Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris somnis i petits relats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris somnis i petits relats. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 d’agost del 2010

SOMNI DE VIDA




Estic jo en la meva cadira de rodes i contemplo davant meu una llarga escala de pedra amb una paret a l,esquerra a on hi ha enganxat un passamà. A la dreta no hi ha res només el buit. Per aquesta escala també hi pugen els cotxes.
Jo m,aixeco de la meva cadira i agafat en el passamà començo a pujar per l,escala fins a dalt. Allà en sortir de l,escala allò que veig primer és un immens jardí de flors de tots els colors però el que més abunda és color vermell que està a primera vista i és un vermell fort i potent. Camino per l,immens jardí i al final de tot diviso un castell. M,hi apropo i veig que és molt gran i em ve una sensació com si ja conegués el castell i com si ja hi hagués estat abans o millor dit sento com si en la meva vida jo vingués allà.
Entro però ara ja em desperto i llàstima per que no puc veure res per dins. Em desperto bé i em queda la sensació del misteri i l,enigma de la vida.

dilluns, 31 de maig del 2010

PER UN INSTANT -- 3 --




Va enfilar el carrer Mosén Constans i passant per davant de la Clínica Salus Infirmorum a punt va estar d’atropellar una senyora gram que travessava pel pas de vianants.

_ Compte!!, que em vol matar?- Li va dir la senyora.

_ Ufff perdoni, és que no l’havia vist. M’ha sortit vostè tant de cop per aquí, que jo no l’havia vist.

_ Doncs a veure si vigila una mica més que ja és prou grandet.

_ Miri senyora, jo puc ser grandet, però si es mira bé, vostè encara ho és molt més que jo, o sigui que a veure si s’ho aplica a vostè mateixa també.

I posant primera al cotxe i encara més nerviós i emprenyat va continua el seu camí, pel carrer Mosén Constans. .

L’Ester ja circulava per la carretera de Barcelona en direcció sud, per anar a agafar l’autopista a Girona Sud, en direcció a Banyoles i sortir a Girona Nord i com que era gratuïta era de bon fer. Passant per davant de la fàbrica de la Nestlé se sentia una olor de cafè torrefacte i va pensar –Mira, avui torren cafè a la fàbrica. I una mica més enllà passant per aquells desmunts de terra pel TGV va sentir pena per la destrossa del paisatge que es portava a terme . La retallada de terra de la muntanya, la tala dels arbres del bosc. Tot allò que en deien progrés, per a ella, no era res més que destrucció i la consegüent especulació i enriquiment per uns quants a les esquenes de molts. Els pensaments li voltejaven pel cap d’aquí i d’allà, sense poder-los aturar. I es preguntava a si mateixa:

- Com es pot dir progrés de tanta destrucció de la natura? I com es farà la funció clorofíl·lica i es netejarà l’aire si es destrossa tant el bosc. I els animals a on viuran?. Els mamífers que viuen al bosc no tindran espai per poder viure la seva vida. Ja els hi hem tallat molts dels seus camins amb tantes autopistes, autovies, i vies de tren i la impossibilitat de poder-les travessar per la seva part. Al final deixarem el planeta tot cobert d’asfalt i així ja no ens embrutarem les sabates de fang.

Anava seguint amb els seus pensaments i ja havia arribat a la sortida de Girona Nord per agafar l’autovia que l’havia de dur a Banyoles. Al peatge va entregar el tiquet, i li va donar la -bona tarda – a la noia que hi havia a la cabina.

En Carles es va voler treure les mil cabòries que tenia al cap i va dir-se a si mateix:- A veure si em concentro en alguna cosa que em relaxi de veritat. Va intentar deixar la ment en blanc i a veure cap a on se li’n anaven els pensaments. I en aquell moment se li va presentar la figura d’una noia amb qui havia tingut una relació de poc temps però molt intensa, un amor de joventut. De quan tant ell com ella vivien encara a la seva ciutat de naixement, a Sabadell. Es va concentrar en aquella noia. Si, es deia Ester. Ara me’n recordo perfectament. Era rossa i tenia un ulls blaus que el portaven boig. S’havia enamorat d’ella. Feia tant de temps que no en sabia res. Què deu estar fent ara? S’haurà casat?. Tindrà fills? .- Era una noia amb molta tendresa, i una mica llunàtica, com una bona Àries que era. Tots aquests pensaments el van anar calmant una mica. Formaven part de la seva vida que li agradava de recordar. Aquells temps de jovenesa, amb els projectes encara bona part per realitzar. On tot era encara possible.

L’Ester anava per davant de la fàbrica dels pinsos Diana, i que abans es deia Ganador. Algun problema econòmic havien tingut els del Ganador i ara feia un temps que l’havien comprat uns altres i li havien canviat el nom. Va tenir un flash a la ment pensant en la tiradora de cartes del Tarot que li va parlar d’aquell encontre. I se li va ficar a la seva ment aquella imatge que tant de temps feia que no recordava. _Com es deia ? pensava. Ostres!!. Mmm.... No recordo com es deia. Fa tant de temps d’això.

_ Em sembla que jo devia tenir uns 17 anys més o menys. Però el que si recordo es encara la seva cara que tenia una expressió una mica confosa. I recordo amb molta claredat que era capaç d’ensarronar a qualsevol que se l’escoltés. Mira si no com hi vaig caure jo. Era bon noi, però una mica massa egoista.

- Ah doncs mira, no em faria res de saber que fa ara. Seria bo que aquella trobada que em varen dir les cartes fos amb aquesta persona.

Ahh!!, ara recordo com es deia. Carles, es deia Carles-, anava pensant.

