Un forat a l'ànima

Una vegada, una persona molt estimada va ser la primera que em va parlar del fet de tenir un forat a l’ànima. Per que ella li havia tingut. I encara ara a vegades se li tornava a obrir, tot i que el forat ja li havia cicatritzat. Però a vegades aquestes cicatrius es tornen a obrir i a sagnar i quedar en carn viva.

A partir de les moltes hores i dies de compartir, companyia, converses a la llum de la lluna, petons, abraçades i l’escalfor dels llençols, vaig poder donar-me compte de que jo també portava molt amagat un forat a l’ànima. I llavors i amb tot el respecte d’un per l’altre i amb molta sinceritat varem decidir compartir els nostres forats en l’ànima.

És tant difícil poder explicar què és, que no hi ha possibilitat amb paraules. Forma part del regne de les profunditats de l’ésser. Podria assemblar-se a una certa tristesa i amargor barrejada amb malenconia i una impotència i incredulitat per algun fet o situació traumàtic, ocorregut en el passat i que amb el temps ja ha cicatritzat, però que sempre restarà allà. A punt per obrir-se i fer mal.

Després varem poder entendre que només hi ha una sola cosa que ens pot curar d’aquest forat a l’ànima. I aquesta cosa és L’AMOR, en majúscules. Un AMOR gaire bé incondicional, sincer i sense fissures. Sentit i experimentat, tant rebut com donat. Un AMOR que ho implica tot, donar i rebre al mateix temps. Tant emocional, com espiritual, com físicament. Quan arriba a ser TOT i UN a la vegada. Arriba a la perfecció i a ser esfèric.