dijous, 14 de gener de 2010

Somni Inacabat






Era un dia clar i serè, el paisatge es veia molt engorjat, abrupte i feréstec. Feia poc que havia plogut i el rierol que es veia a baix portava molta aigua tèrbola que provenia de les planúries de més amunt on el dia abans havia plogut de valent. Per un camí que va resseguint el rierol una colla de joves, d’uns set o vuit, ben abrigats i nerviosos estaven contemplant un espectacle que els treia l’alè. Allà a dalt a uns cent metres d’altitud, hi havia un globus aerostàtic, dintre del qual viatjàvem el meu gos Torn i jo. Tenim problemes, pensava per mi mateix. Feia molt de vent i no podia dominar la trajectòria del globus. Dintre la cistella hi havia tot un seguit de fils, per poder dominar l’aparell i jo m’enfilava per aquí i per allà, però no aconseguia canviar el rumb del destí. Hi havia molt perill d’anar a rebotar en contra d’unes pedres que sobresortien allà dalt . De succeir podria ser la nostra fi. La meva i la d’en Torn. El vent amb les seves ràfegues cada vegada ens hi apropava més. I jo que no sóc pas massa creient ja començava a encomanar-me a la Mare de Déu. Mirant a baix veia la colla de joves, i jo els hi feia senyals amb les mans demanant auxili. Ells també crec que intentaven dir-me alguna cosa, però jo estava pres del pànic . Aquelles pedres punxegudes, com petits cavalls bernats que sortien allà dalt s’acostaven cada vegada més. Ja veia perfectament la seva silueta al meu costat a no més d’uns vint metres. Ens varem mirar en Torn i jo, i crec que tots dos estàvem pensant que aquell era el nostre comiat. El vaig agafar i em vaig posar a acariciar-lo com si ja no hi hagués res més a fer. El seu cor li bategava com no havia vist mai, però no dubto que hi hagués gaire diferència amb el meu.
De sobte un soroll estrany es va sentir per aquells engorjats. Un soroll de vent molt fort com de tempesta que feia xiular la molta vegetació que hi havia per aquelles contrades.
Això va fer que la cistella del globus s’inclinés amunt des d’un costat fins al perill de bolcar-nos. També la gan bossa que conté el gas i el cremador va quedar ben deformada per la força d’aquell vent amb tot el perill d’incendi que això representava.
Crec que algun Sant o algun Àngel aquell dia ens va protegir a mi i a en Torn. O tal vegada va ser la Mare de Déu. El cert és que aquelles noves ràfegues de vent ens van treure d’una mort segura, i van canviar el rumb del meu aeròstat retornant cap a un camí molt més plàcid. Al passar per damunt d’aquella colla de joves ja en direcció contrària ens varem saludar molt efusivament. Després vaig saber que aquells joves eren uns excursionistes que anaven fins a uns salts d’aigua que hi havia una mica més amunt.
El globus va anar seguit l’impuls que li donava el nou vent i seguint aquest camí, es va anar situant al damunt d’una zona de camps sembrats als quals es distingia bàsicament el color verd, entre mig de petites zones boscoses, plenes de pins i d’alzines sureres. També alguns camps es veien ben llaurats i en altres situades en algunes pendents formant feixes estaven ben plantades de oliveres. Pel mig dels camps i boscos es divisaven ben dispersades algunes masies.
Finalment el globus aerostàtic a poc a poc es va anar situant a una zona de camps sembrats molt a prop d’una casa de fusta, fins que finalment la cistella va tocar al terra. En Torn tant bon punt va sentir que fèiem terra, i com si un esperit se l’emportés, d’un bot va saltar a terra ferma i un cop allà es va posar a lladrar i moure la cua mirant cap a mi, esperant que jo també saltés. Això vaig fer un cop vaig apagar el cremador i després de dirigir cap a on volia que es plagués l’enorme bossa que conté l’aire. Després de recollir-ho tot, en Torn i jo varem fer camí cap a la casa de fusta que teníem a prop.
Varem arribar allà i no veiem ningú. Ja era al capvespre, començava a fosquejar i no veiem ningú ni llum dintre la casa. Potser és que no hi ha ningú vaig pensar jo. Però vaig veure una finestra que no estava ben tancada i després de cridar varies vegades “Que hi ha algú?” sense rebre resposta em vaig ficar dintre de la casa. Uff, vaig fer jo dirigint-me cap a en Torn, que també va saltar dintre de la casa amb mi. -Quin merder que hi ha aquí-. Deu fer com un any que no hi ha entrat ningú i el que va marxar últim sembla que ho va deixar tot molt revoltat i se’n va anar molt de pressa. O molt probablement algú va anar darrera seu buscant alguna cosa. Però que devia buscar?
Bé, ja ho esbrinarem. Però ara la primera cosa que hem de fer és descansar i dormir aquesta nit aquí, li vaig dir a n’en Torn. Hem tingut un dia molt agitat avui i necessitem reposar forces al menys per dormir i tranquil•litzar-nos. Demà al matí ja buscarem alguna cosa per menjar i cercarem el misteri d’aquesta casa i el seu propietari.
Arribat aquí em desperto de sobte i veig en Torn ben neguitós al costat del meu llit. He dir que jo no tinc cap gos.
El somni continuarà.

4 comentaris:

  1. Hola Llop!, hasta soñando se pueden tener aventuras y de las buenas, yo creo el el Torn representa la esperanza que nos tiene que acompañar siempre.
    Saludos!

    ResponElimina
  2. Tinc ganes de saber cóm continúa el somni, abans de fer qualsevol comentari. No et voldria influir.
    Endavant.

    ResponElimina
  3. Ja has fet el viatge en globus?
    Que la creativitat continui !!

    ResponElimina
  4. aixo de somiar amb viatge amb globus es pro-
    blema d acullunits? jo crec que si

    albert.per cert com estas.far dies
    que no parlem.

    ResponElimina