coses de la vida

Coses de la vida

CONFESSIO

Impotència i ràbia son dos sentiments que habitualment afloren del meu interior més profund. Dos sentiments que reflecteixen prou bé la meva situació per la malaltia. Impotència de moure’m, de parlar, gairebé de respirar, i de menjar, d’abraçar de fer l’amor i de qualsevol de les necessitats més bàsiques per sobreviure, com ara prendrem el menjar o vestir-me o anar al lavabo. Es un anar morint de mica en mica.Tot per aquesta puta companya que m’ha tocat i que és la e.l.a., que s’ho emporta tot. A part d’emportar-s’ho tot, el cos es converteix en una presó cada vegada més petita fins a no fer possible la vida.
Ràbia al veure que no hi res a fer. Encara no s’ha descobert res per curar-la i els assajos clínics de moment no funcionen. Ràbia i frustració per aquest destí tant cruel. I em faig moltes preguntes, però una és constant, per què ?. Ja se també que aquesta pregunta no te resposta però no puc evitar de fer–me–la. Quin sentit te la malaltia ?. Se prou bé que hi ha molts altres casos tant fotuts com el meu i possiblement pitjors però expresso el que jo sento i com em crema a vegades les venes aquesta ràbia.
Em fa molta por contemplar i ser a la vegada actor passiu del deteriorament dia a dia del meu propi cos. Fins a on?. Fins al inexorable final. Tots els estudis coincideixen avui en donar una esperança de vida de entre dos i cinc anys des del diagnòstic. Jo ara porto un any i mig.

Amb aquest escrit no busco ni fer llàstima ni compassió, és simplement complir una necessitat meva d’expressar amb tota la seva cruesa els meus sentiments provocats per la malaltia. Ans el contrari, per mi és una manera de expressar i treure fora de mi tota la ràbia, impotència , desesperació, frustració i la por al que vindrà. Es una bona manera de fer teràpia i conjurar els meus fantasmes. Encara que també i donat el meu caràcter diuen que fort i a vegades difícil m’ha comportat seriosos problemes amb la Mussola qui és qui està més a prop de mi. Reconec la dificultat que suposa ser la parella i cuidadora d’un malalt com jo.
No em vull enganyar ni que m’enganyin. Se prou bé el que hi ha i mes o menys el que m’espera i em revolto en contra d’aquest destí. El que sí he demanat als que m’envolten és que arribada l’hora de que ja no sigui possible de viure amb un mínim de dignitat, que no em deixin patir i acabar de la millor manera possible. En aquest sentit ja tinc fet el meu testament vital i per totes les altres coses que no hi entrin ja ho he deixat dit a la gent més propera com la Mussola.
Es evident que actualment les meves prioritats son molt diferents d’abans i els meus pensaments també. I dins d’aquests evidentment està el de la mort i del més enllà. També la por que em fa tot plegat, que per altra part prou humana i no hi volem pensar precisament per que ens fa por. Però a mi m’hi han posat davant a pesar de la por que em fa. He d’aprendre a viure amb aquesta realitat i segur que te una cosa positiva. Aquesta és que tinc l’oportunitat d’anar –me preparant per poder dir adéu amb serenitat.

Una bona ajuda és la creença que tingui cada un en seu ser més íntim. Els que creuen en un Déu salvador i misericordiós segur que els ajuda a afrontar aquells últims moments de la vida. Els que es creuen tot allò que els hi diuen aquesta trepa de fonamentalistes siguin capellans, rabins, o imams pot ser ho necessiten per no desesperar-se. Ja voldria jo poder dipositar la meva confiança en algú com l’església com molts ho fan. Però ho sento, em rebota l’estómac només de pensar-hi en aquesta trepa d’hipòcrites, manipuladors i pederastes del clero que tenim. Serà per que sé prou bé del que parlo per

haver passat cinc anys de la meva vida d’estudiant al mig de sotanes.

No entenc com encara hi ha gent que combrega amb les seves rodes de molí.
Per la meva part tinc molts dubtes sobre la mort i el més enllà. Intento veure-hi clar en mig de la foscor.

Aquest es l'últim escrit de en Josep , no esta acabat ,

he escollit aquesta foto feta en el nostre primer viatge junts ,l'agost del 2008 , un viatge que va servir per consolidar la nostra relació , una foto en la que tancavem la porta al passat i obriem els braços al futur .

ela

avui dia 28 de novembre en Josep ha deixat de ser presoner de l'e.l.a.
el llop torna a correr per les estepes , planuries i muntanyes .




quan hem sigui possible publicare el seu ultim escrit ( encara inacabat)


mussola

Música

Aquí us deixo una música que mai em canso d’escoltar i la volia compartir.

Espero que us agradi.

La Masia

Com si volgués caminar des d’un passat

Cap a un incert i prosaic futur

Damunt la plana i a recés de la muntanya

S’alça ben arrelada a la natura la Masia,

Amb la mirada perduda en direcció a migdia.

Quantes històries escrites a la vora del foc

Quanta fantasia explicada al sopluig de l’eixida

Quanta vida escrita en les seves parets

On es confonien vides de persones i animals

On el temps no era temps i res valia

I les coses es feien com sempre s’havien fet

Jo que porto records d’infantesa a una masia

Vells records intensos gravats en la memòria

De solitud i d’aïllament però també d’acolliment

I arrelament a la terra, i amb els cicles de la vida

La força que aquelles parets em van donar

És ara la font que alimenta per seguir el meu camí.

