DINAR FAMILIAR 13-12-09

Preparant la taula
Aquí una del pessebre
I una de l'arbre

Amb el meu germà, la Carmen, Jo, la Maria ( la cunyada i dóna del meu germà) i la meva mare

En Joan, (el meu germà) i la Carmen ( la meva mussola i el meu pal de paller)
la meva mare
Una cadira feta per la Maria, amb el filferro, del tap del cava
Després es van afegir el meu nebot en Jordi, la Isabel,( la seva dóna), i la Aida, (la filla) i també la neboda la Gemma i l'Albert amb el seu fill l'Isaac. Es va fer la trobada per per fer sorteig per l'amic invisible pel Tió del dia de Nadal. Tot va sortir molt bé.
I en Quimet i la Júlia, els sogres del meu nebot i pares de la Isabel
L'Aida
L'Albert amb l'Isaac

Uns núvols de fred

Un pensament per a tu

En la soledat de la freda nit
voldria dir-te tantes coses impossibles
voldria compartir amb tu aquell suspir
aquella mirada teva tant melangiosa,
un somriure i un gest tant teu.

Però, oh inexorable realitat,
tu ja no ets amb mi,
em falta la teva presència,
estas molt lluny de mi
i tant sols em queda el record
de dies meravellosos que junts hem passat

Josep Ayats
Llop Estepari

La meva e.l.a. - I -

- A l'estany amb l'Alba -
Des que me van diagnosticar la meva malaltia allà per finals de Juny d'aquest any, o sigui ara fa poc més de cinc mesos, el procés ha anat inexorablement avançant a vegades a poc a poc i a vegades més ràpidament, però avançant sense treva. Actualment ja m'està essent impossible de caminar sol. En tot cas per casa agafat en un caminador i per fora amb una crossa i agafat amb algú per l'altre braç. Les cames ja no segueixen i els peus s' enganxen a terra. Ja em començo a asseure a una cadira de rodes, per fer vida normal, amb poc més de cinc mesos del diagnòstic. També ens estem plantejant l,adeqüació de la casa i el bany. La malaltia no dona descans. No obstant abans del diagnòstic ja hi havia símptomes de que alguna cosa no funcionava prou bé. Però ho veig ara que ja sé molt més de que va la cosa. Un símptoma ja el vaig començar a notar sense donar-li massa importància, al mes de Gener, en un viatge que vaig fer a Roma. Era que anant pels carrers de la ciutat em cansava més de l'habitual.
Però el símptoma més clar va ser per allà al Febrer o Març, que vaig començar a notar certa dificultat per moure la cama esquerra al caminar. Costava fer-la seguir i a vegades la punta de la sabata s'enganxava al terra. Com si fos una petita entrebancada. Com que tenia galindons als peus en vaig parlar amb un traumatòleg, i ell me va dir que si me'ls operava tornaria a caminar molt bé i ja ni em cansaria tant per caminar. Tot era degut segons ell a que caminava malament pels galindons, i també motivat per la mateixa causa col.locava malament el maluc per caminar, lo que produïa tots els meus problemes. Resultat, operació del galindó del peu dret que semblava que era el més afectat. Jo crec que aquell metge només va saber veure la possibilitat dels euros que cobraria per l'operació, ja que jo hi anava per una mútua. Crec molt sincerament que qualsevol metge una mica bregat hauria pogut veure que no tot era degut als galindons, i molt especialment la meva manera de caminar, que ell va molt ben veure abans de la operació. I com que m'ho va posar tant bé, jo vaig confiar en ell. Me la podia haver estalviat la operació.
La qüestió va ser que un cop operat diguem que el peu dret anava pel bon camí, però no així la cama esquerra i això me va fer decidir anar a un neuròleg, després d'haver consultat amb la meva metgessa de capçalera i aconsellat per ella.
Era per allà a mitjans de Juny que vam anar a consultar a un neuròleg també a través de la mútua privada a la que estic associat. I aquell home només de veure,m entrar al seu despatx, me va preguntar -a on vas així-, referint-se a la manera de caminar. I jo li vaig contestar - per això he vingut- . em va fer una serie de preguntes i tot seguit una petita exploració, essent ja el seu primer diagnòstic el de una lesió medul·lar. Però faltava saber d'on provenia aquesta lesió. Podia tenir diverses causes i s'havien d'anar descartant. Podia ser una hernia que afectes la medul·la, podia ser un tumor, podia ser una artrosis, i si no es trobava res, doncs era alguna cosa a la qual la medicina encara no havia arribat a descobrir. Poc després vaig saber que el meu cas era aquest últim, encara sense poder posar-hi cap nomen aquells moments.
Es van fer diverses proves certament totes amb molta diligència i rapidesa, gràcies a l'interès que hi va posar aquell metge, tres ressonàncies magnètiques i la que va donar el veredicte final que va ser una electromiografia. Semble ser que aquesta prova muscular és gairebé determinant per descobrir que hi ha una e.l.a.. Tot això en no més de quinze dies.
A partir d'aquí me van derivar a l'Hospital Josep Trueta de Girona, amb una nota tancada pel neuròleg comunicant-li que - al meu entendre el pacient és portador de una e.l.a. de ràpida evolució, prego sigui degudament atès-. Jo vaig saber aquest diagnòstic al cap d'uns dies . Però a la meva companya ja li va comunicar aquell mateix dia i a mi no em van dir res, fins que el diagnòstic no fos ben confirmat. Els hi agraeixo aquest fet, al menys vaig poder passar uns dies més sense saber la gravetat de la malaltia.
Bé, i aquí estic, encara podent explicar tota aquesta història, encara que amb dificultats per escriure amb la mà esquerra, però amb ganes de viure i de lluitar i tirar endavant mentre es pugui, tot i sabent que aquesta guerra pugui estar perduda des del començament. I dic pugui, perquè sempre penso que hi pot haver unes escletxes per on passar la llum d'una possible cura per aquesta malaltia. En això intento agafar-me per seguir endavant. Un dia vaig llegir respecte a aquesta malaltia " fins avui ningú s'ha salvat d'una e.l.a. però enlloc està escrit que tu no puguis ser el primer".
Avui he endegat aquest apartat i penso continuar de tant en tant informant sobre l'evolució de la meva malaltia.

