divendres, 5 de març de 2010

El primer dia d'escola -II-


(Continuació)



El primer mestre que vaig tenir era el senyor Marcel, que caminava coixejant. Sembla ser que tenia algun problema en un peu. Portava olleres, era gairebé calb i una mica grassonet. I fent justícia haig de dir que era un bon home i un bon mestre. Per aguantar tanta mainada i de totes les edats des dels petits fins als més grans s’havia de tenir molta paciència i el senyor Marcel la tenia. Després al cap d’uns anys, va marxar i no n’he sabut mai més res.

Ell prou procurava ensenyar-me els números, sumar, restar, dividir i les taules de multiplicar. Però jo era molt totxo i em costava molt d’entrar-hi. En canvi m’agradava molt quan explicava la Història Sagrada, l’antic testament, per que tot era com contes. O també la Història de Espanya i també m’agradava la geografia. Curiosament després de gran vaig anar a petar a fer una feina de números. Amb la cal·ligrafia també tenia problemes per fer la lletra ben feta com deien que s’havia de fer. El mestre em feia fer pals i ganxos i allò que en dèiem “ redondilla”, però jo seguia amb la meva mala lletra, cosa que mai he pogut polir. Al final ho va deixar per impossible. En cada pupitre hi havia el seu tinter, per agafar la tinta amb la plumilla, i amb el paper secant, secàvem la tinta. A vegades algun xoff!!de tinta feia una gran taca a la llibreta. Una vegada em va fer sortir a la pissarra i jo em vaig pintar tota la cara amb guixos de colors mentre ell estava distret amb altres alumnes. Quan ho va veure em va fotre una bona bronca i em va castigar de genolls contra la paret. Jo no entenia res. Al migdia solíem fer una hora de “conferència” en deien, i era una hora de repàs de més, com de suport a les hores lectives. I un cop a la setmana venia a l’escola el capellà del poble, mossèn Martín, a fer doctrina i manipular consciències, amb el cel, l’infern i el pecat. Tot i que alguns ja anàvem documentats en aquestes matèries des de casa. Uff, allò sí que era pesat i avorrit, és que ja el capellà ho era d’avorrit.

Quan sortíem al pati, se solia jugar a pilota, però a mi no m’agradava pas. I jo m’apuntava amb els que jugaven a saltar i parar, a arrancar naps,a córrer i agafar, que en dèiem “jugar a campus” .També jugàvem a guàrdies i lladres, a metges, i a veterinaris. Però el més espectacular de tots era un que ens repartíem en dos bàndols i ens tiràvem pedres uns als altres. El joc consistia en saber esquivar les pedres. A vegades algun en sortia ferit. A la primavera solíem fer una mena de obusos per llençar projectils. En dèiem “petadores”. Es feien amb un tronc de saüquer d’un pam de llarg més o menys i que porten una medul·la interior, la qual buidàvem i així quedava un forat pel seu interior. Després només ens faltava fer el mascle de bruc o fusta semblant amb un mànec i una bona rebava que passés per dintre . Solíem utilitzar el paper mullat o bé els fruits del lledoner de can Vidal, que eren rodonets i forts i amb la mida adequada. Amb la pressió entre col·locar-ne primer un i després un altre , empenyent fort amb el mascle, era com un llança projectils bastant contundent, i a més petava ben fort. Era la nostra arma.

Recordo també una vegada que estàvem jugant mentre el mestre marxava a peu cap a casa seva per dinar i un dels que estàvem allà es va posar a cridar ben fort “ Marcelinooo, pan i vinooo!!”. A la tarda el mestre ens va voler castigar si no sortia qui havia estat el que va cridar. Evidentment no va sortir ningú, ni tampoc ens va castigar.

Els que érem de lluny i ens portàvem el dinar solíem anar repartits entre dues o tres cases per fer escalfar el dinar, tenir un sopluig i una taula i una cadira per seure i menjar.

Jo anava a cal Flequer, però també n’hi havia que anaven a la Serra o a Cal Arrufat. . Allà vaig fer una mica de flequer. Molt sovint els ajudava a pastar la farina per fer el pa, a enfornar amb aquella pala que duia un mànec tant llarg, o posar llenya al forn. Abans o després dinàvem i jo sempre solia tenir poca gana i a sobre els altres companys em solien fer broma si portava un tall de pollastre, em deien que allò era gallina morta, i jo ja no m’ho menjava. A casa ben preocupats per que el nen no menjava em donaven oli de fetge de bacallà, per que deien que feia venir gana. Era més dolent que el suro. El que si m’agradava era la Kina San Clemente, una mena de licor d’herbes que deien que també feia venir la gana. I com que acabàvem aviat de dinar, a la tarda teníem molt més temps per jugar els de fora que els que eren del mateix poble.

A les cinc quan sortíem d’estudi tornàvem caminant a peu cap a les nostres cases. I tres quarts d’hora més de camí. Ho fèiem corrent, jugant, xerrant o a vegades amb batusses entre nosaltres. Alguna vegada també m’havia tocat el rebre a mi.

Una vegada en vam fer una de grossa. Era a primers d’estiu. Hi havia un camp de blat que ja estava segat. S’havien fet garbes i estaven apilades en gavellons preparats per portar a l’era pel batre. Vam desfer tots els gavellons i agafar les garbes per escampar-les per tot el camp i les vam deixar com si ja haguessin batut. Aquesta va ser molt sonada. Deien que ens farien agafar per la Guàrdia Civil. Nosaltres teníem molta por. Però al final no va passar res més que una bona esbroncada a cada un per els nostres pares.

I aquesta és una part de la meva vida que arriba fins als onze anys , quant vaig anar a d’internat.



Fi

4 comentaris:

  1. Hola Llop!
    Curioso,siempre nos acordamos de nuestros maestros o profesores.
    Precisamente esta noche he soñado que comenzaba otra vez a ir al colegio junto con "mi" mujer y nuestro hijo, ¿que significará?.
    Saludos!

    ResponElimina
  2. Yo recuerdo el cole de una manera agridulce, por un lado las risas, las amigas, las clases de radio y huerto que me encantaban, y por otro lado, he vivido lo peor de mi vida en el cole.

    He pasado por mil colegios, he hecho rápidamente muchas amigas, y amigos, tan rápido como los perdía al cambiar de cole...

    Besito

    ResponElimina
  3. ¡Que bonitos recuerdos los tuyos! Para mi mi época de colegio fue muy nefasta, tengo muy malos recuerdos de mis "compañeras" y profesoras. Malos bichos casi todas que en vez de ayudarte, te hunden más. Hay de todo por supuesto, a mi me tocó lo malo.
    !Un beso!

    ResponElimina
  4. M'ho fas recordar a mi també :-)
    Del camí d'anada i tornada recordo la Creu Viadera on hi vaig deixar bona part dels meus genolls i encara es veuen les cicatrius de les multiples caigudes en les curses que hi feiem ...:-)

    ResponElimina