Música i lectura

Llegir i escoltar música alhora és una activitat que solo fer sovint últimament . La lectura nodreix la ment i el pensament, la part intel·lectual, i obre horitzons. Sobretot si és amena. Per mi ara és l’hora del retrobament amb les lectures que per diverses circumstàncies de la vida havien quedat pendents. Penso que ara és una molt bona opció.
I què dir de la música una de les set musses capaç de traslladar-me cap a mons màgics i onírics i que m’ajuden a suportar els dies feixucs. Toca la part més emocional, pot ser més instintiva. Una música melodiosa i harmoniosa com per exemple molta de clàssica , algunes de new age, també la sufí, alguna de jaz, o blues. Bé em reconec un xic especial en els gustos per la música. N’hi ha que és capaç de traslladar-me de món i fer-me volar tot acariciant la meva ànima.
Doncs és la meva activitat durant moltes hores del dia. I em va molt bé i les hores passen ràpid .Quin gran sentit l’oïda!! .

Sequera

Aquests últims dies no acabo de rutllar prou bé i tampoc tinc ganes d’escriure. Millor dit, és que no se m’acut res. Com si s’hagués assecat el pou de l’inspiració. El cap em bull però sóc incapaç de copsar res.
Mentrestant el que faig és llegir. Des que tinc l’ordinador adaptat, tinc una aplicació per poder llegir llibres en format pdf, i he trobat una adreça per internet que recull una multitud de llibres de tots els tipus i a més son gratis. Aquesta adreça és “ libros gratis”. El que passa és que tots son en castellar, però n’hi ha d’interessants. També hi tinc posat un programa per escoltar música, l’espotify. El faig servir molt, hi música variada, d’ara i abans.
Bé aquí us deixo, ja ens tornarem a veure per aquí.

Hospital Carlos III de Madrid

Entre llargues nits d’insomni, entre problemes amb l’adaptació amb el Bi-pap, entre un ingrés d’una setmana a l’Hospital de Sta. Caterina per adequar precisament la son i el Bi-pap. Entre que estava sense ordinador per que el tenia a adaptar, ha passat el mes de Setembre i bona part d’Octubre. Dies complicats i difícils amb una davallada considerable del meu estat tant física com psíquica. Però ja estic aquí altra vegada amb més ànims per seguir endavant.
I també va arribar el dia de tornar de visita a l’Hospital Carlos III de Madrid pel control de l’assaig clínic.
Aquesta vagada hi hem anat el dia abans. I a més portàvem una altra acompanyant Però ja varem començar malament ja que varem sortir de l’aeroport de Girona amb tres hores de retràs i a més a l’hotel de Madrid hi havia over-boking i se’ns havien venut l’habitació adaptada a uns altres. Clar com que jugava el Madrid i els hotels estaven plens. Al final ens varem haver de quedar una habitació sense adaptar. Sort que eren dos acompanyants.
La visita a l’hospital va servir per constatar allò que ja sabíem. Que estic pitjor que en la visita de fa tres mesos. Com sempre, analítica de sang, espirometries, proves de força muscular i de mobilitat, electrocardiograma (l’únic que ha sortit bé] i visita amb la neuròloga . Resultat :la malaltia avança i jo vaig seguint en l’assaig sense saber si prenc la medicació o placebo i pagant-me de la meva butxaca desplaçaments i estades. Així és. La tornada va ser ahir a la tarda i amb hora de retràs.
I demà tinc visita a l’hospital Josep Trueta de Girona amb la dietista per veure com va l’alimentació. A veure si he perdut pes i si encara puc continuar menjant per la boca o ja he d’utilitzar la Peg.
Seguirem en contacte.

La meva e.l.a. - IX -

La malaltia segueix el seu curs i fent estralls en el meu ja debilitat cos. Ja fa uns quants dies que escric a l, ordinador amb el sistema del gomet al nas, una petita càmera i un teclat virtual a la pantalla. Aquest programa és molt lent, però que hi farem “és lo que hi ha “. Si no, no podria escriure. Els meus braços i mans ja no serveixen per a res. I les cames per ben poca cosa. M,aguanten dret durant un parell o tres de minuts i amb l, ajuda d,algú. La resta del dia o segut en una cadira o estirat al llit.
La capacitat vital també està molt compromesa. Fa uns dos mesos estava en el 51 per cent i ara no ho se . Però dormo amb el Bi-Pap, que fa la funció de pulmó exterior, impulsant l,aire fins al fons dels meus pulmons. Costa una mica d,acostumar-s,hi però al matí em llevo molt millor. Des que dormo amb el Bi-Pa, ho he de fer de panxa enlaire i tal com em deixen em quedo fins l,endemà al matí. Les nits se solen fer llargues i em desperto varies vegades amb l, angoixa de d,ofegar-me amb la mascareta.