Ja estava a prop d’arribar a l’alçada de Cornellà, i va veure que el cotxe se li havia embalat massa i va treure el peu de l’accelerador. Tenia ànsia ja d’arribar a casa per preparar-se alguna cosa per dinar. Després descansaria una bona estona, estirada al sofà i escoltant una música relaxant, per després dutxar-se i arreglar-se i tornat cap a Girona. Havien quedat amb la Júlia que per allà a les 7 es trucarien per telèfon per veure com quedaven per anar a Platja d’Aro.

Ell, en Carles passava per la zona de la Plaça de la Vergonya i els Súper mercats , i va pensar, que ell havia tingut feia ja temps un negoci de distribució de plats precuinats per les grans superfícies. I va pensar:- Si no hagués estat per aquell maleït dia que vaig entregar aquella partida de fesoles una mica passades i que van fer mal de ventre a molta gent, hauria fet molts diners. Però jo no em pensava pas que estesin tant malament per denunciar-me. Clar que els mal perits em van denunciar. I el contracte de serviment a fer punyetes.

Passant per davant de la Xocolata Torras, es va dir: - Mira, em pararé a dinar aquí a Can Selvatà. És un lloc barat i et serveixen ràpid i avui que vaig sol així en faré mes via.

I arribant davant mateix del restaurant es va adonar de que estava tancat.

-No sé què deu passar, no tanquen mai els divendres a l’hora de dinar-, es va per si mateix. I en aquell precís moment i sobre la marxa va donar un cop de volant per inèrcia, cap a l’esquerra per ficar-se dins l’aparcament del bar de davant, el bar Borgonyà, que havia vist que sí que estava obert.

Uns segons abans l’Ester havia deixat l’autovia per ficar-se dins la rotonda i agafar ja l’últim tram per arribar a Banyoles. I en arribar davant del bar Borgonyà, l’Ester només va tenir temps de dir: - Però que fa aquest boig!!. I allà mateix, al vell mig de la carretera, es va sentir primer un xeric de rodes frenant i seguidament un cop fort : CRASSSSSSSHHHH.

Els dos cotxes es van quedar finalment quiets, després d’haver aixecat una bona polseguera i fum. El BMW mig entravessat a la carretera, a l’altra banda després d’haver donat dues voltes sobre el seu mateix eix. El Renault Mégane tombat al marge dret de la carretera.

Els instants van passar molt de pressa. I va ser en un d’aquells, que tota la seva vida li va passar pel cap, com si fos una pel·lícula. Va ser com si tornés a reviure tots els anys de la seva vida concentrats en un segon, culminats al final amb una gran resplendor de llum blanca . Una cosa que no la podem copsar amb la nostra ment racional, com en tantes d’altres situacions.

Ella es va quedar asseguda igual al seu seient, en estat inconscient i amb el cap ben tombat damunt del volant, i com sempre sol passar en els cassos d’accidents se li van llevar les sabates. Sort encara de portar ben cordat el cinturó de seguretat.

En Carles, en canvi no el devia portar lligat, i encara sort, ja que al anar amb un cotxe descapotable, va sortir disparat a la primera volta i va anar a parar a l’altra costat de la cuneta. Del contrari podria haver quedat a sota del cotxe. Va quedar ben estirat al mig de la cuneta i tampoc es movia. Per a ell, aquells van ser instants de confusió i de por.

També van ser minuts de confusió pels primers que van anar a socórrer als accidentats.

Entre els primers que varen assistir als ferits hi havia en Damià, que seguia amb el seu cotxe darrera l’Ester, des de feia molta estona abans de l’accident.

Segurament aquelles cartes del Tarot devien estar enverinades aquell dia que l’Ester va anar amb la Júlia a tirar-se-les o bé en algun designi superior estava escrit aquell encontre.




CONTINUARÀ.................