e.l.a = esclerosis lateral amiotròfica, a Espanya
Malaltia de Charcot, a França, per Jean Martin Charcot, descobridor de la malaltia, Segle XIX
Malaltia de Lou Gehrig a Estats Units, per un famós jugador de Beisbol que la va patir.
s.l.a. a Itàlia per Sclerossis laterale amiotròfica
EMN, genèricament per Malaltia de les moto neurones.

Amb deliri jo buscava l'amor que calmés les meves ànsies de vida. Estimar. Donar. Entregar. Ser estimat.

- Tu ets la meva passió

- Tu ets el meu desig

- Tu ets el meu amor

- La joia de tenir-te al meu costat

- La joia de mirar tots dos endavant

- La joia de tenir la teva presència

- La joia de gaudir amb la teva mirada

- La joia d'estar amb tu


Josep Ayats

Nit de Nadal

Aquella nit feia molta fred. Era una nit d'aquelles de ple hivern, fosca , neta i estrellada. Tot estava en calma. Tant sols es sentia algun lladruc de gos que alguna petita ràfega de venta gelat portava de tant en tant a les oïdes d'en Daniel i en Gerard. Tots dos, veïns del mateix poble i amics inseparables tenien quinze anys. Feien moltes coses junts, esport i fins i tot el mateix curs a l'institut i solien ser molt aplicats ens els estudis i altres afers com el de sortir amb noies.
Després del sopar de la nit de Nadal que cada un l'havia passat amb la seva família, en Gerard havia anat a passar una estona a casa de'n Daniel. Mentre estaven a la cuina a la vora del foc, a la casa on vivia en Daniel i que estava a les afores del poble. Era una nit tot especial. Era la nit de Nadal. Aquella nit que a tots en més o menys intensitat ens convida al recolliment interior. A viure més la nostra part més tendre, més plena d'amor i de joia.
A fora, al firmament els estels brillaven amb tota la seva força. La sensació era d'un estremiment de dolcesa i de bonança. Feia estona que en Gerard volia sortir a fora. Volia anar fins a un turó que hi havia prop de la casa des de on es podia divisar la gran volta celeste ben estrellada Finalment es van decidir. S'abrigaren bé i van sortir a fora. Van enfilar el camí cap al lloc escollit. I des d'allà es van disposar a cercar les estrelles i constel·lacions que ja coneixien.
- Mira!, l'estrella Polar- Sii!, -i mira també l'Ossa Major i l'Ossa Menor-
Feia dies que es parlava que aquell any, per les festes de Nadal i durant la nit, es veuria al cel el famós cometa Halley. Deuria ser tot un espectacle a la nit veure el cometa i també un gran regal. Doncs semble ser que només tenim una oportunitat en la vida de poder-lo veure donat la seva òrbita tant gran i el temps que tarda en tornar a passar a prop de la terra.
Entre els dos amics escodrinyaven el cel per veure si eren capaços de trobar-lo en aquella immensitat. Ja feia una estona que miraven al cel amb la vista fixada cap a ponent un i cap a occident l'altre, ja que s'anaven repartint l'espai per no mirar tots dos allà mateix. Començaven ja a tenir fred, tot i que portaven un bon abrigall, amb guants, gorra, bufanda, bones botes i doble parell de mitjons. I no hi havia manera de distingir res del que buscaven al firmament .El cometa Halley. Cansats, enfredorits, i la son que ja començava a fer acte de presència una mica també producte de l'avorriment es van creuar la mirada per assentir decebuts que tornaven a casa.