De moment encara puc menjar per la boca encara que amb dificultat i amb algun ennuegament de tant en tant. I per el que pugui passar en un futur segurament no gaire llunyà ja porto posada la PEG per alimentar-me directament a l,estómac.
I últimament he perdut també la capacitat de parlar i ni un fil de veu a dures penes pot sortir de la meva boca. Sort de la Mussola que m,entén molt bé i fa de traductora.
La E. L. A. és una malaltia que a poc a poc i despietadament s,ho va emportant tot. Qualsevol signe de vida és arrabassat per la malaltia i allò que es perd ja no tornarà mai més. Es com un huracà que destrossa la meva casa i s, ho emporta tot sense pietat.
El que sí em deixa intacte és la sensibitat per tot el cos i la ment encara que deteriorada al ser jo actor passiu i alhora espectador del meu propi deteriorament físic . La ciència fins avui no ha pogut dir res. I això només pot acabar de dues maneres possibles. O amb la mort o amb un miracle. M, agradaria poder creure en miracles.

SOMNI DE VIDA

Estic jo en la meva cadira de rodes i contemplo davant meu una llarga escala de pedra amb una paret a l,esquerra a on hi ha enganxat un passamà. A la dreta no hi ha res només el buit. Per aquesta escala també hi pugen els cotxes.
Jo m,aixeco de la meva cadira i agafat en el passamà començo a pujar per l,escala fins a dalt. Allà en sortir de l,escala allò que veig primer és un immens jardí de flors de tots els colors però el que més abunda és color vermell que està a primera vista i és un vermell fort i potent. Camino per l,immens jardí i al final de tot diviso un castell. M,hi apropo i veig que és molt gran i em ve una sensació com si ja conegués el castell i com si ja hi hagués estat abans o millor dit sento com si en la meva vida jo vingués allà.
Entro però ara ja em desperto i llàstima per que no puc veure res per dins. Em desperto bé i em queda la sensació del misteri i l,enigma de la vida.

La Muntanya

Imponent, majestuosa, quasi divina

La muntanya està aquí davant meu

Des del temps dels meus avantpassats

Jo també passaré però ella continuarà aquí

Amb la seva grandiosa figura donant fe

De la seva indòmita i pedregosa presència

I des de la meva menudesa, quedo captivat

Per aquesta salvatge i natural bellesa.

I sento la veu que em crida des de allà dalt

Que em diu: vine, puja i posseeix-me!
jo me la miro amb tota l'admiració i respecte

I el meu esperit es deleix per assumir el repte

Mentre pujo, el cansament físic m'acompanya més i més

Però el meu sentiment es desborda d'alegria

Esperant el moment definitiu de fer el cim

I profanar el gran misteri de la gran muntanya.

Després arriba l'hora de tornar a casa

I la tornada amb goig d'haver assolit el cim

Haver fet allò que volia, i que necessitava

El camí de retorn no és fàcil, el cansament apreta

Però les ganes d'arribar i descansar son moltes

Segueixo el corriol que m'ha de tornar a casa

I porto amb emoció la fantasia del meu destí

Que també és el sender que em portà al més enllà.

ESTIU, RECORDS I SENSACIONS

Estiu, sol llum i calor
Tanco els ulls i recordo
L,enyorança d, un temps
Que ja no tornarà a ser
El sol del matí, lluminós
Entra per la finestra del quarto
I jo recordo el temps d,esplendor
Al cor, les rialles de la migdiada
El descobriment de la nuesa i l,amor
El primer t,estimo a la vora del mar
Aquell petó que recordarem sempre
I també el trist i dolorós comiat.

Estiu, temps de descobriment i maduresa
Temps de sega i recollida dels fruits
La natura ens ho dóna tot i alhora també
ens ho treu tot, l,alegria fins i tot la vida
aquest misteri que sempre ens acompanya
i jo cada dia em pregunto per què?
una llàgrima cau amb tristesa, impotència i ràbia
i els records son el bàlsam que alimenta el meu camí
com una barca solca els camins del mar tempestuós
però jo continuo aquí segut en la meva cadira
on m,acompanyen també moments de fantasia
i tot es torna molt més lent, costerut i fatigós
l,estiu passa, el temps passa, la vida passa i jo...

Estiu sol llum i calor
El vent de marinada em porta el sabor de mar
De platges verges, aigües blaves i sorra blanca
Sons llunyans de melodies ja perdudes
I el cant dels ocells, quins records!!
d,infantesa, allà al mas, la sortida del sol
Jo que de terra endins i de pagès en vinc, recordo
Els camps segats, la pols a l,era i el pou d,aigua fresca
Les orenetes que sempre tornaran, voltegen incansables
Sento encara aquella xafogor de les tardes de migdiada
I les nits serenes cobertes d,estels i lluna plena
A l, eixida mentre s,escolta algun lladruc de gos.

Pensaments

Buscàvem la llum de la matinada, i varem trobar la foscor de la nit.

Volíem justícia i varem tenir hipocresia.

No hi ha ningú que tingui tantes ganes de viure com qui sent amenaçada la seva vida.

Volíem ales per poder volar i varem quedar presoners de les nostres misèries.

Buscàvem el valor i la valentia i varem descobrir l,angoixa, el pànic i el desconcert.

Buscàvem la felicitat i varem conèixer la adversitat i l, infortuni.

Esperàvem obtenir riqueses i varem viure en la misèria i la privació.

Volíem ser lliures i varem conèixer les presons i les cadenes.

Desitjàvem estimar però no teníem amor per donar ni sabíem com fer.ho.

