Josep, mirant el teu blog, he trobat aquest poema teu dedicat a una elàtica que últimament ens ha deixat. Sincerament m'ha emocionat la seva bellesa. I per això el volia compartir amb els lectors del meu blog, com a homenatge a la persona a qui va dedicada que no la he conegut i també a tu, per la teva lluita diària com fem tots els elàtics.
I es despullen els arbres,
i se’n va el sol…
i s’amaguen els dies rere la lluna
per por a il•luminar un món que ningú vol veure
i les estrelles s’apaguen
lentament, molt lentament.
I l’aire s’acaba,
i l’aire m’ofega.
I tot és massa dur per obrir els ulls
i vull tancar-los i no mirar
per no sentir tant de mal.
º•._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.•º
En el record d’una elàtica, bona persona, que ens ha deixat aquesta setmana, allà on siguis una abraçada per tu…Josep
Tags: ELA
Es preciosa y triste al mismo tiempo, no estéis tristes. Mucho ánimo.
ResponEliminaPetonet
"En el clos fosc d'unes ales gegants
ResponEliminaque es pleguen sobre meu i em donen cobri,
l'ombra em té tota. No em valen els mots.
La teva cendra em colga en vell caliu.
La teva llengua em clava en el silenci."
Maria Mercè Marçal
Res no s'acaba, ho diuen els universos.
Hola Llop Estepari,
ResponEliminaEncara que una mica tard, et dono les gràcies per la teva visita al meu blog. L'he tingut un temps abandonat, però espero cuidar-lo més a partir d'ara...
M'apunto la teva adreça i l'energia que desprèn. Molts, molts ànims! Ens llegim,
Teresa
ei! Llop agraït que hagis penjat en el teu blog aquest bonic i trist poema de Zel, també et vull dir-te que l’he penjat varies vegades per elàtics que ens han deixat.
ResponEliminaAquesta jove zel en te de molt bonics igual ja t’hi has passejat per els seus blogs, si es no t’hi convido a fer-ho. Una abraçada Josep http://llagrimadelluna.blogspot.com/search/label/Poesia