dijous, 25 de febrer de 2010

Carta de records

Hola estimada:

Com estàs? Ja fa dies que ens vam dir adéu . I avui he sentit la necessitat de preguntar-te com estaves però com que no ho puc fer directament, ho faig a través d’aquest paper en blanc que vaig convertint en suport del meu sentiment que tinc encara cap a tu.

Voldria preguntar-t’ho directament a tu. Voldria que amb la teva veu profunda i ferma em diguessis que estàs molt bé com m’ho deies abans. Te’n recordes de com m’ho deies?. Desitjaria que el temporal ja hagués passat per tu en el present i que volguessis continuar amb mi pel futur.

Sàpigues que a pesar de tot en tinc tant bon record de tu, que ets molt present en mi encara. A pesar de les ferides que comencen a cicatritzar et recordaré sempre , per tot allò que hem viscut junts i compartit. Ara ja sé que tu i jo ja no tornarem a fer l’amor . Ja no tornarem a viure aquells moments de remolí que ens envoltava. Però per això no ens hem d’afligir, ja que tal i com deia aquell poema:


Encara que el temps del resplendor en l’herba i la glòria a les flors hagi passat,

No ens hem d’afligir, ja que la bellesa perdura en el record”

I per mi el record de la nostra relació te molta bellesa.


En el temps de la nostra preciosa relació, tu m’has ajudat molt. M’has ajudat a obrir-me al sentiment, sense por, encara que amb dolor. Tu saps molt bé de les meves llàgrimes, la meva tristesa i també les meves il·lusions, la meva felicitat a vegades trencada per la tristesa i l’angoixa. Eren les ferides d’anys enrere que començaven a cicatritzar. Amb tu he sentit que estic viu. He sentit cremar el meu foc interior. He sentit el desbordament de la meva aigua i el foc i la terra que es removia assedegada de llavor.

Amb tu he viscut el descontrol, l’emoció que m’has desencadenat, el desig, el calor de l’amistat, l’acolliment, i la passió. Abraçant-me a tu m’he sentit simplement mascle i jo t’he sentit a tu femella. Amb tu he viscut la primavera durant l’hivern .

Però ara ja no estic amb tu i he tornat al meu dolorós hivern. Pot ser és l’estació que he de passar ara, el fred i solitari hivern, per que la meva terra pugui germinar la llavor que tu vas plantar en mi.

A pesar de tot et dono les gràcies estimada, per el temps que hem compartit i hem aprés junts i sempre el portaré al cor com un bell record.


Poc després d’acabada la carta, sona el despertador i l’home es desperta a poc a poc amb el cor encara encongit per les vivències del somni d’aquella nit. La seva estimada que dorm al seu costat també s’ha despertat i li diu l’habitual de cada dia : Bon dia carinyo, i li fa un petó com cada dia al despertar.


FI



3 comentaris:

  1. Vaya, sólo había sido un mal sueño...
    Ella estaba ahí. :)

    Petonets

    ResponElimina
  2. fa molts dies que esta parat això, vinga! som-hi

    ResponElimina
  3. Mariola, sí por suerte estaba allí.
    David, una mica de descans també va bé

    ResponElimina