LES OLIVERES JA NO FLORIRAN, Capítol, II

DRAMA RURAL

-Doncs quan el meu avi era molt petit, vivia no pas massa lluny d’aquí, a uns deu minuts a peu, passant per corriols poc fressats, un home que es va fer famós per la seva maldat i dolenteria. Li deien L’As d’Oros. Per que així es deia el mas allà on vivia. Encara ara es poden veure perfectament les ruïnes d’aquell casot. Aquell home no es cuidava gens de la casa ni de les seves terres. Sembla que tenia altres activitats poc clares. I l’herbam ja s’hi havia instal·lat a l’entorn de la casa. Arribant fins i tot a guanyar terreny dins l’entrada de la casa. No va tardar gaire temps a veure’s arreu la desídia i l’abandonament. Fins i tot davant mateix de la casa hi havia un olivet formidable, amb oliveres centenàries i llevadores i que anys enrere havien donat la riquesa i la vida a aquella casa quan encara els avis estaven vius, i les va deixar descuidades i abandonades i ja no florien ni llevaven olives. L’olivet va quedar convertit en un bosc de matolls i de tota mena d’herbatges. Els camps ja ningú els llaurava ni sembrava. Tot plegat, la casa i aquelles terres que l’envoltaven, semblava que un mal designi se n’havia apoderat.

En Bartomeu, que així es deia l’As d’Oros era un home rude, parc de paraules, molt esquerp i la vida del qual ben poca cosa se’n sabia, per no dir res. No tenia amics i era animal de nits. El que si se sabia era que s’havia gastat tots els estalvis dels avis amb una vida poc clara. I després la ràbia i la malícia per no poder continuar gastant allò que ja no tenia el consumien per dintre. Aquest fet li va amargar la vida i la gent del poble quan el veien se’n apartaven tant com podien.

La seva família era qui pagava els plats trencats per aquell mal geni. Vivia atemorida pel seu mal cap.. La seva dona, la Cèlia i en Baldiret, el fill. Havien anat passant els dies amb prou penes i fatigues i ajudes dels veïns. Fins que un dia succeí un tràgic esdeveniment i que mai es va poder aclarir prou bé. Encara que tothom va pensar el mateix, mai no es van poder provar amb certesa els fets.

Un dia, devien ser cap a les dotze del matí, en Bartomeu va arribar a casa seva corrents i cridant com desesperat:

- Cèlia, Cèlia, en Baldiret és mort!!-

-Cèlia, Cèlia, en Baldiret ha caigut dins del pou!!-

-Celiaaaa, en Baldiret s’ha negat dins del pou !!-

La Cèlia en sentir aquests crits va córrer cap al pou amb el cor afligit. En arribar encara veié la galleda plena d’aigua damunt el brocal on en Baldiret l’havia deixat. Aquell pobre noi havia anat a buscar una galleda d’aigua fresca per beure per dinar i poc sabia abans que allà hi trobaria la seva mort.

Ella, la seva mare, en veure aquell cos sense vida a baix surant de panxa damunt l’aigua, el terrible espectacle del cos del seu fill ja finat, va esclatar desesperada en un gran plor.

Entre llàgrimes i plors i retorçant-se de dolor al cor, i amb els braços enlaire i amb els punys closos per contenir la ràbia i el dolor es va dirigir al cel primer i després al seu home i pare d’en Baldiret:

- Ohh Déu!! , Déu meu!!, per què això a mi?. Què he fet jo per merèixer aquest càstig del cel?. I en pobre Baldiret!!, que ja no hi és !!, per què?. Què ha fet aquest pobre fill meu?.

-Pobre de mi!!. Aiiiiiiiiiiii, pobre Baldiret. Ara la seva ànima ja no està amb ell.

-I qui l’ha mort al me fill?. Tu l’has matat !!- Dirigint-se al seu home.

-Has estat tu, per la teva ràbia !!- I amb ell has arrancat també la flor de la meva vida.

-Tu, tu ets el botxí del meu fill !!. Tu me l’has pres mala bèstia !!.

Mentre el seu plor era cada vegada més intens i les llàgrimes ja se li assecaven als ulls i la desesperació li va fer llançar-se contra en Bartomeu, el seu home. Amb les mans enlaire i el dit acusador li va dir:

- Ves-te’n !! lladre de la meva vida, o si no ara i aquí mateix et mato i després em mato a mi també !!.

- Ohh Déu celestial, si ets aquí fes justícia i maleeix i condemna a aquest assassí del seu propi fill. I emporta-se’m també a mi cap al lloc on deu estar ja aquest pobre fill meu.

- Fill meu adéu !!, adéu Baldiret !!. Aviat jo també m’aplegaré amb tu. Espera’m !!.

Mentre ella es desesperava i clamava al cel, acusant a Bartomeu, ell es defensava dient a la gent que s’hi havia aplegat allà al sentir els crits:

- Traieu-me aquesta beneita del davant. Aquesta dona s’ha tornat boja. Jo no en se res d’aquesta mort. Deu haver relliscat ell sol dins al pou. He sentit un soroll i un cop molt fort dins l’aigua, he anat a mirar i llavors l’he vist dins al pou que xapotejava per no ofegar-se, però jo no he pogut fer res per salvar-lo. Jo també sento aquesta mort del meu fill.

La Cèlia encara li cridava al seu home:

- Penses que no ho sé que no ens estimaves, ni al nostre fill ni a mi !!.

- Per això tu has acabat amb la seva vida!!.

- Ja feia temps que en Baldiret et feia nosa. Inclús des del dia que va néixer ara fa 15 anys. Ja et començava a conèixer com ets i ja no es creia les teves mentides. Tampoc es deixava dominar pel teu mal caràcter i ja saps que volia marxar de casa i explicar les teves malifetes. Per això tu has acabat amb ell.

Després la gent van ajudar a treure el cos sense vida i l’endemà va ser enterrat al cementiri al costat de l’església.

Aquell fet va ser molt comentat per tots els veïns i tothom era de la mateixa opinió, però mai es va poder saber la veritat. Tothom pensava que en Bartomeu era el causant de la mort d’en Baldiret.

Final del capítol, II

Continuarà