divendres, 28 de maig del 2010

PER UN INSTANT -- 2 --



Amb els seus 46 anys en Carles tenia un aspecte cansat i semblava més gran del que era realment. Ah, però això sí que tenia, i era una retòrica que el feia capaç de vendre fins i tot trossos de cel a les beates.
Al sortir de la oficina li havia dit a la secretària:
- Aquesta tarda no m’esperis que tinc coses a fer. Però si surt alguna cosa important ja saps, em truques al mòbil.
- Ok, li va contestar la Verònica.
Ell tenia pensat d’anar a passar el cap de setmana, amb la dona i els fills, a l’apartament que tenia a Platja d’Aro.
L’Ester va buscar dins del bolso la clau del cotxe va obrir-lo i es va asseure al volant preparada per engegar-lo i en aquell moment li va venir a la memòria una cosa que havia fet feia un mes més o menys. Ella sempre havia estat una mica seguidora de les coses esotèriques i molt especialment a anar a tirar-se les cartes del tarot. I aquell dia del mes de Març hi havia anat amb la Júlia. En va sortir molt contenta per que li varen dir entre altres coses:
- D’aquí a pocs dies tindràs un encontre amb un antiga amistat masculina , i que fa molt temps que no veus.
Aquell dia va estar tota confosa intentant esbrinar qui podia ser, però va ser impossible d’aclarir-se i li va dir a la Júlia:
_ Qui pot ser ? Bé, hi ha molt camí per córrer, i he conegut molta gent. Un antic company d’universitat?, un antic amant?, jajaja, això estaria bé. A veure si resulta que ara trobaré l’home de la meva vida en un antic amant?. Estaria bé, no?- Això mateix va pensar, estaria bé que fos l’home de la meva vida, mentre engegava el cotxe i amb una cara mig somrient, per aquells pensaments que havia tingut en aquells moments i que ja tenia oblidats després de pocs dies d’anar a tirar-se les cartes.
En Carles acabava de treure el cotxe de l’aparcament i enfilava el carrer. Tenia el cap molt espès i un nus a l’estómac. L’havien trucat del Banc S, i li deien que al venciment de la Pòlissa de crèdit no li renovarien. O sigui que els hi hauria de pagar el total del deute que era de 150.000 euros. I anava pensant:
- I ara com ho faré per cancel•lar aquest deute? Ufffff. Aquests malparits ara em reclamen i no em volen renovar. Doncs, saps què? Que es fotin. Que m’embarguin si volen- No tinc pas els diners per pagar-ho això ara. A lo millor si s’esperen els podré treure d’algun lloc.
Mentre tenia el cap ple de cabòries anava conduint el seu BMW, però qualsevol que el veiés s’hauria pensat que anava begut. I no hi anava pas gens. El que passava era que conduïa per inèrcia i tenia el cap en les seves cabòries. Sense prestar massa atenció a la conducció que era una mica temerària. També li va venir al cap a veure com li diria a la seva dona que li faltaven tants diners per retornar al banc S. Aquella dona jove i guapa, i que el feia sentir tant orgullós de si mateix. Li agradava que el miressin i l’envegessin quan anava amb ella. Era una noia Ucraïnesa i es deia Olena, tenia 30 anys i molt ben portats. Feia cinc anys que estaven junts i havien tingut dos fills. Una nena que tenia 4 anys i el nen que en tenia 2 i mig. Clar que tampoc ella hi podria fer res per solucionar-li el problema. És que tampoc en sabia gaire bé res dels negocis d’en Carles. Ell solia marxar els matins i tornava al vespre. Ella es cuidava dels nens. De la gran portar-la al col•legi i al petit a la guarderia. També aprofitava per anar a classes de català. Quan va arribar a Catalunya no en tenia ni papa de l’idioma. Ara ja el parlava molt bé i volia perfeccionar l’escriptura. També feia algunes gestions de la casa. Però la neteja, el menjar, la planxa i tot això ho feia una noia sud-americana que tenien contractada cada dia. I la nena també feia activitats extraescolars, com patinatge, música, amb solfeig i violoncel. I tot això tenia un cost al que no podia renunciar, sota la pena de perdre el seu prestigi davant la família i els amics.


CONTINUARÀ .................

dijous, 27 de maig del 2010

PER UN INSTANT --1 --


Aquell era un divendres del mes d’Abril com qualsevol altre. L’Ester acabava de sortir

de la oficina d’assegurances on treballava, del carrer de la Creu a Girona, des de feia ja cinc

anys. Anava a buscar el cotxe que el tenia aparcat davant mateix, a l’altra costat de la

carretera de Barcelona. Era difícil trobar aparcament ja que les obres del T.G.V., s’havien menjat tot l’aparcament de sota les vies del tren.

Havien quedat amb la Júlia d’anar a passar el cap de setmana a Platja d’Aro i si feia bon temps, com els últims dies anirien a prendre el sol a la platja encara que sense banyar-se. L’aigua era encara molt freda. I si no anirien de botigues i a passejar i pel vespre ja havien quedat amb dos nois que havien conegut feia uns quinze dies a la discoteca. L’Ester tenia 41 anys recent complerts. Era rossa i amb una bona i llarga cabellera. Ulls blaus i de mirada profunda, una cara rodoneta, amb els pòmuls una mica sortits i uns llavis molsuts. El seu cos era ben proporcionat i les corbes eren destacades i al seu lloc.

A pesar dels anys tenia una aspecte molt jovenívol i un caràcter una mica esborrajat, Tothom deia que era molt bona persona, però que no tenia sort amb els nois. Sempre se’ls buscava complicats i les relacions no li duraven.

La Júlia era una mica més gran que ella, en tenia 46 anys i ja s’havia fet a la idea de quedar soltera. Ja no es volia complicar la vida. S’havia acostumat molt bé a viure i fer la seva vida sola. Amb l’Ester s’hi trobava bé i s’havia convertit amb la seva millor amiga. Mentre, l’Ester, anava pensant amb la seva amiga Júlia i en el cap de setmana, va arribar fins al cotxe, un Renault Megane, de color negre, que feia poc mes de tres mesos que se l’havia comprat, precisament fent un crèdit al banc P. S’havia fet un segur a tot risc a la companyia on treballava, per si de cas. Feia temps que portava cotxe i mai havia tingut cap accident ni cap problema greu. Tant sols alguna petita ratllada aparcat. S’havia venut el Seat Ibiza que ja tenia molts kilòmetres i anys i havia comprat el cotxe que li agradava.

Mentrestant a Banyoles, a la plaça de Catalunya de la Vila Olímpica, en Carles sortia de la feina i va puja al seu BMW descapotable per dirigir-se cap a casa seva a Girona, on vivia. El dia havia estat feixuc, ja que les coses no li anaven com ell volia. De fet mai li havien anat com ell hagués volgut. Ara es dedicava a la compravenda de finques a partir d’un milió d’euros, com li agradava de presentar-se. Sempre li havia agradat de fer volar coloms. Però als moments actuals no era pas un bon ofici això de vendre finques d’un milió d’euros. I les despeses l’estrenyien i els deutes dels bancs començaven a ofegar. Però ell volia seguir el ritme. A casa tenia una dona jove i guapa i un fill i una filla que mantenir.

En Carles tenia 46 anys i des dels 23 que sempre s’havia dedicat als negocis. Havia començat per tenir una empresa de perforacions de pous que va haver de deixar per una denúncia que li van posar per tenir gent llogada sense assegurar i a més no pagar els impostos a hisenda, amb lo qual li varen embargar la casa per poder fer front a les multes imposades. Entre les multes i la hipoteca que hi tenia i que no pagava se li van quedar la casa i es va haver de buscar la vida per altres indrets.



CONTINUARÀ..............

divendres, 30 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN. Capítol V i últim



DRAMA RURAL


Dos mesos i mig va passar amagat per les boscúries menjant arrels i fruits silvestres i el que podia arreplegar i bevent aigua dels rierols. La infecció i les ferides de les cames es van anar apoderant d’ell. Fins que un dia va ser trobat per uns caçadors que no el coneixien i es va fer portar a casa seva. Arribats a casa seva el varen pujar al quarto i el varen abrigar amb la màrfega de pallons. Després varen avisar al metge i aquest un cop escoltades les explicacions dels caçadors va avisar la força pública. Ja sabia de qui es tractava.

Al entrar al quarto varen sentir una forta pudor a sofra i a carn cremada. Varen aixecar la màrfega del llit i varen quedar sangglaçats al veure que dins d’aquell llit no hi havia un cos humà, si no que hi havia un soc d’olivera mig cremat. També la màrfega estava una mica socarrimada i la porta d’entrada estava esgarrapada.

Tampoc mai es va poder esbrinar què havia passat allà a ca l’As d’Oros. Mai es va trobar el cos d’aquell home i alguns van pensar que era cosa de màgia o de diables.

I així acaba aquesta trista història i els pagesos d’aquelles rodalies varen poder viure en pau i tranquil·litat des d’aquell dia.

Arribats aquí, l’avi Ramon es va aixecar de l’escó de la vora del foc, per anar a fer una bona tirada de vi amb el porró. Deia que tenia la boca seca de xerrar. Després d’un respir per part de tots, ens va dir:

- Ep, que encara no he acabat, ara falta una segona part.

I va començar:

Com que aquesta història sempre m’havia tingut intrigat, quan vaig ser una mica més grandet vaig engrescar a dos companys més per anar a fer una visita a ca l’As d’Oros.

I ja ens tens camí de la casa amb una sensació entre encuriosida i d’espant. I quan hi varem arribar varem veure que la casa estava gairebé derruïda. Tenia una paret totalment a terra i les altres eren plenes d’esbarzers i heures. Després de tants anys tot estava deixat de la mà de Déu. La vegetació s’havia apoderat de tot i pel terra només hi havia que calçobres. No obstant a l’entrada encara hi quedaven una tremuja de la màquina de garbellar, un estassa barders, algunes argolles i clàvies per lligar els rossams als carros i un podall. Tot en molt mal estat. Tant sols li quedava teulada en una cantonada. Al mig de la casa hi havia encara l’escala per pujar a allò que quedava del pis. L’escala estava feta amb escalons de pedra adossats a una biga travessera de roure i que aguantava un tros de l’empostissat del pis. Varem pujar i davant nostre quedava a la vista una porta de fusta quasi podrida pel pas del temps i la intempèrie. La porta tancava l’únic quarto que quedava en peu.

A l’empènyer per obrir-la varem quedar de pedra al veure que sense que hi hagués ningú se sentia una remor, com si algú o alguna cosa es bellugues amb impaciència. També sorolls de cadenes i esgarrapades a la porta. I al cap d’una estona varem sentir gemecs de persona, que venien d’allà dins del quarto però amb una veu llunyana, profunda i esmorteïda, i ens va envair la pudor de sofre.

Nosaltres ja no varem poder aguantar més estona allà per que ens varem cagar de por i ens varem posar a córrer com a esperitats, tant que els talons dels peus ens tocaven al cul. Varem córrer fins que ja no varem poder més. En aturar-nos ens varem mirar els tres i ens varem prometre que tornaríem mai més a aquella casa i que tampoc diríem mai a ningú aquell fet. Aquell seria el nostre secret.

I per això ha estat el meu secret de tota la vida, fins que avui, i un cop ja morts els altres dos companys i després de molts anys dels fets, he decidit contar-ho per que quedi constància dels fet que ens va passar a ca l’As d’Oros.

Així va acabar aquesta narració l’avi Ramon, mentre el meu pare ja feia estona que dormia a la cadira. La mainada estàvem amb els ulls ben oberts i cagats de por per anar a dormir. Fins que la mare i l’àvia s’hi van posar més series i ens varen manar ja d’anar a dormir per que era molt tard.

L’avi Ramon ens va dir, mentre es feia una cigarreta “Ideales” que en deien caldo:

- Au va, si aneu a dormir sense rondinar, un altre dia us explicaré els fets d’en Casanoves.




Fi del capítol V
i final d'aquesta història.

dijous, 29 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, IV




DRAMA RURAL


Un altre dia van arribar al mas Carric i van assassinar a tota la família, per que sabien que aquell dia havien cobrat la venta de tres vedells i com que no els hi van voler dir on havien amagat els diners, ho varen arreglar a escopetades deixant la casa plena de sang .

Després varen regirar tota la casa fins que varen trobar els diners. A més també es varen endur tot el que van voler de la casa: joies, arracades, algun penjoll de la dona i monedes antigues d’or. Abans de marxar encara els hi van quedar ganes de calar foc a la casa i cremant tot el bestiar que hi havia.

- Cal purificar aquesta casa de la gent que hi vivia. Deia l’As d’Oros.

D’aquella feta s’escapà però, la petita de la casa. Tenia 10 anys quan va passar aquella tragèdia. Va ser com un miracle que s’escapés. Quan van arribar aquella llopada, ella es trobava a baix a la cort amb els ànecs i en sentir els crits i trets, va agafar tanta por que es va posar a córrer fins a casa dels veïns que es trobava a tres quarts d’hora caminant a peu.