Però de sobte en Gerard va quedar parat i va fer una mena d'exclamació i agafant fortament del braç del seu amic va notar que el cor se li accelerava per allò que havia vist. Acabava de veure alguna cosa estranya. Sense dir-se res els dos van fixar la vista al mateix punt, cap allà on li indicava en Gerard. Molt baix a l'horitzó un puntet de llum esclatant es movia amb molta rapidesa i fent unes tziga-tzagues. Es van quedar més glaçats al veure que aquell puntet de llum es feia cada vegada més gran. Això només volia dir una cosa i era que cada segon que passava se'ls hi acostava més.
- Ei!, què és això?- Va fer en Daniel. - No ho sé va dir en Gerard, però és una cosa extraordinària i no és el cometa Halley- Una mica cagats de por van sentir que de cop s-el's hi havia anat la fred. Ara allò que tenien era calor i les cames trèmules. Volien córrer i fugir però no podien. Les cames no els seguien. La llum gaire bé ja els envoltava. La resplendor i la llum blanca els cegava els ulls i no els podien mantenir oberts. Tot l'entorn va quedar completament il·luminat com si fos a plena llum del sol.
Al cap de poca estona la llum va anar perdent intensitat i els dos amics van poder divisar una certa forma de plat o de disc enorme amb una mitja esfera al damunt i amb una cinta de llum com si li estigués donant la volta. Per la part de sota uns peus metàl·lics sostenien tota aquella màquina ben assentada al terra. Mentrestant la llum va anar canviant de colors fent un bonic festival de colors que s'encenien i apagaven constantment.
Els dos amics van veure com una porta del disc s'obria i unes ombres apareixien davant la lluminositat que sortia de l'nterior. Una força interna ben desconeguda per a en Daniel i en Gerard va fer que els dos amics s'acostessin a aquella màquina. Aleshores va ser quan se'n van adonar que aquelles ombres tenien forma humana. La diferència amb els humans era que aquells éssers eren molt més petits i grassets, molt més arrodonits. La seva alçada no deuria ultrapassar els 70 ó 80 ctms. Una frondosa barba blanca, llarga i un bon bigotàs també blanc poblaven les seves cares. Portaven també una gorra vermella acabada en punxa al cap. Tots ells vestien de color blau i amb un calçat que els hi protegia dit per dit el quatre que tenien al peu. També portaven una mena de guants que protegien els quatre dits molt llargs de les mans. Un enorme cinturó groc cenyia el cos, cordat a davant amb una gran sivella negra.
Des de la porta un d'aquella éssers amb veu dolça i penetrant els va dir: -No tingueu por, som els vostres amics. Nosaltres som del país de Fantasia. El nostre rei Amor i la princesa Il·lusió ens han enviat a buscar-vos. Ells coneixen prou bé i saben del vostre interès per el nostre regne. Per tant no ens tingueu por i i us preguem ens vulgueu acompanyar-.
Els tres éssers amb les seves llargues mans els van fer que entressin. Els nois acollonits però també impulsats per la força del desconegut i de la aventura van pujar l'escala i van arribar fins a l'nterior d'aquella màquina.
Al cap de poca estona van sentir moltes ganes de dormir. Es van jaure al terra i aclucaren els ulls. Un profund son els va envair, envoltats per els sons d'una dolça melodia que els recordava els dies de Nadal en la seva més tendra infància. El disc va iniciar el camí de retorn a través de les estrelles al llunyà país de Fantasia.
Poc després en Daniel es va despertar de cop. Era la matinada del dia de Nadal i el record d'un dolç somni encara li feia sentir al seu interior aquelles cançons d'infantesa que ell en Gerard i tots els nens escoltaven, mentre jugaven de petits pels carrers del poble.

