dimecres, 17 de febrer de 2010

La meva e.l.a. - V -

La malaltia va avançant. El cos es debilita i la musculatura es torna més flàccida. Les cames gaire bé ja no m’aguanten i els braços perden paulatinament la força. Caminar per casa amb els caminadors és una cosa ja molt complicada. I per fora ja és impossible anar sense la cadira. Això vol dir que he de passar més hores assegut i sense moure’m que no pas dret. Amb el consegüent mal al cul. Les cames s’enrampen i tenen molta espasticitat que intento controlar segons prescripció mèdica amb un medicament que es diu Lioresal, amb molt de compte per que aquest medicament provoca més debilitat muscular.

De respirar encara respiro bé, però ja comencem amb les ennuegades molt pròpies d’aquesta malaltia. Afortunadament encara són poques i suaus. Escriure a l’ordinador és una mica complicat, ja que amb la mà esquerra només puc utilitzar un dit, i gaire bé sense força per prémer les tecles. Per les nits girar-me de costat és una tasca molt complicada, i que de moment encara puc fer. I les cames em fan mal.

La bèstia negre està ensenyant les seves urpes i ullals. I em fa molta por veure’m immobilitzat tot el cos, sense no poder fer res, ni gratar-me la punta del nas si hi tinc picor. Per altra banda una cosa tant simple que podem fer tots sense ni adonar-nos.

És com anar entrant dintre d’una presó que cada vegada es va fent més petita fins a provocar l’asfíxia.

Però com sempre arribem a que “les coses són com són”, i “lo que hi ha és lo que hi ha” i la única cosa que puc fer és la de lluitar mentre hi hagi força. Res canviarà per tirar la tovallola. Encara que hi ha moments prou difícils com per fer-ho. No obstant crec que sempre hi ha alguna cosa a on agafar-me en el meu cas, la lectura, que sempre m’havia agradat i durant molt temps no ho vaig poder fer per les obligacions quotidianes i la mandra. L’ordinador i el meu blog que està essent com una prolongació de mi, Veure sortir el sol cada dia al matí, sentir el vent a la cara, un bon dinar amb bona companyia. La gent que m’acompanyen en aquest difícil camí, com els amics, la família, els fills i la meva Mussola, de la que no tinc paraules per expressar-li el meu agraïment.

Tot això i l’esperança de que un dia la evolució es pari són motius que trobo suficients per continuar amb la meva lluita diària.



9 comentaris:

  1. Ánimo, LLop, no desesperes, fuerza! luchaa!!
    la rendición no tiene recompensas, así que hay que luchar, y lo sabes.

    Aprovecha todo aquello que te hace sentir bien, como tú dices, pasear, charlar, estar con los tuyos, y sobre todo, reír, trata de poner humor en cada cosa que hagas, la risa relativiza todo, rodéate mucho de las personas que te hacen reír, que valen su peso en oro...
    Y si pudieras, casi mejor, reirte tú mismo de las cosas que te van pasando, es casi aún más sano, que aprendamos a relativizarlas.

    Ánimo, mucho ánimo!

    Petonets

    ResponElimina
  2. Malgrat tot el somriures no falten, i alguns "farts" de riure tampoc (sentits en directa i no fa pas molts dies). M'agrada haver-ne sigut la protagonista inocent a provocar-los ahahaha

    ResponElimina
  3. Hola Llop!
    Espero que con nuestra compañía virtual te hagamos olvidar durante unos momentos tu enfermedad,lo mejor es distraerse (dentro de tus posibilidades)para no estar pensando en ella.
    Muchos ánimos Llop!

    ResponElimina
  4. Grácias a todos por vuestro ánimo que siento sincero. La verdad que seria mucho mas difícil sin el apoyo de la gente que está conmigo incluso de los que estais cerca de mi de una forma virtual, como bien dices Antonio. La verdad que este blog ya parece una prolongación de mi.
    Conxi, bien cierto lo de la risa que nos pegamos con lo del accidente, jajaja que luego ya rectifiqué. Es que mi hijo me pegó una bronca.
    Mariola, grácias por tus ánimos y tambíen por tu compañia virtual. Es muy gratificante para mi encontrar gente como todos vosotros, que os siento mucho a mi lado.

    ResponElimina
  5. Jolinnnnn ara ens escriu hasta en castellà ahaha
    Lo que hay que ver !! :-)

    ResponElimina
  6. el idioma de l'imperi funciona encara que
    ens cets llocs diguin que es persegueix.
    adeu valent. albert

    ResponElimina
  7. Te he estado leyendo últimamente gracias a una amiga y seguro que no me podré imaginar nunca lo duro que es tener que sufrir lo que sufres. Sinceramente, nos enseñas a todos la lección de VIVIR.

    ResponElimina
  8. Encara que no sé que dir-te, t'escric només perque sàpigues que a l'altra banda hi ha algú.

    ResponElimina
  9. No estàs sol, i res no s'acaba mai del tot. Som part de l'univers d'una manera o altra.
    Pots pensar, somiar, viure en paral·lel una vida menys dura que la que provoca la malaltia.

    Un petó!

    ResponElimina