No sé per quin motiu, però suposo que devia ser per que ens coneixien i sabien que a casa no teníem diners ni res de valor, no varen venir mai a casa. Però sí que un dia van anar pel capellà del poble. Van entrar a la rectoria i amenaçant al capellà li van demanar:

- Vinga dóna-ns les claus de l’església. Li va dir el Menut de Pins.

- I per què les voleu? Els contestar el capellà

- És que volem anar a missa, li van contestar

- Vosaltres a missa? No em feu riure . L’església s’esquerdaria si hi entréssiu. Els va contestar el capellà.

-Vinga, les claus , va ràpid, o aquí mateix hi has de deixar la pell. Li va cridar el Rellotger, amenaçant-el amb l’escopeta al pit.

- Allà son . Va dir el capellà.

Se’l van emportar lligat fins a l’església i en entrar el van portar fins a l’altar Major, el van fer agenollar davant el Sant Crist gros i li van dir:

- Ara mossèn Tomàs prega a aquest que tens aquí davant que et salvi la pell, per que o ens dones tots els diners i tot l’or i plata que hi ha i la custòdia , o seràs mort aquí mateix.

Al mossèn no li va quedar altre remei per salvar la pell que seguir els propòsits d’aquell escamot de malefactors, i els hi va haver de donar tot allò que li demanaven, molt en contra de la seva voluntat. Finalment el van deixar lligat de mans i peus dins de l’església i se’n van anar.

I veus aquí que un dia també va arribar l’hora a aquells que es creien els amos del món i senyors de la vida i la mort segons els seus capricis.

Ja feia temps que el sometent els hi anava al darrera i un dia els van localitzar al bosc del Senglar. Un lloc feréstec i de difícil accés on sembla que hi tenien el seu cau. Era cap a la tarda vespre i aquelles hores es varen tenyir de sang. Quan la banda baixava pel camí dels Cortals varen topar amb el sometent que ja els esperava. La resposta d’uns i els altres no es va fer esperar. Varen sortir trets d’aquí i d’allà. El resultat va ser tres del sometent morts i quatre de la banda. Només es va salvar l’As d’Oros, que va quedar ferit de les dues cames.




Fi del IV Capítol
Continuarà

dimecres, 28 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, III




DRAMA RURAL



No havia passat encara mig any que l’As d’Oros enterrava també la seva dona, la Cèlia. Dona més aviat delicada i faltada de salut que des de la mort d’en Baldiret s’havia anat finant ràpidament. Des d’aquell fatídic dia va anar malaltejant, fins que aquell dèbil cos no va poder suportar més la força que l’empenyia cap a la mort. Ja havia dit vegades que volia anar a reunir-se amb el seu fill.
A partir d’aquells fets, L’As d’Oros va ser un home maleït i menyspreat per tothom qui el coneixia. La gent del poble volia tenir-lo sempre ben lluny. Per aquelles dates ja en prou feines se’l veia pel poble. Els camps i les oliveres encara es veien més abandonats si això fos possible. A més, el bestiar se li anava morint de fam i set i de falta de cura. Passava llargues temporades fora de casa i sols de tant en tant se’l veia sol i mig d’amagatotis per la casa. Ningú sabia què feia ni de què vivia. Fins que un dia tot aquell misteri va quedar al descobert.
Es va saber que l’avi del mas Cremat havia mort aquell dia al matí en circumstàncies estranyes, mentre l’hereu, la jova i la mainada havien anat amb el carret al mercat de la capital a vendre aviram i verdures de l’hort i per comprar manduca per la setmana. Alguns varen dir que tal i com havien estat trobats tant l’avi com la casa ben regirada, devia haver mort a mans de bandolers o de lladres. Un veí del mas Cremat, el de can Bosch, va dir que aquell mateix matí havia vist passar per allà algú que s’assemblava a l’As d’Oros junt amb uns quants més i que havien estat rondant per aquells varals. Ja no quedava cap dubte de qui era i què feia en Bartomeu de ca l’As d’Oros. La veu va anar corrent per totes les cases del poble i rodalies. I una mena de por i terror es va apoderar de la gent que últimament no parlaven de res més.
Poc després es va saber que en aquelles sortides que feia havia fet amistat amb dos altres facinerosos. Eren el Rellotger i el Menut de Pins. Ells tres i junts amb tres més havien format un escamot per dedicar-se al robatori, a la rapinya i l’assassinat sense contemplacions i allà on fos necessari.. Estaven assedegats de diners i de sang i no planyien cap fet per satisfer les seves ànsies de maldat. Les seves sortides sembraven el pànic i van fer córrer riuades de sang.
Així doncs es va formar la banda anomenada dels “Sis” o la banda de L’As d’Oros, ja que ell era el capitost de la quadrilla.
Molts van ser els fets que se’ls hi van atribuir. Un d’ells va ser el dia que es van presentar al mas Sabater i van trobar a la vella sola. I sota amenaça de mort li van demanar que els hi donés tots els diners i les unces d’or. Ella, ben espantada els hi va dir que no tenia diners i menys unces d’or. I com que no s’ho creien, la van agafar i la van penjar dels clemàstecs i li van calar foc tot seguit a sota. Ella prou cridava misericòrdia jurant i perjurant que no en tenia de diners. Però ells vinga foc .
- On tens els diners? Li cridaven
- Ja veuràs com cantarà fins i tot el Crec en un Déu!, els hi deia l’As d’Oros a la colla de lladres,
Finalment la Sabatera va cantar:
- Baixeu-me d’aquí i us diré on tinc els diners, va dir.
I ells van apagar el foc i la ban baixar del clemàstecs
Ella els va dir: - si aneu al quarto de dalt, dins el matalàs de llana que hi ha al llit de ferro hi ha una bossa amb vint-i-un cents duros, agafeu-los i marxeu.
Vint-i-un cents duros d’aquella època eren molts diners. Van deixar un de guàrdia i els altres van pujar a dalt i desfent tot el matalàs varen trobar la bossa dels diners. La cara de satisfacció se’ls va contagiar un a l’altre. Van baixar a la cuina on estaven la dona i el vigilant i li van dir:
- I les unces d’or? On les tens?
- Ja no en tinc. El meu fill que és un capsigrany s’ho ha gastat tot. I aquest de la bossa no se’ls ha gastat per que no els sabia.
Mentre escoltava això l’As d’Oros agafava una barra de ferro, la va aixecar ben enlaire i amb un cop fort al cap la va deixar ben morta allà mateix, tot dient-li : - Bon viatge.
Després es va dirigir a tot l’escamot i els hi va dir:
- Anem, aquesta vella ens ha dit la veritat. No en tenia més de diners. I aquests de la bossa ja són molts. Anem i ens repartirem els diners.