Josep Ayats

PLUJA DE MONEDES

Com que no sóc pas cap endevinaire, jo no sé què passaria si a la meva ciutat i de cop i volta es posés a ploure monedes, però m'ho imagino donat que les persones no hem canviat gaire en la història de la humanitat. Penso que tot podria ser possible llevat que el fet de ploure diners és ja en si mateix per desencadenar la cosa més impensable.
No obstant i això crec que seria més o menys alguna cosa semblant al que va passar ara fa molts anys a una petita illa perduda pel mig del Oceà Pacífic anomenada TERQUIMAR. Aquesta història ha arribat a les nostres mans com a conseqüència d'unes excavacions que es van fer ara fa uns dos anys en una zona desèrtica a prop de la ciutat capital de la illa. Eren uns manuscrits fets en un idioma difícil d'entendre, però que un cop trobat el significat d'algunes paraules, va ser relativament fàcil de traduir. Es van trobar tancats dintre d'una caixeta metàl·lica i firmats per Boreau i Esmirna. ( Algunes veus diuen que aquesta podria ser la fundadora de la ciutat del mateix nom a la Turquia Asiàtica, però d'això no en tenim cap referència documentada). La seva traducció ens va captivar i va produir una forta impressió a tots els que érem allà, un cop desxifrat el significat de les paraules. El que allà s'explicava era el que resumint segueix a continuació.
En aquella illa feia molts anys que s'hi patia una forta crisi econòmica i social. Tota la societat estava en qüestió i no acabaven de veure una sortida als seus problemes. La gent no volia treballar i alguns només s'aprofitaven de les necessitats dels altres. Els que manaven volien continuar manant sempre, enganyant als seus súbdits amb notícies falses i prometen que l,any vinent ells mateixos que mai havien arreglat res, sí que ho farien. Per mantenir aquest poder sobre els governats a tota costa, els poderosos van fer una sèrie d'experiments científics i militars i van provocar un canvi en l,atmòsfera, essent el resultat que es va posar a ploure dia darrera dia i no tenien la manera d'evitar aquella tragèdia.
Ja feia 173 dies que no parava de ploure en més o menys intensitat. Els rius s'havien desbordat ja feia temps, les valls estaven inundades i els camps de conreu eren impossibles de cultivar. Els camins i carreteres ja no existien i era molt difícil traslladar-se d'un lloc a l'altre. Els dies sense sol, les boires i la humitat de tants dies de pluja ja feia dies que es deixava sentir en els cossos i el caràcter dels habitants de TERQUIMAR. Ja no tenien què donar de menjar al bestiar, els ocells tampoc volaven i ja començava a escassejar els aliments per a la gent de la illa.
Reunits els membres del govern i els consells d'ancians i experimentats i després de moltes deliberacions van arribar a la conclusió de que era precís fer alguna cosa per salvar aquella situació si no volien que l'ordre se'ls hi anés de les mans. La gent ja estava cansada i a més algunes veus ja feien córrer que tota aquella situació la havien provocat els experiments militars.
Després de molts estudis, informes de tots tipus, alguns completament inversemblant, com un que deia " Estudi per la capacitat dels galapats de fumar-se unes herbes, en cas que deixés de ploure", van decidir donar una solució als dos problemes que els afectava en aquells moments. O sigui aconseguir acabar amb la pluja i acabar també amb la crisis i la fam que patien.
I tal dit tal fet. Van posar mas a la obra i al cap de dos mesos havien aconseguit construir una màquina que llençada a l'espai i mitjançant un procés molt complicat i a través d'una cadena d'explosions protòniques i neutròtiques assoliria un doble objectiu. Trencar el front nebulòs provocant unes escletxes per on començaria a brillar el sol i els núvols es començarien a desfer de la seva compactació, acabant així amb el període tant llarg de pluges. I al mateix temps es produiria la cosa més curiosa, una pluja de monedes. Així, pensaven els entesos, la gent podria sortir de casa a collir monedes, moltes monedes i amb aquestes podrien comprar tot allò que desitgessin i així sortir de la misèria. Amb la qual cosa la illa tornaria a ser rica i famosa.
