divendres, 5 de març de 2010

El primer dia d'escola -I-


Devien ser cap a les set del matí quan la mare em va venir a despertar: - “Josep!, Josep!, va que ja és hora de llevar-se. I avui és el teu primer dia d’anar a estudi”- Com dèiem abans . Ara en diem anar a l’escola. Era aviat, però tenia el temps necessari i just. En primer lloc m’havia de desvetllar i treure’m les lleganyes dels ulls, rentar-me la cara, pentinar-me i vestir-me, cosa que em reportava el seu temps. Tot seguit cap a la cuina a la vora del foc on m’esperaven una bona llesca de pa torrat, amb oli i sucre, junt amb una tassada de llet amb Cola-Cao, o una cosa semblant que es deia Torcao, i que la mare ja m’havia preparat. A vegades em feien beure la llet amb un ou barrejat i que el meu fetge no tolerava ja que al cap de poques estones l’havia de vomitar.

Be, aviat ja serien les vuit, hora de marxar i la mare preparava les últimes coses, la cartera , amb el llibre, el llapis, la goma d’esborrar, la plomilla i el tinter amb la tinta xina. I els cromos repetits de la xocolata per intercanviar-los. També acabava de preparar el cabàs amb l’entrapà de botifarra picant pel mig matí quan sortíem al pati o a “recreo”, i la “fiambrera” pel dinar. Amb aquestes que ja havia arribat l’hora de marxar i amb el meu germà més gran enfilàvem camí cap a estudi. Teníem per davant tres quarts d’hora de camí fins arribar a les escoles, ja que a casa vivíem en un mas a pagès i en aquells temps no existia el transport escolar. Ens transportàvem nosaltres mateixos amb les nostres cames. Pel camí ens anàvem ajuntant amb altres nens i nenes i que dels masos de les rodalies feien el mateix camí.

Aquell havia de ser un dia molt important per mi. Era el meu primer dia d’estudi, o d’escola. Recordo encara amb molt de detall la primera impressió que vaig tenir quan vaig entrar per primera vegada a l’escola i dins de l’aula. Vaig tenir una forta sensació de fredor que em calava els ossos i de soledat al mig de tothom. Vaig veure l’aula com una immensa sala plena de barres travesseres de fusta. Evidentment eren els pupitres que com que jo els veia des de la meva alçada de nen de cinc anys, no arribava més amunt del propi pupitre. Una gran angoixa es va apoderar de mi i sentia un fort pes al pit. Les quatre parets de l’aula m’ofegaven i em feien sentir presoner. Els records son llunyans, però aquestes sensacions encara les tinc molt presents al meu record. I certament que no m’agradava gens anar a estudi.

L’escola era un edifici separat dels altres, i construït al costat mateix de la carretera, relativament nou i ben conservat. Hi havia dues aules separades per una paret al mig. Una pels nens i l’altre per les nenes. I devíem ser uns vint-i-cinc o trenta més o menys a cada classe. Per entrar a les aules hi havia unes rampes ja que estaven bastant aixecades del terra. Després hi havia una entrada on penjàvem les carteres, les bosses amb el menjar i els jerseis. Al costat esquerra hi havia un quarto i a la dreta els lavabos i els wàters. Al quarto del costat esquerra hi solia venir la mare del mestre, uns dies a la setmana a portar-nos llet per tots el nens amb una olla vermella i que sembla ser que la proporcionaven els americans per totes les escoles del país i venia en pols, i també formatge que feia molta pudor.

A la part dreta de l’entrada hi havia la porta que donava entrada a l’aula. A la part esquerra hi havia dues finestres una al començament i l’altra al final i a la part dreta eren cinc o sis. Amb lo qual donaven molta lluminositat. El mestre tenia la seva taula i al costat, en front i de cara als pupitres. A l’hivern s’hi posava una estufa d’aquelles de ferro colat i cremava amb tacos de fusta. Al darrera de l’aula també hi havia un altre quarto que es feia servir per emmagatzemar la fusta per cremar a l’estufa, el canviador pel mestre, on també hi guardàvem els paraigües i roba per canviar-nos els que érem de lluny, per si plovia mentre estàvem allà, i era també el quarto dels mals endreços. L’aula tenia quatre pissarres, dues de més gran i dues de més petites i en una de les grans hi havia unes ratlles marcades amb vermell, per fer pràctiques de bona lletra. I al capdamunt de l’aula, com no, hi havia el crucifix i les fotos de José Antonio i de Franco, presidint l’aula. Totes les portes i finestres eren d’un color blau turquesa. L’aula de les nenes era si fa no fa igual.



(Continuarà)

1 comentari:

  1. No sabia que tu també havies de vomitar el maleït rovell d'ou que ens posaven a la llet?
    Encara quan hi penso em venen ganes de vomitar...

    ResponElimina