La meva e.l.a. - IX -

La malaltia segueix el seu curs i fent estralls en el meu ja debilitat cos. Ja fa uns quants dies que escric a l, ordinador amb el sistema del gomet al nas, una petita càmera i un teclat virtual a la pantalla. Aquest programa és molt lent, però que hi farem “és lo que hi ha “. Si no, no podria escriure. Els meus braços i mans ja no serveixen per a res. I les cames per ben poca cosa. M,aguanten dret durant un parell o tres de minuts i amb l, ajuda d,algú. La resta del dia o segut en una cadira o estirat al llit.
La capacitat vital també està molt compromesa. Fa uns dos mesos estava en el 51 per cent i ara no ho se . Però dormo amb el Bi-Pap, que fa la funció de pulmó exterior, impulsant l,aire fins al fons dels meus pulmons. Costa una mica d,acostumar-s,hi però al matí em llevo molt millor. Des que dormo amb el Bi-Pa, ho he de fer de panxa enlaire i tal com em deixen em quedo fins l,endemà al matí. Les nits se solen fer llargues i em desperto varies vegades amb l, angoixa de d,ofegar-me amb la mascareta.

De moment encara puc menjar per la boca encara que amb dificultat i amb algun ennuegament de tant en tant. I per el que pugui passar en un futur segurament no gaire llunyà ja porto posada la PEG per alimentar-me directament a l,estómac.
I últimament he perdut també la capacitat de parlar i ni un fil de veu a dures penes pot sortir de la meva boca. Sort de la Mussola que m,entén molt bé i fa de traductora.
La E. L. A. és una malaltia que a poc a poc i despietadament s,ho va emportant tot. Qualsevol signe de vida és arrabassat per la malaltia i allò que es perd ja no tornarà mai més. Es com un huracà que destrossa la meva casa i s, ho emporta tot sense pietat.
El que sí em deixa intacte és la sensibitat per tot el cos i la ment encara que deteriorada al ser jo actor passiu i alhora espectador del meu propi deteriorament físic . La ciència fins avui no ha pogut dir res. I això només pot acabar de dues maneres possibles. O amb la mort o amb un miracle. M, agradaria poder creure en miracles.

SOMNI DE VIDA

Estic jo en la meva cadira de rodes i contemplo davant meu una llarga escala de pedra amb una paret a l,esquerra a on hi ha enganxat un passamà. A la dreta no hi ha res només el buit. Per aquesta escala també hi pugen els cotxes.
Jo m,aixeco de la meva cadira i agafat en el passamà començo a pujar per l,escala fins a dalt. Allà en sortir de l,escala allò que veig primer és un immens jardí de flors de tots els colors però el que més abunda és color vermell que està a primera vista i és un vermell fort i potent. Camino per l,immens jardí i al final de tot diviso un castell. M,hi apropo i veig que és molt gran i em ve una sensació com si ja conegués el castell i com si ja hi hagués estat abans o millor dit sento com si en la meva vida jo vingués allà.
Entro però ara ja em desperto i llàstima per que no puc veure res per dins. Em desperto bé i em queda la sensació del misteri i l,enigma de la vida.

La Muntanya

Imponent, majestuosa, quasi divina

La muntanya està aquí davant meu

Des del temps dels meus avantpassats

Jo també passaré però ella continuarà aquí

Amb la seva grandiosa figura donant fe

De la seva indòmita i pedregosa presència

I des de la meva menudesa, quedo captivat

Per aquesta salvatge i natural bellesa.

I sento la veu que em crida des de allà dalt

Que em diu: vine, puja i posseeix-me!
jo me la miro amb tota l'admiració i respecte

I el meu esperit es deleix per assumir el repte

Mentre pujo, el cansament físic m'acompanya més i més

Però el meu sentiment es desborda d'alegria

Esperant el moment definitiu de fer el cim

I profanar el gran misteri de la gran muntanya.