Va arribar el dia de posar en funcionament aquell aparell anomenat "ZXTWA". i per això van decretar diada de festa nacional a tota la illa. El llançament a l'espai va ser a les 7 en punt del matí. Al cap d'uns 6 minuts es van sentir les primeres explosions i pocs segons després els primers raig de la llum del sol van arribar a la illa de TERQUIMAR.
Com que tot i com sempre va ser fet dins del més estricte secret, la gent desconeixia tot el que passava i la seva estranyesa era gran. No obstant van celebrar amb molta alegria els primers raigs de sol. El primer però en adonar-se realment d'allò que succeïa va ser un home d'uns cinquanta anys, que encara portava el paraigua obert tal i com era escaient i mentre travessava el pont del riu que dividia la ciutat, va observar que havia deixat de ploure i de cop va sentir "raasst!"- Oh!! va fer l'home. Què es aquest set al paraigua. Es va dir a si mateix. I tot seguit va sentir un " clinc!" a terra. Va mirar estranyat. Efectivament allò era una moneda. Tot seguit en van anar caient cada vegada amb més intensitat.
La gent de la illa no s'ho creien i quedaven boca badats. No entenien res del que passava ni tampoc sabien què fer. Era tot tant estrany. De cop havia deixat de ploure aigua i en canvi començava a ploure monedes.
Els més cobdiciosos no deixaven passar el temps i omplien tot allò que trobaven per poder arreplegar com més monedes millor. Alguns sortien al carrer de la ciutat i per als camps, i amb l'avarícia de recollir les monedes descuidaven que devien portar el cap ben protegit i queien esterniats a terra. Van començar al cap de poc temps les primeres batusses pel fet de que alguns ja es volien quedar amb tot un tros de terreny i amb totes les monedes que hi caiguessin. Els bancs van haver d'ampliar personal per atendre a tota la gent que anava a portar els diners recollits.
Però l'alegria i l'aldarull d'aquell primer dia es va diluir i convertir en por al dia següent. Ja que continuava plovent monedes i més monedes. Aquella mateixa nit ja els teulats d'algunes cases es van enfonsar pel pes d'aquelles monedes. Alguns edificis vells es van ensorrar. Els carrers, carreteres i camps havien deixat d,estar inundats d'aigua per estar inundats de monedes en alguns casos fins a 65 centímetres. Alguns ja no podien ni sortir de casa seva. La por al que podria passar va fer que alguns es suïcidessin i d'altres van morir intentat fugir.
Mentre en Boreau i la Esmirna, experts que havien treballat precisament en el departament de fabricació de la màquina en veure el resultat van repassar totes les dades i van adonar-se'n amb cara de terror i el cor compungit que en la programació hi havia hagut un error inqualificable. Estava previst que la pluja de monedes durés un dia complert i prou, vint-i-quatre hores i en canvi els càlculs que veien que s'havien fet i per error era que durarien dues-centes-quaranta hores. I això volia dir senzillament una cosa. La mort de tots els éssers vivents d'aquella illa. Les monedes arribarien a cobrir-ho tot, ja que no hi havia cap punt en la geografia de la illa que fos prou alt per evitar quedar cobert. Aquesta descoberta els va aterrir. I no s'ho van pensar dues vegades. Es van mirar i van entendre perfectament què havien de fer. Emprendre un llarg viatge per l'oceà. Abandonar aquell experiment i desolació i buscar noves terres per salvar la vida.
Ells, en Boreau i l'Esmirna han estat els testimonis d'aquesta història que ha arribat als nostres dies, gràcies els escrits que van deixar abans de sortir de la illa i que van ser trobats en les excavacions de fa ara dos anys.
De la seva vida posterior, no obstant, no se n'ha pogut saber res. Ni si van poder sortir de la illa.

Dedicatoria

Molt a prop d,aquest lloc descansen les restes d'un ser que va tenir la Bellesa sense la Vanitat,
la Força sense la Insolència, el Valor sense la Ferocitat i totes les virtuts de l'home sense els seus vicis.

(Lord Byron . Epitafi a la tomba del seu gos)