Hivern, tot és calma, tot és descans
la vida s’atura per fora, repòs precís,
per dins crema, i germina nova vida.
Els dies grisos i freds donen pas a nits
llargues i fosques, amb matins tremolosos
i el silenci i la solitud es dibuixa al rostre.
Jo en l’escalf de la casa que m’abriga
miro pel balcó una gota d’aigua que
regalima pel vidre deixant la línia de pas.
Més enllà, a la muntanya tot és blanc de neu
Com m’agradaria pujar al cim!! i trepitjar
la immaculada blancor i sentir el vent a la cara.
Ara això ja no és possible, però sempre quedarà
el record i la il·lusió dels dies viscuts amb pluja
a l’esquena, el vent que xiula, la blanca neu als peus
l’esforç de pujar, la joia d’arribar i el goig de tornar
l’entrapa a mig camí, la bota de vi negre a punt
i l’abraçada dels que m’esperen a la tornada.
Als arbres ja no voleien les seves verdes branques, sinó
la nuesa més extrema, i una frisança s’esmuny dins meu
al veure que tot és canvi i res es igual que ahir ni demà,
el passat que evoco i el futur que ja no serà tot és canvi
i nosaltres tant sols al mig, ballant el so del incert destí
a vegades amable a vegades dissortat, i desconegut.
Llop Estepari
Gener del 2010
Te felicito por la poesía Llop,la encuentro preciosa, con unas verdades tan grandes.
ResponEliminaAprovecho para decirte que este lunes reanudo mi trabajo y no podré estar tan atento a los blogs que sigo,intentaré pasarme por tu guarida lo máximo posible.
Hasta la próxima Llop!
Ha estat un plaer rebre't a casa meva.
ResponEliminaEst molt a prop de les montanyes nevades la neu segueix caient l'aire fret segueix respirant al teu costat i tu, segueixes aquí, amb aquesta gran capacitat d'escriure que parteix des del més profund de la teva imaginació. No deixis de trepitjar la neu blanca no deixis mai de pujar a les tevas montanyes...i quan baixis, sempre hi haurà algú donan-te una abraçada en arribar.
Rep una cordial i tendre abraçada per part meva.
Un petó.
** MARÍA **