AMOR IMPOSSIBLE O SOMNI D'ESTIU

AMOR IMPOSSIBLE O SOMNI D’ESTIU

Era cap a la matinada quan de sobte em vaig despertar. No sabia a on estava. Després a poc a poc vaig anar obrint els ulls lleganyosos encara i al mirar cap a la finestra del meu quarto vaig veure els primers esparpells d’un sol radiant que em donava el bon dia a través de les escletxes de la persiana. Vaig mirar al meu entorn i vaig veure que tot estava igual. Igual que la nit anterior quan me’n vaig anar a dormir.

Aleshores vaig adonar-me’n que tot allò que havia passat i que jo havia viscut no era res més que un somni. Tota una experiència que en un instant va passar a ser irreal. Res més que una fantasia. Tant sols un somni. El meu cor s’entristí i es va omplir d’amargor en aquell moment. S’havia acabat una bonica història. Volia tornar allà. Volia continuar el somni. Però ja no era possible. Acabava de desembarcar al món de la realitat.

Feia un moment jo era un jove d’uns quinze o setze anys. Estudiava, anava al institut i estava a punt d’acabar el curs, per cert segurament amb molt bones notes. Se sentia ja una certa llibertat pensant en les properes vacances d’estiu. Era un diumenge calorós de principis de Juny. Era cap al tard i havíem sortit a passejar vora el mar amb la meva noia que era molt maca. Jo n’estava fortament enamorat. Era com la princesa dels meus somnis. Aquella noia que tots hem somiat alguna vegada. Passejàvem junts abraçats. Fortament agafats i descalços per la sorra encara calenta pel sol d’un dia clar i serè . Caminàvem molt a prop de l’aigua i de tant en tant les onades ens anaven mullant els peus. Érem sols en aquella platja. Tot el món era nostre. Jo sentia una deliciosa soledat acompanyats un de l’altre. Compartíem els nostres sentiments. La brisa del mar ens acariciava la cara . La meva estimada jo la veia encara més bonica. Amb els seus cabells llargs, estirats endarrere per la força del vent, li mostraven una cara i un front amb línies suaus i perfectament marcades. Els seus ulls eren clars, lluminosos , plens de vida i de il·lusió. La seva mirada tenia una força que jo gaire bé era incapaç d’aguantar. I la seva felicitat em contagiava. Ella em declarava el seu amor i em deia que no podria viure ni un instant sense saber que jo estaria sempre al seu costat. Per la meva part el meu sentiment també era el mateix i jo a vegades amb una mica de por també li manifestava el mateix.

El sol anava ja cap a la posta. La mar era blava, plana, calma. Un vaixell amb vela llatina passava una mica enllà de la costa. Un silenci i felicitat s’havia apoderat feia estona de nosaltres. Estàvem vivint una experiència al límit del que podíem aguantar.

Érem dins d’un globus que ens havíem fabricat nosaltres i no en volíem sortir. Mentrestant ens anàvem explicant les nostres coses més íntimes, les nostres il·lusions, les inquietuds i preocupacions que ens assaltaven. Les nostres estones de sexe. La necessitat de gaudir dels nostres cossos al màxim. Aquells moments d’èxtasi i amb els nostres cossos extenuats. Les preocupacions per posar-nos bé el preservatiu i la por a un possible embaràs . No podíem suportar haver de dir-ho als pares. Però res de fora torbava la nostra harmonia. Tant sols de tant en tant ens deixàvem endur pel vol suau a prop nostre i arran de l’aigua d’una gavina. A vegades cap a l’interior i terra endins ens arribava el cant melangiós d’algun cucut que hauria arribat aquí amb la primavera i que ja d’aquí pocs dies marxarà cap altres indrets que ningú no sap . Pot ser tornarà l’any vinent si la mort no li ha segat la vida, ens dèiem nosaltres. També algunes orenetes no massa lluny de nosaltres voletejaven buscant alguna cosa en què saciar la seva fam i la dels seus pollets.

Mentrestant la meva noia i jo ens anàvem esponjant els nostres sentiments . Sentíem el nostre amor a flor de pell. Era un amor pur, sà i sincer , exempt de tota malícia. Els nostres cors joves i tendres encara començaven a despertar-se per experimentar l’amor adolescent. Els nostres cossos també es despertaven als sentits. Tant sols volíem fugir a algun lloc on pugéssim estar junts gaudint dels nostres sentits i emocions per sempre.

Però arribat aquí aquesta realitat s’esfumà de cop. Tot havia estat un deliciós somni. Era el somni del meu primer amor. Aquell que mai oblidarem en la nostra vida. Aquell que tots hem viscut i recordarem amb tendresa amb el pas dels anys. Possiblement sigui també aquell amor que ens va fer caure les primeres llàgrimes per la persona que estimàvem en el més fons del nostre ser i que per circumstàncies de la vida, es va convertir en un amor impossible.