dimecres, 17 de febrer de 2010

SOMNI

El cap de setmana que bé estic convidat a la festa d’un amic.

Per això vaig anar ara ja fa uns dies a la perruqueria que anava habitualment a tallar-me els cabells. Tot era com sempre. En Francesc el perruquer, un tipus una mica grassonet, amb una barba ben ofenosa molt de cabell al cap, no pas molt alt, i això sí, molt simpàtic i de caràcter agradable. Amb ell treballava la seva ajudanta rentant caps i fent alguns talls més senzills. El local era més aviat auster i no pas massa gran. Predominaven els colors marrons i tradicionals.

Avui volia anar a rentar el cotxe, per portar-lo ben net a la festa, ja que amb les últimes pluges i el color negre que té, es veia molt brut sobretot dels esquitxos d’aigua i fang de la carretera. El camí que agafo per anar a rentar el cotxe em porta a la perruqueria esmentada, però avui tot és diferent, canviat i nou. Res és igual que abans. A l’entrada hi ha un aparell per rentar cotxes com aquells que hi ha a les gasolineres. Però està sec d’aigua i no hi ha ni les parets del costat ni motor per fer-lo anar. Sembla com si fes molt anys que no funcionés. Però és molt rar ja que tot el que es refereix a la perruqueria és nou. Entro i demano per rentar el cotxe i ningú m’escolta ni em fa cas. Tots estan treballant a la perruqueria. Deuen ser al menys uns vuit o deu persones treballant. Tant homes com dones. Tots porten el cap ben rapat i damunt el cos que els hi tapa ben arrapat també cap i cara com un vestit i màscara d’un color entre veig i blau cel. Tots vestits igual. El local és molt gran i hi ha molta llum. La decoració de les parets és abstracta i amb colors molt vius. També hi ha una taula petita i quatre cadires també petites de colors blau, verd, vermell i groc, per la mainada.

Un que sembla ser l’amo es dirigeix cap a mi i em diu que segui allà en una cadira de perruquer. Jo li dic que ja m’havia tallat els cabells la setmana passada, però el que volia fer era rentar el cotxe. Ell com si no sentís res m’acaba assaguen a la cadira. És una cadira molt especial ja que només d’asseure-m’hi, comença a pujar i pujar amunt, fins a uns set o vuit metres d’alçada. Sort que el sostre era molt alt i al final quedo amb el cap i el cos corbats per que em falta espai. Tinc el sostre ben bé damunt el cap abaixat. Estic espantat i penso que si em moc aquella cadira caurà. Però l’amo em diu que no em preocupi ja que té un peu rodó amb un radi molt ample, precisament per evitar que balancegi i caigui. Allà dalt crido i renego d’aquell sapastre que només fa que putejar-me. Finalment m’escolta i fa baixar la cadira. Un cop a baix em diu que m’ha de tallar els cabells. I jo li dic que ja ho va fer ara fa uns dies. Però l’home no m’escolta i comença a tallar ben curt. Finalment em diu: Són 600 euros. Mare de Déu dic, he de pagar sis-cents euros per una cosa que no he demanat i el cotxe sense rentar. Aquestes coses només em poden passar a mi.




1 comentari:

  1. El canvi é sustancial !! però ha sortit molt car en tots sentits... no en dubto ! Petons. Conxi

    ResponElimina