Després arriba l'hora de tornar a casa

I la tornada amb goig d'haver assolit el cim

Haver fet allò que volia, i que necessitava

El camí de retorn no és fàcil, el cansament apreta

Però les ganes d'arribar i descansar son moltes

Segueixo el corriol que m'ha de tornar a casa

I porto amb emoció la fantasia del meu destí

Que també és el sender que em portà al més enllà.

ESTIU, RECORDS I SENSACIONS

Estiu, sol llum i calor
Tanco els ulls i recordo
L,enyorança d, un temps
Que ja no tornarà a ser
El sol del matí, lluminós
Entra per la finestra del quarto
I jo recordo el temps d,esplendor
Al cor, les rialles de la migdiada
El descobriment de la nuesa i l,amor
El primer t,estimo a la vora del mar
Aquell petó que recordarem sempre
I també el trist i dolorós comiat.

Estiu, temps de descobriment i maduresa
Temps de sega i recollida dels fruits
La natura ens ho dóna tot i alhora també
ens ho treu tot, l,alegria fins i tot la vida
aquest misteri que sempre ens acompanya
i jo cada dia em pregunto per què?
una llàgrima cau amb tristesa, impotència i ràbia
i els records son el bàlsam que alimenta el meu camí
com una barca solca els camins del mar tempestuós
però jo continuo aquí segut en la meva cadira
on m,acompanyen també moments de fantasia
i tot es torna molt més lent, costerut i fatigós
l,estiu passa, el temps passa, la vida passa i jo...

Estiu sol llum i calor
El vent de marinada em porta el sabor de mar
De platges verges, aigües blaves i sorra blanca
Sons llunyans de melodies ja perdudes
I el cant dels ocells, quins records!!
d,infantesa, allà al mas, la sortida del sol
Jo que de terra endins i de pagès en vinc, recordo
Els camps segats, la pols a l,era i el pou d,aigua fresca
Les orenetes que sempre tornaran, voltegen incansables
Sento encara aquella xafogor de les tardes de migdiada
I les nits serenes cobertes d,estels i lluna plena
A l, eixida mentre s,escolta algun lladruc de gos.

Pensaments

Buscàvem la llum de la matinada, i varem trobar la foscor de la nit.

Volíem justícia i varem tenir hipocresia.

No hi ha ningú que tingui tantes ganes de viure com qui sent amenaçada la seva vida.

Volíem ales per poder volar i varem quedar presoners de les nostres misèries.

Buscàvem el valor i la valentia i varem descobrir l,angoixa, el pànic i el desconcert.

Buscàvem la felicitat i varem conèixer la adversitat i l, infortuni.

Esperàvem obtenir riqueses i varem viure en la misèria i la privació.

Volíem ser lliures i varem conèixer les presons i les cadenes.

Desitjàvem estimar però no teníem amor per donar ni sabíem com fer.ho.

Diuen que per poder donar, primer s,ha de TENIR , tant en l,amor com en altres coses.

Deien que ens volien ajudar, però els molt hipòcrites el que volien era dominar les consciències.

Un altre post

Hola, ja torno a ser aqui . Divendres passat també ja varem tenir el cotxe adaptat, per poder.hi entrar jo amb la meva cadira i ja varem anar a fer una volta per l, estay. I el dissabte varem anar a Ampuriabrava a preguntar per fer una tirada en paracaigudes. Es que els meus dos fills s.hi volen tirar i els hem regal pel seu aniversari. Despres varem anar a fer una volta i a menjar una pizza boníssima a Sant Martí d, Empúries.
Encara no he après a posar.hi fotos com abans però ja ho aprendré. Tampoc se trobar el gionet, però ja ho faré amb paciència i temps.

Puc tornar a escriure!!!

Hola a tots. Aquest és el meu primer post amb el nou sistema sense teclat. Es amb un gomet al front, un teclat virtual a la pantalla i una petita cámera que capta els moviments del gomet. Ara només hem falta anar practicant. I prometo fer. ho.