diumenge, 21 de març de 2010

La Primavera ja ha arribat

Després d’un llarg, molt llarg hivern, la primavera ja és aquí i ningú sap com ha vingut. Però és el cicle vital de la nostra existència. Els colors, els dies més llargs, les vesprades més càlides, les hormones es disparen, els ocells canten a la matinada. S’eixamplen els sentits. La vida brolla arreu. Tot esclata i s’expandeix. La força de la vida torna.



Els dies ens conviden a estar a l’aire lliure, en contacte amb la terra, el sol i l’aire. Respirar profund. Sentir l’aire a la cara, treure’ns la mandra i despertar a la vida, i a somiar desperts, caminar . Contemplar els carrers de la ciutat i les noies més lleugeres de roba.



La infància i la joventut son la primavera de l’home. En ella tot és possible, comença l’amor, sense temps, sense límit, l’alegria i també la tristesa i la malenconia. Les passions, i els desitjos, les esperances i les promeses a vegades trencades.





Els colors ens desborden la nostra capacitat de percepció. És l’època de l’esclat, de l’esplendor en l’herba i la glòria a les flors, dels enamoraments, de la bellesa de les paraules i de la joia als cors. Jo també he sentit i encara sento tota aquesta bellesa, moltes vegades. En una simple mirada. En una música llunyana. En una dolça paraula.En un bri d’herba o en els colors d’una flor.




Ens mostra la bellesa del cos i del cor més amagat. Desperta sensualitat de contemplar la nuesa del cos. Les corbes voluptuoses d’un cos femení. Quin misteri tindran?. No ho sé ni ho sabré mai. Però em dóna un no sé què al meu profund interior. És com una sageta que es clava sense fer mal, tant sols és una batzacada a tot el ésser.




Somiem desperts, bevem del nèctar de la vida. Volem compartir l’alegria de la matinada i de la càlida tarda. Els cossos es desperten a la libido i l’erotisme ens fa més mascles i femelles. Els cossos es volen fondre en un. I ..... sentir. Sentir l’esclat, la fusió, la vida en si mateixa.



Els camps i les muntanyes s’omplen de colors, vius, càlids. Predomina el verd intens de la senzilla herba, que fa de coixí dels milers i diversos colors. El cel és d’un blau intens i els núvols blancs passen de pressa.







I l’aigua, la gran senyora de la primavera, els rius i rierols, van plens de la riquesa d’aquest necessari líquid. Porta la vida procedent de les muntanyes que van perdent el seu color blanc de la neu. L’aigua porta vida a les immenses planúries, i als boscos pels animals.





Quin esclat de colors !!. Quina meravella cromàtica no és la primavera!!. La seva sola contemplació i la seva força ens pot portar a la depresió. Volem copsar tota aquella bellesa i sabem que mai podrem fer-ho amb tanta intensitat.

2 comentaris:

  1. Sí, aquest esclat irrefrenable de colors, de clarors, de flaires i moviments. La vida s'obre pas des de el principi dels segles. El cercle de la bellesa continua, sortosament.

    ;)

    ResponElimina
  2. Para mí el año y la vida empiezan en la primavera.
    Saludos Llop!

    ResponElimina