Fi del capítol III
Continuarà






dimarts, 27 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN, Capítol, II






DRAMA RURAL



-Doncs quan el meu avi era molt petit, vivia no pas massa lluny d’aquí, a uns deu minuts a peu, passant per corriols poc fressats, un home que es va fer famós per la seva maldat i dolenteria. Li deien L’As d’Oros. Per que així es deia el mas allà on vivia. Encara ara es poden veure perfectament les ruïnes d’aquell casot. Aquell home no es cuidava gens de la casa ni de les seves terres. Sembla que tenia altres activitats poc clares. I l’herbam ja s’hi havia instal·lat a l’entorn de la casa. Arribant fins i tot a guanyar terreny dins l’entrada de la casa. No va tardar gaire temps a veure’s arreu la desídia i l’abandonament. Fins i tot davant mateix de la casa hi havia un olivet formidable, amb oliveres centenàries i llevadores i que anys enrere havien donat la riquesa i la vida a aquella casa quan encara els avis estaven vius, i les va deixar descuidades i abandonades i ja no florien ni llevaven olives. L’olivet va quedar convertit en un bosc de matolls i de tota mena d’herbatges. Els camps ja ningú els llaurava ni sembrava. Tot plegat, la casa i aquelles terres que l’envoltaven, semblava que un mal designi se n’havia apoderat.

En Bartomeu, que així es deia l’As d’Oros era un home rude, parc de paraules, molt esquerp i la vida del qual ben poca cosa se’n sabia, per no dir res. No tenia amics i era animal de nits. El que si se sabia era que s’havia gastat tots els estalvis dels avis amb una vida poc clara. I després la ràbia i la malícia per no poder continuar gastant allò que ja no tenia el consumien per dintre. Aquest fet li va amargar la vida i la gent del poble quan el veien se’n apartaven tant com podien.

La seva família era qui pagava els plats trencats per aquell mal geni. Vivia atemorida pel seu mal cap.. La seva dona, la Cèlia i en Baldiret, el fill. Havien anat passant els dies amb prou penes i fatigues i ajudes dels veïns. Fins que un dia succeí un tràgic esdeveniment i que mai es va poder aclarir prou bé. Encara que tothom va pensar el mateix, mai no es van poder provar amb certesa els fets.

Un dia, devien ser cap a les dotze del matí, en Bartomeu va arribar a casa seva corrents i cridant com desesperat:

- Cèlia, Cèlia, en Baldiret és mort!!-

-Cèlia, Cèlia, en Baldiret ha caigut dins del pou!!-

-Celiaaaa, en Baldiret s’ha negat dins del pou !!-

La Cèlia en sentir aquests crits va córrer cap al pou amb el cor afligit. En arribar encara veié la galleda plena d’aigua damunt el brocal on en Baldiret l’havia deixat. Aquell pobre noi havia anat a buscar una galleda d’aigua fresca per beure per dinar i poc sabia abans que allà hi trobaria la seva mort.

Ella, la seva mare, en veure aquell cos sense vida a baix surant de panxa damunt l’aigua, el terrible espectacle del cos del seu fill ja finat, va esclatar desesperada en un gran plor.

Entre llàgrimes i plors i retorçant-se de dolor al cor, i amb els braços enlaire i amb els punys closos per contenir la ràbia i el dolor es va dirigir al cel primer i després al seu home i pare d’en Baldiret:

- Ohh Déu!! , Déu meu!!, per què això a mi?. Què he fet jo per merèixer aquest càstig del cel?. I en pobre Baldiret!!, que ja no hi és !!, per què?. Què ha fet aquest pobre fill meu?.

-Pobre de mi!!. Aiiiiiiiiiiii, pobre Baldiret. Ara la seva ànima ja no està amb ell.

-I qui l’ha mort al me fill?. Tu l’has matat !!- Dirigint-se al seu home.

-Has estat tu, per la teva ràbia !!- I amb ell has arrancat també la flor de la meva vida.

-Tu, tu ets el botxí del meu fill !!. Tu me l’has pres mala bèstia !!.

Mentre el seu plor era cada vegada més intens i les llàgrimes ja se li assecaven als ulls i la desesperació li va fer llançar-se contra en Bartomeu, el seu home. Amb les mans enlaire i el dit acusador li va dir:

- Ves-te’n !! lladre de la meva vida, o si no ara i aquí mateix et mato i després em mato a mi també !!.

- Ohh Déu celestial, si ets aquí fes justícia i maleeix i condemna a aquest assassí del seu propi fill. I emporta-se’m també a mi cap al lloc on deu estar ja aquest pobre fill meu.

