PLUJA DE MONEDES

Com que no sóc pas cap endevinaire, jo no sé què passaria si a la meva ciutat i de cop i volta es posés a ploure monedes, però m'ho imagino donat que les persones no hem canviat gaire en la història de la humanitat. Penso que tot podria ser possible llevat que el fet de ploure diners és ja en si mateix per desencadenar la cosa més impensable.
No obstant i això crec que seria més o menys alguna cosa semblant al que va passar ara fa molts anys a una petita illa perduda pel mig del Oceà Pacífic anomenada TERQUIMAR. Aquesta història ha arribat a les nostres mans com a conseqüència d'unes excavacions que es van fer ara fa uns dos anys en una zona desèrtica a prop de la ciutat capital de la illa. Eren uns manuscrits fets en un idioma difícil d'entendre, però que un cop trobat el significat d'algunes paraules, va ser relativament fàcil de traduir. Es van trobar tancats dintre d'una caixeta metàl·lica i firmats per Boreau i Esmirna. ( Algunes veus diuen que aquesta podria ser la fundadora de la ciutat del mateix nom a la Turquia Asiàtica, però d'això no en tenim cap referència documentada). La seva traducció ens va captivar i va produir una forta impressió a tots els que érem allà, un cop desxifrat el significat de les paraules. El que allà s'explicava era el que resumint segueix a continuació.
En aquella illa feia molts anys que s'hi patia una forta crisi econòmica i social. Tota la societat estava en qüestió i no acabaven de veure una sortida als seus problemes. La gent no volia treballar i alguns només s'aprofitaven de les necessitats dels altres. Els que manaven volien continuar manant sempre, enganyant als seus súbdits amb notícies falses i prometen que l,any vinent ells mateixos que mai havien arreglat res, sí que ho farien. Per mantenir aquest poder sobre els governats a tota costa, els poderosos van fer una sèrie d'experiments científics i militars i van provocar un canvi en l,atmòsfera, essent el resultat que es va posar a ploure dia darrera dia i no tenien la manera d'evitar aquella tragèdia.
Ja feia 173 dies que no parava de ploure en més o menys intensitat. Els rius s'havien desbordat ja feia temps, les valls estaven inundades i els camps de conreu eren impossibles de cultivar. Els camins i carreteres ja no existien i era molt difícil traslladar-se d'un lloc a l'altre. Els dies sense sol, les boires i la humitat de tants dies de pluja ja feia dies que es deixava sentir en els cossos i el caràcter dels habitants de TERQUIMAR. Ja no tenien què donar de menjar al bestiar, els ocells tampoc volaven i ja començava a escassejar els aliments per a la gent de la illa.
Reunits els membres del govern i els consells d'ancians i experimentats i després de moltes deliberacions van arribar a la conclusió de que era precís fer alguna cosa per salvar aquella situació si no volien que l'ordre se'ls hi anés de les mans. La gent ja estava cansada i a més algunes veus ja feien córrer que tota aquella situació la havien provocat els experiments militars.
Després de molts estudis, informes de tots tipus, alguns completament inversemblant, com un que deia " Estudi per la capacitat dels galapats de fumar-se unes herbes, en cas que deixés de ploure", van decidir donar una solució als dos problemes que els afectava en aquells moments. O sigui aconseguir acabar amb la pluja i acabar també amb la crisis i la fam que patien.
I tal dit tal fet. Van posar mas a la obra i al cap de dos mesos havien aconseguit construir una màquina que llençada a l'espai i mitjançant un procés molt complicat i a través d'una cadena d'explosions protòniques i neutròtiques assoliria un doble objectiu. Trencar el front nebulòs provocant unes escletxes per on començaria a brillar el sol i els núvols es començarien a desfer de la seva compactació, acabant així amb el període tant llarg de pluges. I al mateix temps es produiria la cosa més curiosa, una pluja de monedes. Així, pensaven els entesos, la gent podria sortir de casa a collir monedes, moltes monedes i amb aquestes podrien comprar tot allò que desitgessin i així sortir de la misèria. Amb la qual cosa la illa tornaria a ser rica i famosa.