Diuen que per poder donar, primer s,ha de TENIR , tant en l,amor com en altres coses.

Deien que ens volien ajudar, però els molt hipòcrites el que volien era dominar les consciències.

Un altre post

Hola, ja torno a ser aqui . Divendres passat també ja varem tenir el cotxe adaptat, per poder.hi entrar jo amb la meva cadira i ja varem anar a fer una volta per l, estay. I el dissabte varem anar a Ampuriabrava a preguntar per fer una tirada en paracaigudes. Es que els meus dos fills s.hi volen tirar i els hem regal pel seu aniversari. Despres varem anar a fer una volta i a menjar una pizza boníssima a Sant Martí d, Empúries.
Encara no he après a posar.hi fotos com abans però ja ho aprendré. Tampoc se trobar el gionet, però ja ho faré amb paciència i temps.

Puc tornar a escriure!!!

Hola a tots. Aquest és el meu primer post amb el nou sistema sense teclat. Es amb un gomet al front, un teclat virtual a la pantalla i una petita cámera que capta els moviments del gomet. Ara només hem falta anar practicant. I prometo fer. ho.

Hospital Carlos III de Madrid

Avui utilitzo per escriure els dits de la meva filla Alba per explicar-vos el meu viatge a Madrid pel control trimestral de l’assaig clínic.

El passat dijous dia 1 de juliol de nou viatja a Madrid a l’hospital Carlos III, pel control i seguiment de l’evolució de la malaltia. Com sempre ens varem aixecar a dos quarts de quatre del matí i cap a l’aeroport que l’avió sortia a les sis i vint-i-cinc. Arribar a Madrid a les set trenta-cinc. Un petit esmorzar i taxi cap a l’hospital. Allà les visites i els controls de sempre, però aquesta vegada em sembla que la única cosa que em varen trobar bé va ser l’electrocardiograma. Les proves musculars varen sortir molt deficients així com també la capacitat pulmonar que estava en un 51%. Fa tres mesos estava en un 81%. Em varen aconsellar instal·lar-me un “Bi-pap”, que vol dir un respirador per a la nit, per ajudar-me en la respiració. També ja tinc hora des de l’hospital Josep Trueta de Girona per posar-me la “Peg”, que vol dir un forat a l’estomac per quan no pugui menjar per la boca poder-me alimentar directament a l’estomac. Ja tenim hora pel dia 12 d’aquest mes per aquesta operació.

A la visita amb la neuròloga es va constatar l’evolució de la malaltia i el seu empitjorament. Però hem de seguir endavant sigui com sigui i plantant cara i donar tantes cosses com sigui possible a aquesta indesitjable companya que és la E.L.A.

A les dues de la tarda ja estàvem de les visites i desprès de donar-nos la medicació pels propers tres mesos i dia per a la propera visita que serà el 23 de Setembre, varem sortir de l’hospital i en un taxi varem anar a dinar pel centre de Madrid i a la tarda varem fer una visita al museu Thyssen-Bornemisza, donat que l’avió no sortia fins a les 22:15 hores. Al final varem sortir a les 24:00 (gairebé dues hores de retràs).

El fet d’anar i tornar en un sol dia com havíem fet fins ara, per a les properes visites l’haurem de canviar i farem almenys una nit a Madrid perquè és molt esgotador fer-ho tot en un sol dia. I a més com aquesta última tornada desprès del retard va ser molt indignant per a mi i la meva mussola que ens varen embarcar últims a l’avió i com que només s’entra per davant ens varen fer fer el “paseillo” per tot l’avió ja que ens varen fer seure a la penúltima fila. Nosaltres havíem demanat d’embarcar primers i així no molestar a ningú, però ens ho varen denegar i així que varem ser els últims amb tot el seguit d’inconvenients per la resta de viatgers que seien al passadís i els de la última fila que es varen haver d’aixecar perquè els de l’assistència em poguessin seure.

la meva e.l.a. VIII

Com ja veieu fa molts dies que he desaparagut de la circulació pero el motiu es de que els meus dits ja no escriuen. Avui utilitzo els dits de la meva mussola .
Estic esperant concretar i practicar el nou sistema que consisteix amb un gomet al nas que fa la feina dels dits amb un teclat virtual i una camera.
I un cop apres el nou sistema espero poder reempendre el contacte amb vosaltres a traves del meu blog.
De moment mirare d´utilitzar els dits que hem siguin mes assequibles .

Coses positives dels ultims dies:
A principi de mes varem fer una escapadeta a la Rioja concretament a Haro , varem anar " de vinos" , i tambe varem fer una mica de cultura i gastronomia . m´ho vaig passar molt be .varem trobar un hotel adaptat que ens va facilitar molt l´estada . Varem visitar una " bodega" l´unica que esta adaptada , el que no vaig poder visitar va ser el monastir de San Millan ja que no hi ha tant sols una rampa d´acces al claustre, ja penjare les fotos ,
Tambe va ser molt gratificant i emocionant el dinar que em varen organitzar a Sant ferriol la colla del Centre Excursionista amb qui tantes sortides a la montanya havia fet , es molt d´agraïr que s´enrecordint de mi ara que no puc anar d´excursió amb ells.
El dinar amb els cosins que solem fer sovint a casa d´un diferent cada vegada , aquesta vegada va ser a l´escala i l´esforç de tots ells per pujar-me amb la cadira els vuit o deu esgraons que hi ha per arribar a la casa , gracies . El proper dinar a casa del meu germa , veurem com ho fem per poder-me banyar a la piscina o si mes no remullar-me amb la manguera com si reguessin.
Ja tenim confirmada la revetlla per dema amb els amics.

