No ploris per mi, estimada
Que així jo no et puc mirar
I els meus ulls volen veure
El teu somriure engrescador.
No deixis entrar ni un bri de tristor
Per que és contagiosa, emmalalteix
El cor i corromp l,ànima, i
A mi m,envia al racó tant conegut,
Riu!!, riu!!, ara i demà i contamina'm
de la teva rialla fresca i franca
així jo podré seguir les teves passes
i me la faré meva com alè de vida.
Dóna’m la ma, agafa’m fort i
No em deixis caure per l,abisme
Encara que el camí faci pujada
Caminarem plegats tu i jo.
Després mirarem més enllà l’infinit
on els estels ens mostraran el camí ,
el nostre camí, que hem de fer junts
per que així ho hem decidit i ho volem.
Josep
Agost 2009
recordes....... un sac ple de somriures k mai s'acabin.....
ResponElimina... i si a més es reflexen a l´estany l´efecte es doble !!
ResponEliminano coneixia la teva vena poetica.Ets tot un poeta... albert
ResponEliminaHola Josep, no ens coneixem, he entrat al teu bloc per una companya de RC i després de llegir una estona he trobat aquest preciós poema que m'ha emocionat, és fantàstic , desitjo de cor que puguis gaudir intensament de les rialles i la felicitat compartida.
ResponEliminaUna càlida abraçada,
Núria Niubó