Va arribar el dia de posar en funcionament aquell aparell anomenat "ZXTWA". i per això van decretar diada de festa nacional a tota la illa. El llançament a l'espai va ser a les 7 en punt del matí. Al cap d'uns 6 minuts es van sentir les primeres explosions i pocs segons després els primers raig de la llum del sol van arribar a la illa de TERQUIMAR.
Com que tot i com sempre va ser fet dins del més estricte secret, la gent desconeixia tot el que passava i la seva estranyesa era gran. No obstant van celebrar amb molta alegria els primers raigs de sol. El primer però en adonar-se realment d'allò que succeïa va ser un home d'uns cinquanta anys, que encara portava el paraigua obert tal i com era escaient i mentre travessava el pont del riu que dividia la ciutat, va observar que havia deixat de ploure i de cop va sentir "raasst!"- Oh!! va fer l'home. Què es aquest set al paraigua. Es va dir a si mateix. I tot seguit va sentir un " clinc!" a terra. Va mirar estranyat. Efectivament allò era una moneda. Tot seguit en van anar caient cada vegada amb més intensitat.
La gent de la illa no s'ho creien i quedaven boca badats. No entenien res del que passava ni tampoc sabien què fer. Era tot tant estrany. De cop havia deixat de ploure aigua i en canvi començava a ploure monedes.
Els més cobdiciosos no deixaven passar el temps i omplien tot allò que trobaven per poder arreplegar com més monedes millor. Alguns sortien al carrer de la ciutat i per als camps, i amb l'avarícia de recollir les monedes descuidaven que devien portar el cap ben protegit i queien esterniats a terra. Van començar al cap de poc temps les primeres batusses pel fet de que alguns ja es volien quedar amb tot un tros de terreny i amb totes les monedes que hi caiguessin. Els bancs van haver d'ampliar personal per atendre a tota la gent que anava a portar els diners recollits.
Però l'alegria i l'aldarull d'aquell primer dia es va diluir i convertir en por al dia següent. Ja que continuava plovent monedes i més monedes. Aquella mateixa nit ja els teulats d'algunes cases es van enfonsar pel pes d'aquelles monedes. Alguns edificis vells es van ensorrar. Els carrers, carreteres i camps havien deixat d,estar inundats d'aigua per estar inundats de monedes en alguns casos fins a 65 centímetres. Alguns ja no podien ni sortir de casa seva. La por al que podria passar va fer que alguns es suïcidessin i d'altres van morir intentat fugir.
Mentre en Boreau i la Esmirna, experts que havien treballat precisament en el departament de fabricació de la màquina en veure el resultat van repassar totes les dades i van adonar-se'n amb cara de terror i el cor compungit que en la programació hi havia hagut un error inqualificable. Estava previst que la pluja de monedes durés un dia complert i prou, vint-i-quatre hores i en canvi els càlculs que veien que s'havien fet i per error era que durarien dues-centes-quaranta hores. I això volia dir senzillament una cosa. La mort de tots els éssers vivents d'aquella illa. Les monedes arribarien a cobrir-ho tot, ja que no hi havia cap punt en la geografia de la illa que fos prou alt per evitar quedar cobert. Aquesta descoberta els va aterrir. I no s'ho van pensar dues vegades. Es van mirar i van entendre perfectament què havien de fer. Emprendre un llarg viatge per l'oceà. Abandonar aquell experiment i desolació i buscar noves terres per salvar la vida.
Ells, en Boreau i l'Esmirna han estat els testimonis d'aquesta història que ha arribat als nostres dies, gràcies els escrits que van deixar abans de sortir de la illa i que van ser trobats en les excavacions de fa ara dos anys.
De la seva vida posterior, no obstant, no se n'ha pogut saber res. Ni si van poder sortir de la illa.