Coses negatives dels ultims dies:
cada dia tinc mes problemes per parlar , tambe per menjar sol , i per escriure , sort de la meva mussola que ha decidit fer de prolongacio dels meus dits , amb l´ordinador i tambe am la cullera.
tambe els meus problemas de capacitat pulmonar que en l´ultim control no van ser gaire satisfactoris .
ara ja tinc hora per posar-me la "peg" ( es el sistema de alimentacio per l´estomag ) , no per fer-lo servir de moment per per estar preparat per quan sigui necessari , aixi que de moment no m´estig de anar a fer tiberis per el que pugui ser despres.
Tambe divendres vaig tenir un ensurt , me faltava aire als pulmons , i la mussola va trucar a una ambulancia perque me portes cap a urgencies , un cop alli me varen fer un munt de proves , analitiques , radiografies , electrocardiograma i tot sortia be , pero en les radiografies s´observaba que tenia aire als intestins aixo es el que me provocaba un pes a la panxa i me faltava aire als pulmons , aixi que entre la doctora i la mussola varen decidir que passes la nit alla en observacio i al mati decidirien que fer. Tot va anar be i les analitiques del mati varen sortir correctes i jo ja hem trovaba millor , aixi que cap a casa .

Val a dir que ara estic be .
espero tornar aviat a comunicar-me amb vosaltres a traves del blog , i seguir comapartint amb vosaltres els meu poemes , contes , relats , alegries i miseries.

PER UN INSTANT -- 3 --

Va enfilar el carrer Mosén Constans i passant per davant de la Clínica Salus Infirmorum a punt va estar d’atropellar una senyora gram que travessava pel pas de vianants.

_ Compte!!, que em vol matar?- Li va dir la senyora.

_ Ufff perdoni, és que no l’havia vist. M’ha sortit vostè tant de cop per aquí, que jo no l’havia vist.

_ Doncs a veure si vigila una mica més que ja és prou grandet.

_ Miri senyora, jo puc ser grandet, però si es mira bé, vostè encara ho és molt més que jo, o sigui que a veure si s’ho aplica a vostè mateixa també.

I posant primera al cotxe i encara més nerviós i emprenyat va continua el seu camí, pel carrer Mosén Constans. .

L’Ester ja circulava per la carretera de Barcelona en direcció sud, per anar a agafar l’autopista a Girona Sud, en direcció a Banyoles i sortir a Girona Nord i com que era gratuïta era de bon fer. Passant per davant de la fàbrica de la Nestlé se sentia una olor de cafè torrefacte i va pensar –Mira, avui torren cafè a la fàbrica. I una mica més enllà passant per aquells desmunts de terra pel TGV va sentir pena per la destrossa del paisatge que es portava a terme . La retallada de terra de la muntanya, la tala dels arbres del bosc. Tot allò que en deien progrés, per a ella, no era res més que destrucció i la consegüent especulació i enriquiment per uns quants a les esquenes de molts. Els pensaments li voltejaven pel cap d’aquí i d’allà, sense poder-los aturar. I es preguntava a si mateixa:

- Com es pot dir progrés de tanta destrucció de la natura? I com es farà la funció clorofíl·lica i es netejarà l’aire si es destrossa tant el bosc. I els animals a on viuran?. Els mamífers que viuen al bosc no tindran espai per poder viure la seva vida. Ja els hi hem tallat molts dels seus camins amb tantes autopistes, autovies, i vies de tren i la impossibilitat de poder-les travessar per la seva part. Al final deixarem el planeta tot cobert d’asfalt i així ja no ens embrutarem les sabates de fang.

Anava seguint amb els seus pensaments i ja havia arribat a la sortida de Girona Nord per agafar l’autovia que l’havia de dur a Banyoles. Al peatge va entregar el tiquet, i li va donar la -bona tarda – a la noia que hi havia a la cabina.

En Carles es va voler treure les mil cabòries que tenia al cap i va dir-se a si mateix:- A veure si em concentro en alguna cosa que em relaxi de veritat. Va intentar deixar la ment en blanc i a veure cap a on se li’n anaven els pensaments. I en aquell moment se li va presentar la figura d’una noia amb qui havia tingut una relació de poc temps però molt intensa, un amor de joventut. De quan tant ell com ella vivien encara a la seva ciutat de naixement, a Sabadell. Es va concentrar en aquella noia. Si, es deia Ester. Ara me’n recordo perfectament. Era rossa i tenia un ulls blaus que el portaven boig. S’havia enamorat d’ella. Feia tant de temps que no en sabia res. Què deu estar fent ara? S’haurà casat?. Tindrà fills? .- Era una noia amb molta tendresa, i una mica llunàtica, com una bona Àries que era. Tots aquests pensaments el van anar calmant una mica. Formaven part de la seva vida que li agradava de recordar. Aquells temps de jovenesa, amb els projectes encara bona part per realitzar. On tot era encara possible.

