Guerra i Pau

-- Escolta tu, saps què?. Fotem el camp?. Tant a tu com a mi no ens hi va res en aquesta guerra – Vaig dir-li jo.

-- Home, doncs... perfecte!!. De fet això de fer la guerra és més cosa de generals que no pas nostre.—Va contestar-me ell.

-- I tant que si, mira que si amb un tir d’una metralladora ens maten. Qui ens tornarà la vida?, El general?. Aquell home camacurt, panxut i amb un bigoti ben negre?. Ah. i no vull deixar d’afegir que a més a més deu tenir un caparró ben rodonet i petitet coronat per una preciosa calba. Estarà ben assegut darrera una taula, i ben poltronat i fumant un cigar. Tu creus que ell et tornarà la vida?. Li vaig dir jo.

-- No, no evidentment que no--, em va contestar. –Per això penso igual que tu. També vull marxar i que s’ho facin—

Llavors jo em vaig aixecar i vaig donar un cop d’ull al front de guerra. Allà vaig veure com un bàndol i l’altre, un a cada banda del riu s’esforçaven fent fins l’impossible per avançar i guanyar aquella guerra. Però ben segur que al final cap en sortirà guanyador.

-- Escolta—em digué – Tu i jo som teòricament dos enemics. Però això per nosaltres no és veritat. Ja que si ho fos tu ja m’hauries matat o agafat presoner a mi o jo a tu. I no és així. Tu i jo no som d’aquesta guerra. Que se la facin ells, els que l’han provocat. Aquests mai estan a primera línia ni a l’última. Ells només són els que se’n aprofiten. Venen armes, misèria, fam, patiment, i mort. I tu i jo ara estem parlant de marxar plegats. I per tant això vol dir que la teoria sense la pràctica no serveix de res. Per tant els generals practiquen la teoria i nosaltres, els soldats, l’hem de portar a la pràctica. I això no és just. Que s’ho facin ells!!—Va acabar dient.

-- És que nosaltres – vaig continuar jo – som enemics davant els generals i som enemics teòrics. Però fora d’aquest context ja no som d’enemics. Som dos éssers humans amb les nostres virtuts i les nostres misèries també. I la única cosa que volem és viure la nostra vida en pau i tranquil·litat, treballar i gaudir d’una vida plena--.

Mentrestant vaig encendre una cigarreta i li vaig apropar el paquet al meu amic. Va agafar també una cigarreta, la va encendre i tot seguit es va aixecar dret dins la trinxera . Tot seguit dues exhalacions de fum van sortir del mig dels nostres llavis. Entretant manteníem la vista fixada allà baix, on la polseguera, el fum, i el fragor de la batalla oprimien els nostres cors. La guerra continuava.

Després ens varem mirar mútuament, els dos sabíem el que volíem. Per última vegada varem donar una ullada al riu on es disputava tan tremenda i inhumana guerra. I tot seguit amb els cors plens d’alegria, però també encongits per aquell gran desastre de la guerra, varem baixar d’aquell turonet on érem i varem prendre el camí que ens havia de portar lluny d’aquelles fronteres, a un altre país a on hi regnés la PAU.