les despeses l’estrenyien i els deutes dels bancs començaven a ofegar. Però ell volia seguir el ritme. A casa tenia una dona jove i guapa i un fill i una filla que mantenir.

En Carles tenia 46 anys i des dels 23 que sempre s’havia dedicat als negocis. Havia començat per tenir una empresa de perforacions de pous que va haver de deixar per una denúncia que li van posar per tenir gent llogada sense assegurar i a més no pagar els impostos a hisenda, amb lo qual li varen embargar la casa per poder fer front a les multes imposades. Entre les multes i la hipoteca que hi tenia i que no pagava se li van quedar la casa i es va haver de buscar la vida per altres indrets.

CONTINUARÀ..............