L’Ester anava per davant de la fàbrica dels pinsos Diana, i que abans es deia Ganador. Algun problema econòmic havien tingut els del Ganador i ara feia un temps que l’havien comprat uns altres i li havien canviat el nom. Va tenir un flash a la ment pensant en la tiradora de cartes del Tarot que li va parlar d’aquell encontre. I se li va ficar a la seva ment aquella imatge que tant de temps feia que no recordava. _Com es deia ? pensava. Ostres!!. Mmm.... No recordo com es deia. Fa tant de temps d’això.

_ Em sembla que jo devia tenir uns 17 anys més o menys. Però el que si recordo es encara la seva cara que tenia una expressió una mica confosa. I recordo amb molta claredat que era capaç d’ensarronar a qualsevol que se l’escoltés. Mira si no com hi vaig caure jo. Era bon noi, però una mica massa egoista.

- Ah doncs mira, no em faria res de saber que fa ara. Seria bo que aquella trobada que em varen dir les cartes fos amb aquesta persona.

Ahh!!, ara recordo com es deia. Carles, es deia Carles-, anava pensant.

Ja estava a prop d’arribar a l’alçada de Cornellà, i va veure que el cotxe se li havia embalat massa i va treure el peu de l’accelerador. Tenia ànsia ja d’arribar a casa per preparar-se alguna cosa per dinar. Després descansaria una bona estona, estirada al sofà i escoltant una música relaxant, per després dutxar-se i arreglar-se i tornat cap a Girona. Havien quedat amb la Júlia que per allà a les 7 es trucarien per telèfon per veure com quedaven per anar a Platja d’Aro.

Ell, en Carles passava per la zona de la Plaça de la Vergonya i els Súper mercats , i va pensar, que ell havia tingut feia ja temps un negoci de distribució de plats precuinats per les grans superfícies. I va pensar:- Si no hagués estat per aquell maleït dia que vaig entregar aquella partida de fesoles una mica passades i que van fer mal de ventre a molta gent, hauria fet molts diners. Però jo no em pensava pas que estesin tant malament per denunciar-me. Clar que els mal perits em van denunciar. I el contracte de serviment a fer punyetes.

Passant per davant de la Xocolata Torras, es va dir: - Mira, em pararé a dinar aquí a Can Selvatà. És un lloc barat i et serveixen ràpid i avui que vaig sol així en faré mes via.

I arribant davant mateix del restaurant es va adonar de que estava tancat.

-No sé què deu passar, no tanquen mai els divendres a l’hora de dinar-, es va per si mateix. I en aquell precís moment i sobre la marxa va donar un cop de volant per inèrcia, cap a l’esquerra per ficar-se dins l’aparcament del bar de davant, el bar Borgonyà, que havia vist que sí que estava obert.

Uns segons abans l’Ester havia deixat l’autovia per ficar-se dins la rotonda i agafar ja l’últim tram per arribar a Banyoles. I en arribar davant del bar Borgonyà, l’Ester només va tenir temps de dir: - Però que fa aquest boig!!. I allà mateix, al vell mig de la carretera, es va sentir primer un xeric de rodes frenant i seguidament un cop fort : CRASSSSSSSHHHH.

Els dos cotxes es van quedar finalment quiets, després d’haver aixecat una bona polseguera i fum. El BMW mig entravessat a la carretera, a l’altra banda després d’haver donat dues voltes sobre el seu mateix eix. El Renault Mégane tombat al marge dret de la carretera.

Els instants van passar molt de pressa. I va ser en un d’aquells, que tota la seva vida li va passar pel cap, com si fos una pel·lícula. Va ser com si tornés a reviure tots els anys de la seva vida concentrats en un segon, culminats al final amb una gran resplendor de llum blanca . Una cosa que no la podem copsar amb la nostra ment racional, com en tantes d’altres situacions.

Ella es va quedar asseguda igual al seu seient, en estat inconscient i amb el cap ben tombat damunt del volant, i com sempre sol passar en els cassos d’accidents se li van llevar les sabates. Sort encara de portar ben cordat el cinturó de seguretat.

En Carles, en canvi no el devia portar lligat, i encara sort, ja que al anar amb un cotxe descapotable, va sortir disparat a la primera volta i va anar a parar a l’altra costat de la cuneta. Del contrari podria haver quedat a sota del cotxe. Va quedar ben estirat al mig de la cuneta i tampoc es movia. Per a ell, aquells van ser instants de confusió i de por.

També van ser minuts de confusió pels primers que van anar a socórrer als accidentats.

Entre els primers que varen assistir als ferits hi havia en Damià, que seguia amb el seu cotxe darrera l’Ester, des de feia molta estona abans de l’accident.

Segurament aquelles cartes del Tarot devien estar enverinades aquell dia que l’Ester va anar amb la Júlia a tirar-se-les o bé en algun designi superior estava escrit aquell encontre.

CONTINUARÀ.................

