dimecres, 17 de març de 2010

Tres Pobles




Era un dia a la tarda i anàvem amb la parella i els meus fills a visitar uns pobles molt característics pels seus conjunts medievals i que estaven situats en un camí sense asfaltar pel mig del bosc que va fent baixada fins a arribar a l’últim dels tres pobles.

Varem sortir amb el cotxe des d’un altre poble que està a dalt la muntanya. Pels que sou de per aquí podria ser Sant Hilari Sacalm, però només pel nom. Res a veure amb com és el poble. Aquest també era de carrers empedrats i amb cases antigues i de pedra i com que estava dalt de la muntanya i a la vessant que mira cap a nosaltres, el veiem mentre anàvem baixant pel camí cap als altres tres poblets. El camí el fèiem primer en cotxe fins a un paratge que allà el varem deixar i varem continuar a peu. El camí era bastant llarg i amb moltes corbes. Finalment arribàvem al primer poblet que tenia una edificació molt gran feta tota de pedra, amb grans finestres. Era un antic monestir que encara es conservava en molt bon estat, però desocupat. Era un misteri tot plegat aquell gran edifici tant ben conservat tot de pedra, antic i totalment desocupat i abandonat. A continuació s’estenia el poblet amb tot de carrers empedrats i molt costeruts, cases molt ben conservades i ni una construcció nova. Per la banda de baix del poble circulava un rierol fent moltes giragonses seguit el contorn de la muntanya, amb el seu característic soroll de l’aigua que salta per les pedres. Era un poble quasi perfecte. Tant sols hi devien viure unes cinquanta persones.

Varem continuar el camí cap al segon poble, del que ben poca cosa recordo. Només del rierol i un pont de pedra d’un sol ull i molt antic que el travessava. També recordo que hi havia mainada jugant a la plaça a una mena de joc de saltar i parar.

Varem arribar al cap de poca estona a l’últim poble. Era preciós. Tot tant ben fet i conservat. Guardava una mena d’equilibri amb la natura que semblava que tot era allà on havia de ser, tot i que tenia uns carrers i cases molt mal dibuixats i el seu aspecte era harmònic. Una església presidia el final del poble damunt un turonet. Darrera hi havia un penya-segat d’uns cinquanta o seixanta metres, al final del qual hi havia una gran planúria coberta per camps de conreu i alguns arbres. Donava mareig mirar allà baix.

Després varem anar a la plaça que tenia una forma triangular amb voltes al seu entorn i unes grans finestres damunt. Començava a fosquejar i una llum tènue il·luminava l’entorn. Com que ja era tard en hi varem quedar a sopar a un restaurant de la plaça. Varem menjar pa amb tomata embotits casolans, pernil i després una mescla de pota i tripa i carn d’olla. Tot estava boníssim.

Un cop acabat el sopar varem decidir tornar però era fosc i no teníem res per il·luminar el camí. Em va entrar el pànic de pensar que havíem de tornar amb aquella foscor i sense conèixer el camí. De sobte i una vegada traspassat ja el poble on devia començar la foscor el camí es va fortament il·luminar per una immensa lluna que brillava en un cel totalment clar i lliure de núvols.

I així va ser com varem poder fer sense cap problema el camí de tornada fins arribar al cotxe que havíem deixat en aquella explanada.


2 comentaris:

  1. El sol ens il.lumina, ens escalfa, però mai menystenir altres llums menys evidents però que tímidament s'insinuen en els nostres camins...

    ResponElimina
  2. Es precioso poder contemplar la naturaleza así...

    Petonet

    ResponElimina