- Fill meu adéu !!, adéu Baldiret !!. Aviat jo també m’aplegaré amb tu. Espera’m !!.

Mentre ella es desesperava i clamava al cel, acusant a Bartomeu, ell es defensava dient a la gent que s’hi havia aplegat allà al sentir els crits:

- Traieu-me aquesta beneita del davant. Aquesta dona s’ha tornat boja. Jo no en se res d’aquesta mort. Deu haver relliscat ell sol dins al pou. He sentit un soroll i un cop molt fort dins l’aigua, he anat a mirar i llavors l’he vist dins al pou que xapotejava per no ofegar-se, però jo no he pogut fer res per salvar-lo. Jo també sento aquesta mort del meu fill.

La Cèlia encara li cridava al seu home:

- Penses que no ho sé que no ens estimaves, ni al nostre fill ni a mi !!.

- Per això tu has acabat amb la seva vida!!.

- Ja feia temps que en Baldiret et feia nosa. Inclús des del dia que va néixer ara fa 15 anys. Ja et començava a conèixer com ets i ja no es creia les teves mentides. Tampoc es deixava dominar pel teu mal caràcter i ja saps que volia marxar de casa i explicar les teves malifetes. Per això tu has acabat amb ell.

Després la gent van ajudar a treure el cos sense vida i l’endemà va ser enterrat al cementiri al costat de l’església.

Aquell fet va ser molt comentat per tots els veïns i tothom era de la mateixa opinió, però mai es va poder saber la veritat. Tothom pensava que en Bartomeu era el causant de la mort d’en Baldiret.



Final del capítol, II

Continuarà

dilluns, 26 d’abril del 2010

LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, I




DRAMA RURAL


Aquesta és una història d’avis. El meu avi me la va explicar una vegada quan jo era molt petit i em va dir que a ell també li havia explicat el seu avi.

El mas El Roure Gros està situat en el començament d’una petita fondalada formada per la depressió de dos rierals, que una mica més avall cap al sud, s’ajunten donant nom al rec Gran.

El paisatge que l’envolta és el propi del terreny que es forma entremig del pla i la muntanya. Camps de conreu aquí i allà. De irregulars dimensions i diverses mides Terrenys ondulats formant turonets i petits pujols. En mig de tot això també s’aixequen boscos de pins, alzines i a vegades algun roure, així com també esbarzers, garrigues i altres matolls arreu.

Aquella nit feia molt fred a fora. Era una nit crua i desplaent d’hivern. Les bufarades del vent de tramuntana feien repicar les branques d’una figuera a la paret i al porticó de la finestra de l’entrada. Com que jo era petit, la por em feia pensar en amb l’home del sac, o animals dolents, o ànimes en pena que maldessin per entrar. Les ratxes de vent eren fortes i fredes i petaven davant la casa i a punt estava la porta forana de cedir de bat a bat per aquella força descontrolada de la natura. El cel era transparent i serè, no es veia ni un núvol, i cap a l’est una lluna plena brillava amb delit i apagava la brillantor de les estrelles. De tant en tant en el silenci de la nit d’una casa solitària se sentia algun lladruc de gos a la llunyania, segurament motivat pel soroll del vent.

A dins la casa s’hi estava bé i calentó. La mare havia encès un bon testarral de foc a la llar i tots els de casa estaven ben arraulits al seu voltant. Ja havíem sopat allà mateix a la cuina i com que no hi havia gaire feina a fer al camp, la vetlla es presentava llarga i distreta. Abans a les cases de pagès, durant l’hivern i després de la sembra, no hi havia massa feina a fer, i com que tampoc hi havia televisió, ni diaris, ni revistes, ni llibres gaire bé, es mataven les hores fent petar la xerrada. Aquell dia a casa hi érem tots, els meus avis, el meu pare la meva mare, jo i els meus tres germans més petits, i el mosso que ens ajudava en les feines de la casa.

Les històries que m’agradaven més solien ser les que m’explicava l’avi Ramon, suposo per que arribaven molt més enllà en el temps, o per que tenien més màgia i alimentaven la meva fantasia i a vegades em posaven els pels de punta de por per la maldat que niava en aquells fets que ell relatava. Al final mai he pogut saber si eren certes o no.

I aquella nit el meu avi Ramon estava especialment sol·lícit i estava content per que aquella tarda havia venut un vedell a molt bon preu. I després de fer una bona tirada de vi amb el porró ens va mirar a tots i ens va preguntar:

- Voleu que us expliqui uns fets que van passar ara fa molt anys i que me’ls va explicar el meu avi quan jo també era molt petit?-

- Siiiiiiiiiiiiii,- vaig dir jo de seguida. I ja em vaig preparar bé per escoltar-lo. Vaig fer com si em fes lloc a mi mateix a la cadira de balca i em vaig afinar les orelles per escoltar-lo.



Fi del Capítol, I

Continuarà



dimecres, 17 de març del 2010

Tres Pobles




Era un dia a la tarda i anàvem amb la parella i els meus fills a visitar uns pobles molt característics pels seus conjunts medievals i que estaven situats en un camí sense asfaltar pel mig del bosc que va fent baixada fins a arribar a l’últim dels tres pobles.