PER UN INSTANT -- 2 --

Amb els seus 46 anys en Carles tenia un aspecte cansat i semblava més gran del que era realment. Ah, però això sí que tenia, i era una retòrica que el feia capaç de vendre fins i tot trossos de cel a les beates.
Al sortir de la oficina li havia dit a la secretària:
- Aquesta tarda no m’esperis que tinc coses a fer. Però si surt alguna cosa important ja saps, em truques al mòbil.
- Ok, li va contestar la Verònica.
Ell tenia pensat d’anar a passar el cap de setmana, amb la dona i els fills, a l’apartament que tenia a Platja d’Aro.
L’Ester va buscar dins del bolso la clau del cotxe va obrir-lo i es va asseure al volant preparada per engegar-lo i en aquell moment li va venir a la memòria una cosa que havia fet feia un mes més o menys. Ella sempre havia estat una mica seguidora de les coses esotèriques i molt especialment a anar a tirar-se les cartes del tarot. I aquell dia del mes de Març hi havia anat amb la Júlia. En va sortir molt contenta per que li varen dir entre altres coses:
- D’aquí a pocs dies tindràs un encontre amb un antiga amistat masculina , i que fa molt temps que no veus.
Aquell dia va estar tota confosa intentant esbrinar qui podia ser, però va ser impossible d’aclarir-se i li va dir a la Júlia:
_ Qui pot ser ? Bé, hi ha molt camí per córrer, i he conegut molta gent. Un antic company d’universitat?, un antic amant?, jajaja, això estaria bé. A veure si resulta que ara trobaré l’home de la meva vida en un antic amant?. Estaria bé, no?- Això mateix va pensar, estaria bé que fos l’home de la meva vida, mentre engegava el cotxe i amb una cara mig somrient, per aquells pensaments que havia tingut en aquells moments i que ja tenia oblidats després de pocs dies d’anar a tirar-se les cartes.
En Carles acabava de treure el cotxe de l’aparcament i enfilava el carrer. Tenia el cap molt espès i un nus a l’estómac. L’havien trucat del Banc S, i li deien que al venciment de la Pòlissa de crèdit no li renovarien. O sigui que els hi hauria de pagar el total del deute que era de 150.000 euros. I anava pensant:
- I ara com ho faré per cancel•lar aquest deute? Ufffff. Aquests malparits ara em reclamen i no em volen renovar. Doncs, saps què? Que es fotin. Que m’embarguin si volen- No tinc pas els diners per pagar-ho això ara. A lo millor si s’esperen els podré treure d’algun lloc.
Mentre tenia el cap ple de cabòries anava conduint el seu BMW, però qualsevol que el veiés s’hauria pensat que anava begut. I no hi anava pas gens. El que passava era que conduïa per inèrcia i tenia el cap en les seves cabòries. Sense prestar massa atenció a la conducció que era una mica temerària. També li va venir al cap a veure com li diria a la seva dona que li faltaven tants diners per retornar al banc S. Aquella dona jove i guapa, i que el feia sentir tant orgullós de si mateix. Li agradava que el miressin i l’envegessin quan anava amb ella. Era una noia Ucraïnesa i es deia Olena, tenia 30 anys i molt ben portats. Feia cinc anys que estaven junts i havien tingut dos fills. Una nena que tenia 4 anys i el nen que en tenia 2 i mig. Clar que tampoc ella hi podria fer res per solucionar-li el problema. És que tampoc en sabia gaire bé res dels negocis d’en Carles. Ell solia marxar els matins i tornava al vespre. Ella es cuidava dels nens. De la gran portar-la al col•legi i al petit a la guarderia. També aprofitava per anar a classes de català. Quan va arribar a Catalunya no en tenia ni papa de l’idioma. Ara ja el parlava molt bé i volia perfeccionar l’escriptura. També feia algunes gestions de la casa. Però la neteja, el menjar, la planxa i tot això ho feia una noia sud-americana que tenien contractada cada dia. I la nena també feia activitats extraescolars, com patinatge, música, amb solfeig i violoncel. I tot això tenia un cost al que no podia renunciar, sota la pena de perdre el seu prestigi davant la família i els amics.


CONTINUARÀ .................

PER UN INSTANT --1 --

Aquell era un divendres del mes d’Abril com qualsevol altre. L’Ester acabava de sortir

de la oficina d’assegurances on treballava, del carrer de la Creu a Girona, des de feia ja cinc

anys. Anava a buscar el cotxe que el tenia aparcat davant mateix, a l’altra costat de la

carretera de Barcelona. Era difícil trobar aparcament ja que les obres del T.G.V., s’havien menjat tot l’aparcament de sota les vies del tren.

Havien quedat amb la Júlia d’anar a passar el cap de setmana a Platja d’Aro i si feia bon temps, com els últims dies anirien a prendre el sol a la platja encara que sense banyar-se. L’aigua era encara molt freda. I si no anirien de botigues i a passejar i pel vespre ja havien quedat amb dos nois que havien conegut feia uns quinze dies a la discoteca. L’Ester tenia 41 anys recent complerts. Era rossa i amb una bona i llarga cabellera. Ulls blaus i de mirada profunda, una cara rodoneta, amb els pòmuls una mica sortits i uns llavis molsuts. El seu cos era ben proporcionat i les corbes eren destacades i al seu lloc.

A pesar dels anys tenia una aspecte molt jovenívol i un caràcter una mica esborrajat, Tothom deia que era molt bona persona, però que no tenia sort amb els nois. Sempre se’ls buscava complicats i les relacions no li duraven.

