dimecres, 3 de març de 2010

Tempesta



Durant tot aquell matí, el sol havia brillat amb deliri. Era un dia del mes d’Agost i la calor era enganxosa i sufocant. La calitja no deixava veure l’horitzó que s’endevinava difuminat en la llunyania imprecisa. Mentre, les cigales cantaven sense respir. Les orenetes voltejaven per l’espai, cercant quelcom d’aliment per omplir el seu diminut cos vestit de blanc i negre. Tant al camp com al bosc tot era vida.

A les primeres hores de la tarda, mentre la gent feia la migdiada, tot continuava encalmat i la xafogor es deixava sentir més que mai. Però quan eren cap a les cinc de la tarda, va començar a sentir-se alguna petita ràtzia d’aire una mica més fresc, al mateix temps que les fulles dels arbres es balancejaven de manera que anava en augment. Vaig fer una ullada al cel i vaig veure com cap al nord-oest apareixien les primeres formes ondulades i com greixoses d’uns núvols blancs primer i més grisos i negres després, amenaçant d’amagar en poques estones el sol. Una mena de nerviosisme es va apoderar de mi, com cada vegada que s’iniciava una tempesta.

No va passar gaire estona que el sol va quedar tapat per una negra bromada, que des del nord-oest empenyia una gropada cada vegada més impetuosa i més forta i que s’anava acostant seguint la direcció sud-est. Com peons guerrers fantasmagòrics els primers castells de núvols blancs trencaven l’harmonia d’aquell cel que en els últims minuts s’havia esdevingut d’un blau intens en contrast amb el blanc, gris i negre finalment que avançava sense pausa. Tot feia presagiar que estàvem a punt de viure una tempesta d’estiu.

Des de casa i submergit entre la curiositat i la por, jo que encara era un nen, contemplava des de l’eixida com el vent enfurismat arrossegava papers, aixecava la pols de terra, doblegava les branques dels pins, alzines i altres plantes, amb aquella remor i xiulets que jo recordo tant característics d’aquells moments abans de la tempesta. El bestiar del bosc es va emmudir i aquietar. Les fulles de les oliveres de darrera casa, premudes per la força de la ventada, presentaven el seu revers més blanc. Contrastaven amb la negror del cel d’aquell moment, i la imminència del temporal.

Mentre, ja feia estona que amb certa periodicitat i cada vegada més intensa s’escoltava el so rotund de les tronades que des de lluny s’acostaven més a nosaltres. Ja havíem vist algun llampec seguit al cap de pocs segons de la consegüent tronada. De cop i volta vaig sentir un fort espetec al comptador de la llum, acompanyat d’un espurneig i seguit a l’instant per l’esclat d’un tro sec i eixordador. Tot seguit van començar a caure els primers grans de pedra, seca, sense aigua. La intensitat va anar augmentant i la fúria d’aquells moments es va deixar sentir arreu. Les gropades de vent eren més fortes, quasi huracanades. Els llampecs i els trons eren seguits i continuats. Poca estona després el terra era ben blanc de pedra. Ja començava a ploure i amb molta intensitat cada vegada més. A casa en deien “plou a bots i barrals” . Els ruixats de l’aigua que queia feien una cortina blanquinosa que no deixava veure res a més de cinc metres.

Mentre, l’àvia em deia que a cada gra de pedra hi havia un cabell de bruixa , cosa que jo mai havia aconseguit veure, tot i haver-ho intentat. S’apressava a la llar a encendre i cremar llor i romaní per fer fum i espantar així les bruixes. Segons deia ella, així deixaria de pedregar.

Aquella tarda va caure aigua sense compassió durant unes dues hores més o menys . Els recs que passaven pel costat i davant de casa es van fer petits per engolir tota l’aigua que baixava dels camins i camps de més amunt. Es van desbordar inundant els camps i carreteres. Varem quedar amb la casa voltada per l’aigua. Poc després de les dues hores d’intensa pluja, el temporal va anar amainant i ja gaire bé no queia cap gota. El sol entre els núvols i a punt d’amagar-se darrera les muntanyes, encara va deixar veure el últims raigs de llum. Cap a l’est, entre el tossal i la petita vall, un majestuós Arc de Sant Martí donava el toc final a la tarda mentre es respirava un ambient fresc, lleuger i suau. Les olors de les plantes es barrejaven amb la de la terra, convidant a respirar amb tota la profunditat per omplir-se de tota aquella vitalitat. Encara sento en el meu record aquelles olors tant característiques d’userda, mullada, o alfals. O la de pi i les diverses plantes aromàtiques que es criaven al bosc i que convidaven a omplir ben fort els pulmons. Un cop acabada la pluja varem deixar passar una bona estona i després, amb la meva àvia, agafant una galleda varem sortir a caçar cargols pels marges del camp de la Canadella, entremig de fonolls, esbarzers i bardisses.



1 comentari: