La Mussola

La meva parella (la Mussola) i jo, quan ens varem conèixer ara fa uns tres anys i varem decidir de continuar endavant la nostra relació teníem molt clar com enfocaríem el nostre futur. Aquest passava per continuar vivint cadascú a casa seva. Ella a Girona i jo a Banyoles. I veure’ns entre setmana sempre que en tinguéssim ganes i sí passar els caps de setmana, vacances i altres festes junts. Això ens permetria seguir la relació sense perdre la nostra independència. I així ho varem anar fent durant un temps amb un resultat molt i molt positiu.

Abans de continuar vull deixar clar com ja he fet altres vegades que el nom de Mussola no te res a veure amb el sentit pejoratiu que li solem donar a aquest mot. Ans al contrari.

Tot això bé d’un conte que me va regalar una vegada per Sant Jordi i que es deia “En Ping, la granota que buscava un nou estany ”. El conte explica les aventures d’aquesta granota i d’un mussol que la cuidava i la guiava. Jo era la Granota i la Carmen va ser la Mussola. Però a part de jo ser la Granota m’agrada més ser el Llop Estepari, que pot ser es diu més amb com sóc jo.

Com deia abans la relació es va anar consolidant de la manera prevista, fins que un mal dia del mes de Juny de l’any passat ens van donar una molt ingrata notícia. Era la sospita d’una greu malaltia, confirmada molt poc temps després. Aquí va ser una prova de foc per la nostra estimada relació. I la decisió més important com era evident va recaure en la Mussola, a veure què feia. Per lo que respecte a mi, poques decisions podia prendre jo, ja que no m’era possible decidir si acceptar la E.L.A. o no, ja que ella em tenia a mi i prou. La Mussola si que va poder decidir. En varem estar parlant molt de tot, com sempre ho hem fet i en aquest cas encara més. La Mussola va decidir continuar amb mi a pesar de tot allò que es veia a venir. Crec molt sincerament que la decisió ella ja l’havia pres des del primer moment. També podia haver pres l’altre camí, el de marxar, cosa que jo hauria hagut d’entendre encara que m’hagués fet mal i això ella també ho sap. No seria el primer cas que passés ni l’últim. Entre nosaltres no hi havia cap altre lligam que simplement el nostre amor. No hi havia cap fill ni cap hipoteca que compartir. Ella es va quedar per continuar compartint el nostre destí en comú.

Els primers dos mesos del diagnòstic, encara varem continuar fent més o menys el mateix que abans tot i que ella ja venia molt més sovint per casa. Jo ja començava a tenir dificultats per fer segons quines coses. Després de les vacances del creuer, al Setembre, ja varem prendre la decisió de passar mitja setmana a Girona a casa seva i el dijous i cap de setmana a casa meva. Això ens facilitava la feina per anar als metges que estan a Girona, i l’Hospital de Santa Caterina, també. A més així manteníem les dues cases en moviment i com que ella té una neta que viu a Girona també, així podíem fer d’avis sense problemes de desplaçaments.

Però últimament ja es feia molt feixuc anar tant amunt i avall, amb la roba, les altres coses, el caminador, la cadira, etc. I hem decidir de instal·lar-nos a Banyoles a casa meva. L’entorn també hi presta ja que visc molt a prop de l’estany.

Doncs, ara tinc la Mussola ben engrescada en traslladar les seves coses a casa, que ja sap ella ben bé que també és casa seva. O sigui casa nostra, de tots dos. Està fent canvis a la casa que prou ja li convenia, i donar-li un altre aire, pot ser més femení més escaient al seus gustos. Jo n’estic encantat per que el que vull també és que ella se la faci seva i si senti a gust. Crec que ho aconseguirem. Bé volia dir que ho aconseguirà ella, per que jo, a part de mirar-m’ho i donar la meva opinió, poca cosa més puc fer. Em refereixo degut al meu estat. No que ella no m’escolti.