La Júlia era una mica més gran que ella, en tenia 46 anys i ja s’havia fet a la idea de quedar soltera. Ja no es volia complicar la vida. S’havia acostumat molt bé a viure i fer la seva vida sola. Amb l’Ester s’hi trobava bé i s’havia convertit amb la seva millor amiga. Mentre, l’Ester, anava pensant amb la seva amiga Júlia i en el cap de setmana, va arribar fins al cotxe, un Renault Megane, de color negre, que feia poc mes de tres mesos que se l’havia comprat, precisament fent un crèdit al banc P. S’havia fet un segur a tot risc a la companyia on treballava, per si de cas. Feia temps que portava cotxe i mai havia tingut cap accident ni cap problema greu. Tant sols alguna petita ratllada aparcat. S’havia venut el Seat Ibiza que ja tenia molts kilòmetres i anys i havia comprat el cotxe que li agradava.

Mentrestant a Banyoles, a la plaça de Catalunya de la Vila Olímpica, en Carles sortia de la feina i va puja al seu BMW descapotable per dirigir-se cap a casa seva a Girona, on vivia. El dia havia estat feixuc, ja que les coses no li anaven com ell volia. De fet mai li havien anat com ell hagués volgut. Ara es dedicava a la compravenda de finques a partir d’un milió d’euros, com li agradava de presentar-se. Sempre li havia agradat de fer volar coloms. Però als moments actuals no era pas un bon ofici això de vendre finques d’un milió d’euros. I les despeses l’estrenyien i els deutes dels bancs començaven a ofegar. Però ell volia seguir el ritme. A casa tenia una dona jove i guapa i un fill i una filla que mantenir.

En Carles tenia 46 anys i des dels 23 que sempre s’havia dedicat als negocis. Havia començat per tenir una empresa de perforacions de pous que va haver de deixar per una denúncia que li van posar per tenir gent llogada sense assegurar i a més no pagar els impostos a hisenda, amb lo qual li varen embargar la casa per poder fer front a les multes imposades. Entre les multes i la hipoteca que hi tenia i que no pagava se li van quedar la casa i es va haver de buscar la vida per altres indrets.

CONTINUARÀ..............

ANIVERSARI DE LA " MUSSOLA"

El passat dia 11 va ser l’aniversari de la meva “Mussola”. 50 tacos li van caure. Era per celebrar “por todo lo alto”. De moment aquest dia ho varem celebrar anant a fer un bon sopar.

Però també hi va haver festa gran. Per el dissabte dia 15 li havia preparat una festa sorpresa amb família i amics, anant a fer un sopar amb tota la colla. Varem ser 28 i dos que no van poder venir. Total hauríem estat 30.

La festa va ser molt guapa i molt emotiva. Varem brindar amb cava pels anys viscuts i per molts anys més. Varem fer un pastís d’aniversari. I a l’hora dels regals n’hi va haver molts i variats. Jo per la meva part li vaig dedicar un poema, que tenia pensat llegir-li allà davant tothom. Però com que ja la meva veu se’n ressent molt de la malaltia, i també que al restaurant hi havia altres taules amb molt de xivarri, no vaig poder llegir-lo jo i li vaig donar que el llegís ella. Amb el seu permís el publico al final.

Ara us deixo algunes de les fotos de la festa i al final us deixo el poema que li vaig dedicar.

TOT RECORDANT ..................

El pas del Temps.

Quan jo navegava amb el meu vaixell pirata,

Un dia en l’immensa mar, vaig trobar una illa,

I eres tu aquella illa per poder-hi descansar,

Per curar-me les ferides de la mar i la tempesta,

No era una illa deserta, sinó plena de vida i d’amor

Una illa que nodria la meva necessitat de repòs,

I de sentir-me cuidat i mimat. Aquella illa eres tu.

Va passar el temps i ja no vaig poder fugir d’allà,

Aquella illa em va atrapar i jo m’hi vaig quedar,

S’hi estava bé i jo podia ser el pirata sense la mar,

Varem viure amb els colors de la de primavera

Varem recollir amb treball, els fruits de l’estiu,

Varem viure aquella màgia de la llum de la tardor

Varem viure dies de gelor intens i de fred hivern

Però varem teixir teranyines com a pacients pescadors

I els projectes de futur eren molts i engrescadors

Encara ens faltava pujar a la Mola i a la Tossa Plana

Talaixà i la vall d’Hormoier, i camins de ronda,

Envelliríem junts em deies, te’n recordes?.

Viatjarem per mig món, veurem el sol de mitjanit,

L’aventura de civilitzacions passades, Perú, Petra i Palmira

I estarem junts i xerrarem i ens explicarem moltes coses

Però...........

Un mal dia tot es va capgirar i la maleïda ELA em va atrapar

No podia ser veritat, era un mal son, una mala passada

Plors, llàgrimes vessades i aquella impotència de no saber...

Però a pesar de la desgràcia que ens va caure em sé afortunat

Tu vas decidir continuar i estar amb mi a pesar dels negres núvols

Jo hauria entès encara que amb dolor, una altra decisió teva,

I per això ara i aquí us vull demanar a tots que alceu la copa

I juntament amb mi, brindem ben fort i ben alt,

Per la meva Mussola que és també el meu Pal de Paller,

Per que avui celebrem els teus 50 ANYS. FELICITATS!!

MOLTES FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Llop Estepari

El Pirata

La Granota Ping

Josep

Maig del 2010