dilluns, 25 de gener de 2010

SOMNI


(CONTINUACIÓ DEL SOMNI INACABAT)



TERCERA PART



A la setmana següent varem continuar allà on ho havíem deixat l’anterior, per intentar saber què havia passat i els motius. I clar que ho varem saber. Varem començar amb les relaxacions, respiracions profundes i les preguntes. De seguida em van tornar el neguit, els retorciments i les convulsions i es varen començar a desencadenar els fets.

Els fets passaven per les mateixes contrades que ens trobem ara, l’any 1629. Jo em deia Edili, tenia 32 anys i era un servent pagès d’una gran masia que hi havia a la muntanya no pas gaire lluny d’aquí. La masia es deia La Sala Gran. Allà hi vivien, a part del serviment i mossos, l’amo i el seu germà més o menys de la meva mateixa edat. L’hereu Ramon casat amb la Cristina, una dona ferma i molt guapa i el germà petit, en Joan que era solter i curtejava una mica d’enteniment, però que li agradaven molt les dones. I molt especialment la Cristina. Tot anava bé fins un dia, que en Ramon havia marxat a fer negocis per la venta de fusta de les seves propietats, en Joan va cridar a la Cristina que l’ajudés al paller a recollir el farratge. Ella, ben innocent de les intencions d’en Joan, va anar cap allà i només d,entrar al paller es va trobar atrapada en mig dels braços del seu cunyat sense poder escapar. Tot això jo ho sé per que ho vaig veure amb els meus propis ulls. Ell es va abraonar al damunt de la noia amb la intenció de violar-la, però ella no parava de cridar i de fer el que podia per desfer-se’n. Com que ell no podia sortir-se’n amb la seva, la va agafar amb les dues mans pel coll i va estrènyer tant fort i amb tanta fúria per que no cridés i es quedés quieta que la va deixar sense respiració i va morir gaire bé al moment. Després es va adonar del què havia fet i es va quedar una bona estona ben pensatiu. Va sortir del paller, cridant: Ediliiiii què has fet!?, fent uns grans moviments de braços, corrent cap aquí i cap allà buscant la gent de la masia. L’Ediliii!!, l’Ediliii!! que ha matat a la Cristina, -maleït siguis- em va dir dirigint-se cap a on jo em trobava. Aquell malparit em va encolomar la morta a mi. Tots els servents de la casa es van creure la versió de’n Joan i van venir a atrapar-me . Jo aquell dia vaig tenir la mala sort d’estar al lloc equivocat en el moment més inoportú. Quan em van tenir agafat em van fuetejar em van maleir, sobretot en Joan i em van lligar amb una cadena a les quadres a l’espera de que arribés el Senyor Ramon. Ningú no va escoltar les meves súpliques. Jo reclamava que m’escoltessin, que en deixessin defensar. Però res de res. Ni pietat ni compassió. I en Joan que bramava com boig acusant-me a mi de la mort de la noia. Deia que ell ho havia vist tot i jo era el botxí. Quan va arribar el senyor Ramon em van denunciar a la justícia i sense cap judici em van sentenciar a mort. Al cap de dos dies jo moriria penjat injustament en un camp d’oliveres.

I en aquell moment per la meva boca l’Edili va pronunciar les següents paraules: Jo vull deixar constància i testimoniatge per les generacions futures de la gran injustícia que es va cometre en la meva persona. I que Déu no perdoni a qui aixeca un fals testimoni en aquest món.

Un cop acabada de llegir l’última pàgina de l’escrit em vaig redreçar a la cadira i vaig esbufegar, mentre em mirava en Torn. Ell va torçar el cap d’un costat, com si em volgués dir alguna cosa o intuís el meu estat d’ànim. Allò que acabava de llegir era molt fort. Però com podia haver arribat a les meves mans aquell escrit? Segur que l’Enric de Cal Sisdits n’era el responsable d’haver-lo deixat a la xemeneia de la casa. I una cosa vaig tenir molt clara de seguida i era que l’Enric era la reencarnació de l’Edili. I ben segur que l’Enric havia deixat aquells escrits. Però i ara a on és l’Enric? I podria ser que algú estigués buscant l’Enric i els seus escrits? Això mai ho sabrem.

És mitja tarda ja i encara ni en Torn ni jo hem menjat res des d’ahir al matí i decidim sortir a fer una volta per l’entorn de la casa. Ens tornarem a quedar a passar la nit i demà al matí si no hi ha novetat enfilarem el camí de tornada a casa, amb el tresor descobert que ens acompanyarà.


Continuarà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada