SOMNI

(CONTINUACIÓ DEL SOMNI INACABAT)

QUARTA PART

Aquella nit em vaig despertar diverses vegades i vaig tenir molts mals sons. No era res d’estrany després de tot el que havia llegit. De bon matí vaig agafar els estris i juntament amb en Torn vam fer camí fins allà on feia tres dies havia deixat el cotxe per anar a fer aquell viatge en globus i que havia acabat essent tant accidentat.

Vaig arribar a casa i no podia treure’m del cap aquelles història de l’Edili i l’Enric, que a fi de comptes eren la mateixa persona reencarnada en èpoques diferents. I vaig començar a indagar amb la gent de més edat del poble, que fet i fet tampoc és a gaire distància de on van passar els fets. Vaig preguntar a diverses persones si coneixien o en sabien alguna cosa de Cal Sisdits i de l’Enric o de La Sala Gran. A la fi vaig topar amb una dona molt gran que em va dir que ella havia conegut l’Enric de Cal Sisdits. Em va dir que era un noi una mica rar i que a partir dels quaranta i tants anys s’havia convertit en una persona encara molt més esquerpa i que no parlava amb ningú. I que un dia va passar un fet molt desgraciat. Resulta que un diumenge al matí per la primavera de l’any 1970 l’Enric havia agafat una carrabina i s’havia dirigit fins al cafè de la plaça major del poble. Allà hi va trobar l’Ernest que segons van dir llavors, sembla ser que el seu pare o el seu avi havien nascut en una masia molt gran que havia existit a la muntanya i que es deia La Sala Gran. Ara ja no existeix i està tot en runes. Doncs quan l’Enric el va trobar al bar prenent una cervesa li va descarregar sense ni obrir boca, tota la munició que portava a la carrabina. Tothom es va quedar paralitzat sense saber què fer, amb el cos de l’Ernest sagnant i inerme al terra. Després es va arrancar a córrer i amenaçant amb l’arma va fugir del bar de la plaça i del mateix poble. Ningú en va saber mai més res de l’Enric, ni dels motius que havien portat a aquell desenllaç . Alguns diuen que va marxar cap a França. La seva dona després d’aquell fet també va marxar.

Més tard vaig esbrinar que aquella casa de fusta on havíem anat a parar en Torn i jo era Cal Sisdits. Aquella dona també em va explicar que ja de petita havia sentit a dir als seus avis que entre la gent de la Sala Gran i Cal Sisdits sempre hi havia hagut molta rivalitat i mai havien tingut bona relació. Jo ara ja sé els motius d’aquest fet. Sembla ser que per la casa de Cal Sisdits mai ningú havia manifestat cap interès, llevat de la Guàrdia Civil que després d’aquells fets va entrar a la casa a regirar-ho tot per veure si trobaven algun motiu que aclarís aquella mort i també poder saber el parador de l’Enric. Mai se’n va saber res. I al poble era com un tabú el parlar-ne. Jo ara si que sé tota la veritat d’aquesta història que te els seus inicis segles enrere.

FI