LES OLIVERES JA NO FLORIRAN- Capítol, I

DRAMA RURAL

Aquesta és una història d’avis. El meu avi me la va explicar una vegada quan jo era molt petit i em va dir que a ell també li havia explicat el seu avi.

El mas El Roure Gros està situat en el començament d’una petita fondalada formada per la depressió de dos rierals, que una mica més avall cap al sud, s’ajunten donant nom al rec Gran.

El paisatge que l’envolta és el propi del terreny que es forma entremig del pla i la muntanya. Camps de conreu aquí i allà. De irregulars dimensions i diverses mides Terrenys ondulats formant turonets i petits pujols. En mig de tot això també s’aixequen boscos de pins, alzines i a vegades algun roure, així com també esbarzers, garrigues i altres matolls arreu.

Aquella nit feia molt fred a fora. Era una nit crua i desplaent d’hivern. Les bufarades del vent de tramuntana feien repicar les branques d’una figuera a la paret i al porticó de la finestra de l’entrada. Com que jo era petit, la por em feia pensar en amb l’home del sac, o animals dolents, o ànimes en pena que maldessin per entrar. Les ratxes de vent eren fortes i fredes i petaven davant la casa i a punt estava la porta forana de cedir de bat a bat per aquella força descontrolada de la natura. El cel era transparent i serè, no es veia ni un núvol, i cap a l’est una lluna plena brillava amb delit i apagava la brillantor de les estrelles. De tant en tant en el silenci de la nit d’una casa solitària se sentia algun lladruc de gos a la llunyania, segurament motivat pel soroll del vent.

A dins la casa s’hi estava bé i calentó. La mare havia encès un bon testarral de foc a la llar i tots els de casa estaven ben arraulits al seu voltant. Ja havíem sopat allà mateix a la cuina i com que no hi havia gaire feina a fer al camp, la vetlla es presentava llarga i distreta. Abans a les cases de pagès, durant l’hivern i després de la sembra, no hi havia massa feina a fer, i com que tampoc hi havia televisió, ni diaris, ni revistes, ni llibres gaire bé, es mataven les hores fent petar la xerrada. Aquell dia a casa hi érem tots, els meus avis, el meu pare la meva mare, jo i els meus tres germans més petits, i el mosso que ens ajudava en les feines de la casa.

Les històries que m’agradaven més solien ser les que m’explicava l’avi Ramon, suposo per que arribaven molt més enllà en el temps, o per que tenien més màgia i alimentaven la meva fantasia i a vegades em posaven els pels de punta de por per la maldat que niava en aquells fets que ell relatava. Al final mai he pogut saber si eren certes o no.

I aquella nit el meu avi Ramon estava especialment sol·lícit i estava content per que aquella tarda havia venut un vedell a molt bon preu. I després de fer una bona tirada de vi amb el porró ens va mirar a tots i ens va preguntar:

- Voleu que us expliqui uns fets que van passar ara fa molt anys i que me’ls va explicar el meu avi quan jo també era molt petit?-

- Siiiiiiiiiiiiii,- vaig dir jo de seguida. I ja em vaig preparar bé per escoltar-lo. Vaig fer com si em fes lloc a mi mateix a la cadira de balca i em vaig afinar les orelles per escoltar-lo.

Fi del Capítol, I

Continuarà