Varem sortir amb el cotxe des d’un altre poble que està a dalt la muntanya. Pels que sou de per aquí podria ser Sant Hilari Sacalm, però només pel nom. Res a veure amb com és el poble. Aquest també era de carrers empedrats i amb cases antigues i de pedra i com que estava dalt de la muntanya i a la vessant que mira cap a nosaltres, el veiem mentre anàvem baixant pel camí cap als altres tres poblets. El camí el fèiem primer en cotxe fins a un paratge que allà el varem deixar i varem continuar a peu. El camí era bastant llarg i amb moltes corbes. Finalment arribàvem al primer poblet que tenia una edificació molt gran feta tota de pedra, amb grans finestres. Era un antic monestir que encara es conservava en molt bon estat, però desocupat. Era un misteri tot plegat aquell gran edifici tant ben conservat tot de pedra, antic i totalment desocupat i abandonat. A continuació s’estenia el poblet amb tot de carrers empedrats i molt costeruts, cases molt ben conservades i ni una construcció nova. Per la banda de baix del poble circulava un rierol fent moltes giragonses seguit el contorn de la muntanya, amb el seu característic soroll de l’aigua que salta per les pedres. Era un poble quasi perfecte. Tant sols hi devien viure unes cinquanta persones.

Varem continuar el camí cap al segon poble, del que ben poca cosa recordo. Només del rierol i un pont de pedra d’un sol ull i molt antic que el travessava. També recordo que hi havia mainada jugant a la plaça a una mena de joc de saltar i parar.

Varem arribar al cap de poca estona a l’últim poble. Era preciós. Tot tant ben fet i conservat. Guardava una mena d’equilibri amb la natura que semblava que tot era allà on havia de ser, tot i que tenia uns carrers i cases molt mal dibuixats i el seu aspecte era harmònic. Una església presidia el final del poble damunt un turonet. Darrera hi havia un penya-segat d’uns cinquanta o seixanta metres, al final del qual hi havia una gran planúria coberta per camps de conreu i alguns arbres. Donava mareig mirar allà baix.

Després varem anar a la plaça que tenia una forma triangular amb voltes al seu entorn i unes grans finestres damunt. Començava a fosquejar i una llum tènue il·luminava l’entorn. Com que ja era tard en hi varem quedar a sopar a un restaurant de la plaça. Varem menjar pa amb tomata embotits casolans, pernil i després una mescla de pota i tripa i carn d’olla. Tot estava boníssim.

Un cop acabat el sopar varem decidir tornar però era fosc i no teníem res per il·luminar el camí. Em va entrar el pànic de pensar que havíem de tornar amb aquella foscor i sense conèixer el camí. De sobte i una vegada traspassat ja el poble on devia començar la foscor el camí es va fortament il·luminar per una immensa lluna que brillava en un cel totalment clar i lliure de núvols.

I així va ser com varem poder fer sense cap problema el camí de tornada fins arribar al cotxe que havíem deixat en aquella explanada.


dilluns, 8 de març del 2010

Guerra i Pau




-- Escolta tu, saps què?. Fotem el camp?. Tant a tu com a mi no ens hi va res en aquesta guerra – Vaig dir-li jo.


-- Home, doncs... perfecte!!. De fet això de fer la guerra és més cosa de generals que no pas nostre.—Va contestar-me ell.


-- I tant que si, mira que si amb un tir d’una metralladora ens maten. Qui ens tornarà la vida?, El general?. Aquell home camacurt, panxut i amb un bigoti ben negre?. Ah. i no vull deixar d’afegir que a més a més deu tenir un caparró ben rodonet i petitet coronat per una preciosa calba. Estarà ben assegut darrera una taula, i ben poltronat i fumant un cigar. Tu creus que ell et tornarà la vida?. Li vaig dir jo.


-- No, no evidentment que no--, em va contestar. –Per això penso igual que tu. També vull marxar i que s’ho facin—


Llavors jo em vaig aixecar i vaig donar un cop d’ull al front de guerra. Allà vaig veure com un bàndol i l’altre, un a cada banda del riu s’esforçaven fent fins l’impossible per avançar i guanyar aquella guerra. Però ben segur que al final cap en sortirà guanyador.


-- Escolta—em digué – Tu i jo som teòricament dos enemics. Però això per nosaltres no és veritat. Ja que si ho fos tu ja m’hauries matat o agafat presoner a mi o jo a tu. I no és així. Tu i jo no som d’aquesta guerra. Que se la facin ells, els que l’han provocat. Aquests mai estan a primera línia ni a l’última. Ells només són els que se’n aprofiten. Venen armes, misèria, fam, patiment, i mort. I tu i jo ara estem parlant de marxar plegats. I per tant això vol dir que la teoria sense la pràctica no serveix de res. Per tant els generals practiquen la teoria i nosaltres, els soldats, l’hem de portar a la pràctica. I això no és just. Que s’ho facin ells!!—Va acabar dient.


-- És que nosaltres – vaig continuar jo – som enemics davant els generals i som enemics teòrics. Però fora d’aquest context ja no som d’enemics. Som dos éssers humans amb les nostres virtuts i les nostres misèries també. I la única cosa que volem és viure la nostra vida en pau i tranquil·litat, treballar i gaudir d’una vida plena--.


Mentrestant vaig encendre una cigarreta i li vaig apropar el paquet al meu amic. Va agafar també una cigarreta, la va encendre i tot seguit es va aixecar dret dins la trinxera . Tot seguit dues exhalacions de fum van sortir del mig dels nostres llavis. Entretant manteníem la vista fixada allà baix, on la polseguera, el fum, i el fragor de la batalla oprimien els nostres cors. La guerra continuava.


Després ens varem mirar mútuament, els dos sabíem el que volíem. Per última vegada varem donar una ullada al riu on es disputava tan tremenda i inhumana guerra. I tot seguit amb els cors plens d’alegria, però també encongits per aquell gran desastre de la guerra, varem baixar d’aquell turonet on érem i varem prendre el camí que ens havia de portar lluny d’aquelles fronteres, a un altre país a on hi regnés la PAU.